La congelació dels estanys

el gel dels estanys està considerat un molt bon indicador dels canvis en el clima, i d’aquí la importància d’estudiar-lo i fer-ne el seguiment. D’altra banda, la capa de gel juga un paper fonamental en els processos físics, biogeoquímics i ecològics dels estanys, com el cicle del carboni, que al seu torn condicionen la vida de molts organismes. Val a dir que aquest gel proporciona una àmplia varietat de serveis ecosistèmics en moltes zones lacustres del planeta, com la pesca, diverses tradicions culturals, el transport, la recreació, la regulació del cicle hidrològic, entre d’altres. Per descomptat, els canvis en la duració de la coberta de gel dels estanys o la desaparició de la mateixa als Pirineus, no afecta a les activitats humanes quotidianes d’una manera tan important com a d’altres indrets, com és el cas del Canadà, on per exemple, gràcies al gel s’obren vies de comunicació per sobre dels estanys fent recorreguts més directes i barats, permetent fins i tot el trànsit de vehicles pesats carregats de mercaderies, amb l’alt valor econòmic que això suposa, o com seria el cas també de la pesca tradicional a Suècia. Probablement, la raó d’aquesta diferència és la localització dels estanys, i en particular, la prominència de les muntanyes dels voltants, l’altitud i la latitud, així com les seves dimensions. No obstant, sí que és habitual que excursionistes o esquiadors de muntanya hi circulin per sobre.

Així doncs, conèixer la variabilitat temporal de la coberta de gel dels estanys del Parc Nacional és molt interessant des del punt de vista ecològic, la disponibilitat dels recursos hídrics i el clima. En aquest sentit, durant la tardor de 2021 es va iniciar un projecte de recerca per analitzar aquest fenomen en els estanys més grans. La base de l’estudi consisteix en el desenvolupament d’un algorisme automàtic de detecció de la coberta de gel a través d’imatges de satèl·lit, però, per validar els resultats i conèixer millor els proces- sos de congelació i ruptura, es requereixen dades in situ aportades per càmeres automàtiques (time lapse), que fan diverses fotografies diàries en hores diferents. Cal dir, que existeixen pocs referents d’estudis similars que estudiïn estanys de mida petita com els d’aquesta zona, en gran part a causa dels problemes de resolució espacial de les imatges de satèl·lit que s’adeqüen a l’estudi de la fenologia del gel dels estanys, que forçosament han d’estar disponibles diàriament, ja que la congelació completa sovint es produeix en un sol dia, i molts d’aquests dies, a més, el cel està ennuvolat, impossibilitant o dificultant la teledetecció.

El projecte

Per començar es van seleccionar els estanys de més de 5 ha, i en van sortir 50 dins dels límits del Parc i de la Zona Perifèrica. Posteriorment es van considerar només aquells que responguessin a un règim hidrològic natural, i que per tant, la seva extensió d’aigua no es veiés alterada per l’aprofitament hidroelèctric, ja que aquest provoca impulsos mecànics que poden modificar el moment de la congelació. Finalment van quedar 25 estanys, als quals es va afegir també el Lac Redon, tot i estar fora del Parc, per la seva rellevància científica. No en va la seva coberta de gel va ser estudiada durant algunes temporades de les dècades de 1980 i 1990, i en l’actualitat disposa de sensors fixes de temperatura de l’aigua, igual que algun altre estany, les dades dels quals en el futur poden ser creuades amb les dades de les càmeres automàtiques i aportar informació rellevant. A més a més, és el més gran de règim natural amb una superfície de 24,5 ha, seguit de lluny per l’estany de Gerber i l’estany des Monges, amb 15,3 i 14,9 ha respectivament.

D’aquests 26 estanys, se’n van escollir 7 sota varis criteris de representativitat, sobretot en funció de les seves carac-