El present invisible del Parc i del món

Lluís Camarero Científic titular del Centre d’Estudis Avançats de Blanes del CSIC

La visió més comuna d’un ecosistema és la d’un sistema format per uns hàbitats i el conjunt d’organismes que hi viuen. Una gran branca de la ciència ecològica estudia les relacions entre les diverses unitats discretes del sistema, els individus, que en conjunt formen el que actualment anomenem com a la biodiversitat. Així, doncs, quan parlem d’ecologia, el primer que ens ve al cap són les espècies icòniques (el gall fer, el trencalòs, l’ós bru...) i la seva protecció i conservació.

Hi ha, però, una altra visió dels ecosistemes, que en realitat és més complementària que alternativa, deguda, en bona mesura, a l’ecòleg Ramon Margalef, un dels nostres científics més rellevants del segle XX i potser de tots els temps. Es tracta d’una visió més abstracta i menys assequible per al gran públic. Considera l’ecosistema com un canal per on flueixen la matèria, l’energia i la informació. Aquesta visió dona lloc a una altra gran branca de l’ecologia, en la qual els individus desapareixen i l’objecte d’estudi és l’ecosistema en la seva globalitat. La disciplina experimental que millor aborda aquesta aproximació és segurament la biogeoquímica, o sigui, l’estudi de la química de l’ecosistema. William H. Schlesinger, autor del primer i més reconegut tractat de biogeoquímica, va definir-la, en el seu article “Una vida millor gràcies a la biogeoquímica”, com a la química del camp de joc de la vida.

Un element molt important en el camp de joc de la vida és l’aigua: l’aigua no sols és un component vital dels organismes, sinó que també flueix a través de tot l’ecosistema. Gene E. Likens, un científic pioner en l’estudi integrat de les conques hidrològiques com a ecosistemes, va proposar la metàfora de l’aigua i la xarxa hídrica d’una conca com la sang i les arteries de l’ecosistema. Així, igual que per diag- nosticar l’estat de salut d’una persona se li extreu i analitza una mostra de sang, l’anàlisi de l’aigua que circula per una conca dona informació sobre els processos que passen a l’ecosistema i sobre el seu estat de salut ecològica. Una conca hidrològica és una àrea delimitada per les carenes de les muntanyes que l’envolten i que recull l’aigua que precipita des de l’atmosfera (pluja i neu) i la condueix i fa convergir en un mateix punt final: el desguàs de la conca. En la conca/ ecosistema hi ha, doncs, una connexió entre els components atmosfèric, hidrològic, geològic i biòtic a través de l’aigua, i els processos que hi tenen lloc en cadascun d’ells deixen un senyal químic que podem mesurar i interpretar. La connexió atmosfèrica obre una perspectiva important, perquè a través de l’atmosfera es transmeten els efectes del Canvi Global (en realitat una traducció més exacta de l’expressió anglesa seria Canvi Planetari), que les activitats humanes provoquen sobre els sistemes naturals, fins i tot els més allunyats dels assentaments humans, com l’alta muntanya. L’estudi biogeoquímic de les conques/ecosistemes a l’alta muntanya és, per tant, una bona eina per estudiar el canvi planetari.

Però molts d’aquests canvis tenen lloc en el que John J. Magnuson, un dels primers científics impulsors del concepte