El pantà de Vallvidrera

Josep Mascaró i Català Arquitecte Cap del Servei de Projectes i Obres del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola (1988-2018) Idoia Martin i Giró Arquitecta, Servei de Medi Natural i Territori del Consorci del Parc Natural de la Serra de Collserola

Resum

La història del pantà és la historia de Sarrià, de l’expansió de Barcelona cap el Vallès, de la persistència d’un arquitecte, d’un gran oblit, i d’una recuperació. El pantà, creat per al rec dels horts veïns, es va convertir, gràcies a un gran arquitecte, en una obra modèlica que, traslladant les seves aigües, va servir a Sarrià en una època de puixança social i econòmica. La foradada que es va fer, el “Mina-Grott”, va servir al seu torn d’inspiració per connectar Barcelona amb el Vallès. Després d’anys d’oblit, la nova època l’ha convertit, mitjançant una treballada rehabilitació, en la casa de les reinetes, gripaus i d’altres habitants de les seves ribes. Paraules clau: Elies Rogent, Mina-Grott, Herpetofauna

Resumen

La historia del pantano es la historia de Sarrià, de la expansión de Barcelona hacia el Vallés, de la persistència de un arquitecto, de un gran olvido, y una recuperación. El pantano, creado para el riego de los huertos vecinos, se convirtió, gracias a un gran arquitecto, en una obra modèlica que, trasladando sus aguas, sirvió a Sarriá en una época de pujanza social y económica. El túnel que se hizo, el “Mina-Grott”, sirvió a su vez de inspiración para conectar Barcelona com el Vallés. Después de años de olvido, la nueva época lo ha convertido, mediante una trabajada rehabilitación, en la casa de las ranas, sapos y otros habitantes de sus orillas. Palabras clave: Elies Rogent, Mina-Grott, Herpetofauna

Abstract

The history of the reservoir is the story of the Sarrià district, of the expansion of Barcelona into the Vallés area, of the persistence of an architect, of a forgotten great, and a recovery. The reservoir, created for irrigation of the neighbouring vegetable allotments, became, thanks to a great architect, a model work that, in transferring its waters, served Sarriá in an era of social and economic strength. The tunnel that was constructed, the “Mina-Grott”, served in turn as inspiration to connect Barcelona with the Vallés. After years of being forgotten, the new era has made it, through careful rehabilitation, a home for frogs, toads and other inhabitats on its banks. Keywords: Elies Rogent, Mina-Grott, Herpetofauna

LA HISTÒRIA

A mitjans del segle XIX la vila de Sarrià havia crescut molt. Tenia prop de 4.000 habitants. Conreus, industries, famílies, tots que la societat Campañá y Compañía de Sarrià va aprofitar un embassament camperol que hi havia a l’altre banda de la muntanya per fer-la arribar a la vila, a través d’una mina construïda per a tal fi. Es va foradar doncs la muntanya, es va excavar un túnel en línia recta i amb un mínim pendent, d’una longitud de

necessitaven aigua, i amb la dels pous no n’hi havia prou. Així 1290 m, anomenat més endavant i fins avui dia el “Mina Grott” i s’hi va fer passar l’aigua a través d’un canaló.

El pantà de Vallvidrera estava emplaçat en una petita conca hidrogràfica d’unes 145ha que recull les aigües dels torrents de l’Espinagosa, de can Llevallol i de can Sauró. La presa del pan-

tà, formada per terres compactades, havia quedat feta malbé per les riuades i per la seva precària construcció. Per aquesta raó la societat Campañá i Cia. busca un arquitecte que pugui reparar-la.

I aquí entra a la història l’arquitecte Elies Rogent i Amat (Barcelona 1821- Sarrià 1897). Impossible aquí fer la seva extensa biografia. Només destacarem uns trets rellevants. Personatge polifacètic, gran viatger, un dels puntals de la visió romàntica de l’arquitectura, amb una vocació alhora per l’enginyeria hidràulica i viària i per l’urbanisme; primer director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on és professor entre d’altres, d’Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Montaner. La societat Campañá y Compañía es fixa en el jove arquitecte i li demana que repari el dic de l’embassament.

Elies Rogent li comenta al client que, en comptes d’una reparació, el pantà necessita una nova presa. Addueix la deficient ubicació actual de l’embassament, l’escassa capacitat d’embassament, el perill que aquest comporta, així com la major qualitat i durabilitat de la presa que proposarà. El client queda convençut i rep l’encàrrec. Val a dir que és un dels primers, sinó el primer, de la seva carrera. Redacta el projecte i dirigeix l’obra. L’any 1864 s’inaugura la presa i l’aigua arriba a Sarrià per la mina excavada. La presa és un exemple excepcional de presa de gravetat. Construïda amb obra de fàbrica és considerada una obra mestra de l’enginyeria hidràulica del segle XIX.

L’edifici del guarda (també obra d’Elies Rogent i d’on surt una galeria perimetral que ressegueix la base del dic) és un edifici aïllat de planta sensiblement quadrada, de parets de pedra i obra de ceràmica massissa, de planta baixa i pis, ubicada amb gran enginy en l’accidentada topografia. El seu estil neogòtic s’integra amb excel·lència en el paisatge romàntic del indret.

Al canvi de segle, degut al poc volum d’aigua que emmagatzemava, en part per les fuites que el llit de llicorella facilitava, l’aigua de la presa deixà de ser bàsica per la cada vegada més poblada vila de Sarrià.

A començament del segle XX era moda d’anar a passar el diumenge a les fonts i els boscos propers a Barcelona. Collserola era poc freqüentada perquè costava molt arribar-hi. Amb aquest panorama, el 1907, un jove emprenedor anomenat Heribert Alemany va presentar a l’Ajuntament de Sarrià un projecte per fer un parc d’esbarjo als voltants del pantà, i l’ajuntament l’aprovà. El Lake Valley, que era el nom del projecte, es distribuïa en tres sectors: el primer, vora l’entrada inferior del “Mina-Grott”, prop del peu del funicular de Vallvidrera, amb passejades amb carretons de cavalls, mirador, bancs i llocs d’estada. El segon era el trajecte mateix del “Mina-Grott” fet amb un trenet elèctric, amb estalactites artificials, llum elèctrica i projeccions d’imatges cinematogràfiques fixes. I el tercer, als voltants del pantà, amb aparells gimnàstics, un teatre de la natura, una muntanya russa i altres atraccions.

Figura 1

Figura 2

Figura 3

L’any 1909, un enginyer de la companyia de tramvies, Carles F. Montañés, va fer possible part del projecte. Va ampliar la secció del túnel, va col·locar un trenet elèctric i la infraestructura mínima i va començar a transportar visitants. Amb l’impuls del “Mina-Grott” els barcelonins es van fer visitants assidus de Collserola i de les seves fonts (Mas Guimbau, la Teula, del Ferro, etc). (Figura 1)

Veient Montañès l’èxit del trenet elèctric va pensar que si la línia dels ferrocarrils que ara arribaven a Sarrià es perllongava fins el Vallès, aquesta seria rendible. Per fer-ho possible va contactar amb el Dr. Pearson, enginyer i financer nord-americà, i després de reunir-se i visitar els dos el Mina-Grott el va convèncer de la idea. Com a resultat, el mes de novembre de 1916 es va inaugurar el tram de ferrocarril de Sarrià a les Planes de Vallvidrera. Aquell mateix dia, el “Mina-Grott” va circular per última vegada.

A mitjans del segle XX el pantà va caure en l’oblit. Els costums dominicals dels barcelonins varen canviar amb l’aparició dels cotxes utilitaris, anant cada cop més lluny a la recerca de nous espais de lleure. Així va arribar l’abandó. La vegetació es va apoderar del pantà i van esborrar les traces de l’obra. Les torrentades, a poc a poc, van reomplir de llims l’embassament i una fina capa de vegetació es deixava pasturar pels ramats. La llera no contenia permanentment l’aigua, de manera que, després d’omplir-se quan hi havia fortes pluges, s’anava buidant fins a eixugar-se del tot en dies o setmanes. La vegetació va cobrir l’obra de fàbrica del parament aigües avall i el pas de vehicles (camions de repartiment, etc) va anar fent malbé i soterrant la coronació. (Figura 2)

Figura 4

El deteriorament de l’edifici era molt més sever que el del pantà. Es mantenien en peu només les quatre parets, amb els estucats gairebé perduts i les sanefes, motllures i ràfecs en molt mal estat.

No obstant, la singularitat de l’entorn, amb abundant vegetació i fonts amb fil permanent d’aigua feren que s’instal·lés un berenador, amb una construcció espontània, poc acurada, convertint l’espai en un àmbit desmanegat de lleure.

LES INTERVENCIONS

Malgrat d’aquestes circumstàncies adverses, diversos estudis encarregats en l’àmbit del pantà per l’aleshores Patronat Metropolità del Parc de Collserola ja varen mostrar la seva importància paisatgística i ambiental, concretament herpetològica, això és, de la seva població d’amfibis i rèptils.

El 1999 es va aprovar el projecte de restauració de la presa i del vas del pantà, la qual cosa significava, no únicament la recuperació d’una joia de l’enginyeria i l’arquitectura del segle XX, sinó també la formació d’un ambient favorable a la fauna, sobretot per als amfibis.Per garantir l’ús de l’embassament com a llac permanent, es va haver d’impermeabilitzar el vas mitjançant la col·locació d’una membrana de cautxú EPDM (butil).

Per aconseguir un emplenament autònom del pantà, es va muntar un sistema de transvasament d’aigua del freàtic existent, que proporciona un cabal continu d’aigua, la qual es recull

Figura 5

a la galeria que circula per la base de la presa mitjançant una antiga canonada i d’allà es bombeja cap el vas quan hi ha necessitat. D’aquesta manera es garanteix un volum mínim, independentment de les condicions pluviomètriques.

També es va perforar el lateral de la presa de manera transversal, per col·locar-hi un desguàs de fons, i poder gestionar així l’alçada de la làmina d’aigua durant tot l’any.

Per tal de fer comprensible en tota la seva magnitud l’àmbit del pantà i formar un pol d’atracció, es va projectar una passera de taulons de fusta sobre estructura metàl·lica que possibilita aquesta observació. L’estructura d’aquesta passera, formada per rodons metàl·lics de diàmetre 50 mm. és d’una extrema lleugeresa formal i suggereix el pas entre altes herbes.

L’accés al pantà des de la cota inferior del barri de Mas Sauró presenta un recorregut molt atractiu que es potencia paisatgísticament. En primer lloc a l’esquerra es troba la boca oest del “Mina Grott” (Figura 3), que es neteja i es condiciona. Just després, a mà dreta, trobem la casa del Guarda restaurada. (Figura 4)

Aquesta restauració ha volgut reproduir l’estat original de l’edifici amb la màxima fidelitat. L’erosió dels anys havia desconfigurat els seus accessos. S’estabilitza l’esplanada i la llera del pantà aigües avall, construint un petit pont per fer accessible l’edifici del guarda i procurar-li un bon entorn. Al fons, i entre els magnífics plàtans, s’entreveu el parament aigües avall de la presa. Aquest estava cobert de llims i sediments fins una quarta part de la seva alçada. Es neteja, es completa l’empedrat de la base i s’estabilitzen els talussos a dreta i esquerra. Pugem per una rampa graonada que ve a substituir una rampa de formigó que existia, de difícil pujada i baixada. La nova rampa és de formigó, amb un acabat gravat en forma de fulles de plàtan. Arribem al nivell superior de la presa on s’ofereix una vista espectacular. El vas ha estat objecte d’un tractament acurat per tal d’aconseguir diverses situacions ambientals tals com aiguamolls, roques, troncs caiguts, ribes impenetrables, petites basses autònomes, i així afavorir l’accés a l’aigua per part de la diversa fauna de les rodalies. Tots aquests elements afavoreixen la biodiversitat i especialment la implantació confortable dels amfibis, fauna valuosa.

Finalment, un camí també restaurat envolta el pantà, formant un agradable circuit de passejada. (Figura 5)

El mes de febrer de 2016 es redacta el projecte d’una petita bassa a la cua del pantà. La finalitat d’aquesta bassa és poder afavorir la reproducció d’amfibis, de manera complementària al pantà, assegurant un mínim d’efectius poblacionals de la majoria d’espècies d’amfibis que tradicionalment s’havien reproduït al pantà, tals com la granota verda, el gripauet, la reineta, la salamandra i el tritó, entre d’altres. Així mateix, serveix de punt d’aigua quan calgui buidar el pantà per raons de manteniment.

Dades bàsiques

Bassa

Presa En el seu origen tenia una capacitat d’embassament d’uns 24.000 m3 Màxim volum d’aigua actual: 19.420 m3 Volum en règim normal: 8.420 m3 Superfície làmina d’aigua a nivell màxim: 7.780 m2 Màxima profunditat: 4,6 m La membrana de cautxú EPDM (butil) té una superfície de 5.913 m2 A la coronació, 50 m de llargada per 3 d’amplada Altura de 16 m.

Herpetofauna

Amfibis Reineta meridional, granota verda, gripauet, gripau comú, tòtil, tritó, salamandra, serps Ocells Polla d’aigua, Bernat pescaire, Passeriformes de canyís, Aus migratòries Rèptils Tortugues d’aigua Peixos Barbs, Anguiles... Espècies invasores Cranc de riu americà, Misgurn del Japó, Tortuga de Florida

Vegetació

Helofítica Boga i Canyís, Plantatge aquàtic, Lliri Groc De ribera Saüc, Gatell, Jonquera Bardisses Esbarzers, Heura, Vidalba

Fases d’execució i característiques de les obres

Any 1994 la presa i la permeabilitat acusada del llit.

Any 1999 per raons tècniques com econòmiques.

Any 2003 elevat per a vianants. cles. Construcció d’una passera mirador.

Any 2004

Any 2006 Any 2010 centre d’interpretació.

Any 2012 ca dels entorns del pantà.

Estudis previs: Mesura i anàlisi de les filtracions a la presa per part del Departament d’Enginyeria Hidràulica, Marítima i Ambiental de la UPC. Es constata el bon estat estructural global de S’aprova el projecte de restauració de la presa i del vas del pantà, projecte que contempla la seva execució per fases, tan Impermeabilització del vas i de la presa i col·locació d’un desguàs de mig fons. Restauració de part de la presa. Eliminació del pas de vehicles per sobre la presa i col·locació d’un pas Arranjament dels entorns. Construcció d’una rampa graonada per eliminar el pas de vehiEstabilització estructural de l’edifici d’Elies Rogent. Arranjament de la zona de la cua del pantà. Finalització de la restauració de l’edifici del guarda del pantà i Dipòsit de laminació de 650 m3 al torrent de l’Espinagosa, a la cua del pantà per pal·liar abocaments d’aigua del clavegueram de Vallvidrera concloent la recuperació ambiental i paisatgístiAny 2017

Construcció d’una bassa per amfibis a la cua del pantà.

Participants projecte

CONSORCI DEL PARC NATURAL DE LA SERRA DE COLLSEROLA: Josep Mascaró. Arquitecte i director del projecte Teresa Sardà. Arquitecte tècnic Elisabet Avilés. Arquitecte tècnic Idoia Martin. Arquitecte Ton Ardèvol. Projectista Mercè Raventós. Delineant