un conte Teula i Llosa, un parell de xinxirimalles !

Fa molts anys, quan les puces es cruspien a les aranyes i els rats a les gates, la major part de les teulades o llinats de les cases, les cabanes i els corrals de molts pobles i llogarets dels Pirineus estaven coberts d’herba seca i de branquillons. Aquesta cobertura natural els protegia tant de la calor com del fred, de la pluja i del sol, de la calma i de les ventúries.

Però els pertrets vegetals eren tan perillosos a ser devorats per les aixaldes dels focs de les cases que inevitablement, hivern sí i hivern també, grans incendis destruïen moltes cases i, fins i tot, havien arribat a arrasar pobles sencers, com Saltabancals, del qual solament en va quedar dempeus, després de tres socarrades, una part de l’absis de l’església.

Vet aquí, però, que un bon matí de primavera, d’aquells que veus Mallorca des dels cims de les muntanyes més altes dels Pirineus, dos curiosos personatges van fer supo-supo a les portes d’un poblet emmurallat.

- Alto! Qui sou!? ...cridà un soldat que feia la ronda de vigilància, entre mer- lets i matacans, per la vila closa.

- Sou a les terres del senyor del Treio i en els temps que corren, no tothom és benvingut.

Aquell parell de ximples es van quedar bocabadats. Però, un d’ells, es va atrevir a contestar:

- Venim en so de pau! No portem armes ni ganes de fer mal a ningú sinó tot el contrari. Portem paraules per a compartir amb qui ens vulgui escoltar. Som caminants pacífics que solament volem explicar històries i llegendes que us ajudin a passar una bona estona. El soldat, que es deia Quelet, els va repassar de cap a peus. Què dimonis devien voler aquell parell de xinxirimalles! Un d’ells, era fosc com el carbó i semblava fort com un roc. L’altre, era del color de la terra, més fang que argila, però amb unes formes ondulants molt extravagants. Déu ni do quin parell! Quina combinació més estrambòtica feien...

Llosa, el morenet, li va començar a estrolicar al soldat que venien d’un país on els llinats de les cases, les cabanes i els corrals no s’assemblaven gens als que estava veient des del portal d’entrada al poblet. On havia nascut ell, les teulades eren més pendents, com les mateixes muntanyes, perquè la neu, la pluja o la pedra rellisquessin, com les allaus, llosat avall, evitant així que s’esfondrés. Ah! I eren foscos com un tatxot per conservar la calor