La congelació dels estanys

Òscar Alemán Geògraf, guia d’alta muntanya i guia interpretador del Parc

Quan arriba la tardor i comença a fer fred i a nevar, el paisatge del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici es transforma. Aquest canvi actualment el veiem com quelcom positiu, però no ha estat sempre així, ja que el paisatge és una construcció cultural, i per tant, els valors que en percebem depenen del moment i del context.

Així doncs, avui en dia, des del punt de vista estètic la neu és benvinguda; pensem sinó en la reacció espontània d’un nen o una nena al veure-la caure, imaginem també per un instant les branques d’un avet cedint pel seu pes insuportable, en la teulada ben curulla de neu del nostre refugi de muntanya preferit, o en l’esponjositat de la neu recent al trepitjar-la. D’altra banda, tampoc no oblidem que la neu té un valor econòmic innegable en moltes àrees de muntanya per la proliferació dels esports d’hivern, entre d’altres. Però la neu no és l’únic canvi que arriba amb l’entrada del fred, sinó que cal tenir ben present el gel. Un gel estacional que pren múltiples formes, com les cascades d’aigua congelada que es despengen de les cingleres i pels barrancs formant esveltes columnes i majestuoses estalactites, que fins hi tot els més agosarats s’atreveixen a escalar. Un dels llocs on es poden admirar aquestes cascades de gel és als contraforts rocosos propers al pantà de Cavallers, un sector molt conegut pels escaladors en gel d’arreu. No obstant, l’element més representatiu i icònic del paisatge hivernal del Parc Nacional ben bé podrien ser els estanys gelats, tal com ja ho són a l’estiu, però ara lluint una magnífica coberta de gel que a voltes queda amagada per la neu recent, però amb una superfície tan horitzontal, que difícilment es pot confondre amb el seu entorn que acostuma a ser més rugós i de major pendent.

Així mateix, per agafar una mica de perspectiva sobre la temàtica és convenient conèixer que és la criosfera i quines són les seves components. La criosfera engloba totes aquelles parts de la superfície terrestre on l’aigua es troba en forma sòlida, ja sigui neu o gel, com per exemple: les glaceres, els casquets polars, el gel marí, el gel de les coves, el gel dels estanys i la capa de neu, però també el sòl o substrat rocós congelat que no necessàriament conté glaç, però sí que està congelat des del punt de vista tèrmic, i que en diem permagel (permafrost), que al seu torn pot donar formes com les glaceres rocalloses. Val a dir que totes aquestes components de la criosfera han esdevingut en els darrers temps uns indicadors molt rellevants per entendre el canvi climàtic i ambiental que estem patint, pel que és habitual fer-ne un seguiment i estudiarne l’evolució.

Actualment, la coberta de neu i gel del planeta s’estima en un 6% de la superfície total. Variacions importants en aquest percentatge impacten de ple en el sistema climàtic, ja que aquest contribueix enormement en el que s’anomena l’albedo terrestre. És a dir que, a més superfície blanca, major reflexió de la radiació solar, i per tant, més refredament, i a menor superfície d’aquest tipus, més absorció de la radiació que comporta una major emissió en forma de calor. Així doncs, la disminució de les glace-