La congelació dels estanys

terístiques espacials i localització, per albergar càmeres que monitoritzessin els processos de formació i ruptura de la coberta de gel, però especialment per detectar les dates següents: inici de la congelació, final de la congelació completa, inici de la ruptura, i final de la ruptura (descongelació completa). Aquestes dates serveixen per contrastar les obtingudes a partir de la teledetecció. Després del primer any d’estudi s’ha publicat un treball final de grau de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona que porta per títol: Teledetecció de la coberta de gel estacional dels estanys d’alta muntanya d’Aigüestortes. Teoria i nous mètodes per a estanys de mida petita en la fase de congelació. En el marc d’aquest treball s’ha desenvolupat un primer algorisme, i identificat les dates de congelació completa de 22 temporades, de la 2000/01 a la 2021/22, de 22 dels 26 estanys seleccionats amb un error absolut mitjà de 3,5 dies. Es deixa per més endavant l’anàlisi de la fase de ruptura i la fenologia completa per quan hi hagi més temporades de dades in situ per poder oferir uns resultats més robustos.

Els resultats preliminars obtinguts mostren una lleugera tendència d’aquestes 22 temporades analitzades a unes dates de congelació més tardanes, però sense ser especialment significativa. No obstant, això estaria acord amb les tendències climàtiques observades als Pirineus, on la temperatura mitjana de l’aire ha pujat 0,2 ºC per dècada entre 1959 i 2010 segons l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic, però essent la taxa d’escalfament més important a la primavera i a l’estiu, que no pas a la tardor i a l’hivern. Per tant, és d’esperar que els canvis més substancials que afecten a la duració total de la coberta de gel dels estanys els trobarem quan s’analitzi la ruptura, amb un avançament clar de la descongelació, i alineant-se, per tant, amb el succeït a d’altres estanys ben estudiats de l’hemisferi nord. Per un altre costat, a continuació donarem algunes de les claus que expliquen el procés de congelació. Els dos tipus principals de gel que es formen en els estanys són: el negre i el blanc. El gel negre es produeix per la congelació de la capa d’aigua superficial de l’estany a causa de la baixa temperatura de l’aire, i aquest va creixent de la base de la capa de gel en direcció cap al fons de l’estany. D’altra banda, el gel blanc es forma de la superfície del gel cap amunt gràcies a la neu que cau a sobre, al mateix temps que s’introdueix aigua a la matriu de neu, resultant així un granissat que pot esdevenir posteriorment un gel més massiu. L’aigua pot provenir de pluja que cau sobre l’estany congelat, de la fusió de la neu, o de la intrusió d’aigua del mateix estany a mesura que el pes de la capa de neu fa baixar la capa de gel per sota del nivell de l’aigua.

Altrament, els factors que intervenen en la congelació poden ser de dos tipus: factors climàtics i factors específics de cada estany. Els principals factors climàtics són: la temperatura de l’aire, la radiació solar relacionada amb la topografia, la precipitació i la velocitat del vent. I els principals factors específics són: la morfometria (profunditat, superfície i volum), l’altitud i la seva ubicació a la Terra (longitud i latitud). Així doncs, aquests factors són els que fan que un estany es congeli abans que un altre. Per exemple, un estany més profund, tindrà una termoclina més profunda, i com a tal, una inèrcia tèrmica més alta que farà que li costi més arribar al punt de congelació, i de manera inversa, un estany més petit i menys profund es congelarà abans. Així mateix, segons la forma i l’àrea que ocupa pot tenir una major influència del vent que, per un costat, podria debilitar