Camins d’aigua: sistema de reg a les hortes termals

Elena Albareda-Fernández1 i Marta Serra-Permanyer2 Arquitectes Sòcies fundadores de la Cíclica Arquitectura sccl. i professores associades del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori (1) i del Departament de Teoria i Història de l’Arquitectura (2) de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Resum

A les hortes de regadiu, la pèrdua de sentiment de comunitat juntament amb la contaminació dels aqüífers i la degradació ambiental i física del paisatge són conseqüències del creixement demogràfic i urbà propis del darrer segle. Les Hortes de Baix en són un exemple, en una zona d’hortes patrimonials d’autoconsum d’origen romà, amb reg d’aigües termals i residuals urbanes. La intervenció pren com a objectiu garantir l’abastiment d’aigües de bona qualitat i en suficient quantitat. Partint de la comprensió de la gestió tradicional de l’aigua com a patrimoni, el projecte recupera també la capacitat productiva i proactiva del ciutadà urbà. Paraules clau: Metabolisme urbà, paisatge productiu, comunitat, agricultura de regadiu.

Resumen

En las huertas de regadío, la pérdida de sentimiento de comunidad junto con la contaminación de los acuíferos y la degradación ambiental y física del paisaje son consecuencias del crecimiento demográfico y urbano propios del último siglo. Las “Hortes de Baix” (Huertas de Abajo) son un ejemplo de ello, en una zona de huertas patrimoniales de autoconsumo de origen romano, con riego de aguas termales y residuales urbanas. La intervención toma como objetivo garantizar el abastecimiento de aguas de buena calidad y en suficiente cantidad. Partiendo de la comprensión de la gestión tradicional del agua como patrimonio, el proyecto recupera también la capacidad productiva y proactiva del ciudadano urbano. Palabras clave: Metabolismo urbano, paisaje productivo, comunidad, agricultura de regadío

Abstract

In irrigated vegetable gardens, the loss of community feeling together with aquifer pollution and environmental and physical degradation of the landscape are consequences of the demographic and urban growth of the last century. The Hortes de Baix (Lower vegetable gardens) are an example of this, in an area of heritage gardens of self-consumption of Roman origin, with irrigation from urban hot springs and wastewater. The intervention aims to ensure a sufficient supply of good quality water. Based on the understanding of traditional water management as heritage, the project also recovers the productive and proactive capacity of the urban citizen. Keywords: Urban metabolism, productive landscape, community, irrigated agriculture

Les Hortes Termals es situen a Caldes de Montbui, vil·la que dóna nom a un dels afluents del riu Besòs, la Riera de Caldes. Caldes rep per una banda les aigües de la conca de la serralada Pre-Litoral i per l’altra les aigües termals, concretament les mineromedicinals més calentes de tota la península ibèrica a 74ºC. Des de l’època romana bona part de les terres de la conca de Caldes ja eren conegudes per la seva qualitat productiva en conreu d’aliments degut a l’ús d’excedents d’aigües termals que feia possible el reg regular fins i tot en èpoques de sequera.

DETONANTS, DEL CONFLICTE A L’OPORTUNITAT

L’aigua és la vida, i els paisatges generats per la seva gestió social i productiva són la seva expressió espacial al llarg del temps. A la ciutat tradicional, l’aigua vehiculava la major part de les activitats urbanes i periurbanes, fet que va permetre entendre la ciutat en relació amb el seu territori. Tal com apuntava E.A. Wrigley (1987), aquesta relació es basa en un model productiu orgànic on els ciutadans juguen un paper actiu com a usuaris de l’aigua a través de les pràctiques quotidianes d’autogestió i producció, adaptant l’ús d’aquest recurs a la seva disponibilitat en el territori. L’aigua, que abans era un bé públic ja que els ciutadans sabien com gestionar-la, constituïa i segueix suposant avui dia un recurs social, un patrimoni cultural, i el cas de Caldes és un exemple que ho il·lustra clarament.

Naredo i Valero (1999) van demostrar que el creixement dels sistemes urbans i la seva desconnexió amb el territori han condicionat la nostra relació amb l’aigua des de la revolució industrial. La seva gestió ha derivat d’un model en què les comunitats l’utilitzaven de manera directa, a un model municipal i de privatització del recurs (Guardia et al. 2011). Això va provocar una desconnexió entre l’aigua i els usuaris, uns usuaris que, juntament amb el desenvolupament econòmic, han anat progressivament adoptant un paper passiu i essent còmplices del pas d’un model de gestió a un sistema basat en la demanda. Així, les infraestructures tradicionals es van anar tornant obsoletes i van

Figura 1. Antic torrent Marquès, actual sèquia Marquès. Autoria: Jose Romero / Tostoneone

caure en un procés d’oblit. L’aigua ha estat “robada” de la comunitat, una comunitat que ha perdut la capacitat d’agenciament i afectada per la pèrdua de sentit de la comunitat (Hardy i Ward 1984). Tanmateix, si entenem la gestió de l’aigua des d’un punt de vista sistèmic i integrat, és possible llegir la gestió tradicional com a patrimoni immaterial i aquest és el principi d’intervenció a Caldes de Montbui.

MARC DE TREBALL

L’emplaçament del projecte se situa en una franja que limita amb el nucli antic i la riera, anomenada Hortes de Baix. Es tracta d’un paisatge històric de regadiu format per 3,7ha. Aquest espai ha patit la progressiva degradació ambiental i social gradual del seu paisatge, un procés propi dels paisatges periurbans del segle XX i que aquí s’explica principalment per la contaminació de l’aigua d’un antic torrent, el Torrent Marquès, que subministra el sistema de reg, la manca de seguretat en l’accessibilitat a l’espai i la fragilitat de la comunitat de regants. El principal conflicte a resoldre va ser el flux continu d’aigües residuals de tot el centre del poble cap a la sèquia principal, és a dir, l’antic torrent, que subministra aigua als horts i a la riera de Caldes (Figura 1).

L’interès per part d’hortolans de promoure el cultiu ecològic va ajudar a fer evident el flux d’aigües negres als horts, i juntament amb els riscos associats a la mala accessibilitat, es va activar la voluntat de l’Ajuntament a l’hora de millorar el subministrament d’aigua, la seva gestió i l’accés peatonal a l’àmbit. L’Ajuntament va promoure l’encàrrec d’un projecte executiu i d’obra per canalitzar el flux obert d’aigües residuals, principal missió a revertir, i facilitar l’accés als horts i a la vegada que abastir d’aigua neta l’àmbit hortícola.

Per donar-hi resposta, vam proposar treballar des de tres estratègies complementàries, sempre tenint present la visió metabòlica del paisatge: recuperar el paisatge hortícola privat com a nou espai públic que fomenta l’autosuficiència alimentària; co-dissenyar el procés amb la comunitat de reg i els grups d’interès; i reconèixer el valor clau de la gestió tradicional de l’aigua com a patrimoni tangible i intangible.

Figura 2. Sessions participades amb la comunitat d’hortolans. Autoria: Jose Romero / Tostoneone

ESTRATÈGIES D’ACTUACIÓ

D’entrada el concepte de metabolisme urbà ens va ser molt útil per determinar objectius, orientar la metodologia de treball i assegurar uns bons resultats projectuals. A nivell metabòlic, un dels principals referents és Enric Tello1. L’autor reconeix el potencial d’una unitat de paisatge específica, el mosaic agro-forestal del paisatge tradicional del Vallès, el territori on es troba el nostre projecte. Afirma que aquest mosaic és una bona manera d’augmentar la biodiversitat i la continuïtat d’aquest tipus d’ecosistemes que combina la producció i la conservació com a franja entre el bosc i el teixit urbà. També explica que el paisatge és l’expressió territorial del metabolisme que qualsevol societat manté amb els sistemes naturals que la sustenten (Tello 2006) i aquest és el nostre punt de partida per entendre el context. Com que les hortes es troben dins d’aquest mosaic de paisatge agro-forestal, treballarem per tancar tots els cicles del seu metabolisme, principalment el cicle de l’aigua, el cicle de la matèria i el cicle de l’energia tal com passava antigament.

1. Enric Tello és catedràtic historiador d’economia agrària per la Universitat de Barcelona.

Una segona estratègia és tractar el cicle de l’aigua en la seva dimensió territorial. Prenent la visió urbana del geògraf anarquista Élisee Reclus, reconeixem la necessitat d’identificar les pràctiques culturals al voltant de l’aigua derivades de l’escala de territori. El seu llibre Histoire d’une ruisseau (1869) mostra totes les etapes en què l’aigua juga un paper clau per a les activitats de la societat. En conseqüència, cal investigar més enllà del context dels propis horts, explorar la conca hídrica i el seu potencial d’abastiment, i identificar el cicle funcional de l’aigua a través de rius, canals, molins antics, safarejos existents i sèquies al llarg del riu que rega aquests horts.

Una altra estratègia és el valor històric de l’aigua i per això ens referim a Pietro Laureano2. L’autor ens permet comprendre la gestió tradicional de l’aigua des d’un punt de vista sistèmic i sobretot com a patrimoni immaterial. Amb ell identifiquem la dimensió material de les hortes com a patrimoni on el coneixement tradicional i la seva representació física, cultural, social i econòmica permeten gestionar els recursos de manera orgànica. Això significa que els horts es poden entendre com si fossin un oasi, un model clau per transformar el nostre metabolisme social urbà.

I finalment l’estratègia del treball comunitari. Patrick Geddes va desenvolupar el concepte de ciència cívica, una tècnica observacional per analitzar el medi des d’una mirada social. A més, va explorar el que va anomenar la cirurgia conservadora, una forma d’intervenir intentant respectar el context al màxim. Per això, hem treballat des de l’observació participada per diagnosticar amb profunditat els actors implicats i les seves pràctiques, tal com s’observa a la figura 2 il·lustrativa d’una sèrie de trobades amb la comunitat d’hortolans.

ELS OBJECTIUS I LA METODOLOGIA

Vam proposar reconèixer el valor clau de la gestió tradicional de l’aigua com un patrimoni tangible i a la vegada intangible, recuperant pràctiques quotidianes de la comunitat per permetre la reinterpretació d’aquest patrimoni social com a via cap a la transformació sostenible de l’espai (WCED 1987). Des de la comprensió del paisatge com a percepció sociocultural del territori (Roger 2000) es recuperen les pràctiques tradicionals de gestió de l’aigua (com ara els torns de reg), possibilitant així la transformació dels marcs perceptius necessaris. Un dels principals objectius va consistir en un pla de reactivació de la comunitat d’hortolans per tal de consolidar la seva estructura, representació i compromís per gestionar de manera eficient el recurs d’aigua termal. En aquest sentit, la comunitat de regants es va consolidar en una associació que avui gestiona col·lectivament els recursos de les hortes. Un segon objectiu va ser promoure un disseny urbà sostenible des de la comprensió de la gestió tradicional dels recursos, utilitzant els coneixements sobre l’aigua termal i les possibilitats tècniques actuals d’utilitzar-lo per al reg. Per això vam reutilitzar els excedents d’aigua termal dels balnearis, mobilitzada per gravetat i separant les diferents qualitats de l’aigua.

Figura 3. Bassa d’acumulació oscil·lant i depuradora. Autoria: Adrià Goula Photo

2. Pietro Laureano és arquitecte consultor de la UNESCO autor de publicacions com La piramide rovesciata. Il modello dell’oasi per il pianeta terra (1995) i Atlante d’acqua. Conoscenze tradizionali per la lotta alla desertificazione (2001).

Figura 4. Passera de fusta sobre sèquia Marquès. Autoria: Adrià Goula Photo

EL PLA DE MICRO-INTERVENCIONS

El resultat del procés participatiu prenia forma en un pla basat en diferents micro-intervencions interdependents desenvolupades en dues etapes: primera, la gestió sostenible del sistema de reg; segona, la millora de l’accessibilitat. Els diversos actors implicats vam recuperar l’excedent d’aigua de balnearis garantint un subministrament d’aigua neta. Per això, es va construir una nova bassa pública per acumular i refredar les aigües termals, incorporant un sistema pilot de fitodepuració amb plantes macròfites plantades en jardineres flotants, podent així absorbir la matèria orgànica residual sense alterar la condició oscil·lant de l’aigua de la bassa (Figura 3). A partir d’aquí, es manté i recicla el sistema de reg existent per proporcionar els torns de reg per inundació operats només per gravetat, evitant la introducció de qualsevol dispositiu mecanitzat nou. Les aigües residuals es van canalitzar al clavegueram i la sèquia principal, l’antic torrent, va permetre el pas del col·lector i la circulació d’aigua termal procedent del sobreeixidor de la bassa. La sèquia es va convertir també en una nova passera per millorar l’accés a la zona, tot respectant les traces dels murs de pedra propis del lloc (Figura 4). Es va potenciar la incorporació de granit, toves manuals, comportes, malles de filferro i salze viu, elements característics del paisatge hortícola calderí.

L’AVALUACIÓ I IMPACTE

El projecte permet ser avaluat a tres nivells. Primer, a nivell polític. Vam poder comptar amb un govern compromès amb el procés participatiu i amb la resignificació d’aquest paisatge, i això, sumat a l’apoderament de l’associació d’hortolans compromesa a la transferència de coneixement, al control intern normatiu i a la comunicació amb l’ajuntament promotor. Segon, el nivell pro-

Figura 5. Les Hortes de Baix de Caldes de Montbui, 2015. Autoria: Adrià Goula Photo

ductiu. L’obtenció d’aigua neta permet el cultiu ecològic i dobla els torns de reg en èpoques d’aigua suficient. I tercer, a nivell cívic. Les hortes es converteixen en un espai públic obert, visible de nou, que promou el reconeixement, la inclusió i la pedagogia de la tradició hortícola. Tal com s’observa a la figura 5, les hortes termals esdevenen un nou jardí productiu per al poble, un antic darrera que es converteix en un rebost davanter que és alhora un passeig i nova ruta de reconeixement a través del paisatge productiu periurbà tant característic de la plana vallesana.

Bibliografia

Guàrdia, M. et al. La revolució de l’aigua a Barcelona. De la Ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967. Barcelona: MUHBA, Ajuntament de Barcelona, 2011. Hardy, Dennis, i Colin Ward. Arcadia for all: the legacy of a makeshift landscape. London: Mansell, 1984. Naredo, Jose Manuel, i Antonio Valero. Desarrollo económico y deterioro ecológico. Madrid: Argentaria Visor, 1999. Reclus, Élisée. El arroyo. Valencia: Media Vaca, 2001 [1869]. Roger, Alain. Breu tractat del paisatge, Barcelona: La Campana, 2000. Tello, Enric. “La Transformación del territorio, antes y después de 1950: un lugar de encuentro transdisciplinar para el estudio del paisaje.” AREAS. Revista Internacional de Ciencias Sociales, nº 25 (2006): 5-11. W.C.E.D. World Commission on Environment and Development. Our Common Future. Oxford: Oxford University Press, 1987. Wrigley, Edward Anthony. People, Cities and Wealth: The Transformation of Traditional Society. Oxford: Blackwell, 1987.