La xarxa d’abastament d’aigua a la Cartoixa d’Escaladei

Josep Maria Vila Carabasa Arqueòleg i Historiador Universitat Autònoma de Barcelona Carlos Brull Casadó Arquitecte Brull i Alfonso, Arquitectura i patrimoni SLP

Resum

que en tenien necessitat.

Resumen

diferentes fuentes y otros espacios que la necesitaban.

Abstract

fountains and other spaces where it was needed. Keywords: Scala Dei, monasticism, Carthusian, channeling, water distribution Les grans dimensions dels monestirs cartoixans, l’existència d’horts i jardins a totes les cel·les i de grans patis als claustres comporten la necessitat d’un proveïment regular d’aigua i de xarxes sovint complexes que la distribueixin per tot el monestir. En el cas d’Escaladei s’han detectat arqueològicament algunes restes de les conduccions medievals que proveïen un recinte força més petit que l’actual. De tota manera, l’estructura que descriurem aquí es correspon amb la que es va configurar al segle XVII durant la gran reforma de la Cartoixa que va configurar el recinte tal i com ha arribat a nosaltres. Andreu Alfonso Jardí Arquitecte Brull i Alfonso, Arquitectura

A la Cartoixa d’Escaladei s’ha pogut estudiar, en base a diferents treballs realitzats en els darrers 10 anys, l’extens i sovint complex sistema que permetia abastir d’aigua el monestir i distribuir-la per la totalitat de les 30 cel·les que hi havia repartides en tota l’extensió del recinte i també a les diferents fonts i altres espais Paraules clau: Escaladei, monaquisme, cartoixa, canalització, distribució d’aigua

En la Cartuja de Escaladei se ha podido estudiar, en base a diferentes trabajos realizados en los últimos 10 años, el extenso y a menudo complejo sistema que permitía abastecer de agua el monasterio y distribuirla por la totalidad de las 30 celdas que había repartidas en toda la extensión del recinto y también a las Palabras clave: Escaladei, monaquismo, cartuja, canalización, distribución de agua

In the Carthusian Monastery of Scala Dei it has been possible to study, based on different work carried out in the last 10 years, the extensive and often complex system that allowed the monastery to supply and distribute water to the 30 cells throughout the extent of the enclosure and also to the different

i patrimoni SLP

CAPTACIÓ DE L’AIGUA

L’aigua que alimenta la Cartoixa (Figura 1) es capta en la zona coneguda com la Pietat situada per sobre d’Escaladei, en els contraforts del Montsant. En aquest punt, on a finals segle XVI es va construir una capella, es recull l’aigua d’una font natural i també la que baixa pel barranc de la font de la Pregona entre altres punts de captació menors. Aquestes aigües es recullen en una bassa de capçalera (Figura 2) situada al peu de l’ermita de la que neix una mina que la condueix fins a la Cartoixa. En els punts en què s’ha pogut estudiar, la canalització té de mitjana una alçada d’entre 1,4 i 1,5 m i una amplada que s’acosta als 60 cm. Està feta amb uns murs laterals de fàbrica de maó arrebossats i lliscats amb morter de calç i coberta amb una volta cilíndri-

Figura 1

* PUNTS DE CAPTACIÓ D’AIGUA 1 Font de la Pietat 2 Les Fontetes 3 Raconada de la Creu Negra

ELEMENTS DE LA XARXA D’AIGUA 4 Safareig rodó de la pietat 5 Bassa de capçalera de la mina 6 Registre de la Pietat 7 Mina d’aigua 8 Vaporador 9 Registre del barranc del Rosalí 10 Registre de la bassa del Manitral 11 Bassa de l’hort del Manitral

12 Font del Manitral 13 Presa soterrada de la riera d’Escaladei 14 Registre de la font del Manitral 15 Distribuïdor de la bassa Llarga 16 Bassa Llarga 17 Bassa del Giracó 18 Registre i cisterna de distribució ca del mateix material sense revestir. En planta té una llargada d’uns 400 metres, que si tenim el compte el fort pendent que salva s’acosten als 500 metres de longitud real.

Del recorregut de la mina sabem que s’inicia a l’angle nord oest de la bassa de la Pietat amb un tram d’uns 20 o 25 m de pendent suau, amb un traçat trencat adaptat a la topografia del terreny. La canalització en aquest cas queda amagada darrera del gran mur que serveix per a formalitzar la terrassa de davant de l’ermita. A banda de conduir l’aigua de la bassa, sembla que en aquest tram també desguassen petites emanacions d’aigua que baixen de la muntanya.

A partir d’aquí s’inicia un tram d’uns 100 metres de longitud en direcció a la part final del barranc del forn del Rosalí. Aquest tram presenta un fort pendent, fet que requereix l’existència de diferents registres (Figura 3) que permeten accedir a l’interior de la mina per a netejar periòdicament les deposicions calcàries. En el punt d’inflexió de la mina a la part baixa s’aixeca un altre element, l’anomenat vaporador (Figura 4), que fa de xemeneia de ventilació i sobreeixidor.

CONDUCCIÓ D’AIGUA A LA CARTOIXA

A partir d’aquí la mina continua amb un pendent més suau fins travessar el barranc, punt on alimenta una bassa triangular que regava l’hort del Manitral. Al final d’aquest, una instal·lació soter-

Figura 2

Figura 3

Figura 4

rada recull l’aigua que baixa pel barranc i s’ajunta amb la de la mina en un punt d’on encara avui s’extreu l’aigua d’abastament del nucli d’Escaladei. Al tram final de la mina connecta directament amb la Cartoixa, amb l’única interrupció d’un altre registre que permet desviar part de l’aigua cap a l’anomenada bassa llarga que rega els camps adjacents situats just darrera d’Escaladei. Una cisterna a tocar de la tanca del monestir, a la zona central, a més d’acumular aigua i alimentar, amb el sobrant, la bassa del Giracó adjacent, alimentava les dues conduccions que conduïen l’aigua per l’interior de la Cartoixa.

DISTRIBUCIÓ DE L’AIGUA AL RECINTE

Des del distribuïdor d’aigües de la cartoixa aquestes es distribueixen per tot l’interior de la cartoixa (Figura 5) a través de dues branques principals que subministren aigua a cada cel·la, però a més a diferents fonts o brolladors distribuïdes per l’interior del recinte i, és de suposar, que també a determinades dependències com la farmàcia o la cuina.

La primera de les branques surt del distribuïdor a través d’un canal que va fins a la cantonada nord–est del recinte. Aquest canal, avui desaparegut, anava adossat a mitja alçada de la cara exterior de la tanca nord i suspès sobre mènsules fetes amb peces ceràmiques, de perfil en forma de motllura de taló, que sí s’han conservat. Desconeixem de quin material estava fet el canal però havia de ser quelcom lleuger ja que la distància entre les mènsules es força gran (al voltant de tres metres). Aquesta canalització aèria acabava en una pileta de pedra que també estava penjada del mur i volada cap a l’exterior.

A partir d’aquest punt una canalització ressegueix, amb un traçat totalment rectilini, tota la tanca oriental del recinte, passant pels patis de les cel·les d’aquest costat, i acaba en la bassa de l’hort situada a la cantonada nord-est d’aquest. La canalització està feta amb peces ceràmiques corbes (similars a teules de gran format) iguals a les utilitzades per als aiguafons de les cobertes del claustre menor i de l’església; segurament devia estar cobert amb maons ceràmics per a evitar que l’aigua s’embrutés o s’escalfés. Per a mantenir la rasant que permeti distribuir de manera adient l’aigua per gravetat, el canal es recolza en una mena d’aqüeducte fet amb pilars de pedra i arcs carpanells de maó ceràmic que, a més, permeten crear una terrassa estreta a l’alçada del mirador. Precisament al terra dels miradors hi havia una pica de pedra que a través d’un brollador lateral, de forma octogonal, permetia derivar part de l’aigua cap als safaretjos de les cel·les, situats just sota del traçat del canal. Es probable que des d’aquest punt es derivés també aigua a una font o brollador situada en un nínxol de la paret del porxo amb una pica de pedra a la part inferior (en alguna cel·la s’han conservat restes d’aquest element). Safareig i font són en aquest cas els punts de proveïment d’aigua de cada unitat d’habitatge.

La segona de les branques de distribució surt del distribuïdor i ressegueix el mur de contenció que delimita la part posterior de les cel·les pel cantó nord, en direcció a l’anomenada bassa de les tortugues (Figura 6) situada a la cantonada nord-oest del recinte. La canalització envolta la bassa i gira des d’aquell punt per a seguir el seu recorregut adossada al mur de contenció de la tanca oriental del recinte fins a ultrapassar l’alçada de la placeta de l’església, arribant al que hem suposat que podia ser l’hort botànic associat a l’oficina de farmàcia. En tot aquest recorregut alimenta les cel·les que van de la VIII fins a la I (prioral).

Degut a les peculiaritats topogràfiques d’aquest sector no es necessari, en aquest cas, l’existència d’un element semblant a l’aqüeducte descrit abans, ja que el canal s’assenta directament sobre la terrassa del terreny natural retallat on estan situats

Figura 5

ELEMENTS DE LA XARXA D’AIGUA

1 Registre i cisterna de distribució 2 Bassa del Giracó 3 Mina i bassa raconada Creu negra 4 Bassa de les Tortugues 5 Branca distribució interior sector nord-oest 6 Branca distribució interior sector est 7 Cisterna d’alimentació claustre menor 8 Font 9 Bassa de l’hort

els miradors de les cel·les. En aquesta branca, el canal és un conducte de secció rectangular amb les parets fetes de maons sobre solera de morter de calç i cobriment de peces ceràmiques. El sistema de distribució dintre de cada cel·la és una mica més complex que el descrit per a les cel·les del cantó oriental, ja que aquestes acostumen a tenir dos safarejos, un a la terrassa de l’hort i l’altre al porxo vinculat amb l’edifici, a un nivell inferior. La distribució interior es fa també amb una canalització de característiques similars al reg general, el qual es pot apreciar en la cel·la restaurada. En alguns dels murs de contenció d’aquestes cel·les apareixen el nínxols corresponents a les fonts o brolladors per al proveïment d’aigua de boca; en alguns casos en trobem un al porxo i un altre a la terrassa elevada de l’hort. A la zona de l’hort botànic, també hi ha un safareig i almenys un parell de fonts o brolladors dins de fornícules en el mur de contenció. Més enllà d’aquest punt es desconeix el traçat exacte de la canalització que torna a aparèixer adossada al mur oriental del cos de la façana de la Mare de Déu i surt cap a la plaça de l’Ave Maria. És de suposar, però, que la canalització es prolonga fins a alimentar la font situada a la placeta de l’església (Figura 7). Al brancal de l’arc que emmarca aquesta font s’ha localitzat un conducte vertical del sifó que, per sota del paviment creua la placeta per un lloc imprecís, i des d’aquí la canalització deu resseguir la paret est del corredor i pati de l’edifici d’ingrés a la mongia, abastint en aquest trajecte la cuina, els serveis de les dependències dels llecs i també hi deu haver alguna derivació cap al brollador del claustre menor.

El tram de la canalització a la plaça de l’Ave Maria estava fet amb peces prismàtiques de pedra del tipus blau priorat amb canal de forma còncava tallat i unions encadellades. Actualment només es conserva un petit segment adossat a la façana de la Mare de Deu, però es pot seguir el recorregut del muret, de fàbrica de paredat, que li servia de suport al llarg de tot el cantó de llevant de la plaça. Aquest traçat és l’adequat per alimentar les cel·les situades a la galeria de ponent del claustre meridional. Per la necessitat de proveïment d’aigua que tenien les cel·les de la galeria sud del mateix claustre, suposem que la canalització devia girar just abans del corredor que comunica la plaça amb l’hort. A través de la paret posterior dels patis d’aquelles cel·les arribava, igual que ho feia la branca oriental de la xarxa, a la bassa de l’angle nord-est de l’hort. A banda de les tres cel·les aquest tram devia alimentar també la font situada al corredor de l’hostatgeria.

Figura 6

Figura 7