Presentació

Estimades lectores i lectors del Portarró.

La Natura sempre es desprèn, inevitablement, d’allò que no és necessari. A cada moment, aquesta pauta es compleix una vegada i una altra. De fet, acaba d’ocórrer. Una estratègia evolutiva que fa palesa la insuportable lleugeresa de les formes de vida, parafrasejant al gran poeta txec, Milan Kundera. És el gran èxit de l’evolució. Renovar-se o desaparèixer!

Però, pensaments filosòfics a part, situem-nos en el que viurem a partir d’ara. Entrem als mesos més crus de l’any, biològicament enragonant, amb l’arribada del solstici d’hivern. La llum del Sol vagueja entre les muntanyes, per la impossibilitat astronòmica d’alçar-se més. La meteorologia es tornarà rigorosa o, tal vegada, implacable, i les estratègies de supervivència s’activen al màxim per regular el que vindrà.

El Portarró quaranta-unè volia explorar inicialment el llegat natural de la pandèmia que hem viscut algunes espècies en un Annus horribilis. Però, involuntàriament o no, hem anat desenvolupant un sumari més transversal, com si volguéssim passar pàgina de l’experiència aterradora que hem viscut. Aquest número, però, no vol renunciar a fer un homenatge als presents i als absents.

Per això, tractem temes tan diversos com les evidències invisibles del canvi global que s’amaguen en les aigües dels nostres barrancs, rius i estanys. De l’estacionalitat de l’aigua, que la fa sòlida, líquida o gasosa, segons les circumstàncies atmosfèriques. D’unes masses d’aigua que esdevenen, doncs, un valor natural de primer ordre on s’hi mouen animals tan extraordinaris com l’almesquera, un dels darrers tresors pirinencs, o la més il·lustrada llúdriga, que continua colonitzant les principals conques fluvials del país. Podreu llegir també sobre una planta que decideix quan vol aparèixer i quan no. Alguns botànics l’anomenen col·loquialment com una espècie fantasma. I a prop d’algunes de les zones on hi creix quan vol, podrem passejar pel bosc del Gerdar que, amb la Mata de València, són de les zones forestals més extraordinàries dels Pirineus i de la península Ibèrica.

Des d’una perspectiva més antropològica, coneixerem algunes de les creences i rituals al voltant de l’aigua que les societats humanes hem desenvolupat durant generacions en el nostre territori. D’altra banda, el Conte d’aquest Portarró donarà vida a dos peces de construcció que conformen les teulades i els llinats dels pobles de muntanya. També gaudirem de les interpretacions artístiques dels més petits, autèntics minimóns de natura, elaborats a partir de les visites que ens van fer els nens i les nenes de la Llar d’Infants de la vall de Boí, i de l’escola de Vilaller.

Per últim, us recomanem que llegiu amb atenció la xerrada intensa que dues dones, una com a entrevistadora i l’altra com a entrevistada, mantenen en un dels pobles més bonics del Pallars Sobirà mentre fan un repàs de la vida a les muntanyes.

El camí cap a la supervivència d’un espai natural protegit és llarg i sinuós. Dèiem que hi ha espècies que, senzillament, un dia o altre desapareixeran. Una extinció que pot començar a la vora d’un estany, als peus d’una muntanya o dins d’un bosc de coníferes. Malgrat això, tenim l’obligació de continuar treballant per protegir i conservar la diversitat biològica i que, per tant, no som més que un conjunt d’éssers vius que hem d’aprendre a conviure amb harmonia.

El Parc Nacional ha de començar a caminar cap a una nova personalitat, de gestió però també emocional. Un camí que avanci de dins cap a fora, envers el territori que l’envolta. Ha d’abraçar el país i deixar-se abraçar.

Darrerament és parla molt del paper que l’espai pirinenc ha de jugar en l’escenari paisatgístic català. Solament se’ns ocorre repetir unes paraules del gran poeta català, Salvat-Papasseit, que en una de les obres poètiques va escriure: “els Pirineus tornaran a regnar”. I el Parc en pot ser la clau de volta.