7 minute read
L’Essència de les paraules
Paraules de pastor!
Els últims de la Vall Mercè Monsonís
Advertisement
Josepmaria Rispa Geògraf
Quan un no és fill de pastor, de vaquer, de craber, d’equaser, de gorrinaire o de traginer d’animal domesticat, costa una bella miqueta saber trobar el punt i la lletra del que és la ramaderia, en general, i l’alta muntanya, en particular.
Els mitjans de comunicació, sovint urbanitzats, quan parlen d’una de les activitats econòmiques més ancestrals de les nostres vides, acostumen a recórrer a situacions o a interpretacions poc enteses, pel maleït costum de voler ser mediàtiques. S’allunyen, així, de la realitat social, econòmica i ambiental d’una de les necessitats existencials més preuades de la capriciosa contemporaneïtat: el retrobament amb els nostres orígens. Maleïdes contradiccions! La nostra relació amb la natura ens ha portat a evocar, genèticament i culturalment, l’imperiós sentiment de recuperar, de reviure, de transmetre les vivències de generacions i generacions que han modelat la nostra forma de ser i de fer actual. No ens enganyem, però! Rere el pensament, suposadament racional, de cadascun de nosaltres, hi ha l’animal, primitivament instintiu. Primer salvatge; després, domesticat! Cada pas que fem, per qualsevol dels camins i de les muntanyes que decoren nostra vida quotidiana, és un avenç ben parit entre la humanitat i el passat més animal, entès aquest darrer terme com les restes fòssils del que fórem, abans de l’expansió neoliberal del nostre cervell. Per això, la carn de bèstia viva ens continua apassionant a algunes persones i sorprenent a d’altres. El relat d’avui, però, no va d’aquestes disquisicions filosòfiques sinó de tot el conjunt de paraules que hem anat construint al llarg dels segles i dels mil·lennis al voltant de les relacions de competència, d’explotació i, més recentment, de protecció i de respecte envers els animals domèstics i salvatges. De fet, tots som animals, no? Termes com ara Comallobatera, el pas de l’Osso, el forat del Moixó o el curiós topònim de la Vall Fosca, barranc de Gatopelado (tal qual ho llegiu) ens evoquen a aquests primers temps en què totes les espècies competíem per sobreviure, animals i persones. A garrotada pura! Avui ens voldríem centrar, però, en aquells mots que van néixer a partir de la domesticació i la posterior explotació d’alguns d’aquests animals. Una activitat humana coneguda, després de centúries, amb el nom de ramaderia. Som-hi, bèsties del món! Fixeu-vos que, en algunes cartografies, apareixen mots com montanyó o montanyeta, que per la seva grafia podríeu pensar que estan mal escrites... Donques, no! Aquests topònims parlen de muntanyes on els pastius són excel·lents, coincidint amb substrats rocosos més indulgents que els granítics, és a dir, amb pastures en modelats calcaris, on la diversitat vegetal del péixer es fa més agraïda. Prova d’això en són els propis animals que hi acudissen engormandits! Alguns exemples magnífics del corpus toponímic els trobem en el Montanyó de Llacs, el barranc de la Montanyeta d’Erill o la collada del Mont. Sempre escrit amb o; mai, amb u! Pleta i pletiu! Què els diferencia més enllà del ball lèxic de vocals? Pleta és el lloc o el tancat on es recollien els animals que navegaven per la muntanya, per a protegir-los, principalment, d’ossos i de llops. Sovint tenen qualificatius transparents com Pletamala, Pletaxica o Pletanegra, en funció de la ubicació, de la mida o del color del terra, aquest últim, per exemple, degut a l’abundància d’excrements. La pena de tot plegat és que la pletanegra d’ahir és la pletamorta, d’avui, per la seua desolació escatològica.
l’essència de les paraules
Paraules de pastor!
I els pletius, què dimontri devien ser? El mateix que les pletes, però, encara més naturals. Zones a l’entorn de bons pasturatges on s’apletiuaven els animals, a la nit, aprofitant la morfologia acollidora del país. Espais naturals, protegits de les dificultats inherents a l’alta muntanya pirinenca. I una particularitat del terme pletiu: la pronunciació més freqüent, oïda al poble de Taüll, és la de pitiu. Què en són de riques les societats humanes que conserven diverses paraules amb una mateix significat! Una altra parella de ball ramadera, força interessant, són els emprius i les comes d’amitges. Què ens amaguen aquests dos topònims tan distants d’escriptura però tan propers de semàntica? Solidaritat i sostenibilitat poden semblar paraules d’orígens recents, però, des de fa generacions, formen part del full de ruta dels ramaders de muntanya. Sense la seua aplicació, l’explotació de les pastures dels ports pirinencs no hauria estat possible. Per tant, més enllà de l’existència d’un refugi de muntanya, conegut com Amitges, o d’una etapa de la Vuelta, que acabi en un famós empriu (com el de Cerler) eren i són territoris aprofitats per més d’un ramader, per més d’un poble, de forma pactada, segons l’època fèrtil de l’any. L’aprofitament comunal de les pastures d’una vall és una altra de les reminiscències intel·ligents que determina el rigor de l’alta muntanya pirinenca, per tal de treure el màxim profit econòmic del país. Recordeu, pel costat contrari, aquella dita que diu: “qui va llogar l’hivern, mai hi va perdre quartos.” I què me’n dieu de les bordes i les cabanes. Quina d’aquestes construccions ramaderes és més corrent i eficient? Sense cap mena de dubte, totes dues! Les bordes de muntanya d’abans eren les segones residències d’avui, amb una substancial diferència: les primeres esdevenien durant una part del cicle ramader veritables pobles, folls de feina, on les persones i les bèsties gaudien de la fortuna de les muntanyes d’herba mentre que les bordes del present o segones residències, representen l’altra follia de les pulsacions turístiques que, en moltes valls, enriqueixen la vida pirinenca. I les cabanes, què? Eren l’expressió mínima de la supervivència de l’element humà enmig de l’element animal i físic d’una natura implacable. Els corrals, les pletes i els pletius oferien més garanties de supervivència que les humils i senzilles cabanes on malvivien els pastors més estoics. Porca misèria! Orris amunt, orris avall, aquest nou terme –orri– s’utilitza a l’imaginari toponímic muntanyenc. Per a què? Avui en dia, els espais de producció i de transformació s’aixequen, majoritàriament, en medis urbanitzats, però, no fa gaires dècades, als pobles i a les muntanyes dels pobles, existien espais de producció i de transformació de matèries primeres tan essencials com, per exemple, la llet. N’eren exemples abundosos, els llocs coneguts com a orris o el seu diminutiu orriets, on trobàvem munyidors i bergassos, unes autèntiques fàbriques de formatges en plena natura. És un mot freqüent a les muntanyes ramaderes i, ara també, a les estacions d’esquí, donant noms a cafeteries alpines. Un topònim present en la història i la geografia del pastoralisme més tradicional. Els noms de lloc són interminables en aquest triangle interessat entre medi físic, animals i persones. L’univers de topònims que gira al voltant de la ramaderia de muntanya és ric i divers. Per exemple, les temudes canals carnisseres, pendents i perilloses, per on s’esbaconaven o mataven les bèsties. Els feixans i les feixanes, passos allargats, coberts d’herba, entre muntanyes escarpades i malls, que servien per travessar d’un indret a un altre. Les saleres i les mosqueres: les primeres, rocs plans per a donar sal als animals i, les segones, indrets de repòs o per amorriar el bestiar durant les hores de calor. Els feners i els fenars, aplicats als paratges on abunda l’herba vasta, de poc valor nutritiu o les abundantíssimes corts, terres de pastures i de cultiu, on encara es possible trobar-hi restes d’assentaments humans. Paradisos culturals pels arqueòlegs que estudien la humanització de l’alta muntanya. La persistència en el temps de la ramaderia ha estat influïda, des d’abans del Neolític fins als nostres dies, pel seu caràcter innovador. El pas dels primers recol·lectors i caçadors cap a l’estatus d’agricultors i ramaders no degué ser fàcil. Ara bé, la riquesa de continguts geogràfics que es desprèn de l’activitat primitiva fa que la visió sobre els ecosistemes naturals sigui insuperable per cap altra manifestació econòmica. M’atreveixo a dir que ni un dron volador arribarà a ser millor coneixedor del medi físic que un pastor caminador! La necessitat d’organitzar i de controlar la natura és òbvia. Un topònim defineix un lloc i el diferencia d’altres, a través de paraules imaginatives o capricioses. La seua aparició dependrà de la singularitat, de l’excepcionalitat o, fins i tot, de la malfiança del poblador cap a aquell territori. La repetició de la visita farà necessària la seva creació. Un meravellós organisme, el topònim, viu i prenyat de rigor geogràfic. La petjada cultural dels animals en els escenaris patrimonials de les muntanyes és, doncs, tan profund que mereix un esforç de reconeixement i, per tant, de protecció i de conservació envers les societats presents i futures. Malgrat el que diuen alguns antropòlegs sobre la poca eficiència de la ramaderia respecte de l’agricultura, val la pena continuar treballant la terra i la muntanya amb animals. Epítets elogiosos i transparents com una comabella o una comabona ens ho testimonien. Pensar en la ramaderia és pensar en la gent que estima el que té i el que fa. Muntanyencs de dia i de nit. Patidors incansables per l’equilibri territorial i la biodiversitat dels paisatges de l’entorn immediat. Aprendre dels ramaders i dels seus animals, que es mouen en llibertat per les muntanyes pirinenques, ens ajudarà a rumiar millor els avatars que ens esperen demà mentre la vida continua evolucionant plena d‘immediatesa i poca memòria històrica.
