PARLAM

NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista

Entrevista amb

Marc Cano Mayol (Palma, 1975), marger

«ABANS NO HI HAVIA BLOQUETS, ES FEIA TOT AMB PEDRES!»

 Marc Cano a la finca de Galatzó, tocant un dels marges fets seus i dels quals se sent ben orgullós.

Va venir a fer feina a Calvià el 2002 en un programa de l’IFOC per a un projecte de formació de pedra en sec, motiu pel qual va fer de marger durant cinc anys a la finca de Galatzó. Abans ja s’havia format a l’Escola de Margers, havia fet feina a les brigades del Consell de Mallorca i coneixia també la zona del Toro i de Son Ferrer, on va arreglar les voreres dels camins que van cap a la zona militar. Fa més de vint anys que fa de mestre marger.

Calvià és un territori especialment pedregós?

Sí, i a més, amb molta tipologia de pedra. No és igual les pedres que puguis trobar aquí a dalt del Galatzó cap a Galilea o les pedres que puguis trobar a les zones baixes, com ara Cala Vinyes, en què tot és marès. És a dir, hi ha una evolució de la varietat de pedra.

Com saps que una pedra és bona o dolenta?

Per com és de forta. Nosaltres, quan veim una pedra, ja ho sabem. Si és pedra calcària és formidable, li pots fer pràcticament de tot, pots aconseguir qualsevol forma per ajustar les pedres al marge, li pots donar la forma que tu vulguis. D’aquest tipus de pedres en deim «pedra viva», que és la pedra que es pot tractar més bé, la pots ajustar. En canvi, hi ha altres tipus de pedres que són més «mortes», com ara la pedra sorrenca, la pedra de guix... que no és una pedra que es deixi adobar per després col·locar. L’empram per fer uns altres tipus de marge o de paredat. Per exemple, amb els macs de torrents, que són els còdols redons, no els pots tocar, perquè no et quedarà maco... fan mal de compondre i ajustar. Les pedres mortes, que són les que hi ha per la zona de Son Ferrer i el Toro, són argiloses, i si les toques s’esfloren. Potser no amb un cop, però com més els toques, pitjor.

Per què a Mallorca es posen les lloses en forma de ventall?

O espina de peix, de rastrell. Té una funció estètica, i depèn del tipus del terreny. És més habitual amb pedra de llosa, és una qüestió pràctica, no són pedres bones, són pedra sorrenca, és el cas de les maresoses.

On vareu prendre l’ofici? Es necessita un talent especial per fer encaixar les pedres?

Vaig començar a l’Escola de Margers el 1995 i varen ser dos anys amb el mestre Emili Colom, de Bunyola. Després, a les Brigades del Consell de Mallorca, amb Xesc Pastor, que va morir l’any passat. Mestre Colom ens va ensenyar a caminar, mestre Pastor a córrer, l’essència. Evidentment a una escola no ho pots aprendre tot, no basten dos anys de formació per fer-se marger, has d’ensopegar molt, has de passar molta calor, fred, aigua... Diuen també que has de canviar totes les ungles de les mans. És una feina molt dura.

Has de tenir molta de paciència i, sobretot, vista, és un 90 %. Jo, per exemple, som molt bo amb els trencaclosques... i a ca meva som l’encarregat de col·locar l'escurada en el rentaplats. És tenir una visió tridimensional. No penses només en col·locar una pedra, ja penses en la que t’anirà al costat i en la que col·locaràs a damunt.

Recordes quan vares acabar el teu primer marge?

Sí, va ser a Establiments i encara s’aguanta. Era el 2006 i estava fent feina als rentadors des Jonquet, a Palma. Duia un any de rodatge, i un home que passejava ens va dir a veure si voldríem aixecar un esbaldrec, i au venga! Ens vàrem posar en contacte amb la pedrera de Son Bugadelles i vàrem fer el nostre primer marge. Eren 10-12 metres per 1,70 d’alçada, més o manco, una terrasseta que evita l’escorrentia del terreny.

Per què hi va haver tanta necessitat de fer terrasses a Mallorca?

Per aprofitar el terreny. Per exemple, al barranc de Biniaraix hi ha marges i accessos només per a una olivera. Ara ja no surt a compte.

Els marges són part del patrimoni i s’han de cuidar, no deixar perdre. Si no els cuidam, el bosc, el pi, ho envairan tot, i els marges s’esbaldregaran.

Per què és desenvolupa més la cultura de la pedra en sec en els segles XVIII i XIX?

Netejaven els bocins per poder conrear, perquè enmig d’un pedregal no sembraràs. La manera de reorganitzar el sòl era d’aquesta manera, no n’hi havia d’altra. Tota la pedra que

La nostra herència ve dels àrabs

ara veim composta devia estar per una altra banda... serien costers. S’ha anant component, llevant pedres d’enmig dels sementers per poder cultivar i treure’n profit. Era el mètode de subsistència. Llevaves les pedres per poder conrear i alhora augmentaves l’àrea de conreu, segons les necessitats.

Si el pendent és llarg pots fer terrasses amples, si és més pronunciat, són terrasses més curtes, de 3-4 metres d’amplada, com les de Banyalbufar o Estellencs. I hem de tenir en compte que tots els arbres amb el temps poden fer malbé el marge. Creixen i les arrels empenyen, o cau un arbre amb una ventada i tomba el marge.

Els marges són la prova de la humanització de la serra de Tramuntana?

Sí, totalment d’acord. És la petjada de generacions, dels nostres avantpassats. Moltes de vegades eren pagesos els qui els feien, és un coneixement heretat, un ofici. S’havia de saber fer per poder subsistir. Actualment intentam aprofitar el que ja hi ha fet.

Què costa fer un marge d’un metre d’alt?

Depèn, no donaré un preu sense veure el marge primer. Ara mateix marges nous en feim pocs, normalment anam a reparar-ne. No és igual fer un marge si hem de caminar o dur el material... Si tens la pedra en el lloc, entre netejar i començar a compondre, és un mínim de cent euros per metre quadrat, depèn de com d’enqueixalat el vulguis. No és només la jornada de feina, cobres també per altres feines com desbrossar, exsecallar... la preparació de vegades du més temps que pujar el marge. Com més alt és el marge, més laboriós i més dificultós. Depèn també de com de ben fet el vulguis.

Jo m’he negat a fer feines perquè me les manen fer mal fetes i tenc una gran estima a aquest ofici. No em passa, no vull fer segons quins nyaps, com ara posar formigó. El problema és de qui t’ho comana, que no en té ni idea.

Quin tipus de marges podem trobar?

N’hi ha de més o manco elaborats segons el tipus de pedra que hi ha a mà. La carretera de Lluc en té d’espectaculars i jo aquí, a la finca de Galatzó, també en vaig fer un que em vaig passar i tot de massa ben fet, és a la quarta marjada. Allà hi ha coses ben fetes, molt ben fetes, i coses desastroses. A Calvià, a més a més, podem trobar sitges, forns de calç, forns de pa, parats de caça, l’endegament de torrents, empedrats, camins, pous, síquies... hi ha tantes coses! Abans no hi havia bloquets, es feia tot amb pedres!

En aquesta finca, que és el més antic que trobam?

La nostra herència ve dels àrabs, com sa canaleta oberta que va al Ratxo, i és damunt un marge.

Quina diferència hi ha entre un marge i una paret?

Un marge aguanta un terreny i una paret delimita espais. També hi ha les mitgeres i les parets de tanca. Les parets havien de ser d’un metre d’amplada i 1,20 m d’alçada, i a la part superior ser més estretes, és a dir, amb rost. Hi havia sistemes especials, com la paret cabrera, que separa la zona boscosa de la zona de conreu, en la qual la filada de dalt està treta de l’alineació de la paret, de manera que la bístia o animal quan veia aquest sortint que l’envestia ja no botava. També es feien bardisses, feixos d’ullastre, que punxa, i anaven formant una barrera.

Hi ha diferents qualitats de marges. Quins són i cadascun on pot estar?

A les obres públiques sempre han d’estar perfectes, és el que toca. No s'han de caure les pedres! A les carreteres del Consell de Mallorca hi ha desastres i no pot ser, parlam de seguretat. Després, a l’àmbit particular, cadascú a ca seva que faci el que vulgui.

Per exemple, a la carretera vella de Sineu hi havia molts de margers no qualificats. Nosaltres els deim «acaramulladors de pedra». Deu homes en un dia fan una tirada de cinquanta

COM ES FA UN MARGE

Per fer un marge de bell nou necessitam la matèria primera, la pedra. Depenent de com volem que quedi el marge, i el que es vulgui pagar, caldrà més o manco pedra. El preu final depèn molt de l’enqueixalat i la dificultat. De vegades, hi ha marges ben closos per defora però no ben fets a dedins, i han de tenir una essència al darrera.

La pedra s’ha d’adobar perquè tengui una cua proporcional a les dimensions de la cara. Les pedres grosses s’han de col·locar a baix i un poc més petites cap amunt, perquè s’aguanti bé.

L’escombra servirà per assentar les pedres. És una espècie de fonament, que pot ser de terra, però molt millor una solera forta, de pedra si n’hi ha, i si no hi ha «fort» caldrà una fondària proporcional a l’alçada del marge perquè no s’escapi. La primera pedra ha de quedar gairebé enterrada. L'assentament soterrat, a fi que el marge no pugui pair.

Ja amb la pedra i l’escombra, puges el marge. Primer col·locam les pedres dels extrems, dels caps, els cantons, les capginyes. L’acabament d’un marge pot ser un cantó, una pedra natural que tanca, un desnivell... no hi ha cap marge igual!

Per a l’alineació s’empra una llinyola o llandera. I començam a posar s’assentament, que són les pedres més grosses, i li començam a donar un rost, una inclinació, que normalment és d’un 20-30 %. El rost depèn de l’alçada del marge.

Aquestes pedres ni se col·loquen totes soles ni s’aguanten totes soles. És evident que les hem d’anar travant, per darrera i per baix, amb esquerdes o traves. Les esquerdes surten de les restes de treballar les pedres. S’aprofiten totes les pedres, per on passam deixam net. Si hi ha diferents colors de pedres, s’han de mesclar per no fer clapes.

Després de l’assentament les falcam en els costats perquè no tenguin moviment lateral i després cal reblar, això és, omplir a darrera amb reble, que és el farcit que arriba fins a la terra. Són pedres com ara els matacans, pedres de la mida d’un puny. Primer col·locam el reble gros, després el mitjancer per anar tapant forats, per després tornar a col·locar pedres a la superfície, reble petit per tenir bon assentar la següent pedra.

I anam posant pedres d’extrems i la resta de les pedres de la filera, sempre rompent junta amb les pedres de baix i fent que totes es toquin amb les del seu voltant, i reblam fins que som quasi a dalt.

Hi ha dues maneres d’acabar: o amb rasant o amb cadenat, filada de dalt o corona. Segons l’entorn, es tria una o altra opció, per no contaminar visualment. La rasant són pedres desiguals, irregulars, i la filada de dalt són més homogènies, regulars i iguals en altura, que fa que tot quedi més clos.

Darrera de l’encadenat hi va un braó de pedres, còdols normalment, que marca on acaba el caixó. És per indicar a un tractor que no s’acosti al marge i no l’esbaldregui. Si tot fos terra, no s’identificaria bé.

I a gran trets, així es com es puja un marge.

per MARC CANO

metres... i, en poc temps, tot per en terra. Són obres molt cares i la qualitat hi ha de ser.

Altres motius de la caiguda dels marges?

Per causes ambientals, bàsicament. També les arrels, els motocultors, tractors, accidents... De vegades un marge per la part de defora sembla ben fet, però potser el reble no té la consistència que toca. La terra no és reble, ho són les pedres.

Què és la pedra en verd?

La que du morter, que és la pasta per tenir-ho tot compacte, lligar les pedres, d’una sola cosa. És l’argamassa que s’hi posa al darrera per aguantar «suposadament» més el marge. Si aplicam morter ja no és pedra en sec, és pedra en verd. Antigament el morter era de calç o argila. Ara ja s’empra el ciment comú.

Per què no hi ha dones que es dediquin a la teva professió?

Sí que n’hi ha, a Menorca més, perquè les pedres són més petites. A Mallorca hi havia unes al·lotes, crec que eren de Montuïri, formades. Però fent feina ara mateix de margeres... no em sona.

Fa falta cultura de respecte als marges?

Jo esper que amb aquesta entrevista això s’aconsegueixi una mica. Des del gremi de margers, que som uns 200-250, i del qual form part, el problema que veim és que no hi ha relleu generacional. Sembla una professió bucòlica, però en realitat és molt feixuga.

Actualment els tallers que es fan són els projectes Mixt Jove o Projecte 30, que no tenen res a veure amb els d’abans. Si tu anaves a l’Escola de Margers durant dos anys tocaves pedres i feies marges, sorties una mica preparat. Per fer doblers cal un mossatge de molts d’anys. Molt d’alumnat es decanta per una altra especialitat.

Ara, després d’un curs, has de lliurar un certificat de professionalitat i el de marger no existeix, la certificació està aturada a Madrid des de fa molts d’anys. Margers com a tal només ho som a Mallorca, és un ofici que existeix perquè no hem deixat perdre el patrimoni. A la resta d’Espanya no ho veuen com nosaltres. Que la serra de Tramuntana sigui Patrimoni de la Humanitat hauria d’ajudar a aconseguir la certificació i així facilitar un relleu generacional. I crec que hauríem de tenir més doblers de l’ecotaxa.

Crec que ho valoren més els estrangers que nosaltres. Parl dels que venen a fer la travessa, que tenen passió per la muntanya, gust per allò autèntic. I és que no pot ser igual un turista que ve as Capdellà que un que va a Magaluf.

Que la serra de Tramuntana sigui Patrimoni de la Humanitat hauria d’ajudar a aconseguir la certificació de marger i així facilitar un relleu generacional

* Aquesta entrevista es va fer a la finca pública de Galatzó quan encara la calor de l’estiu era aguantadora. Per explicar bé la professió, Marc Cano ens va mostrar diversos indrets de la possessió i va pujar les capamuntes sense que li faltàs l’alè en cap moment.