Camins d’aigua a la Serra de Tramuntana, Mallorca

Antonio Lozano Ruiz Llicenciat en Història Maria Francisca Cursach Pastor Arquitecta

Tècnics del servei de patrimoni històric del Consell de Mallorca Gabriel Ordinas Marcè

Resum

La Serra de Tramuntana fou declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO el 2011 per la simbiosi entre la bellesa de l’espai natural i l’equilibrada acció humana. Bona part d’aquesta acció humana consisteix en els enginys i construccions desenvolupats en el temps, per a la recollida, distribució i emmagatzematge de l’aigua, un bé de primera necessitat per l’abastiment tant de les poblacions com de les possessions. Aquestes últimes són unitats de producció autosuficient on l’aigua és un element essencial per poder dur a terme les seves funcions agrícoles i residencials. Una de les funcions rellevants de la captació de l’aigua de la Serra era l’abastiment de la Ciutat de Palma. Aquest sistema d’abastiment, en funcionament des d’època musulmana fins al segle XX, s’ha fet a través de tres sèquies: La Sèquia de la Vila, la d’en Baster i la de Mestre Pere. Per tal de gestionar el Paisatge Cultural de la Serra s’ha creat el Consorci de la Serra de Tramuntana. Entre les seves funcions està la d’establir una regulació normativa d’aquest àmbit i la seva gestió. Una part d’aquest es desenvolupa a través d’ajuts, gran proporció dels quals s’aplica al manteniment i conservació d’elements que formen part d’aquest ric patrimoni hidràulic. Paraules clau: Mallorca, Serra de Tramuntana, Paisatge Cultural, Patrimoni de la Humanitat, enginyeria hidràulica tradicional, aigua, possessions, sèquies, protecció, restauració.

Resumen

La Serra de Tramuntana fue declarada Patrimonio Mundial de la UNESCO en 2011 por la simbiosis entre la belleza del espacio natural y la equilibrada acción humana. Buena parte de esta acción humana consiste en los ingenios y construcciones desarrollados en el tiempo, para la recogida, distribución y almacenamiento del agua, un bien de primera necesidad para el abastecimiento tanto de las poblaciones como de las posesiones. Estas últimas son unidades de producción autosuficiente donde el agua es un elemento esencial para poder llevar a cabo sus funciones agrícolas y residenciales. Una de las funciones relevantes de la captación del agua de la Serra era el abastecimiento de la Ciudad de Palma. Este sistema de abastecimiento, en funcionamiento desde época musulmana hasta el siglo XX, se ha hecho a través de tres acequias: La Acequia de la Vila, la de Baster y la de Mestre Pere. Para gestionar el Paisaje Cultural de la Serra se ha creado el Consorcio de la Serra de Tramuntana. Entre sus funciones está la de establecer una regulación normativa de este ámbito y su gestión. Una parte de éste se desarrolla a través de ayudas, gran proporción de las cuales se aplica al mantenimiento y conservación de elementos que forman parte de este rico patrimonio hidráulico. Palabras clave: Mallorca, Serra de Tramuntana, Paisaje Cultural, Patrimonio de la Humanidad, ingeniería hidráulica tradicional, agua, posesiones, acequias, protección, restauración.

Abstract

Llicenciat en Geografia i en Història

The Serra de Tramuntana was declared a UNESCO World Heritage Site in 2011 because of the symbiosis between the beauty of the natural area and the balanced human influence. Much of this human action consists of the ingenuities and constructions developed over time, for the collection, distribution and storage of water, a basic need for the supply of both populations and possessions. The latter are self-sufficient production units where water is an essential element in carrying out agricultural and residential functions. One of the functions of the water collection of the Serra was to supply the city of Palma. This supply system, in operation from Muslim times to the twentieth century, has been made through three channels: The Acequia de la Vila, Baster and Mestre Pere. To manage the cultural landscape of the Serra, the Consortium of the Serra de Tramuntana has been created. Among its functions is to establish regulations of this area and its management. Part of this is developed through grants, a large proportion of which is applied to the maintenance and conservation of elements that are part of this rich hydraulic heritage. Keywords Majorca, Serra de Tramuntana, Cultural Landscape, World Heritage Site, traditional hydraulic engineering, water, possessions, channels, protection, restoration.

SISTEMES HIDRÀULICS DE LA SERRA DE TRAMUNTANA

La serra de Tramuntana és l’espai natural amb més interès científic i paisatgístic de l’illa de Mallorca. Actualment l’interès a la Serra se centra en el “paisatge” i amb predomini dels usos terciaris. Durant segles era observada com a lloc productiu: ramaderia i extracció de carbó, calç i llenya als boscos; oliverars als costers i cultiu d’hortalisses a les planes i les valls; els cims més alts s’aprofitaven per recollir neu a les cases o pous de neu. Quan aquests usos agraris i ramaders varen anar perdent força, la Serra va ser començada a mirar des de l’exterior, sobretot amb afanys urbanístics, i es varen anar abandonant molts dels usos tradicionals i elements construïts, produint-se una alteració important d’aquests espais.

Ja des de l’any 1972 es començà a protegir legalment aquest àmbit, amb la declaració com a Paratge Pintoresc (figura que passà a tenir la consideració de BIC amb categoria de Lloc Històric amb la legislació de patrimoni històric). L’any 1991 s’aprovà la Llei d’Espais Naturals de les Illes Balears. Aquest procés de protecció va seguir amb la declaració l’any 2011 de la Serra de Tramuntana per la UNESCO com a Patrimoni Mundial, amb categoria de Paisatge Cultural, posant especial èmfasi en la simbiosi entre el paisatge natural i acció humana, fruit d’un llarg procés històric de transformació cultural de la natura fet de manera integradora. (Figura 1)

Amb la creació dels sistemes de gestió d’aigua, es transforma el medi natural i es crea un nou ecosistema generador de paisatge. Aquestes construccions, fetes amb pedra en sec (tècnica declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO el 2018), tenen un valor etnològic, i també valors mediambientals.

Les diferents tipologies d’enginys construïts específicament per a la captació, conducció i emmagatzematge de l’aigua, per a la regulació hídrica i la conservació del sòl són: construccions per assentar el terreny (marges, parets, camins); sistemes d’obtenció per drenatge (Qanâts), o per elevació (pous, sínies, molins); construccions pels usos (conduccions; dipòsits: safareigs, aljubs, cisternes, basses, rentadors, pous, abeuradors, aljubets, cocons, basses, cases de neu); construccions pel drenatge dels bancals (torrents canalitzats, parats, ralles, albellons).

Figura 1

La gestió d’aquest patrimoni es fa a través de polítiques actives de protecció i conservació. La protecció es fa a través de les categories i instruments de protecció que estableix la legislació de patrimoni (Bé d’Interès Cultural i Bé Catalogat) i la legislació urbanística amb la inclusió d’aquests elements als catàlegs municipals.

S’ha creat el Consorci de la Serra de Tramuntana, un ens públic format pel Govern de les Illes Balears i pel Consell Insular de Mallorca, que manté activa una política d’ajudes a través de línies de subvencions públiques i que té com objectius principals: la recuperació dels elements etnològics i arquitectònics amb valors patrimonials; la recuperació del paisatge agrícola i el seu entorn; la recuperació dels espais agrícoles i forestals de titularitat municipal; el manteniment, neteja i conservació dels espais públics que necessitin una atenció prioritària.

UNA POSSESSIÓ DE LA SERRA

L’element més característic de l’estructura de la gran propietat agrària a Mallorca són les possessions, que constituïen unitats de producció agrària i ramadera, centres de transformació de

productes primaris i llocs de residència per a tots aquells que participaven de la seva organització i funcions.

A la Serra s’hi situen algunes de les millors possessions de l’illa. Raixa, una de les més reconegudes, fou declarada Bé d’Interès Cultural amb categoria de monument i és de propietat pública des de 2001. (Figura 2)

La disponibilitat d’aigua és un dels factors que condicionaven la implantació de les possessions. Les dependències de les possessions eren destinades a: habitatge (casa dels senyors, casa de l’amo, casa de les collidores...); transformació primària de productes (tafona, molí...); agricultura-ramaderia (solls, sestadors, boals, cavallerisses, pallers...).

1. Captació: L’aigua es captava d’un aqüífer subterrani de la pròpia finca o d’alguna finca propera i es conduïa a la finca amb canaletes o síquies. També s’aprofitava l’aigua de pluja. Raixa obté l’aigua de les fonts properes de Raixeta i Pastoritx.

Figura 2

2. Magatzem i distribució: L’aigua és guardava a safarejos, aljubs i cisternes. Per al màxim aprofitament, tots els camins d’aigua solien estar interconnectats. Les dimensions dels safarejos depenien del cabdal de captació a la surgència natural i del cabdal que es necessitava a la possessió a la que havia de donar servei. (Figura 3)

Des dels safarejos, amb varis punts de sortida, comença la distribució interna de la finca: el gran safareig alimenta una part del jardí i la zona agrícola-ramadera; el safareig situat a la cota més elevada alimenta el molí fariner, i també rega la part més elevada dels jardins. Els sobrants anaven a abeurar el ramat; un aljub adossat a la paret del molí servia per garantir l’aigua de la tafona, i que per cota i per les conduccions, tant es podia omplir del safareig més alt com del més gran.

3. Utilització: L’ordre en que s’usava l’aigua es basava en la combinació de, com a mínim, els següents criteris: per cota (ja que la gravetat era l’únic sistema de distribució), per la quantitat d’aigua necessària, per la possibilitat de reutilització.

Figura 3

Els usos eren per a consum no humà: força motriu (molí fariner d’aigua); part del procés de transformació (tafona); finalitats estètiques i ornamentals (regar els jardins); ús agrícola (conreus i hort); ús ramader (abeurar ovelles, bísties, vaques, cavalls, porcs...). Per a consum humà: s’emmagatzemava a dipòsits estancs (cisternes i aljubs) i tenia un circuit separat respecte a l’altra aigua. Les cisternes s’abastien principalment de l’aigua de pluja recollida a les cobertes de les edificacions. La cisterna principal se situava a la clastra. A l’interior de les cases es poden destacar el gerrer, la pica d’escurar i el cossi.

ELS SISTEMES HIDRÀULICS DE LA CIUTAT DE PALMA

Un altre ús important de les aigües de la Serra de Tramuntana ha estat i encara és l’abastiment de la ciutat de Palma. Existeix un complex entramat de 3 sistemes hidràulics originats a les fonts de la Vila, d’en Baster i de Mestre Pere, ja citades al Llibre del Repartiment de Mallorca (1229), i considerades d’herència islàmica o anterior. Aquestes aigües es destinaven al consum humà, a accionar molins i a abastir l’horta de Palma. (Figura 4)

Figura 4

1. La Font de la Vila. Sorgeix en una gran cavitat localitzada a uns 9 km del centre de la ciutat. A partir de la font neix una síquia de dimensions variables que es dirigeix a Palma. És una síquia descoberta, amb una amplada superior al metre i a una alçada que pot arribar als 2 m. A l’entrada a la ciutat, la síquia es dividia en tres ramals. Des del primer moment la funció de la síquia de la Vila era proveir d’aigua a la ciutat de Palma (mesquites, banys) i més endavant accionar fins a 11 molins, dels quals es conserven les restes de 7 d’ells. També es conserven altres restes urbanes com aqüeductes, fonts i nombrosos aljubs. L’any 1913, l’Ajuntament de la ciutat expropià la Font de la Vila, la síquia i tota l’aigua de la font. Entre el 1932 i el 1936, es construí una galeria coberta de volta de 2.370 metres de llargada per millorar-ne el cabdal. L’any 1951, l’aigua de la Font de la Vila encara suposava el 57% del subministrament total d’aigua a Palma i actualment la font de la Vila aporta entre 3 i 4 hm3 anuals. (Figura 5)

2. El sistema hidràulic de la font d’en Baster inclou una xarxa de distribució de més de 20 km de llargada, que encara ara reparteix per bona part de l’Horta de Palma. A més del traçat principal, es destrien fins a 7 ramals secundaris, alguns del quals connec-

Figura 5

ten amb les altres síquies. La síquia té una amplada interior de fins a 60 cm i una alçada interior que pot arribar al metre. Al llarg del seu traçat s’hi varen arribar a localitzar fins a 32 molins d’aigua, dels quals es conserven les restes de 10. També es conserven nombrosos safareigs i aljubs, algun pont, aqüeductes, etc. El fet que el cabal de la font d’en Baster fos més homogeni que el de la font de la Vila assegurava la mòlta de tot l’any.

Aquesta síquia es desamortitzà entre el 1821 i el 1835, i l’aigua va passar a mans particulars (hores d’aigua cada 15 dies). L’aigua es regula a través dels cànons, que marquen el cabdal d’aigua que pot sortir de la síquia cada espai de temps. La font d’en Baster proporciona 1’8 hm3 anuals, dels quals poc més de la meitat es destinen al consum de Palma i aproximadament ½ hm3 es segueix distribuint entre els tenidors d’aigua de la síquia. Actualment, l’Ajuntament de Palma té accés a tot el sobrant de les aigües de la síquia, gràcies a un conveni amb la Comunitat de Regants, que afavoreix el manteniment de la xarxa.

3. La font de Mestre Pere és un surgència càrstica, de descàrrega brusca i cabdals gairebé nuls a l’estiu. És una síquia que des del principi es ramifica molt. Al segle XVII es perllongà el sistema amb una síquia anomenada Na Cerdana i des de 1998 també destina els seus excedents a la ciutat de Palma. La font de Mestre Pere es destinava a usos agrícoles i a accionar fins a 17 molins.

Aquests sistemes hidràulics foren declarats Bé d’Interès Cultural (BIC) amb categoria de monument entre els anys 2005 a 2013.

La gestió d’un patrimoni situat a una zona de gran pressió urbanística és complex. S’ha intentat compaginar la seva conservació amb la construcció i ampliació de carreteres, construcció d’hospitals, instal•lació de gasoductes, etc. En el cas de la síquia d’en Baster, s’han retirat les canonades de fibrociment instal•lades fa 40 anys a l’interior de la síquia o a sobre d’ella, enterrant noves canonades de ferro o PVC dins el pas de siquier i mantenint cabdals ecològics a l’interior de les síquies. S’han dut a terme actuacions puntuals del Consell de Mallorca, dedicades a la neteja i recuperació de trams de síquies, recuperació de l’entorn de molins, etc.

Al Pla Territorial de Mallorca (2004), es preveu la creació de 3 rutes d’interès paisatgístic, una de les quals és la ruta del sistema hidràulic de Palma.