Núria Garcia Quera, estimar el territori

Belles Arts, ceràmica, i vaig intentar combinar-ho amb el refugi. Nosaltres no teníem cotxe el primer any i llavors havíem de fiar-nos de si els taxistes ens pujarien. Els quatre primers anys tancàvem la porta a l’estiu i anàvem a buscar feina. No pujava gent al refugi. Per nosaltres era una història aventurera i érem feliços, perquè ens agradava estar a la muntanya, no hi havia les restriccions que hi ha ara al Parc. Ens banyàvem als estanys, em vaig dedicar a fer un planter o estudiava la meteorologia, fèiem visites entre els guardes... Teníem temps per tot. Era més una història d’aventura i de donar servei. Els clients eren amics. Venien sovint els mateixos.

Quan anys hi vas estar al refugi?

Vaig estar-hi 22 anys, fins al 2008.

Així, vas viure plenament l’inici de Carros de Foc. Sí, i tant, la guia de Carros de Foc la vaig escriure jo.

Va suposar un gran canvi per a vosaltres al refugi?

El canvi no va venir amb Carros de Foc. Va venir l’any 90, perquè de cop, la gent en comptes d’anar només a la platja, va començar a tirar cap a la muntanya. Llavors una setmaneta de les seves vacances feien muntanya.

I vam començar a veure que hi havia més gent. També va coincidir amb què el Parc Nacional es va començar a posar les piles amb creure’s que era un parc nacional. Més restriccions, però a la vegada més millores i més visitants.

I quan va haver un punt d’inflexió i vam veure que havíem de començar a fer cursos de primers auxilis, de cuina... va ser al 92. Llavors ja vam començar a poder deixar les feines que teníem. L’any 90 també vam comprar aquí a Tornafort una ruïna i la vam començar a arreglar, i va néixer el meu primer fill, el Roc, que és el que ara porta el refugi.

Com veus l’evolució dels refugis d’estar mig buits a estar tan plens ara?

Els refugis estan plens 20 dies l’any o com a molt un mes a l’estiu. I a l’hivern, quatre dies. El problema ens sobrepassa a tots, també a la gent que té un establiment de turisme rural, un hotel, un restaurant... Fins que no hi hagi un canvi en el sistema de les vacances, no ens en sortirem. Això ens perjudica a tots, no només al receptor, sinó també a l’emissor. Venen tots amuntegats, al mes d’agost. Ho passen fatal. Nosaltres també ho passem malament, però ells molt més. Estan de vacances i està tot ple de gent, no s’hi cap enlloc, encara que facis reserva. Van estressats.

Quina és la teva visió del Parc Nacional? Com n’has vist l’evolució de la gestió?

La visió general que tinc és positiva, perquè tot el que sigui preservar la natura, em sembla positiu. Però el Parc ja porta massa anys amb un distanciament absolut de la gent del territori. No fa res per fer-se estimar. És un ens llunyà. No deixa que la gent se’l faci seu i això és terrible.

Et posaré dos exemples on es veu aquesta realitat. Un és quan es va crear el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Jo em vaig posar molt contenta, però vaig veure que els meus veïns i les meves veïnes ho rebien molt malament. I de seguida vaig veure que el problema era que es pensaven que seria un parc nacional, no un parc natural. Llavors, com que ja s’havia creat l’Entitat Municipal Descentralitzada de Tornafort, i teníem un ajut de participació ciutadana, vam fer un procés per conèixer què és un parc natural, què podríem i què no

Núria Garcia Quera, estimar el territori

podríem fer a partir d’ara i la diferència amb un parc nacional. Llavors va venir el director del Parc Natural a explicar a la gent del poble què era un parc natural. Després vam agafar tots un autocar i ens en vam anar un dia a veure la serradora d’Àreu, que havia estat restaurada amb diners del Parc Natural. I aquell mateix dia, vam fer alguna altra visita pel Parc Natural i després vam fer un dinar i vam tornar. Un altre dia vam anar amb autocar a Espot, per veure la Casa del Parc, perquè ens expliquessin què era un parc nacional i després conèixer Sant Maurici. Hi havia gent que no hi havia estat mai. Gent de tota la vida. A partir d’aquell moment, van veure que no té res a veure un parc natural amb un parc nacional. Aquí, podem continuar plegant bolets, podem anar a caçar, podem pujar al bosc, cap mena de problema. Mai més, mai més, ningú d’aquí del poble no ha parlat malament del Parc Natural. Potser en altres zones com la Vall Ferrera, tenen problemes. Aquí cada any ens arriba un ajut i podem continuar mantenint el nostre bosc i podem anar millorant. Però, per què? Perquè hi ha hagut aquest apropament. La iniciativa va sortir de baix. Però també podrien tenir una mica més d’iniciativa des de dalt. Per desgràcia, fins ara no hi ha estat.

Un altre exemple, és quan vaig participar en el projecte del Museu del Pastor de Llessui. Va implicar moltes entrevistes amb molts pastors, parlar amb molta gent, recollir totes les marques de pastor, les marques d’orella, de pega... va ser brutal. La idea era que allò fos un punt dinamitzador de la Vall d’Àssua, que des d’allà es fessin rutes amb ruc, a peu, per anar a les saleres, a les cabanes, a les bordes... No hi va haver manera. Quan apareix l’Obrador Xisqueta, vaig anar a parlar amb el centre d’informació de Llessui. Els vaig preguntar si no podrien vendre articles de les artesanes de l’Obrador, i que tenen relació amb el tema de la Vall d’Àssua. No hi va haver manera. Ha estat sempre tot d’esquenes a la gent. Al Museu hi podria haver una unió amb l’Escola de Pastors, els productes artesans, les activitats de guiatge, el Cinquè Llac, la Ramat de Camins... Al Parc es poden fer coses tan senzilles com portes obertes per la gent del territori.

Creus que els visitants arriben a copsar el que és el Parc i el seu l’entorn?

Doncs mira, avui faré una xerrada a la presentació de la revista Descobrir d’aquest mes dedicada a l’os bru. Parlaré

Núria Garcia Quera, estimar el territori

de la importància del coneixement per estimar, allò que deia Jordi Sabater. És el que dèiem del Parc Nacional. Si hi ha un desconeixement, un distanciament, si és com un ens abstracte, fantasma, no el podem estimar. Només que sigui proper, només que vingués un dia la directora, que trenqués aquella barrera del desconeixement, és la por de l’altre. És més vell que l’anar a peu.

És exactament el mateix amb la natura. Jo amb aquest article del Descobrir m’he reconciliat amb l’os bru. He hagut de fer durant un any una immersió d’os. Ara t’explicaré una anècdota que em va passar a Amitges fa 25 anys amb una gent de Colorado, quan encara no s’havia reintroduït l’os. El 1987 vam anar a fer esquí de muntanya i, de cop i volta, darrere del pic d’Amitges, aquella gent van dir: «Teniu os, aquí». I jo vaig dir, «Aquí ja fa molt anys que no n’hi ha». «I tant, que en teniu», i em van ensenyar tot de petjades. I llavors ho vam explicar a uns agents forestals i ens van dir que no ho expliquéssim a ningú.

No ho vam explicar a ningú i fins al cap de 10 anys no es va fer la reintroducció. Durant tots aquests anys, jo he estat una mica desconcertada amb aquest tema. Ara, amb aquest any d’immersió per escriure l’article, he canviat. Ha sigut a través de conèixer-lo, sense haver-lo vist. He vist molts vídeos, he fet moltes entrevistes, amb agents rurals, controlant càmeres de fototrampeig.

M’he adonat que els ossos no tenen el més mínim interès en els humans. En defugen com de la pesta, com tots els altres animals del planeta. No ens poden veure. I tenen unes preocupacions molt més grans. Sobretot les femelles que són unes heroïnes brutals, per defensar les seves cries, i tenen uns mascles que no ajuden en res a la criança.

Creus que el fet que tantes persones visitin el Parc Nacional ajuda a fer més petit aquest distanciament de les persones amb la natura?

Cada vegada hi ha més humans que viuen en ciutats i menys en contacte amb la natura i, per tant, aquesta bretxa, aquest desconeixement, cada vegada és més gran, perquè arriba un moment que ni tan sols els seus avantpassats més propers tenen coneixement de la natura. Per tant, és gent completament urbanitzada. Aquest desconeixement és terrible per ells, per la natura, i pels qui estem a la natura, perquè quan arriben aquestes persones, no se saben comportar. No saben respectar la natura, el silenci, i no saben gaudir-la. No tenen consciència mediambiental, ni tampoc social.

Evidentment les escoles i els instituts estan fent molt bona feina, però faltaria que vingués d’algun altre lloc per poderlos oferir aquest coneixement. Perquè, per exemple, els meus fills no han pogut anar en esplais o caus, perquè no n’hi ha aquí. Però han tingut aquest vincle amb la natura, però sinó, hi hauria d’haver una manera, també pels adults, per crear aquest vincle. Aquestes morts que hi ha hagut els últims anys al Parc Nacional... És terrible. És perquè no tenen ni idea que fa fred, ni quines són les condicions en cada època.

Hauria de ser obligat, per exemple, que si llogues unes raquetes, mirar un vídeo de 10 minuts, on es doni informació bàsica útil. Alguna cosa així, perquè si muntes un curs vindran quatre gats, i vindran els que hi estan interessats. No sé com hauria de ser, però hauria de ser obligat i els faríem un gran favor.

I després parlant de gent que tenim contacte amb la natura, també ens falta una mica de coneixement i ara diràs que escombro cap a casa. Mira, per nosaltres les millors vacances són anar a caminar dies seguits. Ho hem fet als Pirineus, als Alps, a l’Atles. Però el lloc on més ens agrada fer-ho és a l’Himàlaia, on vas de poble a poble, pels camins tradicionals i no cal res més. Sí que hi ha algun moment que has de passar algun port i llavors és una súper aventura. Doncs bé, el que s’està fent amb el Cinquè Llac i amb Ramat de Camins és això, i no està transcendint quan, en canvi, la gent que ho fa, queda encantada.

Aquest estiu van arribar aquí dues noies gallegues de Santiago de Compostel·la, i que a través d’internet van trobar