Explica’m un conte

La vaca i la taupa

Josepmaria Rispa Geògraf

Alfons Raspall

Fa molts anys, quan les perdius encara enragonaven pel de dia i les llebres acudien a estudi, a la nit, expliquen les padrines que a la ribera de Sant Nicolau es van trobar supo-supo una vaca i una taupa.

Era una jònega de ca de Pei que pujava, per primer cop, a la muntanya ja que, fins llavors, havia estat bastant empentissa. Un cop recuperada, volia fer com totes les altres i, aquella primavera, Anselmo, el vaquer, l’havia engegat ribera amont. Anava peixent per ixes vores de la ribera quan de sobte, catacrac!, la molt esturullada va anar a fotre la pota a l’únic forat que hi havia en tota la vall. La jove vaca bruna va quedar mig enfonsada al terra i per més que ho va intentar, no hi va haver camí per sortirse’n de la trampa. Començava a bocafoscar quan, no se sap d’on, va aparèixer tot pinxo i estrompit, un animalet realment estrany. De cos cilíndric i morro punxent, lluïa un pelatge tot fornit de colors foscos. Era... una taupa! - Mecàson tots els cucs de la terra negra dels prats d’Aiguadassi! Qui m’ha trinxat l’entrada de la meua taupera?

La taupa va continuar renegant durant una bella estona fins que la pobra jònega, acogullada per posar-se a l’alçada d’aquell animalet cridaner, va esbramugar: - Perdona, és el primer any que pujo a péixer les herbes d’Aigüestortes. Devia estar rumiant amb les musaranyes. - Musaranyes!, –li va contestar la taupa–, a mi no em comparis amb les musaranyes. Vaja unes, que són capaces de ferse les mortes per tal de no protestar. Res de comparar-me amb musaranyes cuaquadrades, ni ratolins de bosc ni res que s’hi assembli. Sóc una taupa de prat i amb molt d’honor! A la jònega no li va quedar més remei que assentir, abaixant el cap, la seva inexperiència muntanyenca, però la taupa encara va afegir: - I escolta, tros de carn feixuga i maldestra, per demostrar-te que els animalons com jo som més forts i més intel·ligents del que semblem, et trauré del forat, és a dir, de damunt del meu cau, en el temps de cruspí’m mitja dotzena de txortxons! Aquell extraordinari animalet, de poc més de 10 centímetres i un pes en canal de 40 grams, de musell curt i ample, i de cua també curta, va començar a furgar i cavar, amb les seves potents ungles, els voltants de la pota de la maldestra vaca. I en el temps de cruspir-se mitja dotzena de txortxons, va esquerar del suplici la nostra desesperada amiga. Des d’ensòrens, és a dir, des que les perdius encara enragonaven pels feixans i les llebres acudien, a la nit, a estudi, les padrines de la vall de Boí expliquen als infants, els dies de vent de port, vora el foc, que les vaques i les taupes són ungla i carn. Les nits de lluna grossa, fins i tot, alguns pastors han arribat a veure com les vaques deixen que les taupes popin fins a buidar els braguers. I vet aquí que encabat, aquesta faula s’ha esforriat!