Elogi del gos

Pepe Camps Arxiu Parc Natural de l’Alt Pirineu

Jaume Comas

Si preguntéssim a moltes de les persones que ens visiten al llarg de l’any, què representen per a elles les muntanyes i els paisatges pirinencs, segurament les respostes que obtindríem serien molt diverses. M’atreveixo a pronosticar, però, que seria majoritària encara la percepció que identifica les zones de muntanya amb la natura poc humanitzada, salvatge, intocada, on l’ésser humà malda per sobreviure en un entorn que li és hostil. Segurament aquesta idea lliga una mica amb la necessitat que tenen algunes persones dels entorns urbans de mantenir viu l’ideal del contacte amb un entorn natural primigeni i idealitzat que no té res a veure amb l’entorn que envolta el seu dia a dia, pretesament menys “natural”, amb més contaminació ambiental i amb un ritme de vida més accelerat.

La veritat és que les nostres muntanyes, des que les geleres van recular, van ser un anar i venir constant. Els estudis que des de fa anys estan realitzant els arqueòlegs al Parc, ens presenten un panorama en què l’acció humana es va manifestar d’una manera molt intensa. Les primeres comunitats de caçadors recol·lectors van deixar pas a d’altres on les activitats com la ramaderia i en menor grau l’agricultura es van imposar. Va ser l’inici del sedentarisme, un sedentarisme que podríem definir com a parcial ja que a les nostres contrades la transhumància entre el fons de vall i les pastures d’alta muntanya era i és encara una pràctica que es produeix anualment seguint els cicles estacionals; mentre que els propietaris de grans ramats practicaven el que s’entén més com a transhumància a gran escala o sigui l’anada dels ramats de la muntanya a les terres del pla i a l’inrevés. Les persones a qui agrada perdre’s pels antics camins, lluny de les rutes més transitades, dels cims més coneguts i dels paratges més publicitats, van descobrint a poc a poc un gran nombre d’elements que delaten la humanització de les nostres muntanyes i el plaer que produeix trobarlos. Vells camins empedrats, corrals i bordes, algunes en peus i moltes altres derruïdes i abandonades a la seva sort en indrets inverossímils, molins, serradores i antics forns de calç ens parlen de vida, de famílies, d’històries que van passar fa anys però que encara es poden percebre en l’ambient. Hi ha, però, molts altres elements presents a les nostres muntanyes que ens porten d’una manera intuïtiva a identificar-los amb les activitats humanes des de temps immemorials. Què me’n dieu del soroll de les esquelles dels ramats, o de l’olor de fum de xemeneia; i dels lladrucs d’un gos? Aquests elements, no us produeixen un efecte de seguretat, de sentir gent propera o fins i tot d’aixopluc, caliu o protecció? Del gos (Canis lupus familiaris) s’ha dit sempre que “és el millor amic de l’home”. Aquesta afirmació no crec que ningú la posi en dubte; com també és inqüestionable que el gos ha fet un llarg camí acompanyant els éssers humans des de fa molts milers d’anys. Els científics no s’acaben de posar ben bé d’acord a definir

Elogi del gos

[El cert és que ningú sap exactament com va anar el procés que va dur a aquests animals a ser els pri mers en ser domesticats entre totes les espècies.]

el moment en què es va produir la separació dels gossos i els llops, ni en quin avantpassat comú tenien. Les darreres teories parlen de l’inici del gos fa uns 30.000 anys al sudest asiàtic i de desplaçaments cap a Europa fa uns 15.000 anys. El que està clar és que la domesticació dels gossos es va produir abans de l’assentament de l’agricultura, quan els nostres avantpassats anaven caçant per aquests mons de Déu. És possible que els gossos primitius arribessin a constatar que, seguint aquells éssers de dos potes podien obtenir menjar amb facilitat a canvi d’ajudar-los amb les seves caceres. Podríem imaginar-nos moltes històries, fins i tot el dia en què algun d’aquests animals, diguem-ne gossos llops o llops gossos, tan se val, va agafar el menjar de la mà d’un humà per primera vegada i es va deixar acaronar; una veritable fita històrica! El cert és que ningú sap exactament com va anar el procés que va dur aquests animals a ser els primers en ser domesticats entre totes les espècies. Després d’aquests inicis, el gos ha esdevingut per sempre més un fidel company de l’ésser humà que el va introduir en el seu cercle vital, familiar i productiu, no solament per a fer-li companyia sinó per a treure’n un rendiment de cara a facilitar les seves activitats quotidianes. Aquest contacte ancestral ha derivat en un munt de races de gossos diferents en funció, això sí de les necessitats dels seus amos/ companys que els van creuar fins a trobar la raça que els convenia en cada moment. Per això hi ha gossos de caça, de companyia, de guarda, d’atura pigalls, llebrers, policies i molts d’altres adaptats a realitzar feines especifiques i que poden ser de diferents capes de color, de pèl llarg o curt, de cames llargues o curtes, grossos o petits. A les valls de muntanya o a les zones rurals en general és molt difícil d’imaginar un sol poble, per petit que sigui, sense la presència d’aquests animals. Actualment en trobem de tota classe, però sembla que antigament abundaven els que tenien com a funció la protecció dels ramats dels seus depredadors més comuns: l’ós i sobretot el llop. Un dels escrits més exhaustius i que ens il·lustra sobre la vida a les nostres valls a finals del segle XVIII és la Resposta al Qüestionari de Francisco de Zamora del 1790. Aquesta obra cabdal ens descriu, en un castellà barrejat de mots locals, molts aspectes de la vida i miracles dels nostres avantpassats i de les seves activitats, sobretot les econòmiques, amb la qual cosa sembla que aquest qüestionari, lluny de ser innocent, tenia una clara intenció d’obtenir informació per a futures intencions recaptatòries. En alguna de les respostes, surten descrites les activitats ramaderes, el tipus i nombre aproximat de caps de bestiar dels pobles així com els animals salvatges presents a la zona i la funció dels gossos com a guardians dels ramats. “Las fieras que hay en este término son onsos y lobos adonde se hallan perros por estas fieras que siguen los

[És ara, amb la renovada presència de l’ós a les muntanyes pirinenques, quan noves generacions de gossos de muntanya dels Pirineus, han tornat una vegada més a realit zar la feina per a la qual van ser ensinistrats.]

Elogi del gos

Pepe Camps Arxiu Parc Natural de l’Alt Pirineu

ganados”; “En los matorrales se crían lobos y sorras y nadie las casa, sino los perros mastines que tenemos para guardar el ganado” o “Se crían onsos, lobos, pavos, cabras silvestres y gabalies. Se casan con escopeta. Los perros son mastines”. Respostes del pobles d’Unarre, Berrós i Alós (Pallars Sobirà) al Qüestionari de Francisco de Zamora. Mastins o pastors dels Pirineus, no se sap ben bé, eren, doncs, els gossos predominants a les cases en aquella època i la seva feina era la vigilància. Això va ser així mentre els depredadors van abundar; en el moment que aquests van anar desapareixent a causa de la persecució de què van ser objecte per part dels nostres avantpassats, els gossos guardians van ser cada vegada menys necessaris. És ara, amb la renovada presència de l’ós a les muntanyes pirinenques quan noves generacions de gossos de muntanya dels Pirineus, han tornat una vegada més a realitzar la feina per a la qual van ser ensinistrats. El petit i nerviós de la família, el gos d’atura, és l’altre gran aliat del ramaders i és el que troben en cada casa que es dedica a la ramaderia extensiva en tots els nostres pobles. Sense ell, la feina dels pastors o dels vaquers seria pràcticament impossible. Pràcticament només amb una mirada, un petit xiulet o dues paraules, en tenen prou per conduir el ramat i tenir-lo controlat. Anys enrere, tant els ramats com les vacades, comptaven amb un gran nombre de pastors o de vaquers per guardar-les. De fet, la canalla de les famílies més pobres, la primera feina que feien per tal de contribuir a la precària economia familiar era la d’ajudar els pastors o els vaquers. A mida que va anar disminuint el nombre de pastors i de vaquers, la feina dels gossos es va fer cada vegada més imprescindible. Pardo, Negret, Lluna, Xispa... gossos entranyables, que les persones que han tingut un dia o altre relació amb la ramaderia en els nostres pobles recorden amb afecte tota la seva vida. Gossos fidels, de mirada intensa, a la majoria dels quals no se’ls demanava cap pedigrí especial, però que per tal de ser bons pastors havien de ser com a mínim ben esperonats, tenir la cua curta i el paladar negre; amb aquestes característiques i una mica de pràctica la majoria de vegades ja n’hi havia prou per a fer bé la feina. Aliats infatigables en el dia a dia, esdevenien un membre més de la família que una vegada desaparegut encara surt de tant en tant a les converses familiars com aquell qui recorda un ésser estimat. La relació dels éssers humans amb el gos ha estat tan intensa que s’ha fet ben present en la cultura popular en forma de frases fetes relacionades amb suposades maneres de ser de les persones. Jaure com un gos; fer el gos; estar més content que un gos amb un os o córrer com un gos són, expressions molt corrents que encara se senten a dir. D’altres, amb més o menys mala intenció, fan referència també a persones o a llocs concrets. Passar més gana que els gossos d’Escart que veien la lluna reflectida en una bassa i s’hi tiraven pensant que era un formatge; home ros i gos pelut abans mort que conegut o de Cardós ni bon amo ni bon gos, encara que ho sigueu vós; menjagossos del Pont.. en són exemples. Després de milers i milers d’anys de bona companyonia, persones i gossos segueixen i seguiran junts al llarg del seu esdevenir mentre que, amb el temps, els científics acabaran per esbrinar com va anar la seva domesticació i altres incògnites que resten pendents de descobrir. La història de les dues espècies ha estat tan lligada que, en aquesta recerca és molt probable que acabem descobrint també aspectes dels éssers humans que encara desconeixem. Mentrestant mira i deixa’t mirar pel teu gos, et farà bé!