Ricard Vinyes Ribas, Carme Miró i Alaix, Carles Enrich Giménez i Carme Ribas Seix

Recuperació del dipòsit de Can Boada per al patrimoni industrial català

David Garcia Carrera Dr. Arquitecte per la UPC i Director General de Bis structures

Resum

Amb aquest treball hem recuperat la imatge i l’accés del dipòsit, des del respecte de la idea original de l’enginyer, hem garantit la seva seguretat estructural, amb la consolidació dels elements degradats, i hem restituït l’estanqueïtat amb un nou vas. Calia posar en valor un edifici industrial, com el dipòsit de Can Boada, patrimoni que mai havia estat suficientment apreciat. Paraules clau: Rehabilitació, dipòsit, consolidació, patrimoni, industria

Resumen

Con este trabajo hemos recuperado la imagen y el acceso del depósito, desde el respeto de la idea original del ingeniero, hemos garantizado su seguridad estructural, con la consolidación de los elementos degradados, y hemos restituido la estanqueidad con un nuevo vaso. Había que poner en valor un edificio industrial, como el depósito de Can Boada, patrimonio que nunca había sido suficientemente apreciado. Palabras clave: Rehabilitación, depósito, consolidación, patrimonio, industria

Abstract

With this work we have recovered the image and access to the deposit, respecting the original idea of the engineer, we have guaranteed its structural safety, by consolidating the degraded elements, and we have restored the water-tightness with a new lining. An industrial building such as the Can Boada deposit, with a heritage that had never been sufficiently appreciated, had to be valued. Keywords: Rehabilitation, deposit, consolidation, heritage, industry

INTRODUCCIÓ

El dipòsit de Can Boada és un dipòsit de 10.000 m3 d’aigua potable que La mina d’Aigües de Terrassa va construir el 1946 per garantir l’abastiment d’aigua de la ciutat, en un moment en que la seva població estava creixent ràpidament.

Es tracta d’una construcció de formigó de planta circular, d’uns 74 metres de diàmetre exterior, amb una coberta molt característica, formada per 42 nervis en forma d’arc i una sèrie de voltes de formigó entre ells.

L’autor d’aquest projecte és de l’enginyer ovedense Ildefonso Sanchez del Rio, encara que donada la distància entre les dues ciutats, la part executiva la van realitzar dos enginyers locals de l’enginyeria Sala Amat.

ILDELFONSO SÁNCHEZ DEL RIO

Ildefonso Sanchez del Rio (1898-1980), enginyer de Camins, Ponts i Canals, tot i que era nascut a La Rioja, la major part de la seva obra es troba a Astúries, perquè va ser 17 anys Enginyer de l’Ajuntament d’Oviedo.

Va construir nombroses estructures de formigó que recorden alguns dels models de Candela, Isler, Nervi o Dieste, projectant amb mètodes geomètrics basats en les teories de l’es-

Estat inicial i final

Fotografies de la construcció

tàtica gràfica, per aconseguir estructures que treballen per la forma.

Dintre de les seves obres destaquen una sèrie de dipòsits, tots molt semblants al de Can Boada, com són el Quart dipòsit d’aigües d’Oviedo (1927), el projecte del quart dipòsit d’aigües de Madrid (1930), que no va ser construït, el dipòsit de Pola de Siero (1931), el dipòsit d’aigües de Villapendi (1932) o el desaparegut de Rebollà de Mieres.

De la resta de la seva obra, les estructures més reconegudes són el Paraigües de la llet (1925), la tribuna de l’antic estadi Buenavista (1932) i el Palau d’esports (1961-75) a Oviedo, i el Mercat cobert (1930-31) i el Paraigües del mercat del bestiar (1971-72) a Pola de Siero.

Secció constructiva de l’estat inicial

DESCRIPCIÓ DE L’ESTRUCTURA

L’estructura vertical del dipòsit la forma un mur circular a la part central, d’uns 35cm de gruix, i 42 contraforts al perímetre, tot de formigó en massa. A més, hi ha dos murs d’un metre de gruix, que divideixen el dipòsit en dos, i 42 murs amb forma corba entre els contraforts, que conformen la contenció de l’aigua.

Els nervis de coberta, que recolzen a cada contrafort i tangencialment al mur central, cobreixen una llum de 27 m, amb una secció de 100x20cm i estan lleugerament armats. Les voltes entre els contraforts són de formigó en massa i tenen un gruix d’uns 10 cm.

A més d’aquests elements, es podia veure un badalot que travessava una volta, per donar accés a l’interior del dipòsit, i un badalot de majors dimensions a la part central, per donar accés a l’interior del nucli central, on es troben les vàlvules del dipòsit.

Imatges de la degradació dels nervis de formigó

Imatges del procés de reparació dels nervis de formigó

ESTAT INICIAL

Quan varem començar l’estudi del dipòsit, el principal problema que presentava era una oxidació important de les armadures dels nervis de coberta, amb alguns despreniments del formigó.

Aquesta oxidació es produïa per l’atac dels clorurs, donada la seva exposició a l’ambient humit d’aigua clorada, i com a tal, es produïa en forma de picadures en primer terme, que evolucionaven a una corrosió important. Amb l’increment de volum que representa la corrosió de l’acer, es produïen escrostonaments on aquesta era més avançada.

Durant un anàlisi més aprofundit de l’estructura en global, es va detectar una altra mancança greu en la seguretat de la fonamentació front a les empentes que representava el volum d’aigua interior i les empentes de la pròpia coberta.

Una altra deficiència, en aquest cas no estructural, era l’estanqueïtat del dipòsit, que desprès d’una vida útil d’uns 70 anys, tot i el manteniment constant, no era suficient i representava pèrdues d’aigua importants.

ACTUACIÓ DE CONSOLIDACIÓ

Per solucionar el problema de l’oxidació de les armadures es va plantejar un sanejament general, que representava el repicat de totes les zones amb indicis d’oxidació, fins a trobar l’acer en bon estat, recuperant o sovint substituint les barres, i restituir la geometria amb morter de reparació. En el perímetre exterior, per donar resposta a la inestabilitat lateral dels fonaments, es va realitzar una anella de formigó posttesat, que abraça tot el perímetre i compensa les empentes.

Per garantir l’estanquitat del dipòsit, es va realitzar un gunitat interior, tant de la solera com dels murs, que creava un nou vas estanc.

A banda d’aquestes actuacions, el projecte de consolidació també incloïa la impermeabilització de la coberta, el sanejat de murs exteriors i contraforts i el pintat del conjunt.

ACTUACIÓ ARQUITECTÒNICA I PATRIMONIAL

Durant l’execució d’aquesta primera fase de consolidació estructural, que era la prioritària per garantir l’estabilitat de la

Imatges del procés d’execució de l’anella perimetral

Imatges de l’execució del nou vas construcció, varem continuar estudiant i analitzant millores per a l’edifici.

La primera actuació que calia fer era l’eliminació del badalot que donava accés a l’interior del dipòsit, doncs la seva ubicació i geometria, distorsionava clarament el perfil de la coberta.

Per poder fer aquesta operació calia resoldre l’accés a l’interior del dipòsit. Desprès de valorar les diferents opcions, la més clara passava per crear una escala per l’interior del mur que dividia el dipòsit en dos, que arribés a l’interior del nucli central.

El més curiós de tot va ser que al trobar els plànols originals de l’edifici, en una secció, la solució plantejada era aquesta mateixa, tot i que no es va arribar a executar així.

Imatge interior del dipòsit després de la consolidació estructural

Secció constructiva de l’estat inicial

Secció constructiva de l’estat final

Imatge de la caseta abans i després de l’actuació

Secció constructiva i alçat del projecte original

Amb això varem començar a treballar en la millora de la torreta i escala del nucli central, que havia de passar de tenir un paper secundari, com a accés a les vàlvules, a ser l’accés principal del dipòsit.

A l’estudiar els plànols originals i els altres dipòsits de l’autor varem corroborar el que feia temps que havíem percebut, que aquest cos central havia de ser circular, més acord amb la geometria global del dipòsit. Però possiblement per un tema econòmic d’obra o per reduir la dificultat constructiva, no es va executar així.

A més de tot això, l’estat de degradació de tot l’element era força avançat, amb uns acabats que s’havien de refer completament i una escala de cargol que dificultava molt l’accés a l’interior.

Per tant, es va decidir fer una important actuació, enderrocant el cos central, per reconstruir- lo amb la geometria circular que hauria d’haver tingut, donant al conjunt una composició més homogènia i clara.

En definitiva, restituint l’estanqueïtat, garantint la seguretat estructural i millorant la imatge i els accessos, hem aconseguit recuperar el dipòsit de Can Boada per a la ciutat de Terrassa i el Patrimoni Industrial Català.

Imatge interior del nucli central

Imatge interior del dipòsit i passera

Agricultura, sistemes urbans i usos lúdics