el portarró · revista del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici · 21
Elogi del gos
Pepe Camps
Arxiu Parc Natural de l’Alt Pirineu
Jaume Comas
Si preguntéssim a moltes de les persones que ens visiten al llarg de l’any, què representen per a elles les muntanyes i els paisatges pirinencs, segurament les respostes que obtindríem serien molt diverses. M’atreveixo a pronosticar, però, que seria majoritària encara la percepció que identifica les zones de muntanya amb la natura poc humanitzada, salvatge, intocada, on l’ésser humà malda per sobreviure en un entorn que li és hostil. Segurament aquesta idea lliga una mica amb la necessitat que tenen algunes persones dels entorns urbans de mantenir viu l’ideal del contacte amb un entorn natural primigeni i idealitzat que no té res a veure amb l’entorn que envolta el seu dia a dia, pretesament menys “natural”, amb més contaminació ambiental i amb un ritme de vida més accelerat. La veritat és que les nostres muntanyes, des que les geleres van recular, van ser un anar i venir constant. Els estudis que des de fa anys estan realitzant els arqueòlegs al Parc, ens presenten un panorama en què l’acció humana es va manifestar d’una manera molt intensa. Les primeres comunitats de caçadors recol·lectors van deixar pas a d’altres on les activitats com la ramaderia i en menor grau l’agricultura es van imposar. Va ser l’inici del sedentarisme, un sedentarisme que podríem definir com a parcial ja que a les nostres contrades la transhumància entre el fons de vall i les pastures d’alta muntanya era i és encara una pràctica que es produeix anualment seguint els cicles estacionals; mentre que els propietaris de grans ramats practicaven el que s’entén més com a transhumància a gran escala o sigui l’anada dels ramats de la muntanya a les terres del pla i a l’inrevés. Les persones a qui agrada perdre’s pels antics camins, lluny de les rutes més transitades, dels cims més coneguts i dels paratges més publicitats, van descobrint a poc a poc un gran nombre d’elements que delaten la humanització
de les nostres muntanyes i el plaer que produeix trobarlos. Vells camins empedrats, corrals i bordes, algunes en peus i moltes altres derruïdes i abandonades a la seva sort en indrets inverossímils, molins, serradores i antics forns de calç ens parlen de vida, de famílies, d’històries que van passar fa anys però que encara es poden percebre en l’ambient. Hi ha, però, molts altres elements presents a les nostres muntanyes que ens porten d’una manera intuïtiva a identificar-los amb les activitats humanes des de temps immemorials. Què me’n dieu del soroll de les esquelles dels ramats, o de l’olor de fum de xemeneia; i dels lladrucs d’un gos? Aquests elements, no us produeixen un efecte de seguretat, de sentir gent propera o fins i tot d’aixopluc, caliu o protecció? Del gos (Canis lupus familiaris) s’ha dit sempre que “és el millor amic de l’home”. Aquesta afirmació no crec que ningú la posi en dubte; com també és inqüestionable que el gos ha fet un llarg camí acompanyant els éssers humans des de fa molts milers d’anys. Els científics no s’acaben de posar ben bé d’acord a definir
