AGRAMUNTINS PEL MÓN

“A Bali tens totes les comoditats del món occidental en un escenari, per a mi, idíl·lic”.

Míriam Valero – Bali

Amb una rutina establerta a Barcelona com a consultora de Recursos Humans, trobar el seu racó, el seu lloc en aquest món, va empènyer a l’agramuntina Míriam Valero a viure l’experiència, l’any 2019, de marxar cap a l’Índia només amb un bitllet d’anada. Tant és així que, després de 16 mesos viatjant i descobrint el sud-est asiàtic, va tornar a Bali, l’illa de la qual es va enamorar, per instal·lar-s’hi.

En quin moment decideixes viure l’aventura de viatjar pel sud-est asiàtic?

El desig de marxar ha viscut amb mi des que tinc noció de consciència. Sempre he tingut molta curiositat per saber què hi havia més enllà de la vida convencional en què estava immersa. Ja havia temptat la idea de buscar oportunitats fora de la zona de confort, però sempre d’una manera temporal, amb bitllet d’anada i de tornada, però el gener del 2019, m’esperava una aventura sense expectatives, només les ganes de viure primeres vegades. Vaig marxar amb un bitllet d’anada a l’Índia, res més.

Quins indrets vas visitar?

Vaig entrar al sud-est asiàtic per la porta gran, l’Índia, on vaig estar tres mesos per la zona de Rajasthan. Aquí va començar la desconstrucció de creences. Després de molta intensitat, m’esperava el Nepal: Tres mesos més on realitzo el circuit de l’Annapurna a l’Himàlaia, i on comparteixo temps d’or en un orfenat de nenes. Després d’aquests temps, vaig aterrar a Tailàndia a la recerca de calma, sol i platja. Vaig creuar per terra la frontera amb Malàisia, on vaig estar treballant dos mesos en l’únic ressort que hi ha, en una platja privada d’una illa perduda en el mapa, i després de moltes plantacions de tes arribo a Singapur. Posteriorment, Borneo em va impressionar amb la seva fauna i els elefants pigmeus, i de Bali em vaig enamorar completament. A partir d’aquí vaig continuar l’aventura per Vietnam i vaig visitar Filipines, sempre tenint al cap tornar a Indonèsia.

Algun lloc que et marques especialment?

Evidentment Bali, on estic vivint actualment, però com a xoc cultural i punt de partida, l’Índia. Tu no visites l’Índia, l’Índia et visita a tu. A partir d’aquí em quedo amb la companyia. Les persones fem màgics els llocs.

Com sorgeix la possibilitat d’instal·lar-te a Bali?

M’instal·lo a Bali d’una manera orgànica, em captiva. Tots tenim un racó on ens sentim segurs, en pau i plens, el meu és Ubud, a Bali. L’oportunitat sorgeix perquè la creo. No hi ha res que ens vingui donat.

La Míriam durant el seu viatge pel sud-est asiàtic. Foto: Míriam Valero.

T’havies imaginat mai que viuries lluny d’Agramunt o de Catalunya?

Honestament sí. Començo la carrera a Lleida, però al quart any me’n vaig a Barcelona a la recerca de noves sensacions, i quan finalitzo la carrera me’n vaig a Finlàndia nou mesos. Ningú sabia què m’oferiria el futur, però tot apuntava a sortir de la caixa.

Com van ser les primeres setmanes a Bali?

Amor a primera vista. Cada racó és una foto de documental i el que hi ha darrere de la foto encara és millor. La passió i la

Míriam Valero - Bali

dedicació de la gent a cuidar del seu espai, de la seva terra, de la seva comunitat... A Bali tens totes les comoditats del món occidental en un escenari, per a mi, idíl·lic. Amb tot, el procés d’adaptació va requerir molta paciència i mirada oberta, deixant enrere el que per a mi era el ‘correcte’ i donant espai a les noves veus, sense judici, simplement acceptant i respectant, vivint les adversitats com una oportunitat i no com un problema. El cos s’adapta, som camaleòniques per naturalesa. A més, hi ha una comunitat molt gran de persones de fora que ens fem l’entrada a Bali molt més fàcil.

Com és el lloc on vius?

Ubud, el poble on visc, té llum pròpia. Clima tropical, molta calor i plou més del que m’agradaria, però gràcies al clima tenim la vegetació que tenim. Els autòctons sempre tenen un somriure a la cara, passi el que passi, i te l’encomanen. Per a tot tenen una solució i són molt pragmàtics.

Què fas a Bali?

He emprès un projecte de restauració: una foodtruck de menjar de casa. Una idea pionera a Ubud, on l’han rebut amb molta estima. També estic treballant en una startup de Madrid de manera 100% remota. El meu dia a dia és imprevisible i ordenat a la vegada. Em sento lliure cada dia per escoltar-me i establir hàbits que respectin l’ara i em facilitin atendre les meves responsabilitats. M’agrada la rutina, i la necessito, però sempre deixant un racó a l’espontaneïtat, que la vida tingui vida pròpia. Em llevo, faig esport, esmorzo sempre a l’aire lliure, llegeixo una estona, em poso a treballar, comparteixo temps amb la meva parella, visito el negoci, anem a passejar pels camps d’arròs o a caminar per la platja... Casa nostra està enmig dels camps d’arròs, isolada i amb unes vistes verdes, res més, amb molta pau i tranquil·litat. Les cases majoritàriament són d’una planta, la cuina oberta i no hi ha sala d’estar. D’espai interior només hi ha l’habitació i amb una mica de sort, el bany, perquè normalment també està obert a l’exterior. Jo només veig als camperols de tant en tant quan vénen a cuidar de l’arròs o a agafar cocos de les palmeres.

Què fas en el teu temps lliure?

Explorar l’illa. La naturalesa és la meva panacea. El que sigui, però envoltada de natura.

Teniu relació amb la gent autòctona?

Evidentment! És l’essència d’estar vivint aquí. Tot l’ecosistema de relacions que es crea amb els autòctons, tot el que et mostren i la seva manera de pensar és pura riquesa. Per una altra banda, també tenim amics i amigues catalans i espanyols que s’han convertit en la nostra família aquí. Les connexions que es creen són molt pures i honestes.

Imatge de la 'foodtruck' que tenen a Bali. Foto: Míriam Valero.

Amb amics de la zona. Foto: Míriam Valero.

En aquest temps has pogut descobrir part de la història de Bali, la seva cultura, tradicions... Què t’ha sorprès més?

Entre d’altres, la manera que tenen de viure la mort. A Bali celebren la mort, es vesteixen de colors o de blanc, i canten i ballen mentre miren com el cos es crema sobre un llit de llenya a la intempèrie, i són els mateixos familiars els que recullen les cendres. És antagònic al que suposa per a nosaltres. Això t’obre la ment d’una manera brutal.

Després de tot aquest temps lluny de casa, què és el que més t’agrada de viure a Bali?

Qui sóc jo a Bali, això és el que més m’agrada, treu la meva millor versió. Em permet viure una vida d’acord amb els meus valors, principis i anhels. El ritme de vida en calma i les relacions que es fomenten també són el punt fort. M’encantaria afegir que si algú

no troba el seu lloc on està, que busqui fora. No hi ha una manera correcta de viure la vida. Escull aquella que et faci sentir en pau. La idea de viatjar i viure en un país exòtic sona molt romàntica, però no està feta per a tothom, deixes enrere moltes coses… i no m’agradaria idealitzar-ho. Tot està bé i tot és suficient si surt del cor.

I el que menys?

Principalment, el cost de no poder passar més temps amb la meva família. Després et podria dir la humitat, la inexistència de persianes, els gossos abandonats i l'absència de lleis de tràfic, ja que pots parar tranquil·lament el cotxe al mig de l’autopista, anar a 40 o 120 km/hora...

Què és el que més trobes a faltar de Catalunya i el que no?

Trobo a faltar el menjar de casa, sens dubte, i sobretot, amb qui el compartia. M’encanta la nostra gastronomia i cada cop valoro més la varietat de la cuina mediterrània. Una altra cosa que trobo a faltar són els plans culturals: el teatre, el cine, els museus... En canvi, no trobo a faltar la pressió social. Porto vivint, literalment, amb tres pantalons des que vaig marxar de casa, i no passa res. És un exemple frívol, però s’entén. No trobo a faltar les imposicions que ens venen donades simplement pel fet d’haver nascut en una societat determinada. Aquí, tot això no importa, tenim l’oportunitat de mirar de dins a fora, no de fora a dins.

Vens a Agramunt?

Encara no he tornat des que vaig marxar. La COVID-19 m’ho ha posat difícil, però tinc clar que el que més vull és compartir taula amb la meva gent. Vull anar al teatre, a tallers i trobades culturals, anar a esquiar, parlar durant hores amb un vinet al voltant de la llar de foc de casa dels meus avis…

En aquest sentit, com has viscut la pandèmia a Bali?

Emocionalment segura i tranquil·la. Les restriccions han sigut laxes fins a l’últim moment, curiosament és ara que s’han posat més estrictes. Em sento molt afortunada per haver pogut gaudir d’una illa històricament massificada pel turista, ara buida. Llocs on hi havia hores de cua per fer-te la típica foto, estaven totalment desèrtics. Això no tornarà a passar. Econòmicament, evidentment, ens ha afectat en la prosperitat del restaurant. No obstant això, seguim en peu de guerra i amb la mateixa il·lusió que el primer dia. Agraeixo també haver-ho viscut en un entorn natural, ja que m’ha permès no tenir la sensació d’estar tancada a casa.

Quins llocs ens recomanaries visitar?

De Bali, destacaria el sud per les platges, el centre pels camps d’arròs i el nord per l’autenticitat de la cultura balinesa. Míriam Valero - Bali

Enmig de la natura, a Bali. Foto: Míriam Valero.

MÉS PERSONAL

Què és el que més t'agrada del lloc on vius? La calma i la pau que em transmet tot l'entorn que envolta casa meva.

Com definiries els balinesos? Són persones molt alegres, servicials i molt devotes amb la seva religió i els seus costums.

El teu menjar balinès preferit: Ayam Bakar, pollastre a la brasa amb un mix d'espècies balineses i una salsa picant.

Alguna expressió típica: Destacaria terima kasih, que s’utilitza per donar les gràcies. Literalment vol dir: donar i rebre. Em fascina, aquesta expressió, resumeix per què estic on estic, per aquesta bidireccionalitat d’intencions

Què és el que més trobes a faltar del poble? Les cafeteries, anar a fer una xocolata calenta i un pasta a mitja tarda, les voreres per caminar sense perill i els supermercats.

Què t’emportaries segur a la motxilla després d’uns dies a casa? Medicina, segur. Aquí és cara i poc efectiva.

Penses a tornar? De moment, només de visita, a viure ho dubto molt, però mai se sap, la vida dóna moltes voltes.