Núria Garcia Quera, estimar el territori

Ramat de Camins. Van estar fent la ruta pel seu compte i, quan van acabar, van anar a la llibreria Natura Llibres d’Alins per comprar El nou viatge al Pirineu. Llavors, parlant amb la noia de la llibreria, els va dir que jo vivia a Tornafort. Li van demanar si em podia dir que els signés el llibre. Van vindre i em van estar explicant com havien viscut la travessa. Van al·lucinar perquè no van trobar ningú pels camins quan, en canvi, estan molt bé. Van quedar encantades de la diversitat dels paisatges, de la gastronomia..., però amb el que més van al·lucinar va ser amb la gent. Quan van passar per Malmercat, era al cor del dia i feia molta calor. Van sortir dos persones de cases diferents que els van dir que què feien amb aquesta calor; veniu, entreu a casa; aquí hi ha la font; agafeu aigua d’aquí que està fresca... I això s’ho van anar trobant quasi a tots els pobles. Això on t’ho trobes?

Estar caminant sense fer grans desnivells, veure uns paisatges espectaculars, menjar molt bé...

Jo els vaig preguntar si em podien recomanar alguna ruta per allà, perquè el camí de Santiago no m’atreia. I elles em van dir que el camino no té res a veure amb això. Allò és multitud, estrès, la gent van cada vegada més ràpid per arribar aviat a l’alberg per trobar lloc per dormir. La gent del territori n’està fins als nassos...

Com t’agradaria veure el Parc d’aquí a 20 anys?

Integrat al territori i a la seva gent. Els únics habitants que hi ha al Parc Nacional, que són els refugis, m’agradaria veure’ls arreglats, sostenibles, amb condicions, amb mitjans del segle XXI, amb un bon servei, oberts més temps. A Amitges, per exemple, encara hi ha una habitació de 44 places. Això ja no pot ser. Necessitem dormir bé, hem de descansar perquè l’endemà hem de caminar tot el dia.

Després també me l’imagino sense instal·lacions abandonades. També en zones perifèriques, com les pistes de Llessui, per exemple.

I llavors per ser propositiva, en la part d’integració del territori, hi ha l’exemple dels parcs nacionals francesos, on des del mateix parc contracten gent del territori, per exemple, per anar de refugi en refugi explicant llegendes de la zona. I tu estàs allà a la nit i després de sopar, per qui vol, hi ha un guia que explica un tema concret. Estàs donant vida a guies o potser a gent de teatre... Hi ha un gran perfil de persones que podrien fer això. L’Esperanceta podria ser-ne un exemple també. Tot això a França, ho paga el Parc!

Hi ha un servei de guiatges i et trobes el guia en un horari allà. Saps que arribes en aquell punt, a peu, i això ja és un filtre interessant, perquè llavors hi va la gent a qui realment interessa.

En general, a França estan en un nivell de conscienciació molt més gran. Per exemple, els pals... o els portes a la motxilla o han d’anar amb el cautxú per no malmetre el terra.

I el Pallars com t’agradaria veure’l també d’aquí a 20 anys?

Per part del Pallars, un gran valor que tenim és aquest equilibri entre tradicions ancestrals i la modernitat més respectuosa. És una cosa d’aquí, de la qual em sento molt orgullosa. Poder tenir aquestes mestres formatgeres que han vingut de fora i s’han implantat aquí, les falles, festes majors... és brutal. Voldria que es continués amb aquest equilibri. També voldria més gent visquent tot l’any aquí, rehabilitant quadres, pallers, no construint obra nova. Lloguers accessibles, bones carreteres, cooperatives d’habitatge, agricultura, que en tenim molt poca, i que sigui ecològica. Més espai perquè la gent se socialitzi, més associacionisme, més llocs