Núria Garcia Quera, estimar el territori

de trobada. Apareix algú que ve a viure aquí, que s’ha jubilat, i no troben llocs per anar, i potser tenen ganes d’anar a un club de lectura o altres coses culturals.

També ens calen bons serveis públics, escoles, instituts, no tenim cap hospital en tot el Pallars Sobirà. Potser no cal duplicar instal·lacions, però sí que una mica més de serveis. Aquí hi ha gent que pateix molt, gent que ha de fer diàlisi o que ha d’anar lluny per una radiografia, a Tremp o a Vielha, la Seu d’Urgell i després a Lleida. M’agradaria que millorés una mica aquesta part.

També que hi hagués un sistema de mobilitat, evidentment sostenible. L’únic que tenim aquí és l’Alsina Graells, amb poquíssims horaris. També caldria que el tren de Pobla fos un tren com Déu mana. A la Vall d’Aran tenen molta més gent, però ho tenen molt estudiat. Hi ha un sistema d’autobusos que està dimensionat tant per la mida dels autocars com pels horaris, depenent del moment de l’any. Potser hi ha un moment que necessiten més freqüència o menys. Està tot perfectament estudiat. Per què no es fa aquí també?

Potser és una conseqüència més de l’abandonament dels territoris de muntanya per part de l’administració?

Sí, però jo crec que hem de treballar el tema de la mobilitat lenta. Aquí, per exemple, s’està parlant de fer un camí a nivell de riu que uneixi Rialp i Sort. Són aquells camins que hi havien abans, de fons de vall. Com els que s’han fet a la zona de Salàs cap a la Pobla de Segur. Crec que això hauria de serhi per poder tenir tots una mobilitat lenta. De moment a fons de vall, però si ja només fos això, seria boníssim, perquè ja hi hauria molts desplaçaments que es farien amb bicicleta o bicicleta elèctrica. I no s’agafaria el cotxe, ho tinc claríssim. Fins i tot per anar a l’escola. Però bé, això són coses que sí que han de venir de dalt.

Ara passem a la teva faceta d’escriptora. La vas començar al Pallars?

Jo tota la vida he escrit. Sempre m’ha agradat. Sí que vaig començar a publicar al Pallars, a Garsineu, una novel·leta que es diu Migdiada i després una guia d’excursions a partir del refugi d’Amitges. Va ser quan vaig començar a publicar i a escriure també algun article a la revista Lo Raier, i després col·laboracions amb la revista Àrnica, de les Valls d’Àneu. I a partir d’aquí, va anar la cosa fins avui.

Quin gènere t’agrada més escriure? Guies, novel·les... De guies, no m’agrada fer-ne. Lo divertit de les guies és el treball de camp, però després asseure’s i posar-se a escriure la ressenya fa mandreta. Fa molts anys que no en faig, tot i que sí que col·laboro amb la revista Descobrir Catalunya amb algun itinerari, però quasi és més un divertimento El que m’agrada més escriure és tot el que no és tan tècnic, el més creatiu: articles que m’encarreguen per El Mundo de los Pirineos, que ja no existeix, o Descobrir Catalunya Tot i que han d’estar basats en el territori, sempre m’agrada posar-hi un punt creatiu. Sortir-me una mica de la típica descripció per atraure el lector. Sí, de fet em trobo millor amb la ficció. És un joc.

Creus que falta més literatura que parli del Pallars i dels Pirineus, perquè es conegui millor el nostre territori?

Ja n’hi ha d’escriptors boníssims i que han transcendit més enllà de les nostres fronteres. Jo crec que si hi hagués més gent vivint aquí, també n’hi hauria més de literatura i estudis i de tot, però és que som molt poquets.

En quina situació es troba avui la dona als Pirineus?

La dona ha d’entrar en política ja, i a muntanya segur per-

Núria Garcia Quera, estimar el territori

què, com que a muntanya som tan poquets, tot és molt delicat, molt sensible. Si fas una petita acció positiva, té una repercussió brutal. Jo me’n recordo quan van sortir els ajuts europeus, que donaven bones subvencions per fer cases rurals. Llavors, no n’hi havia, eren quatre, i es van fer moltes cases rurals. Això va ser un abans i un després, i va ser una iniciativa que va venir de dalt. I va fer que, de cop i volta, s’omplís el Pirineu de cases rurals, i crec que va ser positiu. Per tant, a vegades una acció, pot fer canviar completament el territori. O les Muntanyanes, des que van arribar, es va notar arreu. És tot tan sensible que de seguida veus quan hi ha una institució que està funcionant. Per exemple, ara ja fa uns anys que a la Vall Fosca feu coses, a Isona també, perquè hi ha persones al darrere.

El Consell del Pallars Sobirà, et parlo de fa molts anys enrere, 20 o 25, també va ser dels primers que va començar a reciclar. Ara fa uns anys que està mort. En canvi, sí que al Jussà, amb això d’Al Teu Gust, es fan coses. Es tan sensible que, quan alguna cosa funciona, es nota. Per exemple, si em preguntes qui hi ha de cultura al Consell Comarcal del Sobirà, no en tinc ni idea. No es fa res. No deu haver-hi ningú.

Per què creus que han de ser les dones que entrin en política?

Crec que les dones ens hem de posar en política, malgrat que ens faci molta mandra, perquè portem tota la vida conciliant i, per tant, som més conciliadores. No és allò que vas a la teva. Aquí a Tornafort, per exemple, vam muntar l’Entitat Municipal i funcionem amb un consell obert. Hi ha una persona que estira de la corda, però cada mes es fa un consell obert. I funciona així. Som conciliadores, i per tant, això és positiu. Som empàtiques, vetlladores, portem tota la vida cuidant gent gran, l’hort... això s’ha de veure reflectit en la política, perquè és la nostra manera de funcionar. No podem fer-hi res. Per bé o per mal, no podem fer-hi res. I després som generoses, perquè portem tota la vida donant. Ens hem de posar en política ja, i a muntanya més que enlloc. Però passa també que som molt sensibles, i no és fàcil aguantar depèn què. Però ni que sigui quatre anys de la vida, els hem de dedicar a la política, seguint la nostra manera de ser. No intentar emular la manera de funcionar jeràrquica dels homes. Admiro moltes dones de muntanya, cada dia més. Dones grans, però cada vegada hi ha més dona jove que està fent coses molt interessants. Aquestes dones grans han de ser les nostres referents. Aquestes dones que mai no han sobresortit. Que si s’havia de signar una carta, eren els caps de casa, que eren tots homes. Sempre han estat al marge, però són un puntal.

I per acabar, ens pots parlar de quin és o són els teus projectes de futur?

El dia 8 de març he de dipositar la tesi doctoral sobre toponímia. Tinc la sort que m’han donat una beca els últims anys i m’hi he dedicat al 100%. Estic trobant coses molt interessants i veig que tot just estic al principi de la meva carrera. M’agradaria continuar fent investigació i anar-ho combinant amb aquesta part d’escriptura més de ficció. Però ara no hi penso. Quan acabi la tesi em vull reinventar, no sé com, però vull continuar amb la investigació.

Exactament què estàs investigant?

Estic investigant l’etimologia dels topònims, és a dir què significa Tornafort, Sort, Antist, Estavill... Estic experimentant un mètode que he dissenyat. Tenia molt clar que havia de ser un mètode empíric, que no hi hagués lloc per la subjectivitat, interdisciplinari i finalment, que es pogués extrapolar amb altres casos.

El meu estudi se centra en tots els noms dels pobles del Pallars Sobirà, tant els actuals com els que he trobat en documentació antiga. Són un total de 180 topònims de pobles.

Com que els noms dels pobles han canviat al llarg de la història, vaig estar molt mesos fent recerca sobre com estaven escrits en el passat i així, per exemple, Sort se sap que venia de Saborte, Saorte, Sorte

Núria Garcia Quera, estimar el territori

Tenia molt clar que tots aquests topònims que podem citar per sèries –per exemple, tots els que acaben amb -ui, com Llessui, Beranui, Embonui..., tots els que comencen per Est-, Estaron, Estaon...– ens estan dient que hi ha una estructura, i per tant, hi ha d’haver una explicació al darrere. Després també tenia clar que des d’un punt de vista cognitiu, des de la lingüística cognitiva, un topònim el que ha de fer és descriure aquell lloc. Trobem exemples clars de topònims que són transparents com Puigdevall, Torreroia, Puigredons

Per tant, com que hi ha els segments que es repeteixen, estic treballant amb estadística multivariant: una variable són els topònims amb les seves citacions antigues, l’altra tots els segments d’aquests topònims i després, l’altra variable és, de cadascun dels pobles, les característiques geogràfiques d’allà on estan.

Per aconseguir les característiques geogràfiques ho vaig fer a través de treball de camp, entrevistes a padrins, més de 170, i després amb sistemes d’informació geogràfica per saber l’orientació dels pobles, l’altitud, el desnivell respecte el fons de la vall, per saber la conca visual des de cada poble, quants pobles es connecten visualment, les insolacions anuals, etc. Això van ser molts anys, i ara estic en el sisè any d’investigació.

Al fer aquest encreuament de dades, em van sortir coses molt clares com per exemple, que els pobles que acaben amb -ui, són els pobles que tenen unes conques visuals més grans. Fins i tot n’hi ha algun que es deia que venia del basc, com Embonui, i és el poble des del qual es veuen més pobles, 13 o 14. El segon que té la conca visual més gran. Ve de En bon ull

Tot just estic començant. Veig uns resultats que no tenen res a veure amb la metodologia que s’estava utilitzant. Fins ara, es buscava l’origen en el basc, el llatí... i, en canvi, els documents més antics que tenim no tenen ni una sola paraula amb basc.

Tens previst publicar la tesi?

No ho sé, és molt estadística, però sí que vull divulgar-ne els resultats. Tinc la sensació que he obert la caixa de pandora.

La Núria va néixer a Barcelona i ha voltat pel món, però el vincle que té amb Tornafort, el Pallars i els Pirineus brolla inevitablement per cadascuna de les seves paraules, opinions, mirades, gestos... Potser és per això que parla amb timidesa d’ella mateixa com a escriptora, sense donar-hi la importància que veritablement té, després d’haver publicat onze guies excursionistes, cinc novel·les, més una desena d’altres obres, algunes col·lectives, i una vuitantena d’articles i reportatges, i en canvi s’arremanga de veritat quan parlem del territori i el seu futur, del Parc Nacional, de la dona als Pirineus... Té les idees molt clares i després de parlar amb ella, la Núria deixa de ser l’escriptora que coneixem per convertir-se en una persona sàvia, com moltes altres que tenim a prop, a qui és bo escoltar. Esperem veure la seva propera reinvenció molt aviat!