El present invisible del Parc i del món

El segon patró està relacionat amb la quantitat de precipitació. Hem observat que, amb el temps, hi ha hagut un augment de la precipitació, però no deguda a episodis més grans, sinó a episodis més nombrosos. Durant un episodi de precipitació, la pluja o la neu arrosseguen gasos i partícules en suspensió de l’atmosfera al terra, però això passa sobretot amb els primers mil·límetres de precipitació. Aquests són suficients per netejar l’atmosfera sota el núvol i, per més que continuï plovent o nevant, no hi queda res més per arrossegar. Per això les precipitacions més nombroses són més eficients rentant l’atmosfera, el que sembla tenir un efecte important en elements com el níquel, l’arsènic i el coure. El dipòsit d’aquests elements ha augmentat amb el temps, però bona part d’aquests elements és d’origen natural i les emissions contaminants no han augmentat significativament. Tot plegat ens fa pensar que la causa més versemblant és l’eficiència de rentat més gran de la precipitació. I el tercer patró temporal afecta a una part del plom, el manganès i el zinc: el dipòsit d’aquests metalls va experimentar una davallada sobtada durant el període 2009-2011, dos anys més tard de la crisi financera del 2007-2008. Durant l’aturada de l’economia que va significar la crisi, la producció mundial d’acer, un important indicador de l’activitat industrial i una de les fonts més grans de plom emès a l’atmosfera, va caure. Aquesta recessió va afectar moltes altres indústries, i per tant, també les emissions d’altres contaminants (alguna part positiva han de tenir les crisis!). Però sembla que els efectes triguen un parell d’anys en manifestar-se. Podem considerar que és el temps que costa que els sistemes naturals es “netegin” de la contaminació emesa prèviament.

I per acabar aquest repàs a algunes de les nostres troballes més interessants, bones notícies: hem detectat una tendència en els estanys i rius del Parc a alcalinitzar-se. Bé, en realitat el que fan és recuperar-se de l’acidificació que van patir en el passat. En els anys 80 i 90 del segle XX la “pluja àcida” era un tema candent i estava causada principalment per l’àcid sulfúric que produïen els òxids de sofre en combinar-se amb l’aigua de la pluja. Els òxids de sofre es generaven sobretot durant les combustions industrials, i les altes xemeneies de les fàbriques els injectaven a l’atmosfera a través de la qual s’estenien per tot arreu. Bona part dels Pirineus i quasi tot el Parc està sobre granit, una roca ígnia de difícil dissolució i que, per tant, dona a les aigües molt poca capacitat de neutralitzar els àcids. Tot i que l’acidificació als Pirineus no va ser tan dramàtica com a d’altres llocs sensibles sobre roques granítiques (Escandinàvia, per exemple), sí que va tenir un cert efecte. En els anys 90 es van promulgar lleis per reduir les emissions d’òxids de sofre, i és ara, 30 anys més tard, que estem observant com les aigües naturals estan recuperant la seva alcalinitat perduda.

Esperem que aquests esforços per copsar el present invisible des de les muntanyes del Parc siguin un gra de sorra que ajudi a posar de manifest els problemes mediambientals del planeta i a estimular la posada en marxa de solucions, de vegades tan simples com deixar d’emetre contaminació. Esperem també que en un futur no massa llunyà, els nostres seguiments siguin només per constatar, com en el cas del sofre i l’acidificació, l’efectivitat d’aquestes solucions i la tendència de recuperació de la natura.