L’almesquera, un tresor pirinenc

Distribució general

Viu al nord de la península Ibèrica, en diverses àrees discontínues: nord de Portugal, Galícia i zones pròximes de Castella, serralada Cantàbrica, Sistema Central, Sistema Ibèric septentrional i Pirineus. En aquesta àrea relativament extensa hi ha dos grans grups de poblacions que genèticament són molt diferents. Una, la zona occidental i Sistema central i, l’altre, a la part central i oriental de la serralada Cantàbrica i als Pirineus. Els dos grups estan representats al Sistema Ibèric, però gairebé no es barregen. Aquests dos grups són reconeguts com a subespècies, amb els noms de subsp. pyrenaicus per al grup oriental, i subsp. rufulus per a l’occidental.

A Catalunya, l’almesquera es limita als Pirineus, i es troba a les capçaleres de les conques fluvials del Ter, el Segre, la Noguera Pallaresa i la Garona. No es troba a la conca de la Noguera Ribagorçana, el Llobregat i altres més petites, però sembla que és perquè no hi ha existit mai en temps històrics, no pas perquè s’hi hagi extingit. Les poblacions més importants estan a les conques de la Noguera Pallaresa i de la Garona, però en la darrera dècada sembla que hi ha disminuït molt. A la conca del Ter, que representa el seu límit oriental absolut de distribució, és molt rara i s’hi manté de forma precària. És probable que en tot el país no hi hagi més de 1.000 almesqueres.

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici podria representar un paper cabdal en la conservació de l’almesquera a Catalunya, donada la seva gran extensió, variabilitat climàtica, amplitud altitudinal (dels 1.100 als 3.000 m), abundància de fonts d’aigua (rius, riuets, barrancs o salts d’aigua), la conservació dels marges i biodiversitat botànica dels boscos de les ribes en funció de substrat, edafologia, alçada i humitat. Un espai geogràfic extensible a la zona perifèrica, amb riberes com la Bonaigua, els vessants septentrionals del Naut Aran, les valls d’Àneu, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, la vall Ferrera i la vall de Boí i de Sant Nicolau. Als últims estudis realitzats als rius i barrancs d’aquesta gran àrea del Parc Nacional i de la zona perifèrica, fets al 2010, l’almesquera va ser localitzada únicament al 39% dels trams investigats, i solament un 20% de l’Aran. Un descens important respecte de l’anterior estudi realitzat a l’any 2000, que va assolir quasi un 50%. Aquestes dades il·lustren per si mateixes la importància que té per l’almesquera el territori del Parc Nacional.

Igualment, la variabilitat climàtica –de subatlàntica a submediterrània– genera una notable diversitat de comunitats vegetals, de vall en vall, en funció del substrat, on hi viuen verns, freixos, trèmols, bedolls, salenques, orms, avellaners, roures i també pins roigs i negres.

Amenaces i conservació

L’almesquera és una espècie que es considera amenaçada a escala global, raó per la qual la Unió Europea obliga a protegir-la legalment i a conservar els seus hàbitats. Ha estat inclosa, des de 2011, com a espècie protegida al Catàleg espanyol d’espècies amenaçades.

La regressió en el darrer segle ha estat causada pel deteriorament general de la qualitat dels rius. La contaminació l’ha afectat poc, perquè sol viure en zones de muntanya poc habitades, però sí que hi han incidit dos altres factors. Un és l’alteració del règim natural dels cabals d’aigua a causa de les centrals hidroelèctriques i preses, juntament amb buidatges bruscos amb alliberaments de sediments que canvien la naturalesa fisicoquímica de les aigües afectant a diferents fenòmens biològics i a la xarxa tròfica en cadena. L’altre són les captacions creixents d’aigua, destinades a l’abastament d’instal·lacions turístiques, a residències, a l’agricultura i a la ramaderia. Tots dos factors provoquen una pèrdua general de la qualitat de l’hàbitat per a l’almesquera i, en particular, una reducció dels invertebrats dels que s’alimenta. Els dos factors solen estar combinats i, segons les zones, afecta més un o altre, però en general tenen més potencial destructiu els aprofitaments hidroelèctrics.

L’almesquera és molt poc depredada per altres animals i, dels autòctons, només la llúdriga en captura amb freqüència. La introducció i expansió del visó americà, però, representa un problema afegit, ja que la seva depredació podria rematar poblacions d’almesquera molt afeblides, com és la del Ter, a banda de ser una amenaça molt gran per a un altre mamífer semiaquàtic, la rata d’aigua.

Conclusió

L’almesquera és un endemisme ibèric molt singular, de gran valor i excel·lent bioindica-dor dels ecosistemes fluvials. Tot i això, té molta menys fama que altres endemismes com el linx ibèric (Lynx pardinus), l’àliga imperial (Aquila adalberti) o el propi ós bru (Ursus arctos), espècies de mida grossa que han atret molt més l’atenció del gran públic i dels mitjans de comunicació, raó per la qual també s’han abocat més recursos i esforços en el seu estudi i conservació. És un efecte del biaix tradicional del conservacionisme, que ha prioritzat les espècies grans, perjudicant les petites per molt exclusives que aquestes siguin o més en perill es trobin.

L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer l’almesquera, autèntic tresor de la nostra fauna, perquè sigui més coneguda i es dediquin més mitjans per a la seva conservació. Una societat que es percep com a rica, preparada i moderna no pot deixar extingir una espècie amb tant significat científic i valor patrimonial com l’almesquera.