PERSPECTIVA

ANTÒNIA MOREY TOUS / Professora d’Història Econòmica de la UIB antonia.morey@uib.es

DONES, ECONOMIA DOMÈSTICA I TREBALL FEMENÍ: CALVIÀ (1850-1950)

En el passat, els calvianers havien tingut serioses dificultats per guanyar-se la vida dins el límits del seu territori. Era un municipi de terres primes i mal repartides. Sovintejaven els petits pagesos, els mariners i els simples jornalers i van ésser nombrosos els veïns que periòdicament van emigrar a altres indrets per tractar de procurar-se un futur millor. Gràcies, en part, al primerenc desenvolupament del turisme, a la capacitat del sector per arrossegar nous negocis i als fluxos migratoris de treballadors procedents d’altres indrets peninsulars, des de mitjan segle passat es començà a deixar endarrere l’antic model econòmic i social. El que va motivar, alhora, que les dues fonts principals de riquesa del municipi (la terra i la mar) adquirissin nous valors d´ús i de canvi. Tradicionalment, tal com estava repartida la propietat de la terra i es gestionaven les principals possessions, resultava molt difícil que les famílies pageses poguessin mantenir-se només anant a jornal a les grans explotacions i/o combinant aquests ingressos amb els procedents de les minses i generalment poc productives parcel·les de la terra que en el millor dels casos tenien en propietat. La manca de recursos afectava, igualment, la majoria de famílies dedicades a la pesca o a altres activitats relacionades amb la mar. L’ofici de mariner, el segon en importància després de les activitats agropecuàries, es trobava encara més exposat a les inclemències del temps que l’agricultura. De fet, resulta molt difícil concretar el nombre de dies que, de cap a cap d’any, es podia sortir a pescar o simplement a feinejar. Sense oblidar, a més a més, que pel fet de no haver-hi sistemes de refrigeració artificial, les captures s’havien de despatxar aviat malgrat que els preus no resultessin remuneradors.

L’escassa diversificació socioprofessional del municipi queda palesa en els distints padrons de població i en les successives matrícules d’indústria i comerç conservades a l’Arxiu de Calvià. Entre 1850 i 1900, a banda dels representants de l’ordre públic i d’algun càrrec municipal (secretari, jutge, escrivà, etc.) i eclesiàstic (un capellà o dos), la nòmina de professionals era reduïda: un o dos metges, un cirurgià i un manescal, un mestre i una mestressa d’escola i una comare; entre les principals. La presència de menestrals era igualment escassa. En destaquen només alguns fusters, sabaters, ferrers i picapedrers, un o dos teixidors i qualque teuler o terrisser.

 Pellucadores d’oliva tornant a casa (Consell Insular de Mallorca. Arxiu del So i de la Imatge, Fons Rul.lan, ca. 1940).

El sector transformador pròpiament dit estava constituït, sobretot, per establiments dedicats a la manipulació de dos productes agraris: l’oliva i els cereals

Tanmateix, molts d’ells ho eren només a temps parcial i complementaven, sovint, les tasques pròpies de l’ofici amb l’exercici altres activitats o, simplement, llogant-se temporalment al camp o la mar per a desenvolupar qualsevol mena de feina. El sector transformador pròpiament dit estava constituït, sobretot, per establiments dedicats a la manipulació de dos productes agraris: l’oliva i els cereals. L’oli s’elaborava, principalment, en les distintes tafones que hi havia a les possessions del terme i, amb menor mesura, en alguna de les bigues que hi havia instal·lades a diverses cases particulars. Mentre que la farina s’obrava en els característics molins de vent situats a la part alta del terme municipal. El pa, com era habitual en les societats preindustrials, s’elaborava a les llars, encara que algunes famílies el duien a coure a qualque forn del poble. La presència d’establiments industrials o comercials era gairebé testimonial: dues o tres teuleres, una fàbrica de guix, una de pólvora i gairebé res més. La venda i comercialització de productes agraris o de primera necessitat era en mans d’un reduït nombre de comerciants: uns especialitzats en la venda de fruits en verd i en sec (garrofes, figues o ametles), altres en vi i aiguardent, algun mercader de gerga i no gaire més d’una dotzena de tavernes que servien alhora com a punt de reunió i de venda de queviures bàsics; principalment vi, vinagre, oli i arròs.

Entre 1901 i 1950 la situació es mantingué sense gaires modificacions, encara que s’incrementà el nombre d’alguns establiments comercials; fonamentalment les denominades abacerías o botigues de comestibles. Així mateix, les tavernes pròpiament dites foren progressivament substituïdes pels denominats cafès econòmics, alguns dels quals incorporaren altres serveis. Les tafones i els molins seguiren funcionant pràcticament igual, continuà l’activitat a les fàbriques ja existents i s’obriren noves teuleres que es dedicaven alhora a la producció de tota mena d’objectes de fang. Amb el canvi de segle, s’instal·la la primera central elèctrica al municipi, però durant d’anys, tant a les llars com a les petites indústries, es combinà l’ús de l’electricitat amb altres fonts d’energia orgànica: la llenya o el carbó vegetal, la força del vent, els molins de sang i els motors de gas pobre moguts amb clovelles d’ametlla i amb altres restes orgàniques.

Un altre aspecte que es manté també inalterable té a veure amb el sexe dels titulars o propietaris dels establiments comercials i industrials. La presència de dones com a responsables d’aquests, tret que fossin vídues o hereves particulars dels pares, va ser gairebé testimonial. En l’actualitat, sobre l’absència de les dones en les fonts oficials, existeix una línia historiogràfica que ha obert noves vies d’anàlisi i ha aconseguit, si més no, reivindicar el seu rol des de múltiples punts de vista: familiar, econòmic, social, polític o cultural, malgrat que el relat s’ha hagut de construir a partir de casos puntuals i d’excepcions que venen a confirmar, en qualsevol cas, que al llarg de la història el quefer de les dones ha romàs generalment ocult. Des d’aquesta

 Dones collint figues a la possessió de Santa Ponça (ca. 1947). Obtinguda de X. Terrassa: Calvià. Imágenes del pasado. Madrid: Ediciones Amberley.

perspectiva no ens ha d’estranyar, per tant, que el nombre de negocis de titularitat femenina consignats a les matrícules d’indústria i comerç de Calvià sigui gairebé una anècdota. Per la nostra banda, només ens ha cridat l’atenció que el 1894, entre els negocis enregistrats, només a una taverna des Capdellà (quarter 1, núm. 9) figurava com a titular una dona: Paula Balaguer Simó. Entre 19011950 la situació tampoc no canvia de forma substancial, encara que hi ha una major presència de comerços a la menuda regentats per dones (fonamentalment tendes de comestibles i qualque carnisseria) o, fins i tot, algun cafè. D’una banda, el de Maria Planas Cañellas, que el 1931 figura com a propietària d’un establiment on el cost de la tassa de cafè no superava els 30 cèntims. I, per altre costat, el de Maria Cañellas Planas, que el mateix any regentava un altre cafè que disposava d’una taula de billar.

En qualsevol cas, malgrat les mancances de les fonts oficials, no hi ha dubte que a Calvià, com a la pràctica totalitat dels municipis rurals de l’Illa, els ingressos del caps de família i els dels homes en general eren insuficients per al sosteniment de les economies domèstiques, fins i tot quan es tractava de famílies amb no més de dos fills. Per això era habitual que totes i tots (esposes, fills i filles, padrins o padrines, etc.) contribuïssin amb la seva feina al sosteniment econòmic de la unitat familiar. Volem dir amb això que, a l’època que ens ocupa, i ateses les característiques socials i econòmiques del municipi en qüestió, no eren només els membres masculins de la família, per utilitzar una altra expressió freqüentment utilitzada en la bibliografia especialitzada, els qui «portaven el pa a casa». Les dones, pràcticament amb la única excepció de les que feien part de famílies més benestants, treballaven o col·laboraven juntament amb els homes, els nins i les nines de la casa amb múltiples activitats, tant dins la mateixa llar com treballant fora. És més, hi havia una sèrie de tasques, a banda de les relacionades amb la funció reproductora pròpiament dita, que eren considerades pràcticament en exclusiva com a «feines de dona». Entre les principals hi havia tenir cura de la unitat familiar, netejar la casa, cuinar, fer la bugada o cuidar els animals domèstics. A dia d’avui, la importància del treball femení està documentada en pràcticament tots sectors: al camp, als tallers, a les fàbriques, a la mar, al comerç, etc. Sense oblidar, per suposat, tots els àmbits en què fins a dates relativament recents s’han considerats propis de l’àmbit femení: cosir i brodar, fer de dides i exercir de comares, servir i fer de criades o de tetes, etc.

De tota manera, la demanda de treball femení variava, com és lògic, segons l’especialització econòmica de cada comunitat. A Calvià, per exemple, fins a la dècada de 1930, les dones eren sobretot requerides al camp i, amb menor mesura, a la mar, ja fos per fer una tasca específica o, simplement, per ajudar els seus respectius pares, marits o fills. Si bé, per suposat, i amb això cal insistir-hi, sense que rebessin cap remuneració específica pel seu esforç particular. En el cas que ens ocupa, atès que les activitats transformadores giraren sobretot en torn a la producció d’oli i de farina i, en ambdós casos, eren considerades «feines d’home», no ha resultat tampoc fàcil trobar exemples de dones empleades en el sector secundari que treballessin fora de casa. En qualsevol cas, sí que hem pogut constatar que el treball a domicili fet per encàrrec i pagat a escarada, és a dir, a un preu fix segons el nombre de peces produïdes, també va ser una pràctica habitual a Calvià. Tant abans com durant els anys immediatament posteriors a l’inici del turisme de masses, va ocupar un bon grapat de dones (joves, velles, casades o vídues) que, per encàrrec de qualque mercader o, fins i tot, de cases comercials o industrials de fora de Mallorca, produïren tota mena d’objectes que

 Joves aprenent a cosir amb la cinta mètrica al coll. A la part superior, d'esquerra a dreta, Maria des Pont, Margalida Moragues, Catalina de ses Barraques i Catalina Biela. En primer terme, Tonina de ses Barraques, Carme de Ca na Cucó, Antònia de Mofarès, la mestra Magdalena Simó, Magdalena, Anita des Pontet i Francisca Alemany. Foto: Margalida Moragues Pons a X. Terrassa: Calvià. Imágenes del pasado (2008).

El nombre de negocis de titularitat femenina consignats a les matrícules d’indústria i comerç de Calvià és gairebé una anècdota

van anar variant al llarg de les distintes conjuntures. Entre els principals, moneders de plata, llençols i roba de llit per fer caixades de núvia, vànoves, vestits o camises d’home o de dona i, fins i tot, mocadors i altres peces de roba brodades que es van arribar a vendre a les primeres botigues de souvenirs del terme. Si bé, durant els primers anys del turisme, aquesta manera de procedir es va generalitzar arreu de l’Illa i van ser moltes les dones, tant als municipis costaners com als de l’interior o a la mateixa ciutat de Palma, que van participar de la primera indústria dels souvenirs, el que explica, igualment, que una de les imatges més reproduïdes en les targetes postals de l’època fos la d’una dona vestida de pagesa brodant o cosint o, fins i tot, arreglant estris de pesca.

Interessa afegir, a més, que alguns vestigis de cultura material, certs topònims, alguns testimonis orals, qualque glosa i nombroses fotografies, ens alerten de l’interès de continuar insistint en aquesta línia de recerca. És el cas, sense anar més lluny, del rètol d’un dels carrers des Capdellà en què es llegeix «carrer de les Barraleres», el que posa de manifest, si més no, que a Calvià, tal succeí també a Santa Maria del Camí en el cas de l’empresa propietat d’Andreu Bestard dedicada a la producció de licors, la tasca de folrar amb cordes o llata els barrals de vidre (i possiblement també el cordatge d’algunes peces de fang) per evitar que es fessin malbé, va ésser una feina de dones i, sobretot, de nines. Malgrat que del seu quefer quotidià no n’ha quedat constància en la documentació oficial, en disposem d’alguns testimonis orals prou explícits. Per exemple, en una de les múltiples «xerrades de cafè» publicades a la Revista Veïnats, una de les entrevistades (Catalina «Jurdieta») conta com de nina havia folrat ampolles i barrals (el que popularment es deia «fer castanyes») a Ca mò Podera (un domicili particular) juntament amb la seva mare: «[...] als 9 anys ella feia el cordó de jonc que havia d’envoltar les peces i la mare feia les feines més delicades (les bases i els pujants) i després les acabava [...] no anaven a dormir fins que n’havien fet 24». Recorda, igualment, que en una altra casa del poble anomenada Ca ses Nissagues, la mare i les dues filles fadrines també feien de barraleres. Els folraven els vespres formant una rotllada al voltant del braser i, sovint, mentre feien tertúlia amb els veïns. Treballaven per encàrrec i la càrrega de feina variava en funció de les comandes que els feia una empresa de Ciutat (no s’especifica quina). Aquestes al·lotes eren conegudes com «ses barraleres de Ca ses Nissagues» perquè aquest era el malnom de la casa i de la família, malgrat que en una glosa popular, i probablement per a facilitar la rima, el glossador s’hi refereix com a Can Nis. La glosa diu així:

A sa Costa hi ha figueres, a n’es Collet es Molins, a can Fortesa es fadrins, i a Can Nis ses barraleres

Com es veu, l’autor també es refereix a un altre emplaçament en què no hi treballaven precisament dones, sinó els fadrins del poble, és a dir, els al·lots joves o els bergantells. Es tractava, en aquest cas, d’una teulera la titular de la qual ens consta que al 1941 era, casualment, una dona: Isabel Fortesa-Fortesa.

La presència de la dona al camp, ja sigui a través de fotografies o simplement observant les ocupacions en què més freqüentment figuren enregistrades, generalment com a jornaleres o campesinas, és molt més evident i generalitzada que no pas en el cas de la indústria. En la pràctica, no obstant, les tasques que desenvolupaven variaven, lògicament, en funció de si treballaven a la mateixa explotació familiar o de si anaven a jornal a algunes de les múltiples possessions del terme. En les petites explotacions, la subdivisió del treball per sexe no era tan rígida com en les grans explotacions i era freqüent que les dones i les nines de la família, a l’igual que els homes i els nins, fessin tota mena d’activitats: entrecavar, esterrossar, segar i collir olives, ametlles, garrofes, figues i tota mena de fruits. Solien encarregar-se també de l’aviram, present en gairebé totes les unitats domèstiques, un recurs indispensable per poder disposar de carn per a consumir durant les dates més assenyalades del calendari i d’ús per al consum més quotidià.

Solien ser també les dones les qui tenien cura d’engreixar un porc i d’organitzar els ormeigs de la matança anual. Així mateix, s’encarregaven de salar les olives per al consum de la casa i de processar altres productes (figues, albercocs o prunes, per citar-ne només els principals) que durant l’any havien de servir, igualment, per complementar la dieta

 Barralets i una castenyeta cordats per les barraleres de Can Nils que conserva Biel Clar. Foto: Brígida Gomila a Els Antics Oficis de Calvià (1860-1960), Ajuntament de Calvià, 2017.

 Imatge de la portada del llibre La vaga de les collidores d'oliva de Calvià el 1932, de Manel Suàrez Salvà.

familiar. En les grans explotacions, en canvi, la subdivisió del treball per sexe era molt més acusada. Les dones hi anaven sobretot a collir i, en el cas de Calvià, atesa la seva especialització oleícola, es llogaven generalment per anar a collir oliva. Una tasca que començava el mes d’octubre i que no acabava fins passat Nadal. Era, de fet, una de les feines més dures del camp, ja que les olives es collien directament del terra i el fred dificultava la recol·lecció.

Les colles de collidores d’oliva, entre les quals hi havia també alguns homes, a més de nins i nines, treballaven de sol a sol i estaven constantment vigilades pels amos de possessió, els majorals o les majorales de collir, els quals «verga amb mà» les impel·lien a fer via i a no deixar cap fruit per les bardisses. Sovint es traslladaven a peu des d’allà on vivien a les possessions on treballaven i, amb molts casos, no anaven ni tan sols mantingudes, sinó que s’havien d’emportar el pa i la taleca des de casa. Els jornals de les collidores eren extremadament baixos i, a Mallorca en general, es mantingueren pràcticament estacionaris des mitjans vuitcents fins al primer terç del segle XX. Un fet, que en el cas de Calvià, motivà que el 1932 les collidores d’oliva protagonitzessin una de les primeres vagues exclusivament femenines. Es queixaven, sobretot, de la migradesa del seus salaris i que mentre que els homes cobraven entre dues i tres pessetes diàries segons la possessió i una mesura d’oli diària valorada en 0,15 pessetes, elles (a l’igual que els nins), malgrat que rebien la mateixa quantitat d’oli, només cobraven 50 cèntims per jornal.

No voldríem acabar, això no obstant, sense mencionar dues tipologies concretes de dones treballadores els quefers de les quals han estat considerats, fins a dates recents i gairebé per excel·lència, com a propis del sexe femení. Es tracta, d’una banda, de les dones i nines que apareixen a la documentació com aserventes i criades i, per altre costat, de les treballadores conegudes amb la denominació genèrica de «treballadores de l’agulla»: modistes, costureres, brodadores, sastresses, etc. Les tasques d’ambdós col·lectius eren considerades, de fet, com a una prolongació de les feines domèstiques pròpiament dites: cosir, brodar, netejar, cuinar, cuidar dels ancians i dels nins, etc. Fer de criada o de serventa era, a més, una feina feta sobretot per les dones de les classes socials més humils a les llars de les famílies benestants. Determinades ciutats, sense anar més lluny Palma, atreien al·lotes d’altres pobles que canviaven de domicili per llogar-s’hi de criades. Amb les seves retribucions contribuïen al sosteniment de les seves famílies i aconseguien, en un futur, estalvis per poder-se casar i formar la seva família pròpia. En el cas de Calvià es llogaven, principalment, per servir als senyors i als amos de possessió, ja que eren pocs els veïns que es podien permetre tenir servei domèstic. No era tampoc estrany que fins i tot marxessin temporalment a Ciutat per servir a les cases dels mateixos senyors que tenien terres al poble o en altres a les quals anaven recomanades.

Sobre les feines pròpies de modistes, costureres, brodadores, sastresses i altres treballadores de l’agulla, interessa recordar que tant a l’escola com a les mateixes llars, les nines, des de ben petites, eren instruïdes en l’art de la costura i/o del brodat. En part perquè es considerava que, de la mateixa manera que cuinar, tenir cura de la família o de la llar, eren rols essencialment femenins i, altrament, perquè eren activitats que, en qualsevol moment, els podrien servir per guanyar-se la vida, obtenir un ingressos familiars suplementaris (sovint treballant des de casa) o disposar, si més no, dels coneixements bàsics per poder confeccionar els seus propis aixovars de núvies. Un estat, el del matrimoni, que era el que aleshores s’esperava de gairebé totes les al·lotes i per

Els coneixements de costura apresos a l’escola, a cases de modistes o a les llars, els facilitava també poder treballar en determinats subsectors industrials que requerien de mà d’obra especialment instruïda amb l’agulla

 Els cursos de costura comptaven amb gran assistència. Aquest grup de joves adolescents aprenien a cosir a màquina en el convent de les monges franciscanes de Calvià poble. Al fons de la imatge destaquen dos cartells de la famosa marca Singer, que probablement cedia les màquines perquè aquestes joves s'iniciassin en el cosir. Al centre hi destaca un Crist i la imatge del monarca Alfons XIII. Foto: Francisca Cabrer Vich per a a Xavier Terrasa, Calvià a través del tiempo (2008).

al qual es preparaven des de nines. En molts casos, els coneixements de costura apresos a l’escola, a cases de modistes o a les llars, els facilitarien també poder treballar en determinats subsectors industrials que requerien de mà d’obra especialment instruïda amb l’agulla. L’exemple més paradigmàtic és sens, dubte, el dels tallers i les fàbriques tèxtils, sustentades fins a dates recents en mà d’obra majoritàriament amb l’ajuda d’una màquina de cosir, generalment una Singer o una Alpha. Unes màquines que la majoria de dones i al·lotes adquirien pagant-les a terminis i que aprenien a manejar assistint a alguns dels múltiples cursos de costura organitzats per les mateixes cases comercials als distints racons de la geografia espanyola. Com il·lustra, de fet, una de les magnífiques fotografies sobre Calvià recopilades per Xavier Terrasa en el seu Calvià a través del tiempo (2008).

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Escartín Bisbal, J. (2001): El quefer ocult. El mercat de treball de la dona en la Mallorca contemporània, 1870-1940. Palma: Documenta Balear.

Gomila Juaneda, B. (2017): Els antics oficis de Calvià (18601960). «Memòria de Calvià», núm. 4. Ajuntament de Calvià.

Suárez Salvà, M. (2018): La vaga de les collidores d’oliva de Calvià el 1932. Palma: Lleonard Muntaner.

Suau Font, B. (2014): Elles també hi eren: dones de Bunyola. Palma: José J. de Olañeta. Terrasa Garcia, X. (2008): Calvià. Imágenes del pasado. Madrid: Ediciones Amberley.

Terrasa García, X. (2008): Calvià a través del tiempo. Madrid: Ediciones Amberley.

Penarrubia Marquès, I. (2022): «Jornaleres i obreres a Mallorca durant els segles XIX i XX», Dins D. Ginard i Féron (coord.): Dones, treball i moviment obrer. Europa, Espanya, Illes Balears. Palma: Documenta Balear, p. 53-96.