Caminem pel Parc El Gerdar, el bosc per excel·lència

Enmig de l’avetosa de la Mata de València, per la carretera que puja al Port de la Bonaigua des d’Esterri d’Àneu, trobem el Bosc del Gerdar, molt popular entre els boletaires que visiten l’Alt Pallars, i que en la seua profunditat amaga alguns dels tresors naturals més preuats de l’alta muntanya i del Parc Nacional.

Quan pugem la carretera des d’Esterri d’Àneu cap al Port de la Bonaigua, la mirada se’ns gira irresistiblement cap a l’esquerra, a la intensa mata de verd fosc que voreja el riu de la Bonaigua, per la cara nord. La Mata de València (de València d’Àneu) és l’avetosa més extensa i millor preservada de la Península ibèrica, i el tram que s’enfila a munt cap als estanys de Cabanes, des de l’hotel ‘Els Avets’, és el Bosc del Gerdar, del Gerdar de Sorpe.

En temps passats, els veïns d’aquests dos municipis de l’Alt Àneu es van disputar el repartiment dels drets d’explotació de l’avetosa, que proveïa la fusta tan necessària per viure (per fer les cases, moltes peces de la pagesia o per a escalfar-se durant els freds i llargs hiverns), i van ratificar la propietat comunal del Bosc del Gerdar, amb dret d’empriu també per als veïns d’Esterri d’Àneu. Tot plegat fou motiu de rebuig del territori quan es va voler incloure tota la Mata de València i el Gerdar dins la zona estrictament protegida del Parc Nacional, en el primer projecte d’ampliació. En un nou projecte anys més tard, va quedar protegit dins la zona perifèrica, que permet els usos tradicionals de forma sostenible.

L’Abies alba o avet blanc és una conífera de gran bellesa que viu entre l’estatge muntà i els primers trams del subalpí, en sòls profunds i àcids (propis dels llocs on domina el granit). És de tronc recte i ben plantat, que puja cap al cel fins als quasi 50 metres d’alçada, i de branques ben ordenades en pisos, amb tendència molt horitzontals, que aporten una ombra acollidora i molt fresca a l’estiu. A diferència del pi negre (Pinus Uncinata), les branques de l’avet blanc són molt elàstiques i aguanten molt bé el pes de la gran acumulació de neu de l’hivern. Les acícules es distribueixen de forma helicoïdal i envoltant la branca quan són joves (i molts creuen que són davant d’un Pinsapo!). En envellir es van distribuint de forma més aplanada, i recorda un pay-pay, tot agafant un to més blanquinós al revers (alba). Aquests detalls de la variabilitat d’aspecte dels avets els podem observar amb facilitat en tot l’itinerari del Bosc del Gerdar, perquè només algun bedoll atrevit i els gerds (és clar, per això del Gerdar!) acompanyen al bell príncep dels arbres fins a no gaire més a munt dels 2.000 metres, quan ja agafa el relleu el tot terreny, el pi negre, i els seus fidels acompanyants: el neret, al cantó nord, i la boixerola, al cantó sud. Aquests boscos són l’hàbitat d’espècies molt sensibles i amenaçades com el gall fer (Tretao urogallus), el mussol pirinenc (Aegolius funereus) i el picot negre (Dryocopius martius).

Podem arribar al refugi del Gerdar amb el nostre vehicle, però entre juny i setembre us proposem que agafeu el Bus del Parc i baixeu davant el desviament de l’hotel Els Avets. A pocs centenars de metres trobareu el refugi del Gerdar i un xic més amunt, l’aparcament del Callau, punt de sortida de l’itinerari. Si per cas se us acut de fer-ho a inicis d’octubre, escoltareu el llastimós bramar dels cérvols mascles, que quan arriba la tardor, competeixen per conquerir territori i quantes més femelles millor. Sovint baixen a la vora dels rius, i al de la Bonaigua, per la vora del refugi del Gerdar, cada any se’ls escolta molt a la vora. L’itinerari, d’unes tres hores, és circular. I és més recomanable pujar deixant el riu a l’esquerra, per la banda més curta, i fer la baixada per la part més llarga i baixada més suau, per no sobrecarregar excessivament genolls i turmells. La pujada transcorre entre avets alts i de gran cilindrada que ens recorden que som en un bosc madur, i alterna alguns de molt joves amb d’altres d’envellits, que alcen les branques de forma delicada i elegant, com una ballarina de ballet. Després d’una forta pendent dins l’espessor del bosc, travessarem dos petits prats entollats on podem observar algunes de les flors més emblemàtiques dels ambients humits de l’alta muntanya, com el rovell d’ou (Trollius europaeus) i la cotonera (Euriophorum angustifolium). Més amunt, la profunditat de l’avetosa queda interrompuda per una tartera de fàcil travessar, al temps que se suavitza la pujada i passem més endavant un pletiu de prat subalpí farcit d’angèliques, epilobis i altres megafòrbies que sovint serveixen de refugi a petits ocells de bosc que passen aquí l’estiu, com el caragolet (Troglodytes troglodytes) o algun mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli). A l’extrem esquerre d’aquest prat, envoltat de crestes granítiques, espera una palanca de fusta per passar a l’altra banda del riu. Allà, un cartell ens avisa que si volem continuar cap amunt, tenim la possibilitat de fer una hora més fins als estanys de Cabanes. Si la vostra condició física us permet pujar al Negre de Cabanes, no deixeu de desviar-vos també cap al Llong de Cabanes!

Només hi ha una mitja hora de l’un a l’altre, i tindreu l’oportunitat de comparar un dels negres del Parc (dels més profunds) i un dels llongs o allargats. A més, el Llong de Cabanes és un estany de morrena, com el de Monestero (Espot), que drena les seues aigües a través d’una tartera, i això fa que en períodes de sequera baixi força el nivell de les aigües. Si decidim no pujar als estanys de Cabanes, només hem de seguir el cartell cap a l’esquerra, i passar per uns quants rocs de granit després dels quals ens tornarem a endinsar en la profunditat de l’avetosa, de baixada. Més endavant trobarem un altre cartell que ens indica el desviament cap al Pas del Coro i les planes de Son. Per cert, una travessa molt recomanable per fer un altre dia!

Aquest marge del Bosc del Gerdar està encara més encarat al nord, i les molses colonitzen cada superfície de rocs i terreny disponible. Fins i tot escletxes dels voluminosos troncs dels avets més vells, transformant l’entorn en un paisatge bucòlic

ITINERARI

CARRETERA

CURS D'AIGUA

PONT

REFUGI

PIC

PORT / COLL

A PARCAMENT

HOTEL B

PARADA BUS

Durada: 3 h (anada i tornada)

Desnivell: +340m (1.560-1.800 m) propi de Minairons. Ei, Si! Haberlos, haylos! I diuen que habiten les vistoses Amanites muscaries que treuen el cap pertot el sota bosc en temps de pluges de tardor, junt amb les molt tòxiques Amanites fal·loides i els cotitzats Boletus edulis. Com que som en zona perifèrica del Parc, compteu que al setembre i l’octubre us creuareu amb boletaires amb grans cistells, a la caça del rovelló o del cep. Si vosaltres també en plegueu, recordeu que isards, ovelles i altres animals del Parc també se n’alimenten. Deixeu-ne per a les criatures del bosc, sisplau! Abans de tornar a creuar el riu, encara trobarem un panell que indica el desviament cap a València d’Àneu i Son per la pista forestal de la Mata de València. L’últim tram del bosc encara ens regalarà el meravellós espectacle que formen els troncs caiguts i alternats de forma horitzontal per sobre del curs de l’aigua, des del pont de fusta que ens permet travessar de nou el riu de Cabanes, per tornar a l’aparcament del Callau del que havíem sortit.

Dificultat: entre baixa i moderada, pel fort pendent en alguns trams. Fixeu-vos en: aquest itinerari té dues èpoques especialment interessants: a principis d’estiu, per la floració en els prats entollats i els pletius, de la part més alta i a l’octubre, amb la brama del cérvol.