CAMINANT SENSE FRONTERES

Josep Maria Aymà Aubeyzon

CAMINANT SENSE FRONTERES

De Sant Petersburg a Barcelona i Sant Jaume de

Compostel·la; i d’Islàndia a Malta

Pròleg de Miquel Jaumot i Bisbal

CAMINANT SENSE FRONTERES

Josep Maria Aymà Aubeyzon

Primera edició: setembre de 2022

© del text: Josep Maria Aymà

© del pròleg: Miquel Jaumot i Bisbal © de les fotografies (a través dels enllaços en format codi QR i a la pàgina web www.caminantsensefronteres.eu: Josep Maria Aymà)

© 2022 Tushita edicions www.tushitaedicions.com info@tushitaedicions.com

Disseny de la col·lecció i tractament de les cobertes: Marc Ancochea

Maquetació: Sir Gawain & Co.

Imprès a: Romanyà Valls

ISBN-13: 978-84-125129-9-1

Dipòsit legal: B 16483-2022

Thema: SZC, 1D, 2ADC, DNB IBIC: WSZC, 1D, 2ADC, BGSA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni el seu tractament informàtic, ni la seva transmissió a través de qualsevol mitjà, bé sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per enregistrament o d’altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Fotografia de la coberta: Les bifurcacions! Gietrzwald, Masúria, nord de Polònia. (©Josep Maria Aymà)

Fotografia de la contracoberta: Bosc, vida, camí. Painswick, Camí dels Cotswolds, Anglaterra. (©Josep Maria Aymà)

Km 1 PRÒLEG, de Miquel Jaumot i Bisbal | 11

Km 2 JUSTIFICACIÓ | 12

Km 3 PRESENTACIÓ | 13

Km 4 LA COMPANYIA | 14

Km 5 DEDICATÒRIA | 17

PART I

COVANT UN VIATGE: L’URSS | 19

UNA CAMINADA: DE BARCELONA A ALBERTVILLE | 32 UNA AVENTURA: MONT WASHINGTON, ESTATS UNITS | 35 UNA PEREGRINACIÓ: SHIKOKU, JAPÓ | 41

PART II

TRANSEUROPA, UN PASSEIG PER EUROPA

DEL NORD-EST AL SUD-OEST | 47

La preparació de la Transeuropa | 49 Economia | 52

Èpoques de l’any | 52

La ruta | 53

La Transeuropa en marxa | 54 Ciutats agermanades. Els Ajuntaments | 57 Jardins. Sentiments | 67

L’aigua | 72

Allotjar-se. Vílnius | 81 Polònia | 90

Religiositat a Polònia | 92

Glogow: l’arquitectura i el problema de la restauració | 97 La Silèsia i la nació-estat | 99

Un resum de Polònia | 101

Transports: tramvies, trens i busos | 106

La República Txeca | 107

Camins, senyalització i esportistes | 111

A Baviera des de Txèquia | 113

El Danubi | 113

Terra endins | 114

Baviera | 116

Baviera, Àustria i Suïssa | 118

Coneixem gaire bé Suïssa? | 120

DEL NORD-OEST AL SUD-EST | 125

La Via Francígena | 126

La intranquil·litat, el risc, la por | 129 Coses de Suïssa | 133

El camí ens ha portat a Roma | 140

La Pulla (i el Salento): Entre magnífiques poblacions, oliveres, fruiters i trullis | 151

La Calàbria del sud, l’antítesi de la Pulla | 154 Sicília i Malta | 158

Les illes de l’Atlàntic del Nord: Anglaterra | 160 Anglaterra i Escòcia | 168 Víkings | 175

Les Illes Feroe: un racó de món tranquil, per ara | 180 Islàndia | 182

PART III

ÉS QUAN CAMINO QUE HI VEIG CLAR | 187

No soc competitiu | 188

Unitat global | 189

Estadística i observació: la realitat és la que et diuen o la que veus? | 198 La bellesa | 203

Les apreciacions | 209

Els caminants i els seus espais prohibits | 214

Els caminants i les seves icones | 216

Els caminants i la cultura de l’esforç | 219

les fotografies,

Per Miquel Jaumot i Bisbal1

Viatjar avui dia s’ha convertit en un costum i s’ha transformat en una altra forma de consum. La gent viatja bàsicament als llocs denominats turístics, platges, ciutats, indrets especials. Amb la pan dèmia s’ha fet més turisme interior, rural, de muntanya, en defini tiva invasiu; les aglomeracions ciutadanes s’han traslladat al camp. Es fa cua per pujar els cims, els gorgs estan a vessar, les autopistes cada cop amb més caravanes. El missatge és sortir per gaudir... de gent i gent. Els mateixos senders de gran o petit recorregut han es devingut en certs indrets, veritables rambles, corrues de gent cami nant, corrent o amb bicicleta.

Però sempre hi ha qui busca altres indrets, altres camins, que fugen de les aglomeracions, itineraris que, com els que feien els pelegrins, travessen paratges poc trillats. Per fer això cal tenir un bagatge, una experiència.

Cal recordar que fa gairebé mitja vida, en Josep Maria va ser im pulsor de la senyalització del GR 11, va proposar fer un sender pel Mediterrani i algun esdeveniment senderista pels Jocs Olímpics de Barcelona i l’endemà mateix va sorgir la idea del GR 92. Va aconse guir que el Comitè Català de Senders formés part de l’ERA (Euro pean Ramblers Association), la Federació Europea de Senders. I, en tremig, escapar-se, escapar-nos, caminant, des de Barcelona fins Albert ville, unint, per senders, les dues ciutats olímpiques, la dels jocs d’estiu amb la dels d’hivern.

També ha engegat diversos grups, de totes les edats, al Club Muntanyenc Sant Cugat per promoure el coneixement de la muntanya. I, naturalment, per la seva banda ha volgut descobrir el món, cami nant, viatjant.

1. Miquel Jaumot i Bisbal és geògraf i ha estat professor de secundària i de la Fundació Pere Tarrés. Membre del Comitè Català de Senders i vicepresident de Senders de Ca talunya, ha endegat nombrosos senders (entre els quals el GR11 i el GR92) i ha estat membre de l’European Ramblers Association. Ha publicat diverses guies de muntanya i col·laborat a les revistes Descobrir Catalunya i Vèrtex, entre altres.

Ja fa temps, que, gràcies a l’experiència que anava agafant va voler anar des de la seva, jo diria, estimada Rússia, travessant tot Europa, fins a Catalunya. Naturalment a peu. Anant a Albertville va compro var que el seu somni podia esdevenir realitat, que travessar el vell continent era plausible. Dit i fet. Al llarg dels anys ha anat fent cami nades per diversos indrets, ha acomplert el seu somni i l’ha ampliat: la via Francígena, entre d’altres, n’és un exemple.

I, ara, tota aquesta experiència ens l’explica en aquest llibre, que destil·la excursionisme en estat pur, caminar, trepitjar la terra, l’herba, la neu, el fang, l’asfalt quan cal, sense presses, tot i que, a vegades, quan el temps obliga, cal córrer. Un bon aixopluc és sempre benvingut, el contacte amb la gent, dormint en cases particulars, monestirs, albergs. Llocs on la comunicació és més fàcil. Així recull opinions i experiències de gent diversa. Ens descriu paisatges, ens dona unes pinzellades històriques, opinions, que recorden, en con junt, el que ja feien els viatgers del segle xviii.

Li agrada anar sol, al seu ritme, tot i que sap que, a vegades, anar amb una altra persona pot aportar-li una altra visió complementària i enriquidora. Tres ja són multitud, no rebutja anar en grup, en pe tit comitè, però sap que, aleshores, l’observació i el contacte amb els nadius es dilueix. I a la gran pregunta del que ha de portar el caminant pel viatge, resposta concisa: l’imprescindible, que com les necessitats poden ser diferents per cadascú; ens diu quines coses ho són per ell.

Cerca, sense buscar-la, la bellesa, generalment un instant, uns segons, aquell moment inoblidable, irrepetible, que dona una sor tida de sol, un canvi de llum, la gespa al matí, la boira quan s’esvaeix. Parla de grans paisatges i d’aquests moments memorables que et fan despertar els sentits. En resum, un llibre que ens fa venir ga nes d’ampliar els nostres horitzons caminadors, viatgers, ganes de descobrir racons d’arreu d’Europa.

JUSTIFICACIÓ

Amant tota la vida de fer caminades llargues, córrer i viatjar, aprofito la jubilació per travessar Europa a peu, d’est a oest i de nord

a sud, amb els dits a punt de narrar el que veig, sigui rellevant o no. Finalment, per si pot ser d’interès, explico els meus punts de vista vitals, sobretot amb relació a la naturalesa i a les mateixes caminades. La primera part comprèn la narració d’algunes experiències de viat ges que m’han servit per sentir-me capaç d’emprendre el viatge de la meva vida, la marxa que vaig denominar Transeuropa (de Sant Pe tersburg a casa i Sant Jaume de Compostel·la, complementada amb una altra des d’Islàndia fins al sud d’Europa). Aquesta crònica és la segona part (il·lustrada amb fotografies al web www.caminantsense fronteres.eu juntament amb els itineraris i les newsletters enviades en directe des dels mateixos camins). Des del meu punt de vista, una relació del que he vist no tindria més sentit si no anés acompanyada del que sent el caminant, per què ho fa, què vol de la vida, del món. És el que intento explicar a la tercera part.

Tot el que descric és estrictament veraç, a part de les opinions en temes subjectius i alguna llicència que ja trobarà el lector degu dament explicada. Defujo l’espectacularitat, de manera que la nar ració, potser humorística, és senzilla i no té l’objectiu de fer càtedra; tanmateix, no hi ha anècdotes extraordinàries, més aviat formen part de la vida real, quotidiana. Finalment, també defujo les referències excessives, d’estil enciclopèdic i la diatriba. Espero no haver faltat a ningú ni re.

Km 3

Aquest

PRESENTACIÓ

llibre intenta descriure una experiència barrejada de viatger, excursionista, corredor. Quan ja tens moltes observacions, les reflexions et porten inevitablement a construir el teu hàbitat de pensament. Per tant, tracto tant de descriure algunes vivències com d’explicar una forma de pensament que, com a tal, sempre és per sonal i intransferible però alhora possiblement comuna a moltes persones.

Actualment, es publiquen molts llibres entorn dels viatges, de caminar, de passejar, de reflexionar sobre el que veiem, de córrer; al hora, s’han redescobert autors oblidats. Per què? Em sembla que hi ha una munió de raons, però totes apunten a una reacció respecte al

món actual: si el món no canvia (és complicat de canviar-lo), almenys canviem nosaltres. O procurem continuar com ja érem.

De la mà de l’ecologia ens adonem que som només uns sers més, dins la mateixa naturalesa. M’agrada confirmar cada dia que tots els sers vius són tan dignes com nosaltres, que ens crèiem per damunt de tot. En segon lloc, la turistificació d’arreu ens porta a reclamar, sisplau per a nosaltres mateixos, una altra mena de turisme. Tercer, l’automobilització ens porta a revalorar les nostres possibilitats o necessitats físiques de translació. Quart, el consumisme ens porta a creure que no cal estar a l’última per viure. Cinquè, ens cal en trecomillar molt la tempesta de notícies, sempre pessimistes, que ens cauen cada dia, que ens podrien portar a la conclusió que som culpables i per tant condemnats. Més: sabem que el món s’unifica mitjançant el consum (ens agradi o no) ràpidament, i nosaltres vo lem conservar o observar encara allò que és específic. Totes aquestes raons, i més que en podríem esmentar, ens porten a una renovació de l’esperit i les activitats, dels coneixements, certament; però per damunt de tot, el perfil del caminant viatger és el d’un veritable romàntic (informat) o una mena de poeta, que sent la força de ser ell mateix, de seguir el seu camí a pesar de les imposicions d’allò que molt encertadament se’n deia, o se’n diu, el sistema. Som veritables antisistema perquè som sensibles, procurem reflexionar i proposar, i sempre mirem de ser feliços (dins el que sabem que en podem ser) sense fer mal a ningú ni a res. Depenem molt de nosaltres mateixos, no tant del sistema.

Km 4

M’

LA COMPANYIA

agraden les finestres, no les parets. A col·legi procurava seure a tocar-hi. No escoltava gaire els professors, no m’interessaven, amb un cinc en tenia prou; el meu esperit fugia d’allí i vagava per l’espai sideral: com arribava l’entrada de fosc, què feien els paletes de les obres, les cases... tot era motiu d’interès i fantasia, d’intent de descobriment. Vivia el meu món més o menys hermètic, aïllat del que em manessin. Aquest aïllament no era pròpiament social, perquè par lava amb tots els companys, només era tancat respecte a allò que em

manaven. Sempre he escrit els nombres a la meva manera, comen çant per baix i no per dalt, que és com em deien, dictaven, que els havia de fer; continuo sent un admirador del 8, perquè de la manera que l’escric és semblant a una clau de sol, molt bonic. Però també la resta de nombres anaven, i van, escrits des de baix. Tampoc el nus dels cordons del calçat el faig a la manera oficial, com tothom, perquè vaig experimentar de petit diversos nusos, i el que faig és el que més bé aguanta uns milers de passos, garantit. Com que anava al meu aire, em van acabar expulsant, almenys per un temps, de l’institut; el meu comportament era tan contrari al dels professors i l’establishment de l’època franquista que havia d’acabar així.

Poc abans, quan em despertava ja cridava:

—Mama, ja estic!

—Doncs dorm més, que encara és molt d’hora!

Sempre he tingut la impaciència de l’endemà; amb el nou dia s’obrien totes les possibilitats exploratòries de la vida.

Per tortura de família, de professors, de directors i de qui mani, sempre he fet més aviat el que m’ha semblat que era més interessant, no el que ells creien que jo havia de fer. Per tant, un rebel sociològic, romàntic i molt personal. Al meu aire.

Dit així, es deu comprendre que ben aviat, en sorprendre’m que la família no mostrés el més mínim interès per l’eixida del sol als estius, em vaig acostumar a sortir a fer un vol pel barri; després, per Barcelona, per Catalunya, i quan vaig poder, aviat, més enllà. Com que donava per fet que ningú comprenia el meu interès descobridor anava sol, mapa en mà, amb trens, autobusos. Molts quilòmetres a peu, d’adolescent.

Els viatgers escriptors, com un ofici únic, diuen que cal viatjar sol. Sí. Anar sol, per poder observar-ho tot i que no et distreguin (distraho, “apartar de”) de l’entorn, o pitjor encara: que no t’apartin de la gent del lloc. No som solitaris sinó que un cop acabada la jor nada, la nostra feina, ens plau parlar a l’allotjament, al carrer, amb altres caminants, o pel mòbil. I si és el cas fem de Chaucer o de Bo caccio senzills.

Un dia, parlant de la Transeuropa un em va dir que tenia un amic que li podria interessar venir amb mi: “Gràcies; ni parlar-ne; no el conec i hi vaig sol”. A Conques, pànic: un aprenent de monjo que s’estrenava en caminades llargues i només parlava de religió em va etzibar:

—Demà al matí, quan surts?, jo ja porto aquí uns dies i voldria sortir demà... —jo ja sabia que aniria a una missa a les vuit: —Abans que es faci de dia, a les sis... o abans i tot! —vaig sortir mirant enrere, que no vingués. Els caminaires som cautelosos amb la companyia, almenys jo. Per compartir una caminada llarga calen condicions semblants, físiques i d’hàbits, i això és difícil: si anant sol ja has de superar moments complicats, acompanyat els problemes es multipliquen. I si a sobre fos mal-acompanyat?

Per tant, normalment vaig sol. Però no sempre: intueixes que hi haurà llocs que interessaran als teus amics; aleshores els convides. Són tresors, pocs i escollits. De confiança. Durant la caminada van anar venint segons podien o volien. Cap per l’Europa nòrdica (ni Anglaterra ni les illes de dalt tenen fama de països atractius, potser pel temps suposadament dolent; tampoc pels països bàltics i eslaus; ells que s’ho perden). En canvi, per Itàlia gairebé tots, per torns. Les etapes més llargues, de vint dies o més de trenta, les feia sol. Quan venien, sabien que tot era a punt, com una taula ben parada, i que no eren ni més protagonistes que jo ni menys: només ho eren els camins, els paisatges, la Història, la cultura. Ara bé, cada persona és una joia amb cames, que sap coses i pot tenir vivències que proba blement no sabies. Aquest és l’ingredient més apassionant de quan vas acompanyat: per molt que creguis que coneixes cadascun, no és del tot veritat, i milions de passos donen per molt.

Els estic molt agraït que hagin anat venint i compartint glòries i patiments, i un cop explicat el meu caràcter, ja es pot comprendre que encara tenen més mèrit.

5

DEDICATÒRIA

Atothom, amb el desig que els nostres ulls mirin les pantalles que ens ofereix la naturalesa, no altres; que adrecem les cames per sòls naturals, amb pujades i baixades, no per altres; que el nas ens aporti la saó dels camps i dels boscos, l’olor de les flors i de les xemeneies de fum de llenya, no altres; que la boca ens delecti amb bon menjar, poc però suficient, no altres, i dir coses amables, no altres; que l’oïda ens aporti els sons de les campanes, del vent, la canalla, la gent, els ocells, no altres; les mans les tinguem lliures per acaronar els troncs i tot el que trobem, no per destrossar ni embrutar; que el cor i el cervell ens adrecin a tothom i a totes les coses amb amor, paciència i tranquil·litat, i que ens facin entendre que cal gastar poc per viure bé.

COVANT UN VIATGE: L’URSS

Com que d’adolescent em va interessar la política (per què tantes diferències socials?), les meves coneixences d’edat superior em van indicar que m’havia d’arrenglerar entre les files comunistes.

—Vine a les nostres reunions i ho veuràs tot clar. Sortosament tenim llibres que en parlen, i encara que sigui difícil obtenir-los te’n passarem, i també hi ha un país on es practica el socialisme, l’URSS; n’has sentit a parlar?

—Psí. Però no conec ningú que en sàpiga res, de fet.

—És que el Franco no permet ni que s’hi vagi ni que se’n parli. Al Franco li va bé que hi hagi rics i pobres, explotadors i explotats, i...

—Bé. Ja vindré a alguna reunió, però si hi ha un país on ja es pot veure el socialisme, ja hi aniré a veure-ho i us diré què.

—Home! No hi podràs anar: s’ha de parlar rus, tenir visat, saber viatjar. No podries, ha! ha!

Abans d’aquesta conversa tan constructiva, ja tenia clar que tard o d’hora aniria a veure allò de l’URSS. Com que només en parlaven bé aquells (que eren bastant misteriosos) i la resta de la població et deien que eren terribles ateus i hi afegien una pila de coses nega tives, el meu interès anava pujant. Els llibres que podia arreplegar sobre el marxisme no em feien el pes i sempre discutia principis teòrics, cosa que cansava d’allò més a aquells. Com que els repetia que ja hi aniria i després ja en parlaríem, em deixaven per inútil, perquè volien acció, sobretot, i no tanta reflexió, ni menys encara viatges a no se sap on.

Em vaig matricular de rus, em sembla que vaig ser el primer inscrit, o malauradament el segon, a l’Escola d’Idiomes Moderns de Barce lona, sabent ja els nombres i l’alfabet ciríl·lic, apresos d’amagatotis; em semblava com si això em facilitaria el camí, doncs no!: vaig rebre un xàfec de rus superior al de l’anglès o de llatí, incrementat el segon any. La professora, d’ ancient régime lingüístic, ens feia empollar molt però no parlàvem gaire. Per això em va sobtar que al final d’aquella segona temporada ja podia dir cosetes i entendre’n més del que em

pensava, tot i els verbs complicadíssims per nosaltres. La veritat és que el rus sempre em va semblar més fàcil que l’anglès, fonèticament. Em divertia i anava pel carrer parlant i repassant.

Tenia clar que un dia o altra hi aniria. Com que ja havia viatjat una mica (post-maig del 68 a París i altres viatgets), no m’imposava gaire anar-hi sol. Un amic de la família, que vivia a Suècia, m’aconsellava d’entrar-hi per Finlàndia i no passar-hi per dalt de tot, com jo volia; també a París, a l’Associació France-URSS m’aconsellaven el mateix, tot i que pensaven que estava boig. S’acabava la dècada dels setanta i Rússia era encara l’URSS i Espanya era encara Espanya. Al diari Avui, on treballava de corrector des del primer dia, els vaig explicar el meu projecte.

—Ei, que l’Aymà diu que anirà a Rússia!

—Què! —allò no s’havia vist encara entre aquella colla de periodistes joves, però més grans que jo.

La notícia va causar una certa admiració i alhora una certa anti patia perquè no era lògic que un pencaire sense més galons fes un viatge d’aquella mena, que semblava reservat a persones més quali ficades.

Hèlsinki. Vaig immediatament a l’agència de viatges que algú m’havia aconsellat a l’Esplanaden, al centre.

—Vostè és espanyol i parla rus?, i vol anar sol a l’URSS?! Per què, si em permet.

—Mmm, bé, tinc interès per veure-ho...

—Uf, només hi van viatges organitzats; però de persones soles només hi va algú però no per turisme.

En aquell temps, jo estudiava Geografia a la UAB, un lloc fran cament bo, després d’haver-hi fet Història. Per mi, era com un pas necessari: d’Història (com si diguéssim la teoria) a la realitat, la Geografia Humana. Com que els professors d’aleshores eren super marxistes ens feien notar, amb tota la raó, que el capitalisme fa espe cialitzar els territoris: Cuba farà havans, per dir una bajanada, els Es tats Units materials molt especialitzats, Àfrica proveeix les matèries primeres i Europa, per exemple, les transforma. Tot això era molt seriós. Però jo volia veure què feien a l’URSS, sobretot perquè les meves dèries ideològiques havien anat passant cap a l’anarquisme territorial (és a dir, estava precisament contra la dependència tant de les persones, com de les nacions, com dels territoris, ho tenia clar). Es

tava doncs contra l’especialització territorial perquè era una manera de dependre de (la metròpoli, en aquest cas). No amagava pas la meva simpatia pels kibutzim, algunes col·lectivitats com els falansteris i també per les col·lectivitzacions agràries de la CNT quan la revolució. Tenia doncs ja un cert prejudici contra l’especialització territorial a l’URSS i volia comprovar-la. Res més, però a l’agència no entendrien res de tot aquest rotllo.

—Ja sap que no li serà fàcil?, que li sortirà car perquè a Leningrad haurà d’allotjar-se a l’Hotel Astoria, de luxe?, que...

—Sí, sí, m’ho imagino. Però hi vaig. Ah!, el que més m’agradaria se ria entrar cap a l’Àsia, cap a Samarcanda, i després tornar per Moscou i...

—Impossible. Caldrien molts bitllets. Pensi que tot li hem de pre parar des d’aquí ara mateix. I en una setmana no estaria enllestit. Miri, escurci-ho.

—Molt bé, ja m’ho havia pensat. Doncs mirin: aniré de Leningrad a Murmansk.

La meva decisió va fer mirar-se els empleats com volent dir “aquest no torna, no hi toca”.

—Per què vol anar precisament a un lloc on no hi ha res?, és que res de res, només gel. Cap atractiu. Fred i soldats, res més. I el tren triga una barbaritat.

—Però hi aniré. Vull veure l’Àrtic i aquella part del món —vaig tor nar a pensar que explicar tot allò de l’especialització territorial hauria estat massa difícil d’entendre en una agència de viatges, on el normal és el turisme.

—El prendran per un espia. En qualsevol cas, tindrà els bitllets, les reserves i el visat d’aquí una setmana.

A l’entrada de fosc era a l’YMCA (Young Men’s Christian Associa tion), hotel cèntric i econòmic, amb Bíblia a la tauleta de nit, televisió al passadís i entrepans de màquina. Mentre me’n cruspia un i estava extasiat mirant a la tele aquell documental en què Pau Casals toca a la Casa Blanca i explica al món què és (era) Catalunya, invisible a Espanya, una noia se’m va asseure al costat.

—Quina coincidència: tens l’habitació 23 i jo la 24.

—Ah, molt bé, a quina hora...

—Tard, aquesta nit tinc sessió... és que soc intèrpret de les con verses polítiques sobre el desarmament nuclear i tot això... n’has sentit parlar?; es fan en aquest hotel.

El documental sobre Pau Casals era molt interessant i l’hi vaig explicar a la noia intèrpret, però el que ella em deia encara ho era més. Dilema: l’escolto, amb tot el que m’ha de dir, o parlo jo... Vaig optar per escoltar-la i mirar la tele alhora. Resultat: vaig acabar no més sentint-ho tot, però no escoltant re. —... avui han quedat per parlar després de sopar. És un rotllo de vells russos i nord-americans; envien el més tronat que tenen per allà. Però això sí, s’ho passen bé. No s’hi maten. Fins i tot són amics i s’expliquen moltes coses que no hi tenen res a veure. Però, és que, esclar, s’hi estan hores i hores i en definitiva els qui tallen el bacallà tampoc són ells, que només poden entrar en detalls que ni ells dominen... un rotllo. Però jo no puc fixar l’horari, clar.

De cop, va arribar una munió d’homes uniformats i ben vestits i clenxinats. Un, va anar directament a fer companyia a la intèrpret.

—Són d’una coral cristiana. Aquest —va assenyalar un dels components— vol de mi un sexual touch, però és molt pesat i no m’agraden, aquesta gent.

Vaig pensar que aquell hotelet reunia el bo i millor de la humanitat. Tot concentrat.

Com que tenia una setmana de temps vaig fer una volta pel país. Primer, encara a la capital, un museu que explicava Carèlia. Molt in teressant, com també ho era una noia que resseguia el mateix itinerari, això passa als museus, que va tenir el detall de fer coincidir els nostres recorreguts. Com que no parava de mirar-me a través dels vidres de les vitrines, li vaig deparar un petó, i, quan ja sortíem al carrer li vaig passar el braç.

—No, no, primer t’he de presentar la meva colla, i aleshores ja és diferent i...

—Bona nit.

Un dels esports més desenvolupats a Finlàndia és l’halterofília, i en un quiosc preciós modernista que hi ha al final de la seva Ram bla, l’Esplanaden, s’hi reuneixen tots els conquistadors, entre els quals uns quants musculets espectaculars; no m’hauria agradat ferlos la competència...; o potser no eren musculets, però no m’agraden les cerimònies socials.

Al tren em va sorprendre que alguns viatgers fessin mitja, inclosos homes, tasca que a casa nostra no havia vist mai; també em va sor prendre la quantitat de gitanes que venien i venien artesania d’elles,

brodats i altres coses delicades. Mentrestant, jo pensava: darrera la finestreta, tindràs un paisatge ple de llacs blaus i bedolls i avets. Doncs, no: els llacs eren com negrosos, com d’aigua bruta. En canvi, les zones industrials, viure per veure, eren d’allò més atractives: moltes indústries pintades amb colors cridaners i espectaculars, el paisatge de l’entorn molt cuidat, bonic. Sí, esclar, està ben pensat: si ens passem mitja vida treballant-hi o veient-los, per què els polígons han de ser lletjos?

Rovaniemi, capital (és un dir) del País dels Saami (nòmades anti urbanites galopants; és preferible no denominar-los lapons, perquè prové d’un insult en llengua sueca). Superat doncs el contrasentit i ser una ciutat de frontera, vaig a veure un espectacle infantil a una biblioteca d’Alvar Aalto. A la sortida veig una explosió de foc, un incendi, amb flamarades que provoquen vermellors molt fortes; es deu tractar d’una fàbrica de productes químics, perquè de tant en tant s’hi veuen colors verdosos i altres. Tothom va pel carrer com si no passés res. Jo m’adreço a l’allotjament de B&B, on quedaré sol. Espantat pel gran incendi, no em fa gens de gràcia quedar-m’hi sol, sense saber què hauria de fer si arriben les flames.

Burro!, ase! Era precisament una aurora boreal, però no n’havia vist mai cap. En tot cas el meu primer contacte amb aquest fenomen va ser realment horrorós; pensar que hi ha qui paga molts diners per veure-ho!

—Sí, ja li tenim tot preparat. Més d’una dotzena de documents. No en perdi cap, li faran falta tots. Sobretot, no es deixi entabanar per obtenir molts rubles per pocs dòlars. A la sortida li han de quadrar tots els diners; si no, tindria problemes.

El tren cap a Leningrad s’anava fent més petit conforme avan çava, entre la gent que en baixava i els vagons que anava deixant. Al final, un vagó, dos passatgers. L’altre era un americà que estava molt nerviós, seria un espia?, que em va explicar mitja vida per fer-se pas sar l’angoixa, que havia viatjat pertot, que... etc. Però allò d’entrar a l’URSS feia certa impressió perquè sabíem que calien molts papers, i si te’n fallava un, què podia passar! Des del principi que tenia clar, jo, que no em posarien a la presó.

Quan van entrar tots els policies, revisors, inspectors, duaners, soldats, etc. ja els havia preparat l’estol de papers al banc de davant meu al departament del tren (l’altre viatger ja l’havia perdut de vista

i només quedava jo). Van començar a remenar-ho tot i se’m van em portar el passaport mentre jo els indicava que compte!, que no m’hi estampessin l’entrada, que era espanyol i... Semblava que tot ho en tenien bé, que el passaport espanyol es mira però que no es toca, si no volien perdre un client, o turista, o compromès per la causa, o el que fos. Fet, me’l tornen com estava.

Hotel Astoria. Efectivament, l’ex-ambaixada alemanya és un luxe. Tinc una suite, amb despatx i una saleta de reunions. Pagant, sant Pere canta. Surto de seguida per anar amunt i avall d’aquella Perspectiva Nevsky, pels ponts, els canals, els parcs. En un, veig jugadors d’escacs seguts en taules ja disposades per a això; tots seriosos. Però en veig un que fa un espectacle; per això hi ha un grapat d’espectadors a l’entorn: juga amb els ulls embenats, de manera que ha de concen trar-se molt per recordar la posició de cada peça (per més seguretat, es gira d’esquena).

—Peó sis alfil reina.

—No, no pot ser: és una casella ocupada per un cavall seu.

—Ai, perdoni. Reina cinc cavall. —No, tampoc. Allí hi ha...

L’espectacle —la partida havia començat d’allò més bé, amb gran admiració dels concurrents— augmentava a mesura que es compli cava el caos mental, que no visual, de l’embenat. Al final, va reconèixer el desconcert total... total?, no!, perquè va explicar abans d’abandonar on eren la majoria de les peces seves i les del contrin cant, i ho va encertar. Aplaudiments.

Jo estava bastant bé per Leningrad, però ja tenia ganes de deixar Pere el Gran i veure Murmansk, la meva destinació.

El tren era llarguíssim. El paisatge es va anar transformant i per sobre de Carèlia (un país partit entre Rússia i Finlàndia, que té una llengua mig morta que intentaven mantenir des de l’emissora de rà dio on vaig trobar molta simpatia per ser català); doncs per sobre de Carèlia, tot era blanc i gelat. El tren trigava més o menys un dia i corria no gaire lluny de la frontera (que és coneguda també com la del cafè, Finlàndia, i del te, Rússia). Al compartiment érem vuit, en tre els quals un matrimoni que em volien parlar, però que en haver-hi altres persones no gosaven anar gaire més enllà d’alguns formalismes. Com que tots veien que jo podia entendre alguna cosa, tots van desconfiar-se mútuament, especialment fins que hagués passat la

inspectora revisora del vagó. Em tenien controlat del tot, fins al punt que en sortir del vagó em van venir a recollir abans que jo en sortís, no fos que em descontrolés. Però el matrimoni van aprofitar alguns moments del viatge en què havíem quedat sols (un viatger havia anat a la inspectora per fer-li saber que hi havia un estranger allí mateix, no fos que no tingués tota la informació); com que el matri moni sabien de què anaven les maniobres en aquestes ocasions, van procurar anar al gra.

—Per què vas a Murmansk?, coses científiques?, fa un any van venir també científics francesos per analitzar l’aigua del corrent del Golf; ah, el meu marit és mariner i jo mestra d’escola. I vostè? Per què no ve demà a la nit a sopar?, on s’està, a l’hotel? Vagi amb compte, el seguiran. No parli per telèfon, està interceptat. Sap què, l’adreça li donarem demà per telèfon, ara no, no tingui papers comprometedors. Aquí té un copec. Com que només serveixen per telefonar des de cabines i no s’usen per a res més, mai n’ha de demanar per què sabran que va a telefonar des d’una cabina i seria sospitós. Quan surti de l’hotel comprovi que no el segueixen. Miri, vostè demà surti de l’hotel, amb compte, i vagi a la cabina del carrer tal i des d’allà truca a aquest número i aleshores li direm on ens trobarem i des d’allí anirem cap a casa sense parlar. Entesos? M’ho podria repetir? Què farà demà?

Com que la inspectora revisora ja venia i algun viatger havia en trat al compartiment amb silenci i silenciant els meus nous amics, el xàfec explicatiu era entretallat i misteriós. Però ho vaig entendre tot bé. La sortida, també controlada, amb la inspectora per companyia momentània abans que jo sortís al carrer. Carrer!, ja en tenia ganes. L’hotel era d’allò més senzill. Però el que m’esperava a l’hora de sopar, al restaurant de l’hotel, va ser memorable. A l’era soviètica els cortinatges en llocs oficials eren normatius, arreu n’hi havia; era una mena de competència al món occidental. Imposen molt, sobretot si l’estança no és gaire gran, com era el cas del restaurant. Les taules, molt senzilles, parades amb més plàstic que altra cosa. N’hi havia unes vint; les parets, pintades d’algun color estrepitós. Tot plegat era de poble amb aires de grandesa tronada, força esperpèntic. Però el més important eren les persones, allò sí que feia feredat. Destacaven les coloraines estrafolàries dels digníssims uniformes de totes les branques militars i policials: blavoses, verdoses, grisoses, negroses,

vermelloses. També destacaven les panxes i les gorres de plat. Tot un espectacle que venia completat per la presència de senyores de quita y pon, repintades, petoneres i revestides; enjoiades i fastigosament rialleres, obligadament simpàtiques a aquells uniformes. En general, a cada taula hi havia una parella. Em va estranyar que no vingués cap senyora d’aquelles a fer companyia a un pobre alienígena, encara que segurament era per aquesta mateixa raó. Tot semblava d’allò més previsible i preparat; o no... perquè el rècord de l’esperpent eren els moviments, més que les persones en si. Algunes persones ja sabien on anaven, evidentment, però altres s’havien d’acomodar sobre la marxa, també era evident; diuen en castellà que donde manda capitán no manda marinero, de manera que el joc va ser de poques taules. Tot plegat un espectacle decadent i surrealista però viu, repel·lent però interessant. Això, sí: el lluç de l’Àrtic és el millor del món.

L’endemà vaig passejar per la ciutat, que en lloc d’arbres tenia uns immensos matolls d’adornament, quedaven bé. Ciutat lletja però curiosa. Al museu s’explicava el miracle del creixement gràcies a la seva superespecialització: el 80% de la població es dedicava a la in dústria de la pesca; els molls tenien una extensió de quilòmetres, deien que vint; els productes agrícoles (de l’any anterior) havien de ser importats per vaixell i aleshores els congelaven, procés més car que el preu d’origen; i el més important de tot: el nombre de militars era espectacular. Per què? Senzill: a molt poca distància hi ha la base de submarins atòmics més important de l’URSS (i de Rússia). I per què: doncs perquè és l’única sortida factible fins i tot a l’hivern cap a mar oberta, gràcies al corrent del Golf, d’aigua diguem-ne tèbia. Com que els de l’OTAN no eren imbècils, van muntar a una dotzena de quilòmetres, però en terreny, o aigua, de Noruega la seva base de submarins atòmics. Així estaven tots de cara a cara, a molt poca distància. Evidentment, no era gaire estrany pensar que arreu hi ha via espies, encara que fossin disfressats de científics o de qualsevol altra cosa. Per tant, tothom sospitós. Fer fotografies de què tenen els uns o més amunt els altres, siguin de la ciutat, dels molls, dels trens o l’estació, o del mar o de la gent, tot era interpretable com un fet catalogable de comportament poc normal.

L’endemà del gran sopar, doncs, vaig sortir al carrer, fent unes quantes voltes amunt i avall, que ningú em seguís. Vaig anar a la cabina de telèfon. Ningú, buida; era el moment de trucar. Truco. S’hi posa

ell. No em diu l’adreça de la casa on he d’anar, no fos cas. Em cita en una cantonada poc transitada però tampoc complicada de trobar, no fos cas que jo em perdés i hagués de preguntar! Vaig al lloc acordat. Ningú. Faig la volta per les quatre cantonades de la cruïlla. Ningú. A la segona volta, però, sento, una veu: —Josep!, Josep.

Misteri. Sento la veu sense amo. A poc a poc em giro d’on sembla que prové. Res. Només veig, ara sí, que entre un arbust robust es mou alguna cosa. Un Pravda, això no enganya, és com un llençol. Es mou una mica però al lector no se’l veu. És darrera el llençol, com a les pel·lícules d’espies o als àlbums del Tintín. Finalment, el teló baixa una mica i el veig mirant enrere i a costat i costat; ara sí, ens veiem cara a cara. Molt bé!, una operació realitzada amb èxit esclatant. Vam anar caminant, sense alçar la veu, cap a un immoble situat al carrer Taranna, número tal i kvartira (apartament), tal.

Aquest sopar també va ser esperpèntic, però per altres motius.

Mui, kapitalist, Josep —dit en el mateix to que els meus amics comunistes podien dir-te: “som comunistes”.

Com que ell era mariner, havia tingut la sort de veure bastant de món; no sé si a cada port tenia una amant, però sí que a cada ciutat recollia prospectes, a tot color, de productes occidentals.

—Mira, tenim aquest armari ple de prospectes: de mitges, de cotxes, de roba, de màquines, de pisos i jardins, de tot.

—Ah, caram. Però no teniu els productes, només els prospectes?

—Sí, però ens agrada veure’ls. No els podem portar a casa; està prohibit.

La casa era bastant confortable i mentre a fora nevava, a dins s’estava ben calent. Tant, que quan vam sortir al carrer, nevant i a zero, anàvem poc abrigats, només un xandall, i no teníem fred. El sopar havia estat molt bé, amb sopa (borx) i verdures i peix, esclar.

Jo tenia molt clar que em volia comprar una bona gorra, i a fe de déu que em vaig comprar la millor txiapka de la botiga, de bona pell de castor. Preciosa. Ells no van comprar res. Tot això va ser fàcil. Però el que va ser molt difícil va ser el diàleg anterior, a la casa. Jo ja veia que la seva amistat era ben interessada, des del principi, però em deixava portar per veure per on anirien les coses. Encara ara no en tinc prou bona consciència del meu comportament, però tampoc era capaç de fer una altra cosa: ells volien dòlars i a canvi

em donarien la mar de rubles. Mercat negre. Sí, els podia fer con tents, d’aquesta manera tan senzilla. Però jo pensava en el retorn i en el que m’havien dit a l’agència sobre els diners, que tot quadrés al mil·límetre. Si portava molts rubles de tornada, què en faria? I si havia declarat a l’entrada tants dòlars, on eren? La veritat és que un estranger sempre ho té bé, fent veure que no entén el que li expli quen si li convé fer-ho així, que podria ser veritat; però en aquest cas, sí que els entenia molt bé. Per fer més amistat, m’havien regalat diverses cosetes per a la família i fins i tot una foto de la seva boda! Sorprenent, sobretot atès el pànic que tenien a una possible identifi cació per part de la policia, fos on fos.

Els vaig deixar completament decebuts i tristos. Són coses que ens poden passar als viatges. De tornada, vaig agafar el tren amb cert respir que no m’haguessin controlat a l’hotel. O al mateix tren. Cap incidència rellevant, només que els pescadors que fa dies que no es renten i van plens de greix de màquines, poden ser els sers més pudents del món, i precisament van entrar al meu comparti ment. Dec ser finolis. Quan van sortir, a les dues de la matinada va venir el relleu: tres soldats que celebraven, ja eren les quatre o les cinc, l’aniversari d’un. Els vaig caure bé, i naturalment em van convidar a un traguet de vodka (això sí, acompanyat de kolbassà, un embotit que jo trobava fastigós, una mortadel·la que se’n deia del metge perquè va ser una troballa soviètica barata i nutritiva que els metges recomanaven); el got i les baves ho posaven ells. I el desafia ment, també. Curiosament, jo que soc bastant abstemi, sabia beure d’un traguet a casa. De noi, m’avorria allò de paladejar, i en veure les pel·lícules de l’Oest em vaig acostumar a sortir amb els amics i beure els destil·lats d’un sol cop, sense vermellors, ni ennuegaments ni problemes, ni tos. Em semblava, a més, molt mascle i dur. —Josep Maria, no es beu així, ostres! Es beu a poc a poc; si no, ara de què parlem si ja has acabat. Fotem el camp havent pagat car? No, beu a poc a poc i així passem l’estona —em deien els amics, en tenimentats amb els alcohols i les peles.

Vaig acceptar el desafiament, esclar, ves què. Però els vaig provocar. Perquè primer vaig posar-hi els llavis com si anés a beure a poc a poc. Niet, d’un glop!, ha! ha! —reien els pallussos pensant que no més ells eren mascles de debò i que jo no podria fer-ho. Estaven segurs que guanyaven.

Me’l vaig fotre tot sencer, sense respirar ni abaixar el cap, d’un tra guet, fins al final. Grans aplaudiments. I un tallet de la mortadel·la fastigosa, no fos cas...

D’arribada a Santpita, com en diuen, em vaig trobar amb la primera escena meva de rebel·lia occidental: jo volia anar caminant d’aquella estació a l’Astòria, altra vegada. Feia molt bo i venia del fred àrtic i el sol era agraït. Doncs no: em va venir un taxista i em va agafar la bossa de viatge i fent-se-la seva la va posar al cotxe. Niet, niet. Jo no vull cap taxi. Vaig a peu a l’hotel.

—L’ha d’agafar, el taxi. No podem deixar els estrangers sortint de l’estació que vagin a peu; els acompanyem a l’hotel. Què més vol?

—Doncs caminar. Doni’m la bossa.

—No, pugi al cotxe.

—No.

—Sí.

Aquest va ser l’interessant diàleg. Al final, ell guanyador, va afe gir en veu baixa: “és el sistema”. I prou. Si no, vindrà la policia. Un a zero a favor de l’equip local.

Això no va ser res en comparació del que m’esperava l’endemà a l’hotel. Llevat, esmorzat i òbviament havent pagat d’antuvi vaig dir a l’encarregada del pis que si li podia deixar la bossa en el ra conet que ella volgués, que jo anava a passejar una estona i després ja la recolliria. Va dir que sí, amb un somriure, cosa atípica. La hi vaig deixar i me’n vaig anar. De tornada, passaven uns minuts del migdia, vaig anar al raconet on havíem quedat que estaria, però no hi era. Ailàs. La conserge tampoc hi era. Vaig explicar el cas als de la recepció i em van dir que la tenien allà, i que havia de pagar... una altra nit! Em vaig negar i vaig explicar el cas. No reprodueixo la conversa per no repetir els sí i no anteriors amb el taxista; però aquest cas era més greu.

—No pago.

—No sortirà.

Etc. Finalment, també em van dir més o menys el mateix:

—Si no paga vindrà la policia... és el sistema. Acabarà pagant; més val que pagui ara.

Com que portava els records i regalets d’aquella família vaig pensar que era millor no tenir gaires tractes amb la policia, no fos cas.

El viatge, el meu primer a Rússia, ja s’acabava, i tot anava molt bé. Els petits contratemps esmentats em van servir per poder saber com anava tot allò.

Històries a part, la veritat és que tothom treballava, les dones i els homes, els joves i els grans. I les cases, per dins, no estaven tan malament com semblava des de fora. No tenien productes? No. Però tret de vividors del partit i militars, sobretot, no es veien diferències entre la gent. Com que el meu hotel incloïa una visita guiada, amb guia personal i cotxe per a tots dos, vaig preguntar-li a la guia, això sí, en anglès, no fos cas que el xofer es xivés:

—Oi que els descendents dels russos blancs treballen en feines intel·lectuals i els pagesos fan feines manuals, o al carrer o a les fà briques?

—Sí. Precisament els meus pares eren gent important i em van instruir perquè escollís una de les poques feines no tècniques, com els enginyers, que es podien fer: intèrpret, traductora, guia, profes sora de qualsevol cosa. Una forma de sobreviure.

Tenia una mirada trista i treballava fent de guia trista; mentre, al carrer, les dones escombraven o venien en botigues buides de productes i els homes anaven ben aviat a les fàbriques, seriosos i avorrits. Un món potser més just que altres, però més dur; un món potser més dur que altres, però més just. Però en definitiva tot s’aguantava per fils, sobretot si es feia la comparació amb el món occidental, com havien fet els de Murmansk. La naturalesa humana és més ambiciosa que altra cosa, cerca més la comoditat i els diners per tenir-la que res.

Em va corroborar la suposició que les persones descendents dels blancs (els antibolxevics) feien feines més intel·lectuals i, per tant, continuaven sent l’elit, llevat dels militars, una professora de cultura russa a Barcelona, que era descendent de la noblesa, i que va arribar a Espanya mitjançant un matrimoni fictici de pel·lícula; una psicòloga que era enciclopèdica i amb formació d’acròbata, tant real com sim bòlicament parlant. El més espectacular: la versió de la història era completament a l’inrevés de la que aquí teníem, les dretes eren les esquerres i les esquerres les dretes. El món és complicat, però cal paladejar-lo amb calma, no veure’l d’un glop.

El retorn va ser bastant patètic: el tren sortia a l’entrada de la nit de Leningrad, massa tard, no em presagiava res de bo; i no era fins a

mitjanit que no passava per la frontera. Però tot plegat es va retardar bastant per les raons que fossin. En arribar a la frontera amb Fin làndia tornàvem a ser gairebé com en el viatge d’anada: només dos viatgers, un tècnic finlandès, i una traductora que anava cada dia amunt i avall i jo mateix. La noia va tenir el vist i plau de les autori tats soviètiques immediatament; el tècnic va trigar una mica més, i jo vaig ser retingut. De fet, era l’únic a qui no coneixien gens, i que era diferent dels altres.

—D’on ve?, per què, mmmm.... i què hi ha de fer ara a Hèlsinki?

—i moltes preguntes. Però n’hi havia una que els tenia obsessionats:

—No porta res més que aquesta bossa?, hi porta alguna cosa es pecial? I hi tornaven:

—Però estàs segur que no portes res més?, segur?, sí? I si fem venir un superior?

No tenia por en el sentit que em pogués passar alguna cosa, ja tocant a Finlàndia, i tenint-ho tot en regle i, sobretot, havent-los assegurat que havia quedat amb els de l’agència que em personaria l’endemà; per tant, m’esperaven. No em podien retenir sense més. Ara, em registrarien tot l’equipatge?, era el que es proposaven?, i si trobaven els regalets començant per la foto?, per què portava una foto d’un matrimoni d’allà?, quina amistat hi tenia? Tot això ho ru miava jo tancat al departament del tren, esperant.

—Digui: porta alguna cosa més a l’equipatge? —em va preguntar un altre militar des de dins d’un altre uniforme més vistós, més im portant. Probablement, els soldats havien passat el cas a un superior perquè em deixés marxar o fos ell qui prengués la decisió de retenirme pel motiu que fos.

—No. Poden registrar-ho tot —li vaig respondre.

Fos perquè ho vaig dir fent el gest de desfer l’equipatge i eren les dues de la nit o les tres, o perquè em veien sense perills obvis, que finalment el militar poderós va fer un gest com dient “no hi ha res a pelar”. Aquesta era la meva conclusió.

Ara hi dic la meva: volien dòlars, també. Abans que sortís de l’URSS: els que m’haguessin sobrat, segons declarava jo mateix amb els papers. Els soldats no es veien amb cor de dir-m’ho i per això feien venir un altre que m’infondria més respecte, que mostraria més tenacitat; va ser el que més vegades, a porta tancada, sols, em va preguntar tot mirant-me amb cara de “tens alguna cosa que

m’interessa”; probablement els soldats i tots plegats feien un exercici que devien repetir sovint amb els estrangers. Però, novament: què n’hauria fet jo de rubles ara que ja sortia del país, encara que em fes sin un canvi molt bo? Res, paper mullat.

L’endemà, havent dormit fastuosament a l’YMCA, amb o sense Converses de Desarmament, vaig anar a l’agència.

—Bon dia. Ja soc aquí, el dia convingut i havent fet tot el previst perfectament!

—Ei, veniu, que ha tornat el que anava a l’URSS! Felicitats!

Increïble. Ara sembla exagerat, però ho van voler celebrar amb un brindis; no passava cada dia.

De tornada al diari vaig explicar el viatge, amb certa expectació. La majoria em tenien confiança i ho van creure tot; però un em va dir que eren “troles” i influència de pel·lícules d’espionatge. Encara hi va haver una segona part més fatídica quan els vaig dir que la dictadura del Franco era en comparació una dictablanda (era una paraula que s’havia usat a Espanya als anys vint, amb la Dictadura de Primo de Rivera, que va semblar tova a alguns). Tots hi estaven d’acord, llevat del que creia que el futur era l’URSS. La meva intuïció, si és que existeix, anava en sentit contrari.

UNA CAMINADA: DE BARCELONA A ALBERTVILLE

Besalú és un poble que estimo, molt agradable. Hi havíem fet un bon dinar familiar i, tal com ho tenia previst, vaig sortir aviat i ben lleuger per fer els vint quilòmetres que hi ha fins a Santa Pau, tot un monument medieval. Em va anar molt bé, llevat d’un ensurt terrible en agafar fort un filat elèctric per on no passava el corrent segons havia comprovat uns segons abans; però després sí que en va passar, i el mal em va fer doblegar el colze, caure a terra i quedar-me sense esme durant uns minuts. Des d’aleshores tinc molt de respecte pels fils elèctrics per si hi passa el corrent, estigui o no senyalitzat.

Vaig voler fer aquest trajecte per provar com anava allò dels camins marcats; era el primer cop que n’utilitzava un: el GR2. Fins aleshores anàvem tots per la muntanya i els camps per camins que només sabia, o no, el qui feia de guia, sempre portant un mapa de la zona, i sovint preguntant als pagesos (abans se’n trobaven). Ho

vaig trobar comodíssim: només calia seguir els senyals i arribaves a lloc. Cap problema de mapes ni d’haver de preguntar. M’hi vaig aficionar. Eren nous.

Immediatament vaig voler anar per França, exactament de Carcas sona a Mazamet, una tirada! No m’hi mirava si els quilòmetres a fer eren més de trenta o quaranta. En aquest cas, la sortida de Carcassona no estava ben marcada. Com que tenia milers de quilòmetres que m’esperaven, sobretot a França, tenia la clau per veure tots els paisat ges. Quina meravella!

A Catalunya, la xarxa de senders és bona: molts quilòmetres, molts paisatges diferents i ben senyalitzada en general. La inicia tiva venia de França dels 1970, i es va seguir fil per randa el que allí s’havia fet. Fins i tot les denominacions es van traduir mecànicament (GR i PR), ja que ja era el nom que s’havia anat imposant internacio nalment (en català no n’hauríem dit “gran” recorregut sinó “llarg”; d’altra banda, els PRs es tradueixen com de “petit” recorregut, quan en francès són itineraris de passeig, promenades, però l’adaptació funciona prou bé). Qui se n’encarregava? Doncs un grup de per sones amb una fe i una voluntat extraordinàries que, enquadrades amb el nom de Comitè Català de Senders formaven part de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, tal com continua a dia d’avui. Els vaig anar a veure i tot seguit m’hi vaig enrolar; i tot se guit, també, vaig començar a proposar-hi coses noves, com assistir als congressos de l’European Ramblers Association (no hi anaven perquè no estaven avesats a parlar altres llengües que el català i el castellà). Vaig traslladar-hi el mandat, que jo mateix havia proposat, de presentar la nostra candidatura independent de l’espanyola cor responent, amb bona harmonia amb ells. Hi vaig trobar una accep tació per unanimitat i, a més, també van acceptar que la celebració, dos anys per endavant, de la propera trobada se celebrés a Catalunya, més exactament a Montserrat, amb un entusiasme que no podia ni comprendre.

D’aquesta manera, vaig convertir-me en un apassionat coneixe dor del món del senderisme, d’Europa i més enllà, de la situació, de les persones i del futur d’aquesta activitat esportivo-recreativocultural. El cap em bullia amb el tema.

Quan Barcelona es va convertir en l’adjudicatària dels Jocs Olím pics de 1992, amb l’amic Miquel Jaumot, que també havia ingressat

en aquella organització, ens vam proposar de caminar fins a Albert ville (la vila dels Jocs Olímpics d’hivern 92), per tal d’enllaçar les dues ciutats, experiència que va ser reconeguda pels dos Ajunta ments com una aportació de germanor en aquell marc esportiu, i que a més ens va servir per comprovar i actualitzar posteriorment formes de senyalització dels senders a França. Posteriorment, vam impulsar la creació d’alguns senders nous a Catalunya, el mar catge corresponent i altres iniciatives per l’estil. Deixant de banda aquestes qüestions de caire organitzatiu, la caminada a Albertville, mil quilòmetres en trenta dies (les vacances d’estiu), van servir per obtenir l’experiència d’unes quantes setmanes caminant sense parar, amb totes les incidències del cas. No es tractava de fer un Camí de Sant Jaume, sinó que era més complex.

—A Olot hauré d’anar a una farmàcia perquè em diguin per què noto una certa arrítmia —va dir en Miquel.

Des d’aleshores ens vam marcar de tornar a caminar al ritme dels quatre per hora, però en va, perquè ens acceleràvem a més de cinc. En Miquel em deia que era jo que m’accelerava però jo observava que ell sempre tenia el peu un pam per davant el meu. Com fos, anàvem tranquils tot i saber que complíem una mena de missió ofi cial i que havíem de ser a Albertville el dia assenyalat. Quan ja érem ben avançats de l’itinerari, un vespre, a l’hora d’anar a dormir, em vaig sobtar de veure’m molt afectat d’una inflamació.

—Miquel, mira com tinc el turmell! —inflamadíssim, però no me n’havia adonat perquè ni em feia mal.

L’endemà vam anar a l’Hospital de Valenciennes. El primer metge no va saber trobar què hi passava, si no hi havia hagut cap torçada; el segon, tampoc. Però un que havia estat a medecina tropical va buscar algun foradet en la inflamació, el va trobar i va dir que aquell era l’origen, una picada. Una setmana de repòs; però abans ja era en ruta. Finalment, arribada triomfal, amb premsa local i tot. No teníem precedents de caminar dies i dies seguits a una mitjana de més de trenta per dia. Tota una experiència.

En realitat, aquella caminada no tenia més importància en ella mateixa que la de fer un recull exhaustiu de formes de marcatge, però va tenir un efecte que al final va ser, per mi, transcendental: comprovar que Europa podia ser travessada a peu si havíem fet aquella caminada de mil quilòmetres i n’havíem sortit incòlumes. Era

factible, no era una bajanada. També va tenir una altra particularitat que, temps després he comprovat que és un tema permanent de de bat entre viatgers excursionistes: intentar ser autosuficient portant la casa a l’esquena o, tot al contrari, portar només l’indispensable i anar a dormir i a sopar a llocs preparats. Com que el tema dona bastant de si, el deixo per parlar-ne més endavant. Per descomptat, havíem escollit la segona possibilitat.

UNA AVENTURA: EL MONT WASHINGTON, ESTATS UNITS

L’

any 1988, quan semblava que el Club Muntanyenc Sant Cugat, el meu habitual per fer-hi excursions (i altres incursions culturals i de tota mena) l’havia convertit en la meva segona residència, se’m va ocórrer una idea d’aquelles que podien haver fructificat, però que no vaig tirar endavant: portar estrangers a caminar a Catalunya.

Vaig sortir a conquerir els Estats Units per anar sobretot a Bos ton, més exactament per prendre contacte amb l’Apalachian Moun tain Club, l’entitat excursionista més important de l’Amèrica atlàn tica. I, ja que hi era, volia aprofitar per pujar el Mont Washington (de 1.917 m), pic emblemàtic dels Apalatxes, com bon aficionat a grimpar muntanyes, a uns 20 km de la frontera amb el Canadà. Era final d’octubre. Com que tenen un refugi al peu d’aquell cim, va bé pernoctar-hi per pujar-hi d’hora l’endemà.

—Mala sort —em van dir—, perquè aquest cap de setmana al Resort de Pinkham Notch fan un taller de músics i estarà tot ple; a més, és el dia d’Acció de Gràcies.

Quan sé que em perdo una oportunitat única és estrany que de sisteixi sense més ni més.

—Potser hi haurà alguna baixa…

—Sempre és possible, però no el puc pas autoritzar. Vostè mateix. Si no hi ha lloc, haurà de dormir a terra.

Em va semblar com un convit. Entre uns dos-cents participants, bé era possible que hi hagués una baixa. Encara que fos un pic no gaire alt, em feia il·lusió veure com eren els Apalatxes en aquella zona, viure l’experiència de la tardor d’allí, amb la frontera al davant, o saber com marcaven els americans un itinerari d’aquest tipus. A més, segurament veuria molt de paisatge des de l’autocar mateix. I quin

paisatge va ser, amb els aurons vermellosos com ja havia vist des del tren entre Nova York i Boston! A més, tindria l’oportunitat de viure unes hores en un refugi del club més important de la costa est. Totes aquestes raons, i més, m’empenyien a anar-hi.

L’autocar em va permetre veure no sols uns bells paisatges, sinó també comprovar que la petjada francesa encara és viva en aquelles contrades des dels temps d’aquelles colonitzacions. Tothom sap que per sobre d’aquella frontera es parla en francès (a la regió de Québec), però potser no és tan sabut que hi ha poblacions a la banda dels Estats Units on encara es parla, tot i que sigui gairebé exclusivament entre la gent gran. Ho vaig comprovar al mateix autocar, on dues senyores d’edat anaven a la ciutat de Berlin, d’on em van informar que el francès era la llengua popular; així, no és estrany de veure topònims com Montpelier.

Arribat al magnífic ressort i informat de la situació, vaig tenir la sort que efectivament hi havia hagut una baixa, i ho vaig aprofitar per dormir en una confortable habitació compartida. Vaig deixar dit que l’endemà pujaria al Mount Washington, amb totes les meves dades. Em van fer firmar un full d’autoresponsabilització. Aparent ment, tot una mica exagerat per pujar una muntanya on dalt de tot hi surt un trenet turístic de fum i hi passa una pista. Vaig sopar a cos de rei, perquè els músics del taller no van voler que en el dia d’Acció de Gràcies estigués tot sol i em van convidar a una festa gas tronòmica. L’endemà vaig llevar-me molt aviat i vaig sortir caminant fort, ben abrigat, ja que el fred era intens, set graus sota zero, amb un dia clar. Estava advertit que a la tarda el temps canviaria i que començaria a nevar. A la sortida no hi havia neu, però pel camí hi havia bastant de gel.

Em vaig sorprendre de trobar alguns cartells amenaçadors on s’informava que en aquella zona el temps pot canviar molt de pressa i que la temperatura pot baixar de manera sobtada uns quants graus. També hi deia que molta gent poc previsora hi havia deixat la pell. Com que tot plegat coincidia amb el consell més que recomanat d’anar-hi acompanyat, em vaig sentir molt impulsat a pujar-hi com més aviat millor, no fos cas. Vaig pujar tan veloç com vaig poder, sense tenir cap dubte sobre el camí, ben indicat.

Arribat a dalt, tot era intensament gebrat i amb neu glaçada, in closes les instal·lacions com el repetidor de televisió, l’observatori, etc.

Al fons vaig veure com una columneta de fum pujava cap al cel en tremig de la blancor. Era el trenet turístic que partia avall, en di recció contrària per on jo havia arribat. La veritat és que hi hauria pujat amb molt de gust, no tan sols per l’experiència d’anar-hi, sinó sobretot perquè la perspectiva era feréstega: un fred imponent i amb la previsió que el temps canviaria cap a pitjor, cosa que ja podia comprovar que era certa, perquè s’estava girant vent i la temperatura ja era de 13 graus sota zero, segons vaig saber després. Evidentment, estava ben sol dalt d’aquella planura glaçada i des d’allí vaig poder confirmar que la pista que em podia portar cap al refugi tenia efecti vament molts quilòmetres i hi hauria arribat de nit amb una nevada que ja es veia venir.

M’havia estudiat bé el mapa detallat que havia comprat a la seu del Club. Ho tenia molt clar i decidit: baixaria per una drecera que em portaria directament al refugi, tal com m’indicava aquell mapa. Per tant, em vaig posar a buscar-la amb decisió, però el glaç l’havia esborrat. Aquesta recerca em va fer perdre una hora, amb la qual cosa ja no em quedava temps ni per optar pel recurs fàcil de la pista, hagués trigat el que hagués trigat. I de tornar pel mateix camí per on havia pujat, res, perquè hi havia massa gel, i de baixada era perillós. Finalment, vaig trobar indicis de la drecera sota la capa de neu i gel; no semblava que ningú n’hagués trepitjat l’herba la tardor passada. Només començar-la em vaig adonar que seria difícil de seguir-la perquè estava molt desdibuixada, plena de matolls. No hi devia pas sar ningú. Quan els camins estan tan perduts, malament, sempre fan de mal seguir; l’única forma en aquests casos és trobar la seva lògica per salvar els esculls.

Al cap de no gaire estona va sorgir el primer problema seriós: no tenia continuïtat, desapareixia, i retornar ja era impossible, pel que he dit i per l’hora. Però la situació encara va empitjorar al cap de mitja hora: el perdo completament. Pujo, baixo, cerco cada pam. Tot embardissat, cap indici. Assajo de provar entremig d’esvorancs, troncs i malesa. Vaig suposant per on deu anar i provant; però, de sobte, em topo amb una escala de gat per on per força he de descen dir, amb els barrots coberts de gel, completament transparent. La baixo tenallat però amb decisió (havia estat un estiu sencer de vigia d’incendis en una torreta amb escala de gat i aquest exercici el tenia molt apamat).

Satisfet d’haver comprovat que havia baixat sa i estalvi i de con firmar que per allí passava efectivament la drecera, em topo amb una segona prova, com si fos una gimcana, francament terrorífica: una altra escala, aquesta no era de gat, sinó ajaguda, amb uns 45 graus d’inclinació, que salvava un precipici com ara “la presó” de la serra de Busa, però inclinada i amb barrots arrodonits. En aquest cas sí que vaig tenir pànic, perquè era molt difícil poder-la passar, baixar-la, amb el gel i la por del precipici a sota. Amb lentitud i agafant-me molt fort vaig anar baixant graó a graó. Tot i que l’escala, de fusta, no sem blava que pogués petar, tampoc era gens clar que m’aguantés bé. Després d’uns minuts infinits vaig poder arribar a l’altra banda, al final! Allí em va semblar que ja cap altre entrebanc podria ser més difícil i que, per tant, era probable que arribés al refugi. Efectivament, encara que ja fosquejava, el camí es va anar fent cada vegada més evident, probablement per la gent que havia arribat des de la banda del refugi i desistia en veure aquella escala que els obligava a navegar per sobre d’un precipici. Així, ja veient-me encaminat i salvat, vaig continuar la baixada amb més convicció. Per joia infinita, vaig arribar al cap de poca estona a una carretera que portava ja al refugi. Passava un camió, que em va fer senyal que hi pugés perquè ja estava nevant i s’havia fet fosc, però, posats a fer, ja vaig preferir arribar al refugi pel propi peu. Només de veure’l, al cap d’un parell de revolts, vaig veure la felicitat. El refugi! Arribo!

Els responsables, veient que començava a nevar i ja era fosc estaven patint en veure que el qui havia pujat al Mount Washington en cara no havia tornat. Pràcticament hauria estat impossible intentar un rescat (per on, per quin camí?…). Es va fer nit tancada i va començar una nevada contundent que va durar tota la nit. Van celebrar que “ha arribat el que havia anat al pic tot sol: és viu, està bé”. Els ho explico:

—He hagut de baixar per una drecera.

—Quina drecera?

—Three husbands.

—Què, quina?

—Sí, és una per on ja no hi passa ningú, està abandonada, és difícil i perillosa. L’havien feta antigament uns caçadors —l’explicació d’un contertuli.

Vet aquí! Vaig prendre alguna cosa calenta i vaig dormir com un tronc. Quina felicitat!

L’endemà em vaig llevar content i vaig gaudir del millor matí del món, ben assegut en magnífiques butaques entremig de músiques de Mozart, Schubert, un quartet de Beethoven, més enllà Dvorak, tots els amics compositors hi eren, en companyia dels amics músics. Neva i les finestres mostren només blancor. Dins, escalfor, música, bromes, bonhomia, la butaca, la taula rodona, fusta, diaris, revistes, la llar de foc amb espetecs. Celestial. Música i escalfor, què més vull? Puc confirmar que al Mount Washington s’hi pot trobar el pitjor temps del món. Però també el millor refugi: de l’infern al cel.

Per què havia patit tant? Doncs, sobretot, pel temps; podríem dir pel clima d’allí. Si no hagués estat advertit del clima perillós, hauria pogut baixar tranquil·lament per la pista i tal dia farà un any, ja hauria arribat, o fins i tot hauria pogut baixar per la drecera sense tanta por que se’m fes tard. La por real era que el temps canviava i sabia que la temperatura baixaria ràpidament i no hi hauria salvació en plena muntanya. Tot això ho sabia, però només d’una manera boirosa. Quan ja vaig ser de retorn, amb calma, vaig voler compro var de què anava allò que en deien ells el pitjor temps del món. Per què, certament, a simple vista no sembla gens perillós pujar 1.300 metres en uns set quilòmetres, per camins, i arribar a un paratge que fa de pic, un altiplà, que disposa d’instal·lacions (encara que aleshores no hi hagués ningú). Res fa pensar en un gran perill. Però el perill hi és, i fort.

El Mount Washington es troba en una zona amb una vista ex traordinària, la qual cosa vol dir que no té abric muntanyós al da vant. En aquestes condicions hom comprèn que si el vent rola venint del nord (directament del pol, en aquest cas) arribarà tan ràpid com bufi de fort i tan gèlid com si fóssim en ple Àrtic. La mateixa ser ralada fa d’embut. Per aquestes raons les dues variables més temibles d’allí són: el canvi ràpid, pràcticament sobtat, de la temperatura, i la força del vent, que pot arribar als 400 km/hora. Així, la temperatura pot baixar per sota dels 30º sota zero (l’any 2004 van registrar 42º sota zero). Aquest còctel atmosfèric transforma el lloc en un desafia ment excursionístic. Hi han mort 134 persones des del 1849 fins entrat el segle xxi. Aquest seria el resum fet amb paraules casolanes.

Quan estava escrivint aquestes línies (2021) vaig voler tenir in formació actual del Mount Washington i entorn: deixant de banda que el camí sembla que es deia, o ara se’n diu, dels Sis Marits (han

augmentat la família?), hi ha hagut una febre constructiva amb una forta oposició, tant per motius ecològics i estètics com pràctics, pel mal temps esmentat. Com que sembla que el mateix Observa tori, una mena d’empresa, està molt interessat en les visites de tota mena, he arribat a la conclusió que els ha convingut la desaparició d’algunes informacions sobre els cartells que abans advertien con tínuament dels perills d’anar-hi sol, mal preparat, etc. i de la mala fama del lloc des d’aquest punt de vista. Altrament, sembla que els camins han estat redissenyats i més ben equipats (el camí per on vaig baixar devia quedar a prop del Six Husbands actuals, amb escales més perilloses). Veig que ara hi ha un camí que en diuen “Del mal temps”; gens estrany.

Retornat a Boston, vaig passar a saludar els amics del Club.

—Així, proposes que a Catalunya tindríem bones excursions per fer. M’agrada la idea i segur que hi hauria socis interessats. Per anar a Europa, i sobretot anant guiats, sempre hi ha interès.

—Molt bé. Nosaltres encara no hem fet mai un projecte com aquest, per tant requerirà una mica de temps per organitzar-ho.

—Digue’m una cosa concreta: on es dorm quan es fan les excur sions.

—Ah, cap problema, aniríem en fondes; bé, petits hotels a pobles molt antics, que tenen interès històric.

—Ah, romans i...

—No, no, tan antics tampoc; els hotels són moderns.

—Ah, ja ho entenc, motels de carretera.

—No, no, tampoc. Són... pobles antics però moderns, vull dir els hotels.

Jo veia que era complicat explicar com són els nostres pobles, antics però actualitzats. Finalment, però, no vam dur a terme el

projecte, tot i que apuntava a un intercanvi molt interessant de do micilis i excursions; no vam fer aquests viatges perquè no estàvem acostumats a empreses tan complexes, encara que ells probablement sí. El viatge, però, per mi va ser un èxit total: un gran record de l’aventura i la felicitat d’haver estat en aquell refugi amb l’escalf físic i humà.

UNA PEREGRINACIÓ: SHIKOKU, JAPÓ

Em vaig gastar una part del primer sou, als catorze anys, a com prar-me un llibre que es diu Gods of Kumano, primet i amb moltes fotografies. No el volia per fer bonic, m’havia agradat molt de fulle jar-lo en una llibreria: “Tard o d’hora hi aniré”. Vaig agafar una afició japonista notable: anava al consolat a cercar informació i en sortia amb una mà de fotografies molt boniques. Però fer el viatge, en aquells temps i edat, era inversemblant, tot i que després, anant a la Universi tat vaig procurar obtenir-ne informació a través d’estudiosos orien talistes; amb tot, cap possibilitat real d’anar-hi.

El llibret de Kumano el tenia sempre a l’abast. I com que la meva afició als senders havia anat augmentant i anava fent més i més camins arreu, i després els webs informatius també augmentaven, vaig acabar per trobar veritables meravelles entorn de la parauleta màgica: Kumano. Claríssim que hi aniria. Els déus ajuden els qui emprenen projectes agosarats (o, almenys, una mica agosarats): vaig conèixer unes persones de Matsuyama, d’un alt nivell cultural (eren amics d’uns amics, que és com funcionen les coses), i així, a través d’aquella família de diplomàtics, fabricants i químics d’amplis co neixements històrics, ja vaig tenir una bona entrada per saber més d’aquell camí (que coneixien bé, encara que no l’haguessin fet mai; el coneixien bé per la seva cultura, i a més perquè passava gairebé a frec de casa seva. Què més volia?)

Però quan burxem en un projecte, els déus solen ser encara més proactius: aquesta vegada el déu, o ajudant seu, va ser un professor de Nagoya, que freqüentava la biblioteca sobre sociolingüística on jo treballava a Barcelona. I com que sembla que el vaig ajudar a establir contactes amb lingüistes i a trobar dades i llibres que li podien con venir (el nostre Centre estava molt ben documentat), m’estava agraït:

—Si penses fer aquest viatge has de passar per casa; t’hi allotja rem i t’hi podràs estar els dies que vulguis.

Dit i fet.

Sempre m’han agradat els vols, i no em molesten les hores; però és evident que no a tothom els agrada: des de la gent que tanquen els ulls quan l’avió s’enlaira (“que sigui el que déu vulgui...!”), fins a qui no para de menjar caramels, obrir un llibre, tancar-lo, anar al lavabo, fer veure que dormen tres minuts, mocar-se, tossir, treure’s roba i posar-se-la..., com la senyora gran que ocupava el seient del costat. La veia tan nerviosa que en passar per sobre dels jaciments petroliers siberians, amb aquella resplendor espectacular, vaig pen sar a trobar-li un entreteniment:

—Miri, senyora, quina vermellor. Vol seure aquí una estona?, passi, que ja m’aixeco.

—Oh, sí, són les llums de Tòquio?

—No, senyora, som encara en plena Sibèria. Encara falten unes hores.

—Oh, gràcies, però que cansada que estic.

La meva petita estratègia, tot és petit en un avió, havia donat un resultat poc satisfactori, i la dona continuava desassossegada; i de tant que ho estava em va deixar anar amb sinceritat la frase més captivadora que es pot dir en un avió:

—Jo baixo a Nagoya, i vostè?

—Sssí, senyora, jo també baixo a Nagoya.

Va esbossar un gest i una exclamació que venia a dir: “quina coincidència!”—l’angoixa.

Prometia ser un viatge fantàstic, un mes sencer, però va comen çar per dos desastres encadenats.

1. Havia quedat amb l’amic de Nagoya que quan arribés a l’aeroport, prendria un autobús que deixa a la terminal, on ens tro baríem a tal hora (al Japó tot és exacte). Però em vaig trobar que el bus se’m va escapar per segons, i el pròxim trigava ben bé dues hores. Cap problema: agafo el mòbil i... no funciona (anys enrere els mòbils europeus no funcionaven allí; després, sí). Com que era evident el problema, que ell m’esperaria i no em trobaria i estàvem incomunicats, vaig prendre una decisió molt mediterrània però no gens japonesa: demanar a un executiu que tenia el mòbil a la mà si em permetia fer-ne ús o si podia trucar al meu amic que m’esperava,

perquè... etc. La cara d’estranyesa va ser tan contundent que fins i tot jo em vaig estranyar. Si que comencem bé! Però amb amabilitat i comprensió vam posar fil a l’agulla a l’operació rescat. Tot perfecte, només que quan vaig explicar el meu mètode a l’amic nagoiès es va quedar estupefacte d’haver fet una cosa semblant al Japó, perquè la distància psicològico-comunicativa entre persones allí és molt gran i jo havia actuat de manera molt mediterrània. Però tot perfecte!

2. Un cop instal·lat a casa seva i quan ja se n’havia anat, vaig anar al vàter. No era dels més sofisticats, però... déu-n’hi-do. Val a dir que vivien en un bloc de pisos que en principi estaven destinats a gent gran (això ho vaig saber després dels lamentables fets que explicaré ara). En aixecar-me del seient del vàter vaig prémer sense adonar-me’n un botó, que va resultar que era una alarma per als poc afortunats físicament parlant. Va sonar forta, i no sabia com parar-la. Impossible. Com que una mica més enllà n’hi havia un altre d’un altre color, vaig pensar que valia la pena provar de prémer aquell altre botó, a veure si tranquil·litzava el primer; pitjor ja no podia ser. Doncs sí!: va ser molt pitjor perquè va augmentar el so fins a límits insostenibles, a més en forma de sirena. Quin merder!, vaig pensar que més enllà de les cases dels costats la terrible sirena de bombers deuria arribar al carrer i que deuria estar connectada a la policia, o ves a saber. L’única solució va ser trucar el pobre amic, que en aquell moment estava en una conferència o cosa per l’estil (evident ment amb un mòbil que m’havia prestat). Va trigar una eternitat, des del meu punt de vista angoixat, però molt poc en realitat. Un cop tot controlat, al vespre l’esperit pràctic de la seva esposa va ser concloent:

—Ara ja sabem que aquest botó no servia de res, perquè no ha vingut cap veí ni ningú.

A partir d’aquí, un cop ja posat a prova, els déus van considerar que em mereixia un bon viatge, i així va ser. Vaig caminar per muntanya, passejar per poblacions, viatjar en un seguit de trens, tramvies i ferries com si em trobés a casa. I és que l’amabilitat, l’educació i bons modals japonesos no es troben segurament enlloc més (o a Irlanda, en forma més directe). Vaig tornar al cap d’unes set manes a ca l’amic nagoiès.

—Què!, has anat per tots aquests llocs, i has vist tot això?; si no saltres no hi hem anat mai! —això venia a compte que jo havia anat

també pel sud de la península de Kii, després d’haver passat per Nara, esclar.

Era cert: com que anava sol i no soc d’esperit d’avorrir-me enlloc, havia vist moltes coses, però encara em quedava una, el plat fort, que tenia ganes de veure de què anava encara que no tenia previst de llançar-m’hi en aquest viatge: Kumano. Vaig anar en tren tot vore jant una bella costa fins al poble que porta aquest nom. Com dic, no havia planificat aquest subviatge i no sabia ben bé on anava o què anava a fer-hi. Em conformava amb un cop d’ull. Fet. Me’n vaig em portar alguns mapes i alguna informació. Les informacions i les fotos sobre Kumano em van agradar molt; perfecte, ja muntaria un viatge específic per anar-hi. Però ara l’objectiu principal era caminar com un pelegrí per Shikoku. Ja hi tornaria, al Japó, per caminar per Kumano.

Shikoku, doncs: és una illa relativament gran; la peregrinació o volta sencera a l’illa, 88 temples per visitar en uns 1.400 quilòmetres. Té fama d’haver-se quedat ancorada en el passat, i és cert: no és un lloc amb turisme interior ni exterior. En no gaires llocs del món de senvolupat es pot veure un pagès sembrar disseminant, mai millor dit, les llavors. Enlloc del Japó he sentit resos pels altaveus a migdia, enlloc tanta terrissa, enlloc tanta pau.

Jo em conformava, amb aquest primer viatge, a fer-hi entre cent i dos-cents quilòmetres, passant per muntanyes, camps, pobles i ciutats. Vaig veure de tot. No deixava de ser com un complement a un viatger que vol veure tot el que pugui del Japó, turistades in closes. Per tant, molta feina.

Em va sorprendre la bona quantitat de pelegrins, homes grans, que sense gaire preparació en el tema s’atrevien a seguir els senyals, petitíssims i llunyaníssims, per continuar caminant seguint el camí; m’acceptaven amb un gran somriure que els indiqués per on havien d’anar (llegir mapes, siguin d’on siguin, requereix certa experiència, sobretot caminant de pressa). Però un dia va ser a la inversa: em van agrair que fes el camí de peregrinació i em van indicar per on anava; en parlaré més endavant.

El caminant viatger es troba de tant en tant en situacions així, persones que t’ajuden psicològicament de diverses maneres, presencialment, o no, com em vaig trobar al GR65 (o Via Podiensis, a França, que és un camí bàsic a Sant Jaume de Compostel·la; probable ment era per la Margeride o potser no lluny d’Aumont Aubrac). En

un punt d’aquest camí es troba un cartellet fet amb art i molt ben acabat, que ve a dir:

“Jo estava cada dia en aquest punt, assegut en aquesta pedra, per donar-te la benvinguda i desitjar-te tota la sort del món en el teu camí, a la teva vida. Aquí es paraven els que van passar abans que tu, conversàvem una mica o els convidava a alguna cosa. Ara ja no hi puc ser físicament, però hi soc igualment per continuar desitjant-te el mateix: coratge, sort i convicció. Hi soc en l’infinit que veus si alces el cap; en els arbres i en el paisatge que et circumda. Que tin guis molt bona caminada, amic!” Paraules boniques, objectiu d’ajut acomplert. Espero que encara hi sigui. El lloc, un camí; l’hora, una tarda de primavera, agradable.

Al cap de quatre anys, vaig anar a Kumano, aquesta vegada sí: un camí de pelegrinatge secular. N’érem cinc i el nostre objectiu bàsic era fer-lo de cap a cap, una setmaneta curta però suficient. Vam gaudir-lo amb joia, amb poquíssima gent, bon paisatge, bonhomia, bon gust i singularment amb un àpat únic, el millor de la nostra vida, segons tots nosaltres, començant pel company Àngel Alavedra, que havia estat professor de cuina i propietari d’una empresa de càtering d’alt nivell; per tant, sabia de què parlava. He recomanat el lloc a molts amics, i tots n’han quedat meravellats: és el Minshuku Tsugizakura, un cuiner que va escapar-se de Tòquio i amb la seva muller va voler establir-se en aquelles muntanyes plenes de boscos de coníferes altíssimes. Per molts anys!

Aquesta va ser una experiència que encara no havia viscut: portar un grupet durant uns quants dies per un país prou diferent, tot llis cant per evitar les aglomeracions i les ciutats. Per acabar el periple, els vaig portar a l’únic monestir de Koyasan on encara se celebra la cerimònia del foc purificador: una missa que es fa de matinada, amb salmòdies tota l’estona, el foc que purifica els paperets amb els desigs de tots i una llarga estona de cerimònies; tot fosc, íntim i alhora ca solà, amb pocs assistents i monjos, a tot estirar dues dotzenes entre tots. No n’hi cabrien més. En sortir, vaig comprovar que l’home de negocis català és com ha de ser, pragmàtic:

—Què —vaig mig preguntar—, interessant, profund, oi ? —tots hi estàvem d’acord, amb poques paraules, encara una mica traslladats a un altre món, com qui surt d’una mena de sessió de ioga o d’un acte esotèric adormidor.

—Sí —va dir immediatament ell, ben despert—: ho fan bé, aquests monjos. Jo faig menjar i ells resen i canten i tot això, cadascú té la seva feina —l’opinió sobre el savoir faire o actuació dels nostres amfitrions religiosos va quedar ben descrita de forma espontània.