PERSPECTIVA

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS/ Periodista

TEULERES VELLES DE CALVIÀ

En el segle passat s’instal·laren en el municipi tres fàbriques dedicades a les teules de test o a la gerreria, una a Santa Ponça, una altra a Peguera i l’altra ben enmig de Calvià poble.

Quan algú adoba una teulada per evitar que hi hagi goteres, sovint ha de canviar algunes teules. La norma no escrita diu que s’han de combinar les teules noves i les velles i oferir varietat de colors i matisos, combinar els colors clars de les teules noves amb les velles, que són gairebé negres pel pas del temps. Si fent una volta us hi fixau i mirau les teulades de les cases i xalets antics de Calvià veureu aquest mosaic de colors. Les teules velles de Calvià perduren.

Una teulera és una instal·lació fabril artesanal o industrial dedicada a la producció de teules. Amb el pas dels segles, les teuleres primitives de les diverses cultures del Món Antic han anat evolucionant. El bot més gran en quantitat i qualitat va ser amb la revolució industrial. Són les indústries dedicades a la producció de totxos, llosetes i altres articles de consum de l’àmbit de la ceràmica. A Mallorca, la ceràmica és tradicional i les terres de Calvià no en queden exemptes, tot i que en l’actualitat no tenim cap empresa que s’hi dediqui. A Calvià, al segle passat, hi havia tres teuleres: una a Calvià, una a Peguera i una altra a prop del torrent de Santa Ponça. Totes tres varen claudicar fa dècades davant les noves tecnologies, els nous materials que s’empren en la construcció i, diguem-ho també, la moda. Tot i que les teules mallorquines són molt resistents, perquè estan fetes amb fang de gerrer, no poden competir amb les oferides en mercats exteriors. Així, a poc a poc en va desaparèixer la producció, i aquesta indústria de fang tan característica de la nostra terra ja forma part de la història de Calvià. Tot i així, bona part de les teules fabricades a Calvià eren per emprar en les proximitats. Com exemple, les teules de la capelleta de la Pedra Sagrada a Son Bugadelles varen ser fetes a Calvià. El rastre d’aquestes teuleres no ha estat fàcil de traçar. Per sort, de vegades els topònims i malnoms ajuden a ubicar possibles oficis o indústries i això hi ha ajudat en part. Per exemple, al poble de Calvià, darrera el cementeri, hi ha una casa amb una placa que diu «Sa

 Teules pintades, a una casa des Capdellà.

 Bartomeu Simó Esteva sobre un carro carregat de metro..

Teulera». També, segons el projecte de demarcació de 1950, l’actual carrer de Can Marçal, paral·lel al carrer de ses Quarterades, abans es deia «carrer de sa Teulera». Alguns testimonis orals recorden haver sentit que allà hi va haver la pionera de les teuleres del municipi.

COM FUNCIONAVEN?

Tradicionalment les teuleres s’han ubicat en llocs on les matèries primeres són a prop: aigua, llenya i pedreres d’argila que s’exploten a cel obert. Al principi cada fabricant mesclava les argiles segons les seves fórmules, una tasca clarament personalitzada en funció de l’origen i la composició de les terres i dels processos que després les materialitzaven. En la segona fase, les argiles rebien un grau d’humitat adequat i un procés de mescla per poder passar a través de las màquines amb una tecnologia d’extrusió que els donava la forma desitjada (totxo, teula...). En la tercera i darrera fase, les peces passen per un forn on s’enforteixen i resten llestes per ser emprades.

En les antigues teuleres els forns eren de llenya i el foc s’encenia a primera hora del matí i durava tot el dia, o fins i tot diversos dies seguits. Després es deixaven les teules a damunt una espècie de prestatges perquè s’orejassin. A més de teules, fabricaven altres materials constructius, com ara totxos o revoltons, el que va propiciar que al segle passat cada vegada s’empràs menys marès per a les edificacions al poble i s’optàs pels totxos.

Des de la prehistòria tenim constància que a les terres de Santa Ponça s’hi feia ceràmica, però no va ser fins al segle X que els musulmans varen començar a explotar la ceràmica com a indústria, de fet, era un gremi important a Mallorca.

En el municipi de Calvià, segons les investigacions de la historiadora Brígida Gomila, a les teuleres hi treballaven homes, dones i infants, gairebé tots calvianers. Cadascú hi tenia un tasca concreta: uns traginaven els feixos per fer-hi el foc per poder coure les peces, altres s’ocupaven de portar l’argila, altres l’aigua –sovint eren les dones les aiguaderes–, altres feien la mescla, i els més especialitzats en feien les peces. Per exemple, a les teuleres, els qui eren més hàbils amb el fang podien fabricar Els terrissers, que no en consten gaires en els padrons oficials, rebien noms diferents segons l’especialitat o utensili que fabricaven: oller, teuler, gerrer, rajoler, escudeller

 Serradora d'Antoni Quetglas, al final del carrer dels Germans Montcada de Calvià. Foto: Brígida Gomila per a Els antics oficis a Calvià (1860-1960), Ajuntament de Calvià, Documenta Balears, 2017.

altres estris com ara gerres o cossiols. És a dir, no només eren teulers, eren terrissers que feien tot el que podia fer falta. Dos exemples d’això en són Jordi Barceló «Rovellat» i Gabriel Clar «Malero», que de ben al·lots començaren a fer feina a les teuleres. Els terrissers, que no en consten gaires en els padrons oficials, rebien noms diferents segons l’especialitat o utensili que fabricaven: oller, teuler, gerrer, rajoler, escudeller.

No obstant això, el que donava nom a aquestes indústries era el de «teulera», ja que les teules n’eren les peces més emblemàtiques. Les teules serveixen per cobrir edificis, per fer la coberta que es diu «teulada» i serveix per protegir una edificació de la intempèrie del temps. A Mallorca, i en general a tota la Mediterrània, es fan servir teules d’argila cuita. Els principals avantatges que tenen són la seva vida útil, el baix cost i el poc manteniment que necessiten, raons per les quals encara són emprades en moltes de cases i xalets dels municipi.

LA TEULERA DE CALVIÀ POBLE

D’aquesta teulera hi ha ben poca informació documental. Va ser una de les primeres indústries que es va establir a Calvià. La construcció és de 1908, i ja constava d’un forn senzill per a la fabricació de teules i totxos. Era situada al carrer del batle Martorell –via que aleshores encara no s’havia obert i que actualment connecta el carrer Major de Calvià amb el carrer dels Germans Montcada–, a un solar darrera d’unes cases i que encara ara roman sense ser edificat. La iniciativa d’aquesta teulera va ser obra dels germans Pere i Miquel Arbós Gallart, ollers, tos dos fadrins i que varen morir sense deixar descendència. Els dos germans portaven el fang i feien les teules, gerres, cossiols i tines per escurar. Els mestres d’obra de la zona empraven les teules calvianeres fetes per en Pere i Miquel Arbós, que tenien com a tret diferencial que hi deixaven l’empremta del palpís d’un dit. D’aquesta manera, eren fàcilment identificables i possiblement avui en dia també les podríem identificar. Diuen fonts orals del poble que ells varen aprendre l’ofici a l’antiga teulera del poble que hi havia devora sa Capelleta, però més enllà d’un antic nom de carrer no tenim més dades que ho pugui constatar. Saben també el nom d’un altre teuler, Pere Arbós Lladó, nom que consta a la relació d’oficis en el terme de Calvià de 1860-1960, i que potser era pare o cosí dels esmentats Pere i Miquel.

A aquests, per aixecar la seva indústria, l’Ajuntament de Calvià els va posar com a condició prèvia que les instal·lacions tenguessin una xemeneia del

 Ximeneia de l'antiga teulera de Calvià que era a un solar encara sense edificar entre el carrer Major, el carrer Batle Martorell i el del Germans Montcada. Dos germans empresaris hi feien teules, gerres i cossiols. Després de la seva mort, la família d'Es Casino va comprar el solar, el qual va ser llogat a Joan Garriga, que hi va moldre pedra. A la imatge, Jaume Morei i la seva filla Francisca, 1967. Foto: Francisca Morei a TERRASA GARCÍA, X., Calvià, imágenes del pasado, Ediciones Amberley, 2008.

Els feixos de llenya es transportaven amb un carro de trabuc i, aprofitant el desnivell de Cala Fornells, es llançaven, rodolant per gravetat, fins al peu de la fàbrica de teules

gruix i l’alçada establerts legalment en aquell moment, ja que llavors era permesa l’activitat industrial enmig del poble. Això no obstant, hi havia certa regulació, perquè el fum de la fàbrica no perjudicàs cap veïnat. Quan els germans varen morir, la família d’Es Casino va comprar la fàbrica i es va llogar i canviar d’ús.

En aquest impàs, el mestre d’obres Simó Estades Oliver va adquirir a preu de saldo la producció que restava a l’antiga fàbrica (teules, totxos, etc.). Posteriorment, devers els anys 50, en aquell espai s’hi instal·là el ferrer Tomeu Garí i una rudimentària indústria dedicada a moldre pedra. Allà hi feien feina Bartomeu «Tirra» des Capdellà i Nofre Ensenyat Cabrer (Calvià, 1938), el qual, a l’edat de 12 anys, ja menava un camió fins a na Burguesa per carregar pedra de marbre blanquinosa, trencar-la amb una massa de ferro que pesava uns sis quilos i després carregar-la en senalles de goma per dur a vendre a la fàbrica de vidre bufat de Can Llofriu, al carrer Indústria de Palma.

Aquesta teulera es pot observar en unes fotografies de la dècada dels anys 30 publicades en el llibre de l’historiador Xavier Terrasa Calvià, imágenes del pasado (2008). La teulera va ser enderrocada a finals dels anys seixanta o a principis dels setanta.

LA TEULERA DE PEGUERA

Situada a l’actual sortida de Peguera abans de la desviació a Cala Fornells, va ser una indústria aixecada entre els anys 1919 i 1920 pel matrimoni Joan Sans i Maria Roca. L’amo n’era un empresari de Santa Catalina i un parent, un tal «Ravasco» de Calvià, segons informació recollida a la revista peguerina Voramar. El solar era de Francesc Rossinyol de Zagranada, senyor de Torà, que el va donar a canvi que en les seves terres i en les dels voltants de ses Barraques i Camp de Mar s’hi eixermàs la brusca de la garriga, una manera de fer net els boscos, d’aprofitar els recursos forestals i d’evitar futurs incendis. Aquests feixos de llenya es transportaven amb un carro de trabuc i, aprofitant el desnivell de Cala Fornells, es llançaven, rodolant per gravetat, fins al peu de la fàbrica de teules. El forn s’encenia amb aquests feixos i quedava encès dos o tres dies seguits, de manera que la setena de treballadors que hi havia havien de vetlar nits senceres per vigilar i ationar el foc.

La primera indústria de Peguera, la teulera, constava de diverses naus sense parets, de planta baixa i primer pis, on s’assecaven teules, revoltons i totxos. L’argila, o terra de gerrer, per fer material de test per a la construcció, l’anaven a cercar a prop de Camp de Mar, a un lloc que li deien «es clot de sa terra», molt a prop de la pedra de sa Ralla. El net de l’amo, també Joan Sans, recorda que l’argila es posava dins un safareig i només s’emprava la de la superfície, per assegurar que no tenia pedres, ja que la pedra no aguanta les altes temperatures del forn i pot provocar cruis a les peces de test. En l’article de la revista Voramar que en parla s’assegura que els materials de la teulera de Peguera eren els millors de Mallorca per la seva capacitat d’aïllament tèrmic i d’impermeabilització i que per això es venien arreu de l’illa.

Joan Sans té en ment la maquinària per fer les peces, formada per diversos eixos, corretges, politges, cadenes i palanques, que permetien en part una indústria mecanitzada. Com també ho era el procés de tall de les peces, que es feia amb filferro. Les teules, en canvi, sortien de la mateixa amplada per les dues bandes, i s’havien de retallar

 En aquests terrenys hi havia la teulera de Peguera.  D'aquí s'hi extreia l'argilla, a l'anomenat «clot de la terra».  A prop de l'actual carrer Dr. Noé de Peguera és on es feia l'aplec de feixos.

 Calvià tenia indústria, com per exemple la teulera de Peguera. No hi havia edat mínima per començar a fer feina, la necessitat menava en els anys 40. A la foto, entre altres, Pere Joan Terrasa, Miquel Pellicer o Tomeu Juaneda a Cent Anys a Calvià, Ajuntament de Calvià, 1990. Joan Sans, net de l’impulsor, recorda jugar a la teulera de Peguera fent figuretes de fang, que un dels treballadors, mestre Miquel «Pentina», li covia al forn. Això era al 1959. Un any més tard la teulera de Peguera va tancar

d’una en una a fi de fer més estret un dels extrems i donar-los la característica forma de teula. Aquesta mecànica sols la coneixien els qui treballaven a la teulera, ja que va ser imaginada, pensada i ideada per l’equip de feina que tenien.

Per aconseguir l’energia necessària per treure aigua del pou i per a la màquina que empenyia l’argila cap al motlle, s’emprava un motor de gas pobre, és a dir, un enginy que s’alimentava del gas produït per estelles de fusta.

Preus dels materials

Teula

1920 1930

5 cèntims 15 cèntims

Totxo 5 cèntims 15 cèntims

Revoltó 10 cèntims 40 cèntims

Jornal d’un home per 9 hores 1,25 pessetes 3 pessetes

A la teulera de Peguera també hi va fer feina Jordi Barceló «Rovellat», des Capdellà. Va començar vers els 21 anys i n’hi va estar devers deu. Cobrava en funció dels feixos que feia: si arribava a fer dues carretades al dia cobrava molt més que a la finca de Son Claret. Toni Vicens «Fred» i Jaume «des Bar Nou», tots dos capdellaners, també hi treballaren traginant carros amb la terra. Set o vuit homes més feien les teules i altres s’ocupaven de traginar la llenya. El responsable n’era Toni «de s’Hort». Mateu Sans Carbonell, àlies «Mateu de s’Hort», també era un dels treballadors que hem pogut documentar. Com a sòcia, hi havia Margalida «des Forn Vell», que després d’emigrar a França va decidir invertir doblers en la teulera de Peguera. El negoci no va anar tan bé com volia i el seu espòs va decidir tornar a emigrar, aquest pic cap al Marroc, on varen muntar una altra teulera, que tampoc no va suposar el profit econòmic que esperaven.

Joan Sans, net de l’impulsor, recorda jugar a la teulera de Peguera fent figuretes de fang, que un dels treballadors, mestre Miquel «Pentina», li covia al forn per a ell. Això era al 1959. Un any més tard la teulera de Peguera va tancar.

 Teulera d'en Cabil·la, dibuix de Jaume Juan Manzano a Joan Fortesa, Rafel, La Santa Ponça que jo record, Escola de formació en Mitjans Didàctics.

LA TEULERA D’EN CABIL·LA

La teulera de Santa Ponça va ser fundada l’any 1927 per Jaume Juan Far, de Santa Maria del Camí, conegut com «Jaume de Can Cabil·la». Allà també hi feia feina un parent seu que nomia Miquel Far Matas, «mestre Miquel», glosador, comediant i cantador.

La teulera era dins el tros de la possessió de ses Rotes Velles, a prop de Santa Ponça i la carretera d’Andratx, al quilòmetre 18,3. Era just devora un revolt molt dolent que sovint tenia un paretó esbucat, ja que de tant en tant hi ensopegava qualque ciclista, que queia dins els batzers. També hi passaven per allà caçadors de filats i un pic per setmana s’hi aturava un tal Xorrigo amb un Ford «potada» negre, que era venedor de barrals amb licor. El fullet «La Santa Ponça que jo record», escrit per un dels treballadors de la teulera, Rafel Joan Fortesa, fill de Jaume Joan de Can Cabil·la i d’Isabel Forteza Forteza, de Can Seba, explica molt coses de l’ambient que es vivia a la fàbrica:

«Des de la teulera, que estava devora la carretera d’Andratx, fins a la platja hi havia mitja hora de camí, per camins i caminois i camins de carro. [...] Acostumàvem anar a nedar els horabaixes». En el llibre de Brígida Gomila Els antics oficis de Calvià, publicat per l’Ajuntament, consta com a treballador de la teulera d’en Cabil·la Pep Martorell «Teuler», que era l’encarregat d’escampar la terra per assecar-la i emmagatzemar-la a l’hivern. Damià Clar de Son Malero també va fer feina en aquesta teulera i, per cobrar un poc més, va passar a treballar a la de Peguera. Per la revista Veïnats sabem també que hi va fer feina Tomeu Planes, a l’edat de només vuit anys, i que hi va estar fins que amb 17 anys el feren milicià.

La teulera de Santa Ponça era un lloc de passada i on s’hi anava a propòsit per cercar verducs de mata i d’ullastre, com també canyes per fer covos i paners. Per la zona hi creixia molta garriga baixa, que s’aprofitava per fer llenya per als forns de la fàbrica.

De la teulera d’en Cabil·la en sortien, sobretot, peces de construcció: teules, totxos i revoltons. La major part dels seus treballadors eren calvianers –al començament els homes hi anaven en bicicleta i les dones a peu, fins que el 1945 Magdalena «Sera» va acabar amb aquesta distinció per gènere en el transport i anava a fer feina colcant en bici. A la teulera també hi

 Revolt perillós al seu pas per la teulera d'en Cabil·la a Joan Fortesa, Rafel, La Santa Ponça que jo record, Escola de formació en Mitjans Didàctics. (2006).

 Antiga teulera de Calvià poble a TERRASA GARCÍA, X., Calvià, imágenes del pasado, Ediciones Amberley, 2008.

Un altre santamarier va comprar la teulera d'en Cabil·la el 1957, quan el transport havia millorat notablement. Malgrat els avanços, cinc anys més tard, al 1962, la tancaren

va haver santamariers, com el fundador. Segons Rafel Juan, hi feren feina Toni Neo, Bartomeu Palmer –«Tomeu Xeu», que hi va treballar fins als 17 anys i, més tard, va ser l’encarregat de la fàbrica de bloquets de Julià Bujosa–, Joaquim Navarro, Joan «Barragot» i el seu fill Toni, Joan Flores, Biel «Galileu», «Pujol», mestre Miquel «Pentina» –que també va fer feina a la teulera de Peguera–, Llorenç «des Tavernó», Magdalena «Sera», i «ses Bernadetes» –dues germanes de nom Francisca i Margalida, la primera casada amb el carreter de ses Rotes Velles–, i Toni «de Biniamar», que també treballava a la teulera traginant feixines.

Cal tenir en compte que la indústria de ses Rotes Velles es va ubicar allà amb l’objectiu, un altre vegada, de mantenir nets els boscs de brusca –matolls de sota del pinar, mates, estepes, ullastres i d’altres–, a fi que els pinars anassin bons i com a mesura de precaució contra els incendis. En aquesta mateixa línia de l’aprofitament forestal hi ha el denominat «metro». Els pins es tallaven, se’n separaven les branques i es duia la soca fins al punt on es podia carregar un carro o un camió. L’arrossegament es feia al principi amb un mul i més endavant amb un camió. El 1953 la tona de metro es venia a 425 pessetes. Les peces llargues es venien a 600 pessetes. Els compradors eren normalment serradors o fusters. D’altra banda, les branques de pi es venien per fer foc als forns i teuleres.

L’argila per a en Cabil·la es recollia a uns 150 metres al marge esquerra de la carretera anant cap a Peguera, a la dreta de l’avinguda del Mar, a més o manco un quilòmetre de la fàbrica. L’argila es transportava, després d’haver-se eixugat, amb el camió de la fàbrica o amb un carro trabuc, que era llogat per fer uns vuit viatges al dia. Després de 30 anys de treure argila, el clot feia uns 150 m de llargària, uns 20 m d’amplada i uns 15 m de fons.

Un altre santamarier, «mestre Pep» –Josep Vidal–, comprà la teulera l’any 1957, quan el transport havia millorat notablement. Malgrat els avanços, cinc anys més tard, al 1962, la tancaren. El clot va ser omplert amb enderrocs.

En conclusió, les tres teuleres del municipi de Calvià varen ser unes iniciatives empresarials del sector industrial que varen fructificar per la qualitat de l’argila que tenim a la nostra contrada i per la iniciativa i capacitat fabril dels que hi feien feina. A poc a poc, es va anar instaurant el canvi en els modes de construcció més tradicionals i no sempre es feien teulades amb teules de Calvià. Com hem dit al principi, si alçau la vista, però, de segur que en veureu a cases i xalets. Les velles són les fosques, les que aguanten el pas del temps i que són testimoni d’un passat industrial ja desaparegut.