Impuls Ca l'Angelina Comadrona by Rotecna, s.a.

EDITORIAL, 3

1r trimestre 2021

CAL..., 3 QUÈ FEM?, 4

2021, SEGUIM INNOVANT

QUADERN DE BITÀCOLA, 5

ALIRIO BARRIOS

QUI SOM?, 6

DAVID MERCADO, ARTISTA

PSICOEDUCA, 10

DOL PERINATAL

EMPRENEDORS, 12 BERNAT I ROBERT, AGRAPOLY AGRAMUNTINS PEL MÓN, 16

ROGER SOLÉ, XINA

SALUT SÈNIOR, 20

L'ADDICCIÓ AL TABAC

SOLIDARIS, 22

CLARA GREGORI, SENEGAL

DIARI D'UN NÒMADA, 24

COSTA RICA

MOVIMENT CREATIU, 26

JAUME SANCHIS, SAXOFONISTA

COS I MENT, 28

COVID-19 I SALUT MENTAL

ESPORTS, 30

DOLORS RIBALTA, RCD ESPANYOL

BENESTAR I CÀNCER, 32

POR AL CONTAGI (AECC)

ON MENJAR?, 35 RACÓ DEL PORC, 36

Ca l'Angelina Comadrona

L’Angelina San Agustín va portar al món més de 2.000 infants a Agramunt i comarca al llarg de la seva llarga trajectòria com a llevadora (comadrona en castellà). Segurament, aquest fet, juntament amb la seva humanitat i la seva manera de treballar, han contribuït al fet que sigui una de les persones recordades amb més afecte d’Agramunt, i que tothom conegui la seva casa; la casa de Ca l’Angelina Comadrona. Per conèixer la història, la seva filla, la Carme Vicens, i el seu vidu, el Josep Vicens, ens reben a la casa situada a la carretera de Cervera, la qual podem identificar ràpidament com Ca l’Angelina Comadrona per la placa que hi trobem a la seva façana. Per contextualitzar-nos, ens recorden que aquestes cases, conegudes com les cases barates, van ser construïdes després de la Guerra Civil per un organisme anomenat Regions Devastades. “L’any 1948 hi van anar a viure els meus padrins, amb la meva mare i la seva germana. Aleshores la meva padrina, la Montserrat, ja exercia com a llevadora, i quan ella va morir, l’any 1953, la meva mare la va succeir i, a poc a poc, es va anar forjant el renom de Ca l’Angelina Comadrona”, explica la Carme, i recorda: “Quan als anys 80 va començar a ser habitual anar a l’hospital a donar a llum, des de l’Arnau de Vilanova de Lleida se sorprenien quan veien que la xifra de gent que hi anava d’Agramunt era molt baixa. Això era perquè la gent d’aquí coneixia el compromís de l’Angelina i els agradava que durant el part ells els assistís”. L’últim part que va assistir va ser l’any 1994 a Puigverd d’Agramunt. Malgrat que l’Angelina va morir el 2012 amb 84 anys, el renom continua viu a la vila. Prova d’això és que l’any 2016, per la Festa Major, l’afecte que es va guanyar per part dels agramuntins al llarg de tots els anys com a llevadora i practicant, li va ser reconegut amb un caparró que va estrenar la seva néta Marta Bertran. El Josep, qui va ajudar a fer que el caparró fos fidel a l’Angelina, assegura que “va ser molt emocionant veure que la gent d’Agramunt volia fer-li aquest reconeixement, i que encara se’n recordi d’ella i la tingui present”.

Ara fa tot just un any que la COVID-19 va marcar les nostres vides, afectant també al dia a dia i a la forma de treballar de les empreses. Com hem explicat en alguna ocasió, a Rotecna ens hem adaptat el millor que hem pogut a aquesta nova realitat, sempre amb l’objectiu de garantir la seguretat i la salut dels treballadors en les nostres instal·lacions. Sabem que ha estat un any dur i complicat per a moltes famílies colpejades per aquest virus, però també volem ser esperançadors que si fem bé les coses, ens en sortirem. En l'àmbit empresarial, durant aquest any seguirem treballant com hem fet fins ara, al costat dels ramaders, oferint solucions i millores al seu dia a dia a la granja. I ho farem des d’Agramunt, oferint ocupació, activitat econòmica i oportunitats al territori. Finalment, i com més aviat millor, Rotecna continuarà apostant per estar present a les principals fires del sector nacionals i internacionals. A l'espera de l'evolució de la pandèmia i els plans de vacunació, esperem poder retrobarnos molt aviat amb els nostres clients.

Antonio Pinos, CEO Rotecna.

Direcció: Antonio Pinos. Edició i maquetació: Tamara Lombardo. Redacció: Tamara Lombardo i Francisco García. Preimpressió: David Mercado. Col·laboradors: Teresa Duran, Gilbert Esteve, Carla Castellà, Marta Eroles i AECC Lleida. CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS marketing@rotecna.com

Dipòsit legal L-213-99

IMPULS DIGITAL BLOG XARXES Imatge de Ca l'Angelina Comadrona, anys 1940. Foto: Carme Vicens.

issuu.com/rotecnapress

impulsagramunt.blogspot.com.es IMPULS-d-Agramunt

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial. Els col·laboradors exposen posicions personals. 3

2021, seguim apostant per la innovació "Estic segur que la integració a Skiold portarà feina i bones oportunitats professionals".

El CEO de Rotecna, Antonio Pinos, durant el discurs de Nadal. Foto: Rotecna.

Com cada mes de desembre, Rotecna va reunir a les portes de Nadal a tots els treballadors de l’empresa per tal de fer un balanç de l’any 2020. Un any atípic, fet que també es va evidenciar en el tancament de l’exercici, ja que no es va poder celebrar el tradicional aperitiu de Nadal i la trobada es va haver de fer en un lloc a l’aire lliure i suficientment gran per garantir la distància entre treballadors, i complir les mesures de seguretat marcades per la COVID-19. En l’àmbit empresarial, com va apuntar el CEO de Rotecna, Antonio Pinos, el 2020 ha estat un any marcat per la integració de l'empresa al grup danès Skiold el mes de juliol: “Estic segur que aquesta integració portarà feina i bones oportunitats professionals per a moltes persones a Rotecna. A més, pel que fa a l’empresa, se’ns obre la porta a nous mercats i a ampliar la nostra gamma de productes, i això és bo per al creixement i futur de Rotecna”. La valorització de l’equip i de les persones, va marcar part del discurs de Pinos que va afirmar: “Rotecna som la gent que hi treballem i, personalment, estic molt orgullós de liderar aquest equip. És una gran responsabilitat i un honor per a mi, per això treballo, perquè Rotecna sigui un bon lloc on treballar”. En aquest sentit, va apuntar algunes de les millores que s’han fet en les instal·lacions de l’empresa per tal de garantir unes bones condicions de treball, com la instal·lació de calefacció en diferents naus, la construcció de nous vestidors, l’adquisició d’eines que milloren la qualitat de treball dels empleats, etcètera. 4

Finalment, de cara a aquest 2021, Rotecna continuarà treballant i apostant per la innovació, el disseny i fabricació de noves solucions eficients, sostenibles i rendibles per als ramaders del sector porcí.

Els millors companys del 2020 Com és tradició a Rotecna, anualment es fa un reconeixement als millors companys de l’any, una distinció que atorguen els mateixos treballadors amb els seus vots, i on es valora la feina i l’actitud d’aquells companys que contribueixen a generar un bon ambient de treball. A més, aquest any, conscients que l’empresa ha anat creixent en nombre de treballadors i de departaments, s’ha duplicat el nombre de premis que es donaven habitualment. Els premiats han estat: • COMERCIALS I BACK OFFICE: Pilar Espinal. • EXPEDICIONS: Carles Bedmar. • INJECCIÓ: Cristian Perera. • MATRICERIA I MANTENIMENT: Javier de la Fuente. • MUNTATGE: Anna Romero. • PANELLS: Ifri. • PVC I MAGATZEM: Abdoulaye Ba. • COMPRES, ADMINISTRACIÓ I FINANCES, SISTEMES, MÀRQUETING I RRHH: Pascual Serrano. • INSTAL·LADORS I OFICINA TÈCNICA: Julian Bonillo. • PRODUCCIÓ I QUALITAT: Àngels Bullich. Tots els guardonats van ser premiats amb un val de 120 euros per gastar a Amazon o en un supermercat.

Guanyar-se els clients a la cuina

Cuinant arepas a casa d'un client a Austràlia. Foto: Alirio.

Per Alirio Barrios Responsable comercial a l'Àsia

Fent arepas i carn a la barbacoa a Nova Zelanda. Foto: Alirio.

Hi ha països, sobretot a la zona d’Oceania, on la relació que tenim amb els clients és tan estreta que, fins i tot, quan anem allà, ens obren les portes de casa seva i ens donen allotjament. Davant la seva hospitalitat, una manera de mostrar-los el meu agraïment ha estat cuinar per a ells. La veritat és que no sóc un gran cuiner, però tinc un parell d’especialitats, que són les arepas, un plat típic de la meva Veneçuela natal, i les barbacoes. Com que quan parlo de Veneçuela als clients els hi sona sempre molt més llunyà que Espanya, la majoria de vegades he apostat per atansar-los una mica la gastronomia del meu país amb un plat tan representatiu com són les arepas veneçolanes. Així doncs, sempre amb les instruccions de la meva dona, he sortit triomfant dels àpats servits.

va quedar encantada i va trucar tot seguit a la seva parella per tal que anés a casa seva a tastar-les. Va ser genial!

En aquest sentit, recordo especialment un dels meus viatges a Austràlia, a casa del nostre distribuïdor al país, on vaig decidir cuinar per agrair el tracte rebut. David, el nostre client allà, té una filla molt jove, a la qual, mentre jo cuinava, es notava que no li estava fent gens el pes el meu plat, i li deia als seus pares que ella no pensava menjar-se allò!

Finalment, quan després de demanar permís a la meva dona, li vaig enviar la recepta, li vaig incloure alguns comentaris com: “Sal, en funció de l’edat dels comensals, en el teu cas no posis sal i, el toc final de la salsa és posar-li el dit i llepar-lo i, si no em creus, revisa les càmeres de seguretat de casa teva del dia que vaig cuinar allà!”. Seguint la broma ell em va contestar que després de llegir sol la recepta, l’havia retallat, incinerat i guardat en un racó de casa seva vigilat les 24 hores del dia, perquè ni les cendres poguessin desaparèixer”.

Als pares se’ls notava incòmodes per l’actitud de la noia, i jo, que sempre busco fer broma, els deia que no es preocupessin, però que si després la noia volia tastar les arepas, no li deixaríem. Dit això, vaig fer les arepas farcides amb carn a la barbacoa i una salsa especial, recepta familiar de la meva dona (a Veneçuela sempre es diu que el secret d’una bona arepa és la salsa), i els amfitrions van començar a menjar i a expressar que estaven molt bones. Allò va despertar la curiositat de la jove, que en tastar-les

Per una altra banda, també recordo l’èxit que aquest plat va tenir amb un client a Nova Zelanda, a qui li va agradar especialment la salsa de la meva dona, una recepta a la qual només tenen accés aquelles persones que passen a formar part de la nostra família. Doncs bé, al cap de dos dies d’arribar a casa, a Saragossa, aquest client em va enviar un correu dient-me que volia fer les arepas, però no sabia com fer la salsa. No sabia com dir-li que allò era un secret de família, així que vam tenir un encreuament de correus molt graciosos, on primer li deia que si li donava la recepta, l’hauria de matar.

El cert és que l’hospitalitat de la majoria dels nostres clients i aquests intercanvis culinaris durant les nostres visites, fan més lleugers els llargs viatges que fem com a comercials, i també consoliden les nostres relacions amb els clients, perquè veuen en nosaltres més que un comercial. 5

David Mercado, artista "El fet que les meves obres estiguessin presents en diferents exposicions i compartir-ho a les xarxes socials m’ha ajudat a visibilitzar-me més".

El David Mercado està especialitzat en la il·lustració de rostres femenins. Foto: Alex Surt.

Nascut a Bogotà (Colòmbia), el David Mercado va arribar a Agramunt l’any 2017 i, pocs mesos després, va començar a treballar al departament de Màrqueting de Rotecna. Dissenyador gràfic de professió, el David té un do innat per la il·lustració amb un segell molt personal. “Des de ben petit que m’agrada pintar. Ja quan anava a l’escola replicava els dibuixos dels còmics de Batman i de Superman”, recorda el David, que afegeix: “Però, va ser quan vaig arribar a la Universidad de los Libertadores, a Bogotà, que vaig començar a professionalitzar el nivell de les meves il·lustracions, adquirint una tècnica diferenciadora”. Les obres del David es caracteritzen pels seus colors vius i impactants, que transmeten molta energia.

UNA TÈCNICA I UN ESTIL PROPI D’aquesta manera, va ser durant un treball a la Universitat, quan el David va decidir que plasmaria en il·lustracions amb rostres de dones, l’evolució del maquillatge femení des dels anys 1940 als 2000. “La veritat és que quan vaig proposar aquest projecte als professors i al meu tutor no em van donar suport, no entenien què era el que volia fer”, assegura. “Tot i això, jo tenia molt clara la meva idea i vaig decidir tirar-la endavant fos com fos”. Així, arran de la necessitat de defensar el seu projecte, el David va interessar-se per conèixer altres tècniques de pintura i va acompanyar a una amiga artista a una de les seves classes, on va descobrir l’opció de fer il·lustracions amb un material tan bàsic com les ceres. “Vaig provar aquella tècnica i me la vaig fer meva, fins al punt d’aplicar-la en el meu treball d’universitat i, des de 6

llavors, sempre he pintat amb ceres”, explica. Un cop decidida la temàtica del projecte, el material i la tècnica, el David va crear un total de cinc il·lustracions. “Quan vaig portar el meu treball físicament a la Universitat i el vaig mostrar als professors, de sobte tot va canviar. Vaig passar d'estar subestimat, a ser elogiat, fins al punt que la meva obra va acabar exposada en una galeria de la universitat, guanyant un reconeixement. A més, això va permetre que portessin una de les meves peces a una exposició de Nova York! Allò ho va canviar tot", assegura. “De manera natural, vaig descobrir que m’agradava dibuixar rostres de dones, treballar amb ceres i utilitzar sempre colors vius i jugar amb el contrast de tonalitats. Tenia una temàtica definida i un estil propi”, explica. Tot i que sempre utilitza els mateixos materials, pel que fa a la temàtica, en alguna ocasió, la seva passió pels cavalls l’ha portat a il·lustrar aquests animals, de la mateixa manera que sent una gran atracció per la cultura afroamericana i moltes il·lustracions de dones tenen aquest punt en comú. “Sóc molt fan de la cultura afroamericana, segurament per les meves arrels del pacífic i carib colombià, en certa manera he crescut amb els seus ritmes i cultura”, afirma.

DE COLÒMBIA A AGRAMUNT La vida i les ganes de desenvolupar-se professionalment a Europa, el van portar fa poc més de tres anys a Catalunya, on, en pocs mesos, va començar a treballar com a dissenyador gràfic a Rotecna. “Ja aquí, vaig decidir impulsar la meva carrera com a artista, i vaig començar a crear noves il·lustracions per disposar

David Mercado, artista

d’obres per mostrar si es donava la possibilitat”, explica. Una d’aquestes obres la va compartir amb els companys del departament de màrqueting, sent ara un element característic de l’oficina. Precisament, va ser arran de la col·locació d’aquest quadre que l’Alirio, un company de l’equip comercial, es va interessar per qui havia fet aquella obra que l’encaixava perfectament en un projecte artístic que tenia a Saragossa. “L’Alirio va pujar un dia a l’oficina i en saber que aquell quadre l’havia fet jo, es va sorprendre. Em va demanar que li ensenyés altres il·lustracions i li van encantar. Així, en poques setmanes em vaig trobar que dues de les meves obres estaven exposades al públic en un establiment al centre de Saragossa”. Aquella exposició va suposar un trampolí artístic pel David, ja que el dia de la inauguració va poder conèixer la propietària d’una galeria d’art de Barcelona i taxadora d’obres, a qui va sorprendre molt la seva tècnica. Des de llavors exposa a la galeria ImaginArte de Barcelona, i ha participat en exposicions temporals a Mèxic, Rússia i Itàlia.

ART DURANT EL CONFINAMENT “El fet que les meves obres estiguessin presents en diferents exposicions i compartir-ho a les xarxes socials m’ha ajudat a visibilitzar-me més, fins al punt que al llarg del confinament vaig rebre comandes de persones que volien una de les meves il·lustracions”. Així, durant els mesos de més restriccions del 2020 per la COVID-19 va fer enviaments als Estats Units, Colòmbia, Espanya i Austràlia. “El més complicat quan algú et fa una comanda és que, excepte en alguns casos que et donen llibertat total de creació, sovint et demanen el retrat dels seus fills, de la seva parella o de tota la família!”, assegura el David. “En aquests casos, per a mi és tot un repte, ja que jo no practico l’hiperrealisme, de manera que encara que la il·lustració s’assembli a la foto real, mai serà 100% idèntica”.

LA INSPIRACIÓ En les obres de creació pròpia les fotografies són una de les seves fonts d’inspiració per començar a crear una il·lustració. “Sempre busco imatges de dones que tinguin algun element diferent, ja sigui la mirada, el què expressa, els llavis, les ulleres o el cabell... L’excusa és una bona foto amb algun element que em cridi l’atenció, a partir d’aquí comença la meva creació”. Una de les peculiaritats del David és que en la seva trajectòria com a artista tan sols ha llançat una obra a les escombraries per

El David amb una de les seves il·lustracions més recents. Foto: Alex Surt.

refer-la de nou: “Quan creo per a mi, és més divertit i ho gaudeixo més, ja que tinc l’opció de cometre errors i redirigir la meva creació. Tots els errors aporten alguna cosa. Sempre segueixo endavant”. En aquest sentit, explica: “Una de les obres més especials per a mi, va ser la primera noia afroamericana que vaig il·lustrar, em va quedar el nas tort i els llavis torts, però m’encantava! A més, aquesta me la vaig vendre a canvi d’uns papers per la compra d’un pis a Bogotà. De manera que, fins i tot hi vaig treure un profit important per a mi”. Les obres del David, on el contrast dels colors és evident, acostumen a ser de gran format, de 70x100 cm. “La més gran que he fet va ser un cavall de 200x100 cm, i la més petita és la que tenim al departament de màrqueting de 50x50 cm”, comenta. Actualment, després d’uns mesos de tranquil·litat pel que fa a comandes, està en ple procés de creació d'obres amb l’objectiu de trobar noves galeries o espais diferents, com restaurants, comerços o racons poc habituals, on exposar el seu art. Si voleu descobrir algunes de les seves obres, les comparteix al seu perfil personal d’Instagram (@davidmerkado), tot i que té en projecte crear-ne un dedicat a la seva figura com a artista. 7

Marta Eroles i Fiñana Psicòloga, treballadora social i mestra

El dol perinatal

Frases com: “Sou molt joves, ja en tindreu un altre”, afegeixen encara més dolor a la incomprensió social d'aquesta vivència.

Perdre un fill durant la gestació o després de néixer és més comú del que la gent es pensa, i és encara un tabú. Es considera mort perinatal la que succeeix des de la setmana 22 de gestació i fins als primers dies de vida. La mort d’un fill/a provoca una sèrie de sentiments confusos i molt difícils de gestionar. Es tracta d’un procés de dol que cadascú viu a la seva manera. Aquest fetus o nadó, sigui dins o fora del ventre, neixi viu o no, és un fill/a, ha existit i forma part de la història de la família. El procés de dol per mort perinatal contempla, en general, una sèrie d’etapes que comencen des del mateix moment en què sabem que el nostre fill/a ha de morir o ja no té vida. Les reaccions de les famílies davant la notícia poden ser diverses (tristesa, ràbia, negació...), i aquesta suposa un xoc molt important que trenca amb la idea que ens havíem fet d’embaràs i posterior maternitat. Per si no n’hi hagués prou, la mort del nadó implica moltes vegades el trauma d’haver de passar per un part sabent que el nen/a és mort, fet que implica un impacte emocional encara més intens.

EL COMIAT En aquest moment ja es pot començar a treballar l’etapa de l’acceptació. Malgrat que serà decisió de cada família triar si volen veure o no el seu fill sense vida, les que decideixen 10

enfrontar-s’hi pateixen un dolor molt intens al moment, però a la llarga els ajuda a passar el dol, a reafirmar que han estat pares, i a establir un vincle d’amor que els lligarà sempre amb el record del fill/a. És un moment que cal treballar bé, amb cura i respecte, i guardant tots els records que la família desitgi en una caixa, que més endavant ens ajudaran a elaborar el dol (fotos del nadó, l’empremta, polsera de l’hospital amb el seu nom...). Després d’aquest moment de coneixença i alhora comiat, la família, en especial la mare, es troba amb el repte d’haver d’afrontar tot el viscut, i una manera sana de fer-ho és fer un ritual d’acomiadament (cerimònia o el que es decideixi), i tenir un lloc físic on poder anar sempre que ho necessitem.

LA INCOMPRENSIÓ SOCIAL La tornada a la normalitat implica l’afrontament per part de la família en un entorn que no sap com tractar el tema i en una societat que ho considera un tabú. Frases com: “Sou molt joves, ja en tindreu un altre”, afegeixen encara més dolor a la incomprensió social d’aquesta vivència. Fer visible la mort perinatal ajudarà a tractar el tema amb delicadesa i respecte, i a normalitzar-lo. Amb acompanyament psicològic i emocional, el dol acaba sent el camí cap a l’acceptació i la superació.

EXPOSICIONS A L'ESPAI Guinovart després de Territoris Guinovart domèstics 21 Març - 12 Setembre 2021 Anna Llimós Fins el 18 d'Abril Fes-te Amic de l'Espai per només 30 € l'Any El vostre suport es clau per preservar l'obra de Guinovart Protectors: Sr. Joan Uriach Marsal

Bernat i Robert, Agrapoly

"L’Agrapoly és un joc ambientat 100% en Agramunt, fet que li dóna un gran valor, i està fet al poble".

El Bernat i el Robert, creadors del joc Agrapoly. Foto: Rotecna.

Agramunt ha estat el primer poble català en tenir un joc propi de finances i venda d’immobles, l’Agrapoly. Els seus creadors són el Bernat Marquilles i el Robert Robredo, dos joves agramuntins que, tot just fa un any, van emprendre aquesta iniciativa que es va fer realitat el passat Nadal i que, contra les seves previsions, ha estat tot un èxit entre els veïns d’Agramunt. Fem una partida? Com sorgeix la idea de crear l’Agrapoly? Bernat: La idea original era fer un joc personalitzat que només fos de la colla d’amics. Anteriorment ja n’havia fet algun i havia resultat molt entretingut i divertit. Quan li vaig comentar la idea al Robert, ell va voler portar-ho més enllà i fer un joc ambientat en tota la població d’Agramunt. Robert: En el moment que vam decidir que el joc estaria inspirat en Agramunt, s’obria el debat sobre quin tipus de joc fer. Després de pensar-ho molt, i parlar-ho amb amics i familiars, ens vam decantar per crear un joc de finances i venda d’immobles. Un cop vam tenir-ho decidit, va arribar la pandèmia amb el confinament i va quedar aturat, fins que el passat mes d’octubre, sabent que venien les festes de Nadal i que era un bon moment per llençar el joc, ho vam reprendre, i pel mercat de Nadal veníem els primers Agrapolys. Un cop teniu la idea definida, quin va estar el procés d’elaboració del joc? R: El primer que vam fer va ser una llista dels carrers d’Agramunt. Després, el Bernat es va encarregar de dissenyar el taulell, les fitxes, els bitllets, etc., i jo feia les targetes del joc amb frases i expressions típiques d’Agramunt. Fet això, vam començar a imprimir les fitxes i elements com les cases i els hotels amb una impressora 3D. Aquesta era una feina força lenta, ja que fabricar 12

les peces de només cinc jocs, ens suposava gairebé 24 hores de feina. Durant setmanes vam estar treballant cada dia. Un dia fèiem cases i hotels, un altre retallàvem bitllets... Hi havia dies que les nostres famílies es passaven hores contant bitllets. Com vau triar els elements agramuntins que surten al joc? B: El primer que vam escollir van ser les peces del joc, i la decisió es va basar, principalment, en qüestions tècniques de la impressora 3D. Si el joc té sis figures, al cap en teníem una quinzena, però per qüestions d’impressió algunes no es podien fer. Per exemple, volíem que una de les peces fos la balança de la plaça del Mercat, però la impressora que tenim no ens permet fer elements que quedin en suspensió. Si bé la tecnologia ens ha limitat, aquesta limitació ha fet que penséssim i afinéssim bé el significat de cada fitxa. R: Durant aquesta part del procés de creació també havíem de pensar en els serveis que acostumen a aparèixer en aquest tipus de joc, i una de les opcions que teníem era posar empreses d’Agramunt demanant la seva col·laboració. Finalment ho vam descartar perquè pensàvem que cap empresa apostaria per un projecte desconegut, i vam posar la revista Sió i Ràdio Sió, ja que són conegudes per tothom, i altres places del poble. Pel que fa als carrers, després de fer una llarga llista amb tots, vam triar els més importants i els que tot agramuntí coneix. Què fa especial l’Agrapoly? R: L’Agrapoly és un joc ambientat 100% en Agramunt, fet que li dóna un gran valor, i està fet aquí al poble, amb materials els més propers possibles, des de l’embalatge fins a l’última peça, i totalment reciclable. En aquest sentit, totes les impressions es van fer en impremtes locals i vam intentar utilitzar materials que

Bernat i Robert, Agrapoly

"Hem destinat un euro de cada Agrapoly que hem venut a La Marató, que aquest any estava dedicat a la COVID-19". Han venut un total de 180 jocs. Foto: Rotecna.

no fossin contaminants. Per exemple, les caixes es van gravar amb una impressora làser en lloc de fer-ho amb tinta. No és un producte artesanal, però sí fet a mà. Què ha estat el més difícil a l’hora de crear i elaborar el joc? B: La incertesa de no saber com aniria el projecte. Era molt inquietant no saber quina quantitat exacta havíem de comprar dels materials per elaborar el joc, sense saber quants en podríem vendre. Per això vam llençar el joc sota encàrrec a través del formulari que vam posar a xarxes socials, i així sabíem més o menys quina quantitat de material comprar i fabricar. Vau seguir alguna estratègia comercial per aconseguir l’atenció de la gent? B: Quan ens vam posar a donar-li forma a la idea, ho vam fer totalment en secret. Teníem un producte que desconeixíem com sortiria i havíem de buscar la forma de crear expectatives i un ganxo perquè la gent el volgués comprar. Sabent que Agramunt és un poble, i al poble tothom vol saber qui fa les coses i qui hi ha al darrere de cada projecte, vam pensar a fer promoció de l’Agrapoly, però ometent qui érem els artífexs, per saber quin podria ser l’impacte del joc independentment de qui eren els creadors. Un cop vam obrir les reserves i vam assolir el primer objectiu de vendre 30 jocs, vam publicar qui érem, i a partir d’aquí, i gràcies al boca a boca, les vendes van ser molt bones tot el Nadal. Quina acollida ha tingut l’Agrapoly? R: Abans de comercialitzar el joc vam fer una estimació de quants n’aconseguiríem vendre, i vam pensar que com a màxim serien uns 25, ja que assolir una trentena ho veiem molt difícil.

Quan vam participar en el mercat de Nadal vam comprovar que el joc tenia molt bona acollida entre els agramuntins i ràpidament vam superar les nostres expectatives. Per tant, ens en vam fixar de noves: 100 jocs. Amb les festes de Nadal, de nou les vam tornar a assolir, i finalment hem venut uns 180 Agrapolys. Si algú encara estigués interessat a adquirir el joc, ho pot fer posant-se en contacte amb nosaltres a través d’Instagram (@agrapoly). B: Quan vam plantejar el projecte només teníem una impressora 3D, suficient per fer uns 30 jocs. En el moment que ens vam adonar de l’èxit del joc, vam haver de comprar noves impressores i també demanar ajuda a les impremtes d’Agramunt per retallar els bitllets, ja que fer-ho nosaltres mateixos era inviable. 100 jocs són 18.000 bitllets! L’Agrapoly ha nascut en el context d’una pandèmia. Es reflecteix en ell? B: Inevitablement sí. Inicialment el joc estava concebut per a vuit o nou jugadors, però les restriccions derivades de la pandèmia van fer que reduíssim el joc a sis, que és el màxim de persones que es permetia que es poguessin reunir quan treballàvem en el disseny. Per tant, hem adaptat el màxim possible el joc a la situació que vivim. R: A més d’això, també hem destinat un euro de cada Agrapoly que hem venut a La Marató, que precisament aquest últim any destinava la recaptació a la investigació de la COVID-19. Teniu pensat ampliar la família de jocs? B i R: Alguna cosa ens roda pel cap. Ara que tornem a tenir més temps després del boom de vendes, ens tornarem a posar, i pot ser, pel pròxim Nadal trèiem un altre joc, del que encara no podem dir res, però serà completament diferent. 13

Roger Solé Camats – Xangai

"Xangai és una ciutat vibrant, molt internacional, ja que hi viu gent de molts països, amb un rerefons molt artístic, i plena de contrastos."

El Roger Solé al parc natural Zhangjiajie de Xangai. Foto: Roger Solé.

Des de ben petit, el Roger Solé Camats havia tingut clar que volia conèixer altres cultures i viure en altres països. La seva primera experiència lluny de casa arribava l’any 2016, quan va fer una estada per estudis a Singapur, durant la qual assegura que va quedar enamorat de la cultura asiàtica. El 2018 tornava a realitzar un intercanvi, aquest cop amb una universitat dels Estats Units durant uns sis mesos. Poc després de tornar del continent americà, el Roger va finalitzar els seus estudis en dret i ADE a Barcelona, i mesos després, el juliol del 2019 agafava de nou la maleta per marxar fins a Xangai, on viu actualment. “Feia temps que estudiava xinès, i tenia pensat estudiar un màster a l’estranger. Quan vaig veure que un dels màsters de finances amb més prestigi s’impartia a Xangai, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig enviar una sol·licitud”, explica. A la seva arribada al gegant asiàtic, el Roger es va centrar en el màster, ja que, per la complexitat d’aquests estudis, havia d’anar a classe cada dia durant nou hores, fins i tot els caps de setmana. I és que, com assegura: “La Xina té 1,4 bilions d’habitants, i només nou universitats d’alt prestigi, per tant, la gent que hi ha en aquests centres està extremadament preparada, com mai havia vist”. La duresa d’aquells primers mesos va fer que en algun moment el Roger pensés a deixar-ho estar. “La universitat era molt exigent, no tenia temps per a fer res. Estava acostumat a treballar fins tard en un despatx d’advocats, però no a la pressió i a la dificultat d’aquells estudis”, admet. Poc després d’aquells mesos durs, va esclatar la pandèmia de la COVID-19 i, com assegura, allò ho va canviar tot i, per estrany que sembli, va donar pas a un gran any. Les classes van passar a ser online, tenia més temps lliure i, quan la situació es va estabilitzar, va començar a fer pràctiques en un banc d’inversions. 16

Actualment, el Roger viu amb uns amics a Xintiandi, que literalment significa “Nou cel a la Terra”. Com ens explica: “És una de les zones més boniques de la ciutat juntament amb la Concessió Francesa, està plena de bars i restaurants i és un espai molt verd”. Tot i que de dilluns a divendres acostuma a estar força ocupat amb la feina del banc, els caps de setmana aprofita per sortir, conèixer bé aquesta zona, estar amb el seu grup d’amics (en el qual assegura que hi ha gent procedent dels cinc continents) i provar els diferents espais de restauració que hi ha. D’altra banda, explica que també li agrada aprofitar aquestes estones lliures per conèixer com ha canviat Xangai en només 20 anys, visitar exposicions, museus, etc. “Xangai és una ciutat vibrant, molt internacional, ja que hi viu gent de molts països, amb un rerefons molt artístic, i plena de contrastos. Enmig d’una ciutat moderna que ha evolucionat molt, encara es poden trobar petites barriades que recorden a la Xina d’abans”, explica. Pel que fa al clima, diu que es força similar al d’Agramunt, amb força boira a l’hivern i els estius calorosos, tot i que és en els mesos de més calor quan arriba la temporada de pluges. A més de conèixer la ciutat, el Roger també ha tingut la possibilitat de descobrir les tradicions i les festivitats xineses. Una de les que més li agrada és l’any nou xinès, ja que pels xinesos és el moment de tornar a casa, i es respira un ambient molt agradable. Respecte a aquest any, explica que se celebra l’any del bou. També ha tingut temps d’aprendre a parlar xinès, la qual cosa ha facilitat molt la seva relació amb la gent del país: “Hi ha força diferència quan t’adreces a una persona local parlant en xinès, que quan ho fas en anglès. Al parlar el seu idioma, acostumen a ser més amables. Si ja ho fas amb el dialecte local de Xangai, el shanghaihua, encara els agrada més”.

Roger Solé Camats - Xangai Per una altra banda, destaca totes les modernitats que ofereix una ciutat com Xangai on, per exemple, tots els pagaments es fan amb el mòbil, les compres als supermercats es fan online, hi ha carregadors de telèfon a tot arreu per si et quedes sense bateria. “A totes hores pots demanar qualsevol cosa a domicili, menjar, medicaments, electrònica... a Barcelona aquests serveis també hi són, però aquí els temps d’entrega són molt més ràpids”, expressa. No obstant això, el preu acostuma a ser sempre molt més elevat. De fet, el Roger assegura que el nivell de vida a la ciutat és força alt, i Xangai, en general és una ciutat molt cara. “No és estrany pagar 50 euros per un sopar qualsevol dia entre setmana. Òbviament es poden trobar coses molt més barates, però menjar com nosaltres estem habituats surt per un preu força elevat”, admet. Pel que fa a les oportunitats laborals que ofereix el país, afirma que n’hi ha de molt bones, però s’enfoquen, principalment, a persones amb força experiència laboral. Respecte a la gestió de la pandèmia de la COVID-19, el Roger assegura que el govern xinès ha fet molt bon treball. Segons ell: “A la Xina, en comparació amb Europa, gairebé ja no hi ha casos de COVID-19, ja que les autoritats xineses van imposar un confinament molt estricte que va durar prop de tres mesos, i la gent el va respectar moltíssim”. Des d’aleshores, el Roger assegura que la Xina ha fet molt bona feina, aconseguint contenir els brots que han aparegut. “Quan ho explico a la família i als meus amics d’Agramunt i Barcelona no s’ho creuen, però els fets són els fets i aquí des del maig de 2020, pràcticament fem vida normal”, assegura. En aquest sentit, afirma que a Xangai, igual que a la resta de ciutats xineses, poca gent porta ja la mascareta, i les persones han reprès la seva vida social amb tota normalitat. Sobre aquesta qüestió, conclou: “A la Xina la gent ja estava acostumada a portar mascaretes, ja que han tingut experiències prèvies amb la SARS. D’altra banda, els països asiàtics tenen una cultura diferent de la nostra i són més rigorosos quan cal seguir unes normes, per això van respectar totes les indicacions sanitàries des del principi”. La severitat dels controls sanitaris la va poder viure en primera persona quan el març de 2020, poc abans que la Xina tanqués les seves fronteres, el Roger va fer el viatge de tornada després d’uns dies a casa visitant a la família. D’aquest viatge recorda: “Tornava cap a Xangai amb companys del màster d’altres ciutats europees. L’avió anava pràcticament buit, les hostesses vestien roba de protecció, i a l’arribada a Xangai, després d’un parell d’escales en què ens van fer moltes preguntes, vam passar diversos controls, ens va atendre un metge, i no vam poder entrar a la ciutat fins que vam donar negatiu en la prova de COVID-19”.

El Roger amb uns amics a la ciutat de Xangai. Foto: Roger Solé.

MÉS PERSONAL Què és el que més t'agrada del lloc on vius? La zona en general. Xintiandi té un disseny entre europeu i asiàtic que ho fa una zona especial. . Com definiries els xinesos? Són rigorosos quan cal seguir unes normes i acostumen a ser més amables quan parlés el seu idioma. El teu menjar xinès preferit: M’encanten els Xiao Long Bao, que són com una de bola de massa guisada amb sopa dins. Què és el que més trobes a faltar del poble? La família i el menjar de casa dels meus avis. . Penses tornar a Agramunt en un futur? Vull retirar-me a Catalunya segur. Però de moment, crec que encara em queda molt per viure abans de tornar..

Per acabar, i esperant poder viatjar de nou ben aviat, si pensem visitar Xangai, el Roger ens recomana visitar Zhangjiajie, un parc natural conegut per ser l’escenari on es va gravar la pel·lícula Avatar, i gaudir de tots els contrastos culturals i racons que ofereix la ciutat, la qual defineix com “una ciutat completament diferent”. 17

R O I N È S T U SAL Gilbert Esteve Farmacèutic, Òptic i Tècnic en Ortopèdia

L'addicció al tabac El consum de tabac és un dels factors de risc més important en més de 25 malalties.

farmacològicament (per combatre la dependència a la Nicotina) com psicològicament (per combatre l’addicció i animar-lo durant el procés). Aquest suport és vital per tal de no caure en el desànim. Una recaiguda mai és un fracàs, sempre pots tornar-ho a intentar. També existeixen aplicacions de mòbil gratuïtes que et van actualitzant les millores assolides tant en la salut com d’estalvi acumulat.

El tabac és una planta de la família de les solanàcies, originària d’Amèrica i que creix en temperatures d'entre 12 i 18 ºC. Partint del processament de les fulles de la planta Nicotiana Tabacum, la seva posterior fermentació, curació, dessecació i manipulació (s’afegeixen artificialment substàncies com quitrà, més nicotina...) acaba esdevenint el tabac de fumar com nosaltres el coneixem, el qual és una droga recreativa legal. El tabaquisme és una addicció, provocada principalment per un dels seus components actius: la Nicotina, que està qualificada segons l’OMS com una epidèmia, essent la principal causa de pèrdua de salut i de mortalitat a escala mundial (4,9 milions de morts anuals). El consum de tabac és un dels factors de risc més important en més de 25 malalties, produint problemes de salut greus com: alta probabilitat de patir un càncer (a causa del quitrà i les nitrosamines que conté), malalties cardíaques (infarts), accidents cerebrovasculars (ictus, aneurismes..., provocats principalment pel CO del fum), cataractes, problemes respiratoris (EPOC), etc.

DEIXAR DE FUMAR Deixar l’addicció al tabac ens proporcionarà, a més d’una disminució radical en els percentatges de patir alguna de les malalties anteriorment esmentades i moltes altres, una millor qualitat respiratòria (la capacitat regeneradora dels nostres pulmons està calculada de tal manera que en uns 7 anys tenim els pulmons depurats), la nostra pell recupera la seva tonalitat i perd l'oxidatiu al qual ens sotmet el tabac, s’experimenta una recuperació del sentit del gust i l’olfacte, etc. El procés de deixar de fumar és un procés llarg i conté diverses etapes i és important un seguiment terapèutic, tant 20

El tipus de tractament a seguir dependrà en part de dos factors: el grau de dependència física i psíquica de la persona, i el seu grau de motivació. Hi ha molts mètodes per deixar de fumar: llegir llibres, acupuntura... Nosaltres ens centrarem en els mètodes farmacològics que s’han comprovat més eficaços: • TSN o Teràpia Substitutiva amb Nicotina (pegats, xicles, spray...), Bupoprion i Vareniclina (Champix). • La Vareniclina és el tractament més eficaç avui dia, combinada o no amb TSN, i amb el seguiment farmaco-terapèutic d’un especialista. Deixar de fumar és possible, per això et proposem diversos passos: • Fixa una data per començar el procés de deixar-ho. • Fes una llista de les raons per les quals vols deixar-ho (salut, diners estalviats, independència). • Planeja que faràs quan no fumis (busca alternatives per fer en els moments que sempre acompanyaves amb un cigarret). • Troba activitats que t'ocupin físicament i mentalment. • No consumeixis begudes que associïs amb el tabac. • Fes més exercici. • Estableix-te metes per deixar-ho i recompensa't quan les hagis aconseguit perquè t’ho has guanyat. • Pensa en les coses positives que t'aportarà deixar de fumar. Digues adéu a la nicotina, l'ansietat, la tensió, la inquietud, la impaciència, la somnolència, els maldecaps, la irritabilitat i la depressió! No busquis el moment adequat per deixar de fumar, ja que sempre surten imprevistos. Provar-ho no costa res. Fes-ho no només per tu, sinó també per tots els que et rodegem. Cada cigarret de menys és una petita victòria fins a la victòria final. Nosaltres t’ajudem, t’animes?

SOLIDARIS Clara Gregori Pla, voluntariat al Senegal “Si donem suport a la seva formació a través de l’apadrinament, seran gent formada que faran créixer la seva societat”.

La Clara impartint formació d'informàtica i programació bàsica a aquests joves del Senegal l'any 2019. Foto: Clara Gregori.

El passat mes de desembre l’agramuntina Clara Gregori Pla viatjava per segon cop a la ciutat de Mbour, al Senegal, per donar continuïtat a la seva col·laboració en un projecte de voluntariat de la fundació Por una sonrisa en Àfrica. “La meva vinculació a aquest projecte comença el 2019 quan em sorgeix la idea de fer un voluntariat relacionat amb la tecnologia. Va ser així com em vaig posar en contacte amb diferents ONG i vaig descobrir la fundació Por una sonrisa en Àfrica, que actua a la zona de la sabana, al Senegal, des de fa 19 anys amb l’objectiu d’oferir serveis bàsics com la sanitat i l’educació a les famílies i, especialment als nens i nenes, que viuen en poblats amb pocs recursos per tal d’oferir-los un futur millor”, explica. La implicació de la Clara, que és física de formació i doctora en fotònica, consisteix a ajudar a l’ONG a promocionar la informàtica entre els joves de la sabana que es traslladen a Mbour per estudiar i que conviuen en una residència propietat de la fundació.

FORMACIÓ EN INFORMÀTICA I PROGRAMACIÓ La Clara ha viatjat al Senegal per participar en aquest voluntariat en dues ocasions: “La primera vegada, el 2019, hi vaig estar tres mesos fent un curs intensiu de programació a nens de secundària i universitaris, als quals els vaig anar fent seguiment online durant el 2020”. Per una altra banda, al desembre va tornar de nou a Mbour per fer-hi una estada d’un mes: “En aquesta segona ocasió, ja sabia on anava i quines eren les necessitats, per això vaig fer una recol·lecta de material informàtic a Agramunt i 22

Guissona. Estic molt contenta de la resposta dels agramuntins i també dels companys de feina, vaig poder emplenar dues maletes de material tecnològic. Fins i tot, hem aconseguit algun apadrinament”, expressa orgullosa. D’aquesta manera, la seva col·laboració allà ha consistit a fer formacions en informàtica i programació. A més, en la darrera estada, també ha fet un taller d’aplicacions mòbils: “Al final un mòbil és com un petit ordinador, és una eina suficient per donar una base d’ofimàtica i tecnologia".

EDUCACIÓ PER UN FUTUR MILLOR En l’actualitat, si tens internet pots treballar des de qualsevol lloc del món, de manera que si formem joves en noves tecnologies, aquests podran emprendre negocis tecnològics al seu país o col·laborar amb empreses de qualsevol lloc i continuar la seva vida al Senegal: “Cal tenir en compte que aquests nens i nenes procedeixen de la sabana, on el 90 % de la població no té cap mena d’escolarització i viu del que cultiven”, explica la Clara, que afegeix: “Estem allà per ajudar a formar aquests joves i aconseguir que el dia de demà es guanyin la vida sense abandonar el seu país. Si donem suport a la seva formació a través de l’apadrinament, seran gent formada que faran créixer la seva societat”. Precisament, l’objectiu de la fundació és oferir a aquests nens i nenes una educació per tal que no sigui necessari que marxin del seu poblat o país i, alhora, tinguin possibilitat d’un futur millor.

SOLID ARIS Clara Gregori Pla, voluntariat al Senegal “L’educació i els coneixements t’ajuden a raonar, a prendre decisions i a millorar el teu entorn. A aquests nens i nenes els falta educació. Malauradament en els col·legis públics, hi ha una mitjana de vuitanta alumnes per classe, i, per altra banda, hi ha famílies que necessiten que els nens i nenes treballin al camp, perquè si van a l’escola, després no tenen per menjar”, apunta. En aquest sentit, la Clara explica que molts d’aquests joves que tenen l’oportunitat d’estudiar a la residència de la fundació, perquè han estat apadrinats i tenen les despeses cobertes (educació, allotjament i àpats), han de fer front a situacions i debats interns molt durs: “Tenia un alumne molt bo, que tenia un conflicte intern, perquè era el més gran de la família, estava a la residència i menjava tres vegades al dia, però sabia que la seva família, al poblat, menjava una vegada i, sovint, només arròs. Aquest nen tenia una lluita interna molt important, i era molt conscient que havia d’estudiar per millorar la situació de la seva família. Això suposa una pressió molt gran”, explica la Clara, que afegeix que aquest és un clar exemple que “l’educació és una inversió per al seu futur”.

Fent formació a la residència el passat mes de desembre. Foto: Clara Gregori.

LA VIDA A MBOUR El dia a dia de la Clara a Mbour era fer de professora, però alhora de “tieta” explica: “Jo vivia a la residència amb els nens i nenes, així que tant feia de professora com una mica de tieta, ja que a falta de la seva família, ets un referent adult amb qui parlar i a qui demanar ajuda. Feia classe amb ells, menjava amb ells i després, jo que sóc corredora, sortia al vespre amb un grupet a córrer a la platja. Feia molta vida de barri, allà tinc com una segona vida, tot i ser una ciutat, la vida a Mbour és com la d’un poble. Ens reuníem amb els veïns, les portes de les cases estan obertes, passa el pastor amb les cabres pels carrers (la majoria dels quals no estan asfaltats), la gent ven plats que prèviament ha cuinat a casa... La vida es concentra al carrer”, explica. Per una altra banda, algun cap de setmana va aprofitar per fer una escapada a la sabana, on va néixer el projecte de l’ONG i d’on procedeixen la majoria dels joves que estan a la residència de Mbour. “Passar uns dies a la sabana és una experiència: veure com surt el sol, com es pon... Allà no tenen electricitat ni aigua, aquesta l’han d’anar a buscar al pou i les dones es posen els càntirs al cap, una cosa que em fascina i no em canso d’admirar”, assegura.

AQUESTS JOVES, EL FUTUR DE LA SABANA Després d’anys de treball de l’ONG Por una sonrisa en Àfrica sobre el territori, es comencen a veure els fruits de la feina feta. A les escoles construïdes als poblats hi ha mestres que van ser

Una dona de la sabana portant pes al cap. Foto: Clara Gregori.

alumnes, es van formar a l’escola, van marxar a la ciutat a estudiar i han tornat al poblat per exercir de professors. “Actualment, hi ha estudiants que estan fent infermeria i medicina, i van periòdicament al poblat a fer revisions a tots els habitants. Això ha estat revolucionari, perquè fins llavors eren les missioneres les que anaven a fer alguna revisió puntual al poblat. Ara, veuen que el fet que els nens i nenes deixin de treballar al camp per estudiar, els aporta un benefici real. Ja no són gent de fora els que vénen a atendre’ls, sinó que són ells mateixos”, destaca la Clara. Ara, des d’Agramunt s’adona que som una societat que "té massa" i hem d’aprendre a valorar molt més les petites coses de casa nostra, com el fet que surti aigua de l’aixeta o que premis un interruptor i s’encengui la llum. Tot i estar a casa, la Clara segueix tenint contacte online amb aquests joves del Senegal i assegura que quan pugui hi tornarà: “Ara estic vinculada a aquest projecte i hi vull tornar”, conclou. 23

Teresa Duran Agent de viatges

Costa Rica. Pura vida!

El país ha estat catalogat, en diverses ocasions, com "El país més feliç de món".

La Teresa en el seu darrer viatge a Costa Rica. Foto: Teresa Duran.

"Pura vida" és la forma més fàcil de resumir tot el que unes vacances a Costa Rica tenen per oferir. Envoltada d'una exuberant bellesa natural, volcans en erupció, platges que et recorden a una pintura impressionista, gent amable i un estil de vida relaxat, aquest petit país centreamericà representa l'apreciació perfecta dels plaers simples de la vida. És sorprenent com Costa Rica, un país només una mica més gran que Catalunya, pugui concentrar un 5 % de la biodiversitat total del nostre planeta. Aquest fet l'ha convertit en una destinació turística de primer ordre. El seu gran encert va ser apostar per l’ecoturisme quan la tendència global de l’època girava en una altra direcció, la de generar riquesa sense tenir en compte el medi ambient. Costa Rica va prendre la decisió de preservar les seves belleses naturals que estaven sent greument afectades i aplicar polítiques de conservació mediambiental, convertint desenes de parcs naturals en zones protegides, transformant-les en veritables paradisos per a tot amant de la fauna, la natura, l’esport i l'aventura. Algunes de les meravelles que ofereix aquest país com els parcs nacionals de Tortuguero, Rincón de la Vieja, Manuel Antonio, Monteverde (un dels espais naturals més impressionants del món), el riu Celeste, el volcà Arenal, el volcà Poas i, un tresor amagat de difícil accés com és el bosc tropical de Corcovado, i 24

la Bahía Drake... per mencionar només algunes. Costa Rica està bolcada al turisme. És un dels pocs països del món que no compta amb cap tipus de forces armades, des que l’any 1948 van decidir abolir els exèrcits per invertir aquests diners en salut, educació i medi ambient. El país ha estat catalogat, en diverses ocasions, com "El país més feliç de món", segons l'índex de la NEF (New Economics Foundation), i a la península de Nicoya s’hi troba una de les cinc “zones blaves” del món amb l’esperança de vida més llarga del planeta. La cuina també mostra el llegat de les diverses cultures que han habitat el seu territori al llarg dels segles. La cuina criolla és una barreja d'ingredients locals, al costat d’aportacions espanyoles i africanes. Compta amb gran varietat de fruites, verdures i llegums, així com carns i peixos d’excel·lent qualitat. Plats tan típics com el “casado”, el “gallo pinto” i el “ceviche”, formen part dels àpats diaris i són un plaer pel paladar. Els costa-riquenys, o com els agrada que els diguin “ticos”, estan orgullosos del seu petit paradís i reben als visitants animant-los a submergir-se en el despreocupat ritme de la "pura vida". Aquesta salutació, comiat, enganxós lema i persistent mantra, és la base del seu gran encant junt amb la seva senzilla, encara que profunda, capacitat per fer que la gent es relaxi i gaudeixi, perquè Costa Rica és pura vida.

IU T A E T R N C E M I V MO

Jaume Sanchis, saxofonista

"Era un estudiant normal de saxo, però la vida et va reconduint i, amb 18 anys, em vaig veure tocant en una orquestra i que la meva vida estava vinculada a la música".

Apassionat del jazz des de ben jove i professor convençut de la importància de conscienciar els nens i nenes que escoltin música de qualitat, l’agramuntí Jaume Sanchis (Txitxo) és un músic inquiet, vinculat constantment en projectes musicals. Després de gravar recentment un tema amb la cantautora lleidatana Emília Rovira, aquest 2021 torna a entrar en un estudi per formar part del disc de jazz d’Ignasi González Quartet. En aquest IMPULS, repassem amb ell la seva trajectòria com a músic. D’on et ve l’afició per la música? Es remunta a quan jo tenia 9 anys i em vaig apuntar a música perquè un amic meu, que es deia David Pons, anava a música, i com que ell hi anava, jo també hi volia anar. Va ser després, quan vaig descobrir que la música m’agradava moltíssim i que ho feia bé. A casa meva no hi havia tradició musical.

Foto: Jaume Sanchis.

El saxo ha estat vinculat sempre a la teva trajectòria com a músic. Per què et vas decidir per aquest instrument? Va ser gràcies a un professor, el Fernando Ros, que vaig començar a tocar el saxo. Va ser ell qui un dia em va dir que toqués aquest instrument i em va passar alguna cinta de música per tal que escoltés com sonava, i vaig pensar que era xulo. A partir d’aquí, em vaig comprar el saxo i fins al dia d’avui sempre he tocat aquest instrument. La veritat és que va ser tot molt casual.

sèries americanes amb aquell so tan característic i increïble del saxo americà. Va ser així com vaig descobrir que el saxo tenia dos vessants, que era la música clàssica i la moderna, i la que a mi m’agradava era la moderna. Per tant, gairebé podria dir que els meus primers referents de jazz van ser purament televisius. Després amb els anys he anat descobrint músics com John Coltrane, Dexter Gorden, Charlie Parker,... i tinc un bon sac de referents.

Com decideixes ser músic? Quan era petit, era un estudiant normal de saxo, que practicava poc a casa, com tots... però la vida et va reconduint i amb 18 anys em vaig veure tocant en una orquestra i que la meva vida estava ja estretament vinculada a la música. Va ser llavors quan vaig pensar que m’ho havia de prendre més seriosament i que allò podia ser la meva professió. Així que vaig anar a Lleida a estudiar al Conservatori.

Quina ha estat la teva trajectòria com a músic professional? Crec que el punt de partida està als 18 anys quan començo a tocar amb els PK2. Aleshores em van començar a dir que tocava bé i vaig pensar que potser sí que no ho feia malament i podia dedicar-me a la música, que m’agradava moltíssim. A partir d’aquí, he anat fent diferents coses com a músic. Així, d’aquesta formació vaig passar a tocar amb una banda a l’Havana Club de Lleida que em va permetre durant un temps, com a estudiant, guanyar-me la vida i compaginar la meva passió per la música moderna amb els meus estudis de música clàssica al Conservatori de Lleida. En aquell temps, la música moderna no estava reglada i si volies tenir un títol i dedicar-te a la música havies de fer

Quins han estat els teus músics de referència? Quan era petit no tenia cap referent musical, però sí que recordo que em motivava molt tocar davant de la tele les sintonies de 26

MOVIME NT

CREATIU

Jaume Sanchis, saxofonista música clàssica, la qual a mi personalment m’interessava poc. Més endavant, ja amb 31 anys vaig poder estudiar música moderna al Liceu de Barcelona. Paral·lelament, al llarg de tot aquest temps, a més de treballar com a professor de música, he format part de diferents orquestres com la Boulevard, la Banda 973 (amb qui durant un temps vam participar en un programa de televisió), la Glacé, un duet que vam formar amb la meva parella (l’Elisenda), diferents formacions de jazz amb el Xavier Monge i l’Ignasi González, i ara faig coses amb el Roger Gutiérrez, que té el seu propi estudi de gravació. L’any 2018 vas plasmar la teva passió pel jazz amb la gravació i publicació d’un disc. Com va ser? Al llarg dels anys, d’anar escrivint música i creant una biblioteca de temes, va arribar un moment en què tenia suficients temes entre els quals podia escollir aquells que més m’agradaven i gravar-los. El disc es diu Retrobament i el vaig gravar amb diferents músics amb els quals havia tocat molt al Liceu, i pels quals em vaig deixar assessorar. Com és la vida d’un músic en plena pandèmia? És horrorós. Aquesta pandèmia ha afectat moltíssim al sector cultural, que està deixat de banda per part dels polítics. És una vergonya el que està passant amb el nostre sector i es fa difícil d’entendre les decisions que prenen. Més personalment, aquest estiu passat, per exemple, teníem uns bolos i en una setmana es van suspendre tots, perquè es va preferir suspendre abans que prendre mesures de seguretat com es va fer aquí, per exemple, per la festa major. Com a professor, tot i que em considero un afortunat, també ens hem hagut d’adaptar fent classes online quan la situació ho ha requerit. Durant el confinament més dur del 2020 per la Covid-19 vas compondre i gravar, juntament amb la teva filla i la teva parella, la cançó ‘Ens en sortirem’. Com va sorgir aquesta iniciativa? Va ser de la manera natural, en cap moment ens ho vam plantejar. Un dia la meva filla es va aixecar i va dir “coronavirus dolent”, una frase senzilla, a partir de la qual vam buscar una cantarella, les harmonies, la base, i l’Anna (filla) posava les petjades a les imatges dels coronavirus que apareixien al vídeo que vam fer. Va ser una manera de passar el temps, i vam registrar bastants visites, el que ens va fer contentíssims. En definitiva, una cançó que vam fer perquè havíem de passar les hores durant el confinament amb una nena petita a casa! Recentment has gravat un senzill amb l’Emília Rovira. Com sorgeix la possibilitat i com ha estat l’experiència?

Tocant davant dels seus alumnes de l'EMMA. Foto: Jaume Sanchis.

A l’Emília la vaig conèixer estudiant al Liceu de Barcelona. Érem els dos lleidatans del conservatori del Liceu, i això d’alguna manera ens va unir, i ens ho passàvem molt bé, teníem una molt bona relació. El seu pare és professor de la Universitat de Lleida i poeta, i ella tenia l’afició de musicar les lletres del seu pare. Ara, amb aquest projecte crec que l’Emília ha fet un gran pas endavant per situar-se al mapa dels músics cantautors de Catalunya. Per mi ha estat un gran plaer que em convidés a col·laborar en un dels seus temes. Vam gravar al febrer de l’any passat, just abans del confinament, i recordo que vaig entrar a l’estudi a les 9 h del matí i hi vam estar unes 4 o 5 hores per fer un solo, perquè ella tenia molt clar el que volia. Aquest any al juliol hi ha prevista la presentació del disc, a la qual participaré. Quins projectes tens en marxa o en ment? Com a més immediat, ara gravarem a l’estudi del Roger Gutiérrez el disc de l’Ignasi González Quartet, que és un projecte que no és meu personal, però que me’l sento molt meu perquè el farem amb gent que hi toco des de fa molts anys. Ell ha estat qui ha triat tots els temes de jazz, però ens ha convidat a participar-hi i dir-hi la nostra, i això és molt enriquidor. Són temes preexistents, però portats al nostre terreny i a la nostra manera de fer música. Per una altra banda, com a músic i professor de l’Escola Municipal de Música d’Agramunt tenim el projecte de la Big Band, una típica banda americana de 17 membres, que són alumnes i professors de l’escola, que havíem d’estrenar-la a l’estiu de l’any passat dins del cicle racons i no vam poder per la situació sanitària. Aquest any esperem poder fer la presentació el pròxim 30 de juny. 27

t n e m i S co Carla Castellà Moreno Psicòloga

Impacte de la COVID en la Salut Mental Les investigacions realitzades demostren l’increment significatiu dels trastorns emocionals com l’ansietat i la depressió. • Evitem la SOBREINFORMACIÓ: L’exposició constant a notícies (televisió, ràdio, xarxes socials), produeixen molta de la simptomatologia esmentada anteriorment. És per això que hauríem de limitar les hores del dia que dediquem al seu seguiment i sobretot consultar únicament els canals oficials o la informació contrastada.

A mitjans de desembre del 2019 es va registrar el primer cas causat per la SARS-CoV-2 al món. Què ha passat des d’aquell dia? Com ha reaccionat la societat davant la pandèmia? I el més important: Com he reaccionat jo? Les persones ens hem hagut d'adaptar a una nova realitat i apagar el “pilot automàtic” amb què convivim: s'han produït alteracions en els nostres hàbits, s'han trencat les rutines, hem hagut d’aprendre a prioritzar, ha canviat la manera en què establim contacte amb els altres i l'oci també s'ha vist afectat. Però, tot això com ens afecta a nosaltres? Diversos estudis mostren les afectacions que s’han produït en les diferents esferes de la vida: personal, familiar, social i laboral, causades per la pandèmia i les mesures de seguretat utilitzades per fer-li front com el confinament i l’aïllament social. La situació que estem vivint pot comparar-se a un viatge amb tren. Iniciem aquesta aventura en una estació plena de vagons buits que anem omplint amb les experiències viscudes i la informació que hem anat adquirint dia a dia. Imagineu-vos que a cada estació que parem només pugen elements negatius com por, incertesa, angoixa, irritabilitat, tristesa, solitud..., però no aconseguim que pugi cap element positiu al nostre vagó. Què pot experimentar la persona? Les investigacions realitzades demostren l’increment significatiu dels trastorns emocionals com l’ansietat i la depressió. A més, les persones podem experimentar trastorns del son, falta de concentració, disminució de l’atenció, alteracions en la memòria, falta de motivació, apatia, falta d’energia, problemes en l’àmbit familiar, problemes de parella i augment del consum de tòxics, entre altres.

Com puc ajudar-me? Des del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya s'ha publicat un recull de recomanacions per la Gestió Psicològica produïda a causa de l'impacte emocional de la COVID-19. 28

• ORGANITZA'T i DISTREU-TE: Establir una rutina és essencial per mantenir un equilibri. Planteja’t uns objectius, crea’t un horari amb les activitats que més t’agradin i adapta-les a les mesures de seguretat actuals. Quedar-se a casa no ens ajuda i les passejades resulten indispensables per mantenir-nos actius, tant sol com acompanyat del teu grup bombolla. És tan important activar-te com relaxar-te. Integra en les situacions d’oci moments per fer-ho. • CONNECTA’T: No deixis d’estar connectat a la teva xarxa d’amics i familiars, sigui en grups reduïts o digitalment. Les noves tecnologies ens poden ajudar molt en aquesta part, ja que faciliten el contacte amb els més llunyans. Aprofitem-ho. Si en aquesta situació trobes a faltar a alguna persona de la qual t’has distanciat, és hora de trucar-lo per posar-vos al dia i reprendre aquell contacte tan estret que teníeu. • CUIDA'T i PROTEGEIX-TE: Aprofitem els moments a casa per saber més sobre nosaltres. L'autocura és fonamental per saber què és el que vull i què no, quines són les meves necessitats, quins sentiments i emocions habiten en mi, quines capacitats em representen i allò que vull canviar de mi mateix. • POSITIVISME: Encara que ens sembli impossible hem d'intentar treure la part positiva d'aquesta situació. No observem les adversitats com un obstacle, sinó com un aprenentatge. Estic segura que arran de la situació actual heu reprès moltes coses que teníeu en l'oblit: passejades, trucades inacabables, gaudir de la família… Acceptem els canvis produïts, observem la pandèmia com una situació passatgera, una experiència personal i social. Cuidem el cos, però també la ment. Demanar ajuda quan la necessitem no és fàcil, però ens fa més forts i menys vulnerables. Saber-ho identificar és la clau de l'èxit per començar el nostre canvi interior. Tinguem cura de la nostra salut emocional.

Dolors Ribalta, RCD Espanyol

“Vaig passar de jugar al carrer a jugar en un club punter com l’Espanyol i guanyar la Copa de la Reina.”

La Dolors amb els trofeus aconseguits amb l'Espanyol la temporada 2005-2006. Foto: Dolors Ribalta.

Els carrers de Mafet van ser testimonis dels inicis de la Dolors Ribalta en el futbol. En uns temps en què era poc habitual que les noies practiquessin aquest esport, la Dolors no va rebutjar jugar al que realment li agradava. Anys després, li arribava l’oportunitat de formar part de l’equip femení del RCD Espanyol, amb el qual va aconseguir diversos títols com la Copa de la Reina, la Lliga, i poder disputar una Champions. La seva trajectòria amb el club va ser reconeguda recentment, quan va ser nomenada ambaixadora. En aquest IMPULS la Dolors Ribalta repassa amb nosaltres la seva carrera futbolística i ens parla d’aquest reconeixement que, per primer cop, li ha estat atorgat a una dona. Com sorgeix la possibilitat de jugar amb el RCD Espanyol? Va arribar de forma inesperada amb el primer torneig Vila d’Agramunt de futbol sala que es va organitzar l’estiu de 1995 a les piscines municipals. Després d’aquella competició vaig coincidir amb la Marisa Boncompte, veïna d’Agramunt, que aleshores jugava a l’Espanyol. Ella em va proposar anar a jugar el pròxim partit amb l’equip el següent cap de setmana. Va ser un partit amistós contra el Barça, al Vendrell. Vaig agafar unes botes velles del meu pare i així vaig disputar el meu primer partit amb el RCD Espanyol. Què recordes del teu debut? El recordo, per una banda, amb molta il·lusió i, per l’altra, amb nervis. Abans d’aquell partit només havia jugat de forma informal a futbol sala, però fer-ho amb un equip com l’Espanyol imposava. Tenia unes bones condicions esportives, però no sabia 30

com col·locar-me en un camp de futbol. Tot i això, l’entrenador em va ajudar a veure quina era la posició idònia per mi i vaig començar a jugar de defensa central. Més endavant, també vaig fer de lateral (a la selecció catalana), i de davantera quan l’equip anava a la desesperada i penjàvem pilotes a l’olla perquè les pogués rematar, ja que des de sempre he tingut molt bon remat i he marcat força gols de cap en els córners i les faltes. Destacaries un partit de la teva trajectòria amb l’Espanyol? Més que un partit, destacaria una temporada, i va ser la primera, quan vam guanyar la Copa de la Reina. Vam començar la temporada a Oviedo, amb un viatge exprés per disputar el partit, i vam acabar la temporada amb una final a Terrassa. D’aquella final recordo que es preveia que faria molta calor, i les mares van retallar les samarretes de màniga llarga, convertint-les en màniga curta. Finalment, vam jugar el partit amb pluja! També tinc present, per dos motius, el segon partit fora de casa. Vam jugar a Madrid, vaig marcar el meu primer gol de cap i en sortir del camp, uns nens em van demanar un autògraf. Em va fer molta il·lusió. Quin va ser el millor moment viscut amb el club? Realment no em puc quedar amb un, perquè en vam viure molts. Vaig estar 12 anys com a jugadora, des de la temporada 95-96 fins a la temporada 06-07, i en tots hi va haver moments especials. En poc temps vaig passar de jugar al carrer a jugar en un club punter com l’Espanyol i guanyar la Copa de la Reina en la meva primera i segona temporada. Guanyar títols va ser

Dolors Ribalta, RCD Espanyol genial, una cosa amb què somiava des que era petita. Els anys següents vam tenir moltes més alegries: l’any 2001 vam entrar a jugar per primera vegada a la Ciutat Esportiva de l’Espanyol; la temporada 05-06, vam fer doblet en guanyar la Copa de la Reina i la Lliga, aconseguint així el bitllet per jugar la Champions; l’any 2006, vam guanyar la Copa Catalunya contra el Barça, amb el resultat més gran que s’ha donat fins ara entre els dos clubs, un 7-1. Et queda alguna espina clava d’aquella etapa? Sí, el no poder disputar la final de la Copa de la Reina la temporada 97-98. Aquell any l’últim partit es disputava al Camp d’Esports de Lleida i tenia moltes ganes d’arribar-hi. Portàvem dues copes guanyades i teníem un equip molt bo, però vam perdre la semifinal per la mínima. Va ser una derrota que em va fer molt mal. En finalitzar la teva etapa com a jugadora, has continuat vinculada a l’equip? Sí. Vaig estar tota una temporada com a ajudant de l’entrenador i una altra com a directora esportiva. Durant aquell temps també vaig portar la selecció de Barcelona, però la dificultat per combinar-ho amb la feina va fer que ho deixés. Aleshores treballava com a mestra i estudiava Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE). En finalitzar la segona carrera, va sorgir la possibilitat de treballar a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport de la Universitat Ramon Llull, i vaig haver de prendre una decisió. En aquell moment, la carrera acadèmica m’assegurava més futur que la carrera futbolística i, per tant, vaig haver de deixar el futbol. Crec que va ser un encert perquè he pogut fer el doctorat i treballar a la universitat. Ara les dones tenen més oportunitats al món del futbol, però fa 15 anys era molt més difícil. Recentment has estat nomenada ambaixadora del RCD Espanyol. Què suposa aquest fet? Haver rebut aquest reconeixement és un honor i una responsabilitat, perquè el RCD Espanyol compta amb pocs ambaixadors. A més, fins ara tots han estat homes, jugadors molt significatius del club, i el fet que pensessin en la meva persona per representar-los és un orgull absolut. La tasca que realitzo com a ambaixadora és, bàsicament, de representació del club en diferents actes com partits, sopars de penyes, reunions, entrevistes... És la primera vegada que una jugadora desenvolupa aquest càrrec. Creus que és una mostra de què comença a haver-hi certa igualtat en el món de l’esport?

Competint amb la selecció catalana. Any 1999. Foto: Dolors Ribalta.

Crec que la igualtat és molt relativa. El dia que no sigui notícia que els equips femenins juguin a grans estadis, aleshores es podrà parlar d’igualtat. En els meus anys com a jugadora només vam ser notícia quan guanyàvem i, malauradament, vam acaparar l’atenció dels mitjans quan se’ns va proposar fer un calendari despullades, que no vam acceptar. Això és una de les coses que s’ha de canviar, valorar el rendiment i no les anècdotes. Tot i això, he de dir que l’Espanyol tracta molt bé als seus equips femenins, i els ha donat el reconeixement que mereixen. A més, hem estat pioners en molts aspectes, com jugar a l’estadi, que les jugadores rebessin un vehicle del patrocinador del club, tenir xarxes socials exclusivament de l’equip femení, etcètera. Creus que avui dia es pot viure del futbol femení? Actualment, les jugadores de la Primera Iberdrola tenen un Conveni Col·lectiu de Futbol on poden acollir-se. D’altra banda, l’Espanyol, entre altres clubs, ha professionalitzat l’equip femení. Sí que actualment hi ha més possibilitats per les noies en diferents àmbits, com a jugadores, entrenadores, directives i àrbitres… però encara hi ha “sostres de vidre” per assolir una igualtat real.

MÉS PERSONAL • Com definiries el RCD Espanyol? El millor club del món. • Un/a entrenador/a? Ramon Català, el meu primer entrenador. • Un/a jugador/a? Isabel Castanera, la meva primera capitana. 31

cer n r à a c t i s e n be Junta Local de l’AECC-Catalunya contra el Càncer Agramunt

Càncer i COVID-19: Por al contagi

"Coneixes la por, i també coneixes les teves fortaleses, la confiança i els teus recursos d'afrontament".

La incertesa que comporta de per si la malaltia del càncer unida a la situació d'alarma sanitària per la presència de la COVID-19 genera emocions en les persones afectades de càncer que a vegades són difícils de gestionar. Si a això li sumem la situació de confinament, que comporta distanciament amb el nostre entorn social, la resposta emocional pot accentuar-se. La informació que rebem de vegades ens pot resultar amenaçadora, bé per un excés d'informació o bé per absència de la mateixa, i tot això pot despertar reaccions emocionals de protecció com la por. En molts casos, la por al contagi pot ser esporàdica i dissipar-se d'un moment a l'altre. Però en altres casos, pot arribar a dificultar dur a terme tasques del dia a dia, afectant de forma significativa. La por és una emoció bàsica i universal, igual que l'alegria, per la qual cosa és normal experimentar-la en algun moment de la vida. Ens ajuda a identificar un possible perill que pot ser real o no, per anticipar-nos i que puguem trobar solucions o respostes que ens permetin fer front a la situació. Encara que la por no pot desaparèixer, cal que ens relacionanem amb ella d'una altra manera. Quan sentim por és normal interpretar la informació de forma incompleta. Compartir aquesta visió amb altres persones ens pot ajudar a veure-ho des d'un altre punt de vista. Quan la preocupació és real, intentar buscar una lògica o un pensament positiu pot no ser del tot eficaç en alguns casos. Però, 32

sí que podem aprendre a enfocar aquest pensament en el present i en tot allò que està dins del nostre control, i no tant en allò que podria arribar a passar. També és important controlar el nivell d'informació que rebem i buscar informació sobre l'actualitat en fonts fiables i contrastades i de forma dosificada. A més, pot ser útil practicar tècniques de relaxació o fer activitats que ens resultin agradables per canviar el focus d'atenció, com fer exercici, ioga, manualitats. Mantenir la rutina i tenir hàbits saludables ens ajudarà a tenir més seguretat i més percepció de control. Finalment, tu has passat per un diagnòstic de càncer i possiblement també per tractaments, ja has tingut molts moments difícils amb pors, saps el que és la incertesa i saps el que és l'aïllament... i ho has afrontat. Per tant, coneixes la por, i també coneixes les teves fortaleses, la confiança i els teus recursos d'afrontament. Reconeix l'esforç que has fet i que continues fent. Felicita't i premia't cada dia amb petits moments per a tu. I, per últim, si estàs vivint una situació com les que expliquem o coneixes algú que està passant per això, no dubtis contactar amb l’AECC Lleida. Des de l’Associació oferim cada mes un taller 'online' per pal·liar aquestes pors. Pots demanar més informació al 973 23 81 48 o a la nostra web www.aecc.es.

TRIVIAL 1. Què és la sinonímia? A. Diversos significants per diversos significats

SUDOKU Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

B. Diversos significants per un sol significat.

C. Diversos significats per diversos significants.

9 1

D. Un sol significat per diversos significants.

2. La capital d’Àustria és:

A. Burgos. B. Palència.

C. Brussel·les.

5 9

B. Tirana.

3. A quina província va néixer el Cid Campeador?

A. Berlín.

D. Viena.

1 4

6 5

6 6

1 3

C. Segovia. D. Valladolid

L'ENIGMA MATEMÀTIC Quin és l’animal que té els peus sobre el cap?

JEROGLÍFICS Què estàs caçant?

O ttt 34

País europeu:

ES QUEDAVA

Cuinetes

Av. Marià Jolonch, 4 · Agramunt · 605 96 54 88

GALTES DE PORC AMB CARAGOLS La Montse a l'establiment de Cuinetes.Foto: Rotecna.

Propietaris d’un restaurant a Penelles (Noguera), la poca activitat que es registra de dilluns a divendres en un poble turístic com aquest, va portar a l’Adrià i a la Montse a pensar a diversificar el negoci i fer-ho des d’Agramunt. “A Penelles vivim del turisme amb el reclam dels murals rurals, de manera que el restaurant funciona principalment els caps de setmana”, explica la Montse González, que afegeix: “És per això que vam pensar a diversificar la nostra activitat i aprofitar que disposàvem de la cuina del restaurant per oferir un servei de menjar per emportar”. Després d'estudiar una mica l’oferta que hi havia d’aquest servei en el seu entorn i veure la important activitat industrial i comercial que hi ha a Agramunt, van decidir obrir aquest establiment a la nostra vila amb el nom de Cuinetes. “Vam començar a treballar en aquest projecte abans de l’inici de la pandèmia i ho vam acabar de gestionar durant el confinament, per obrir les portes al maig, quan les restriccions es van començar a aixecar”, recorda la Montse. D’aquesta manera, el principal client de Cuinetes són persones de fora que treballen a Agramunt i persones que viuen soles. Tot i que també fan ús d’aquest servei famílies i sobretot persones dels pobles del voltant que el dimecres venen a mercat i aprofiten per endur-se el menjar fet. És per això que a Cuinetes ofereixen una cuina tradicional i casolana. “Oferim allò que els nostres clients es farien a casa, però, per manca de temps o perquè no poden, no ho fan”, concreta la Montse. Algunes de les especialitats de Cuinetes són els caragols a la llauna, la pasta i el pollastre a l’ast. Un plat per endur té un preu de 4 euros i el menú diari de 6 euros de dilluns a divendres. El cap de setmana el plat costa 5 euros i el menú 8.

GRAU DE DIFICULTAT: Ingredients: 4 galtes de porc amb ós · 2 cebes mitjanes · 1 porro · ½ pebrot verd · ½ pebrot vermell · 3 pastanagues mitjanes · 1 got de dvi ranci · 1 got de cervesa · 2 gots de brou de carn · 15 grams de xocolata a la pedra d’Agramunt · 4 fulles llorer fresc · 1 branqueta de romaní fresc · Sal · oli d’oliva · pebre

Elaboració: Primer salpebrem les galtes i escalfem l’oli en una cassola. Quan aquest estigui ben calent, marquem les galtes pels dos costats i les reservem. Afluixem el foc i afegim totes les verdures tallades a trossos petits i les coíem durant 15 minuts. Passat aquest temps, afegim les galtes, el vi i la cervesa, i ho coíem a foc fort durant 5 minuts per evaporar l’alcohol. Tot seguit, afegim els dos gots de brou de carn, remenem i ho tapem mitja hora a foc fluix. Mentre va fent xup-xup, en una altra cassola amb aigua, sal i pebre, escaldem els caragols i els reservem. A continuació, destapem la cassola amb les galtes, afegim els caragols, remenem i rectifiquem de sal i pebre, per deixar-ho coure tot junt sense tapar durant 15 minuts. Finalment, si volem, podem afegir una picada d’all i julivert, i deixar-ho tot 5 minuts més al foc. Després de deixar-ho reposar una estoneta, ja podem servir.

A les portes de complir el seu primer aniversari en un any marcat per la pandèmia, la Montse agraeix la bona acollida tinguda per part dels veïns d’Agramunt i confia en poder anar ampliant l’oferta de plats que tenen a mesura que la situació pandèmica millori, i s’aixequin també les restriccions de mobilitat. 35

El “big data” arriba al porc ibèric

Un sistema anomenat Ítaca permet traçar el producte des que el porc neix fins al punt de venda.

Els productes procedents del porc ibèric gaudeixen des de fa un temps d’un gran prestigi i acollida per part dels consumidors. Durant l’any 2017 es van produir 6,4 milions de pernils, un 6,15% més que l’any anterior. D’aquesta quantitat, només un 9 % prové d’autèntics porcs ibèrics alimentats amb gla i pastura en deveses. El 91 % restant prové d’ibèrics creuats amb la raça Duroc.

Com podem saber d’on prové un pernil ibèric? El govern estatal va aprovar l’any 2014 un decret per regular l’etiquetatge dels productes ibèrics, que al sector porcí es coneix com la llei Cañete, en referència al ministre d’Agricultura que la va aplicar. El decret contemplava la creació de quatre etiquetes amb diferents colors que, col·locades als aliments, permetessin conèixer el seu origen: negra, pels productes de gla 100 % ibèrics; vermella, pels aliments procedents de porcs de gla ibèrics amb un 75 % o 50 % de raça i alimentats en devesa; verda, pels productes procedents de porcs amb més d’un 50% de raça ibèrica alimentats en devesa amb pinso i herba; i blanca, pels aliments que provenen d’animals amb més d’un 50% de raça ibèrica, alimentats amb pinso, però que mai han estat a una devesa. Aquest últim segment suposa quasi tres quartes parts de la producció d’ibèric actual. En un exercici de transparència, i amb voluntat d’anar més enllà, la interprofessional del porcí va digitalitzar recentment aquest procés de verificació dels animals mitjançant un sistema anomenat Ítaca, que permet traçar el producte des que el porc neix fins al punt de venda, passant pel maneig, sacrifici i 36

transformació. Es tracta d’una gran base de dades que, amb el transcurs del temps, podrà aprofitar els processos del big data. La plataforma és accessible per a professionals a través d’internet i les dades són introduïdes per les parts interessades. La interprofessional del porc ibèric envia als seus tècnics per verificar la informació. Per exemple, un cop un ramader ha introduït la informació dels seus animals al sistema, un tècnic es desplaça fins a la granja i comprova que tot sigui correcte. El següent pas es produeix a la bàscula de l’escorxador, la qual està connectada amb el sistema Ítaca de forma remota. D’aquesta manera és possible conèixer diàriament quants animals es sacrifiquen, i si aquests compleixen amb el pes mínim obligatori. En aquesta part del procés és on cauen molts animals. En l’àmbit estatal, cada any uns 160.000 animals perden la categoria d’ibèric perquè no assoleixen el pes normatiu. Els animals que sí que superen aquest pes són amb els que s’elaboren els pernils (o altres productes ibèrics) que després arriben als consumidors.

Com arriba la informació d’Ítaca al consumidor? La interprofessional del porc ibèric ha desenvolupat l’App “Ibèrico”, la qual permet als consumidors conèixer la traçabilitat de les peces i verificar que el producte compleix amb la normativa vigent, la ja mencionada sobre les etiquetes de colors. Actualment hi ha una gran quantitat de productes sota el paraigua de l’ibèric, la qual cosa, sovint, desconcerta als consumidors. Amb aquesta plataforma, tenen la possibilitat de conèixer amb tot detall què compren, quin és el seu origen, etc., ajudant d’aquesta manera a prendre la millor decisió.

SUDOKU TRIVIAL 1-D; 2-D; 3-A.

JEROGLÍFICS Granotes (Gran o, tes) Romania

L'ENIGMA MATEMÀTIC El poll.

Impuls Ca l'Angelina Comadrona

Articles inside

BENESTAR I CÀNCER

ESPORTS

COS I MENT

ON MENJAR?

MOVIMENT CREATIU

DIARI D'UN NÒMADA

SALUT SÈNIOR

AGRAMUNTINS PEL MÓN

SOLIDARIS

PSICOEDUCA

EMPRENEDORS

QUI SOM?

QUÈ FEM?

QUADERN DE BITÀCOLA