Explica’m un conte

Teula i Llosa, un parell de xinxirimalles !

que arribava del Sol els pocs dies que tenien la sort de veure’l. Llosa venia d’un país on l’any tenia nou mesos d’hivern i tres d’infern!

Teula, en canvi, era de color terrós i alegre. Va explicar que vivia en una comarqueta no tan freda com la de Llosa, on hi podia ploure i pedregar amb força. De la primavera a la tardor hi havia molts dies de bonança però, calia estar atents als aiguats i a les orqueries del temps com, per exemple, les tronades sobtades. La seua padrina li havia explicat “senyals” per endevinar el temps que faria depardemà, com esbrinar els colors dels núvols: “Bromes roies a la nit, serè al demaití; bromes roies al maití, l’aigua de camí.” Una altra sentència tradicional que no fallava mai i que era molt més evident deia que: “Quan la perdiu canta i plou, senyal d’aigua.”

Quelet, el soldat, en escoltar-los, es va fotre a riure com un animalot. Quin parell de catxapons que acabava de conèixer. Malgrat tot, li van caure simpàtics i, el més sorprenent, li van fer venir al cap una de les preocupacions que tenia el seu Senyor i ell mateix: la protecció i seguretat dels pobles i llogarets del comtat del Treio. Llosa i Teula potser els podrien ajudar i molt! “Escolteu-me bé, parell de mosquetes mortes. Us portaré davant del meu Senyor amb una sola condició: que li expliqueu, com a mi, com són els llinats de les cases, les cabanes i les bordes dels pobles d’on veniu. D’acord?” Quan era petit, el pobre soldat Quelet havia perdut, al pic de l’hivern, als seus germans en un terrible foc, provocat per les maleïdes aixaldes de la xumeneia que, en caure damont del llinat d’herba seca i de branquillons, van portar la mort i la desgràcia a la família. Encara avui, quan tancava els ulls, li venien al cap les fogassades i els crits de la canalla enmig de l’incendi. No volia de cap de les maneres, que li tornés a passar a la modesta casa que el Senyor l’havia deixat, empegada a la muralla, per viure amb l’estimada Gertrudis i les seues dues bessones. En el temps que les sangardilles per- den, per primer cop i últim, la cua… Llosa i Teula eren davant per davant del senyor del comtat del Treio. Era alt com un santpau però estransaït com ell sol. Quasi no feia ombra! Deien pels carrers del poblet que, des de la mort de la Senyora i l’hereu, en un foc a les alcoves del castell, solament l’agradava caçar, sobretot isards, per les riberes i les muntanyes més feréstegues i, a la nit, menjar, beure i perseguir cossos escugats. Tanmateix, era molt estimat pels pagesos, admirat pels seus soldats i respectat pels cavallers. Els únics amb els que tenia enganxades continues era amb “els de les sotanes”, que deia ell.

Fetes les presentacions al Senyor d’aquell parell de muixirecs, els va escoltar atentament, això sí, assegut en una gran trona de cuir rematxat que havia saquejat, feia anys, a un valí sarraí després d’una batalla ferotge per les terres d’Al-Beni Fonz, molt a prop del comtat.

De tant en quant, el Senyor del Treio aixecava les celles sorprès del que li