36 · el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
l’essència de les paraules
Paraules de pastor!
Els últims de la Vall
Mercè Monsonís
Josepmaria Rispa Geògraf
Quan un no és fill de pastor, de vaquer, de craber, d’equaser, de gorrinaire o de traginer d’animal domesticat, costa una bella miqueta saber trobar el punt i la lletra del que és la ramaderia, en general, i l’alta muntanya, en particular. Els mitjans de comunicació, sovint urbanitzats, quan parlen d’una de les activitats econòmiques més ancestrals de les nostres vides, acostumen a recórrer a situacions o a interpretacions poc enteses, pel maleït costum de voler ser mediàtiques. S’allunyen, així, de la realitat social, econòmica i ambiental d’una de les necessitats existencials més preuades de la capriciosa contemporaneïtat: el retrobament amb els nostres orígens. Maleïdes contradiccions! La nostra relació amb la natura ens ha portat a evocar, genèticament i culturalment, l’imperiós sentiment de recuperar, de reviure, de transmetre les vivències de generacions i generacions que han modelat la nostra forma de ser i de fer actual. No ens enganyem, però! Rere el pensament, suposadament racional, de cadascun de nosaltres, hi ha l’animal, primitivament instintiu. Primer salvatge; després, domesticat! Cada pas que fem, per qualsevol dels camins i de les muntanyes que decoren nostra vida quotidiana, és un avenç ben parit entre la humanitat i el passat més animal, entès aquest darrer terme com les restes fòssils del que fórem, abans de l’expansió neoliberal del nostre cervell. Per això, la carn de bèstia viva ens continua apassionant a algunes persones i sorprenent a d’altres. El relat d’avui, però, no va d’aquestes disquisicions filosòfiques sinó de tot el conjunt de paraules que hem anat construint al llarg dels segles i dels mil·lennis al voltant de les relacions de competència, d’explotació i, més recentment, de protecció i de respecte envers els animals domèstics i salvatges. De fet, tots som animals, no? Termes com ara Comallobatera, el pas de l’Osso, el forat
del Moixó o el curiós topònim de la Vall Fosca, barranc de Gatopelado (tal qual ho llegiu) ens evoquen a aquests primers temps en què totes les espècies competíem per sobreviure, animals i persones. A garrotada pura! Avui ens voldríem centrar, però, en aquells mots que van néixer a partir de la domesticació i la posterior explotació d’alguns d’aquests animals. Una activitat humana coneguda, després de centúries, amb el nom de ramaderia. Som-hi, bèsties del món! Fixeu-vos que, en algunes cartografies, apareixen mots com montanyó o montanyeta, que per la seva grafia podríeu pensar que estan mal escrites... Donques, no! Aquests topònims parlen de muntanyes on els pastius són excel·lents, coincidint amb substrats rocosos més indulgents que els granítics, és a dir, amb pastures en modelats calcaris, on la diversitat vegetal del péixer es fa més agraïda. Prova d’això en són els propis animals que hi acudissen engormandits! Alguns exemples magnífics del corpus toponímic els trobem en el Montanyó de Llacs, el barranc de la Montanyeta d’Erill o la collada del Mont. Sempre escrit amb o; mai, amb u! Pleta i pletiu! Què els diferencia més enllà del ball lèxic de vocals? Pleta és el lloc o el tancat on es recollien els animals que navegaven per la muntanya, per a protegir-los, principalment, d’ossos i de llops. Sovint tenen qualificatius transparents com Pletamala, Pletaxica o Pletanegra, en funció de la ubicació, de la mida o del color del terra, aquest últim, per exemple, degut a l’abundància d’excrements. La pena de tot plegat és que la pletanegra d’ahir és la pletamorta, d’avui, per la seua desolació escatològica.
