L’aigua com a element cultural i etnològic

Creences i rituals

L’aigua és un element necessari i imprescindible per la vida de la majoria dels éssers vius del planeta. Però més enllà d’aquesta evidència científica que tothom sap i que no genera dubte, també podem dir que aquesta mateixa aigua amb la qual ens hidratem i bevem, té moltes altres dimensions i usos. Gràcies a aquest element hem desenvolupat estratègies culturals i socials que durant totes les etapes de la història humana ens han permès i ens permeten sobreviure i adaptar-nos millor al nostre entorn.

Evidentment, els Pirineus no són una excepció en aquest sentit i l’aigua ha estat un dels elements fonamentals que ens permet construir i interpretar unes formes de vida i una cultura, que es transforma constantment i que acaba adoptant molts relats i dimensions.

És obvi que a més a més de ser un element de consum bàsic, l’aigua ha estat un recurs aprofitat pels homes i les dones de moltes maneres. Des de la pesca en els rius i estanys, fins a la utilització, probablement ja en època medieval, de la força hidràulica per a fer funcionar molins, serradores, batans o altres indústries locals com la tèxtil. En aquest sentit també la indústria hidroelèctrica ha estat molt present en l’economia i les formes de vida pirinenques.

També podríem parlar d’altres usos més contemporanis i lúdics, estretament vinculats amb l’economia actual, com el desenvolupament de l’esquí, el ràfting o altres esports basats en els recursos hídrics del territori.

Podríem continuar fent referència a altres exemples de l’aigua com a element cultural, però en aquest article ens agradaria centrar el focus d’atenció en un àmbit específic, sovint desconegut i oblidat: l’ús de l’aigua com a recurs simbòlic i ritual. Més vinculat al món de les creences i de la immaterialitat, en el qual històricament aquest element també ha tingut una important presència.

Alguns autors, defineixen l’aigua com un dels quatre elements naturals de les cosmogonies tradicionals, juntament amb la terra, l’aire i el foc. D’aquí que sovint s’ha relacionat aquest element a la fecunditat, la vida, la feminitat i la lluna.

Dins d’aquesta accepció de neteja i purificació s’incorpora ja en un dels primers rituals del cicle de vida cristià amb forma de bateig. Segons la tradició cristiana l’aigua serveix per “netejar” els pecats originals i purificar tant l’ànima com el cos.

Són diversos i abundants els rituals en què s’utilitza aigua (sobretot aquella que es considera pura o beneïda). En la cultura pirinenca, i gràcies al testimoni d’estudiosos i etnòlegs com Ramon Violant i Simorra, o Joan Lluís, trobem interessants referències.

Violant, per exemple, recull que al poble de les Iglésies (Pallars Jussà) les persones que tenien sarna o alguna altra infermetat de la pell, la nit de sant Joan, abans de sortir el sol, anaven a prendre la rosada i a banyar-se per rebre la benedicció de sant Joan. Els que tenien grans, es despullaven i s’estiraven nus en l’herba humida dels prats. També els aranesos anaven, al punt de la mitjanit, als prats on prenien l’herba molla per curar-se i evitar malalties diverses.

A Sarroca de Bellera, també al Pallars, abans de sortir el sol, grans i xics anaven a la font del poble a prendre el ros (la rosada) i es rentaven el cap i la cara per evitar el mal d’ull.

A Paüls, a la Vall Fosca, les persones malaltes de galteres si per sant Joan bevien de nou fonts diferents, abans de la matinada, s’evitava tota mena de malalties infeccioses.

A Esterri d’Àneu, també el dia de sant Joan, anaven a beure aigua de les fonts per purificar-se abans de sortit el sol i es pentinaven al riu perquè els sortís el pèl llarg i arrissat. Les noies que ho feien, creien que els desapareixien els grans de la cara i es tornaven més maques. També recull al Pallars i a la Cerdanya, que si es volen evitar les arnes en l’aixovar domèstic, s’ha de penjar al balcó o a la finestra abans de sortir el sol el dia de sant Joan. En altres pobles pirinencs, es relaciona el fet de beure de set fonts diferents com un bon mètode per facilitar l’embaràs en aquelles dones que volien

Dels molts usos rituals de l’aigua, el del bateig era un dels més presents en el cicle de vida. Càntir de bateig de vidre bufat, que s’utilitzava en algunes cases pirinenques al segle XIX i XX per portar l’aigua beneïda a l’església Jordi Abella

Creences i rituals

tenir fills.

Un altre fenomen interessant és la pràctica de mullar algunes marededèus i altres imatges religioses per fer ploure en cas de sequera prolongada. Aquesta creença, que s’ha replicat en molts pobles pirinencs fins ben entrat el segle XX, es relaciona, segons alguns autors com Severino Pallaruelo, amb l’antiga Roma. Quan les calamitats s’abatien sobre la col·lectivitat, es creia que els déus havien perdut facultats i no eren capaços d’evitar les desgràcies. La manera de regenerar la força protectora era banyar les seves estàtues en rius i fonts.

Un altre ús simbòlic de l’aigua, i molt característic d’algunes valls pallareses com les d’Àneu i la de Cardós, era el fet d’anar a prendre aigua a la font Santa de sant Lliser, al Couserans. Quan hi havia sequera prolongada al Pallars, alguns pobles enviaven a algú a buscar aigua d’aquesta font francesa per després llençar-la per prats, finques i fonts del terme. Semblava que l’efecte era immediat i en poca estona començava a ploure. El problema era, segons es deia, que si per efecte de l’aigua de la font Santa plovia a la part catalana, a la part francesa pedregava. Per aquesta raó, s’hi havia d’anar a prendre l’aigua d’amagat i sense que ningú els veiés o podien acabar apedregats i atonyinats. Tenim testimonis que ens expliquen que durant els anys 30, abans de la Guerra Civil, l’Ajuntament d’Isil va enviar a buscar aigua de la font Santa per superar la sequera d’un d’aquells anys. Sens dubte, existeixen moltes més referències dins la cultura immaterial dels usos simbòlics de l’aigua. I més enllà de l’anècdota o la curiositat que ens desperten aquestes narracions, la majoria ja oblidades, també ens serveixen per reivindicar i posar en valor una altra mirada sobre el territori. El patrimoni immaterial i etnològic, sovint poc reconegut, és fonamental en la cultura i el seu coneixement, i la seva recuperació és bàsica per a construir el nostre futur col·lectiu.