Núria Garcia Quera, estimar el territori

un lloc molt especial, però que si hi ha d’haver una sèrie d’entrades per mantenir-se, hi havia d’haver una part de restauració.

Total, que des del 2019 en aquell espai tan xic s’hi poden anar a fer vins catalans i platillos amb matèria primera molt bona, baixada de la muntanya, anant a buscar aquell formatge d’aquell productor, i així amb tot. I està triomfant. I continua havent-hi la part de llibreria.

Quan eres petita, també editàveu i imprimíeu els llibres?

D’impremta n’hi havia en el temps del meu repadrí. En el tema de les obres de teatre, edites l’obra i després cada autor ha de tenir el seu paper, les clàusules, crec que es deien, que es feien per separat. Llavors tenien un ciclostil, ho ciclostilaven per tenir l’obra sencera, però també que cada actor tingués el seu paper.

Anava tot vinculat al teatre. Això sí, la llibreria va ser distribuïdora durant molts anys de l’editorial Alpina. No només va contribuir a la creació de l’Alpina, sinó que n’érem distribuïdors. Quan estudiava el BUP i el COU, cada tarda anava a ajudar al meu padrí a la llibreria i una de les meves feines era, quan arribaven caixes de l’Alpina, obrir-les i anar-les posant en uns prestatges. Aleshores teníem una comanda, per exemple, del Pont de Suert, i l’havíem de preparar. Perquè, a més a més, llavors de mapes Alpina n’hi havia a bars, restaurants, botiguetes de queviures, llibreries, quioscos, a tot arreu. I distribuíem per tot Catalunya.

De petita ja anàveu a la muntanya amb la família?

Amb els meus pares des del meu record, de sempre, sí. Quan anàvem de vacances, primer amb tenda, i després ja vam tenir una caravana, llavors reservàvem uns dies per estar a la platja i després sempre anàvem a muntanya.

Tota la vida.

Potser us quedàveu en zones de muntanya més properes a Barcelona.

No sempre. A les vacances sí que anàvem més lluny. Recordo unes vacances a la vall d’Ordesa o aquí també, a Sant Maurici. Llavors pensa que hi podies acampar. Era una altra història!

I de ben joveneta ja vas pujar a viure aquí dalt.

Aquí dalt va ser pel refugi d’Amitges, perquè jo havia estat dos anys fent voluntariat pel Centre Excursionista de Catalunya a la comissió de refugis. Llavors devia tenir 16 o 17 anys, i érem joves i era la manera que teníem d’anar a muntanya gratis. Anaves a treballar. Et deien, ara toca anar al refugi de la Molina a posar la massilla a les finestres o el guarda del Ventosa i Calvell marxa amb una expedició de l’Himàlaia i hi ha unes reserves per un pont... Doncs hi anaves a treballar. O pujàvem menjar a l’esquena al refugi d’Ulldeter. A canvi de treballar, podies anar a la muntanya.

Quan tenia 19 anys, jo admirava tot aquest món, per mi era un referent. Els guardes eren el somni. Llavors vaig anar a parlar amb la comissió de refugis del CEC i els vaig dir aviam si amb la parella que tenia, hi havia algun refugi per anar a guardar. I així va ser. Llavors els guardes no eren fixes, perquè no hi havia gent que anés a la muntanya. Et mories de gana. Em van oferir el d’Ulldeter i el d’Amitges. Jo vaig triar el primer, perquè tenia molts bons records d’anar-hi, però el de la comissió em va dir, «Tu te’n vas a Amitges». Jo recordava que hi havíem anat quan era quasi lliure. Recordava un barracó. No l’havia vist amb les obres noves. I així va ser com vaig anar a parar a Amitges.

Vas deixar els estudis per pujar a viure a Amitges? No. Llavors havia començat a l’escola Massana on feia