El present invisible del Parc i del món

de petjada de carboni, que és familiar a gairebé tothom. Però la Humanitat està deixant també una petjada de nitrogen a la biosfera, tant o més important que la del carboni i encara poc divulgada, i que podem observar també aquí al Parc. La crema de combustibles fòssils i les activitats agrícoles i ramaderes emeten compostos de nitrogen a l’atmosfera que després es dipositen amb la precipitació i tenen un efecte fertilitzant sobre els ecosistemes. Hem pogut constatar que aquest dipòsit de nitrogen ha tingut una tendència creixent durant les últimes dècades als Parc i en general als Pirineus, i no ha estat fins als darrers anys que sembla que aquesta tendència s’ha començat a revertir.

Durant aquest temps també ha augmentat el dipòsit de fòsfor, un altre element fertilitzant. En aquest cas, és un element d’origen natural que arriba amb la pols en suspensió a l’aire, de llocs tan allunyats com el nord d’Àfrica. Un canvi en la circulació atmosfèrica de l’hemisferi nord podria ser la causa d’un transport més gran d’aquesta pols fins als Pirineus i Europa en general i del fòsfor que porta. Una mostra d’això és que els últims anys hem pogut veure més sovint episodis molt espectaculars de neu envermellida per la pols dipositada. La qüestió és que els efectes fertilitzants del nitrogen i el fòsfor es potencien, i això pot ser la causa de l’eutrofització incipient dels estanys que hem observat. L’eutrofització és un procés en el qual un sistema passa de ser poc productiu a ser-ho més. En paraules col·loquials, les aigües cristal·lines dels estanys pirinencs estan passant a ser una mica més verdes per les algues del plàncton que hi creixen estimulades pel fòsfor i el nitrogen. Hem dit que altres elements que arriben amb la precipitació són els metalls. Doncs hem constatat que els metalls es dipositen al Parc tot seguint tres patrons temporals diferents. El primer patró té a veure amb l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord, la NAO. La NAO és un fenomen climàtic que determina la variabilitat del clima hivernal a la regió de l’Atlàntic Nord, i es mesura amb l’índex NAOi. Aquest índex es calcula a partir de les posicions relatives de l’anticicló de les Açores i les borrasques d’Islàndia. Aquests dos sistemes ciclònics són com els dos rotors del motor atmosfèric que impulsa les masses d’aire humit atlàntic cap a Europa i el nord d’Àfrica. Quan l’índex és negatiu l’aire humit i les precipitacions que provoca, van cap al nord d’Àfrica i el sud d’Europa, i quan és positiu, van cap al centre i el nord d’Europa. Així, en èpoques de NAO positiva, la sequera hivernal al nord d’Àfrica causa unes condicions d’aridesa més grans, i fa que la producció de pols que s’injecta a l’atmosfera des del Sàhara, a la primavera sigui més gran. Aquesta pols pot viatjar fins als Pirineus i cap a la resta d’Europa, i dipositar-se aquí, i entre els seus components naturals, porta ferro, alumini i titani. A més, hi ha metalls contaminants com el manganès i el plom que tenen gran afinitat pels grans de pols. La pols actua com a mitjà de transport d’aquests contaminants i tot això és la causa que haguem detectat un patró temporal de dipòsit dels metalls esmentats que segueix les fluctuacions de la NAO amb uns sis mesos de retard.

Col·lector de precipitació per mesurar el dipòsit de metalls a Contraix: la gràfica mostra la caiguda de la producció mundial d’acer (barres blaves) durant la crisi de 2008 i la conseqüent davallada del dipòsit de plom (corba fúcsia) amb dos anys de retard Lluís Camarero