Explica’m un conte

estaven explicant Teula i Llosa sobre els llinats del país d’on venien. Com podia ser que fins aquell moment, amb la de camins i batalles que havia fet, no n’hagués vist mai cap de semblant. Era una prova més que el món, més enllà del Treio, era més gran del que es pensava.

De sobte, el Senyor es va alçar com un llamp i va declarar amb solemnitat: - “Amics estrompits, estic impressionat d’escoltar les vostres paraules, les històries i els coneixements que m’heu fet arribar sobre els llinats de les cases, les cabanes i els corrals que coneixeu. Les tradicions i la saviesa popular són armes molt més poderoses que l’odi i la guerra. Així, donques, em reuniré amb els cavallers, a la roca del Faro, la vetlla de la propera lluna grossa, per explicar-los el que avui meu transmès i començar així a solucionar el neguit que fa anys m’atormenta dia i nit: els incendis i les morts provocats per les xumeneies de les cases del Comtat.”

A partir d’aquell dia, el comtat del

Treio, que significa “el lloc on es troben els tres camins”, famós per unes esglésies majestuoses que semblen volguer tocar el cel, va posar fil a l’agulla a la qüestió. En poques generacions, els llinats d’herba seca i de branquillons van donar pas a cases, cabanes i corrals amb llosats foscos, pendents i llisos als pobles situats a més alçada, i per tant, més freds, mentre que les teulades terroses, fetes amb més fang que argila, van donar color a les cobertes dels pobles més meridionals, on la meteorologia era més agraïda malgrat les pluges i les tronades impetuoses.

Quelet, el nostre soldat heroic, va gaudir com mai del nou llinat de sa casa. La família s’havia fet més grossa, i dos vailets formosos més una preciosa princesa, batejada amb el nom de Dolça, van multiplicar la família per dos. Ara ja no tenia por d’encendre el foc de casa! De fet, moltes nits, després de sopar, tota la família s’enfilava escales amont fins el cap de casa. Allí s’arraulien, uns contra els altres, sobre el terra de fusta vetust i, escoltaven el so de la pluja, el repicar de la pedra o els udols del vent.

Per cert, i què se’n va fer d’aquell parell de galifardeus que tant van aidar per la tranquil·litat dels pobles del comtat del Treio? Uns diuen que van tornar al seu país plens de noves històries que contar; altres, que encara continuen trescant, per mons, de comtat en comtat, com pastors transhumants.

Fins i tot, altres diuen que van esdevenir reis i que viuen en castells i palaus indestructibles.

Fus el que fus, escoltar a la gent que ens vol explicar històries, siguin les que siguin, per molt sorprenents que ens puguin semblar, sempre serà molt més enriquidor que viure sense observar, sense escoltar, sense tocar, sense olorar o sense descobrir les paraules que s’amaguen en tot allò que ens envolta. I vet aquí que enragonant d’una teula i d’una llosa... s’acaba aquest conte escrit en prosa!

Silène, filla del senyor del Treio