PINZELLADA

AGUSTÍ JOSEP AGUILÓ I LLOFRIU/ Historiador

NOTES SOBRE L’APROFITAMENT DELS RECURSOS NATURALS DEL TERRITORI DE CALVIÀ A L’EDAT MITJANA

 Eines emprades durant el procés d'extracció dels blocs d'arenisca. Hem traduït al català els noms de les eines, en castellà a l'original. Il·lustració: L. Crespí. U na recerca exhaustiva en els –mai no prou valorats– reculls de documents d’arxiu sobre Calvià publicats per Ramon Rosselló Vaquer1 ens permet, un cop més, il·lustrar alguns aspectes de la nostra història, aquesta vegada referits a l’obtenció de matèries primeres en el territori de Calvià en època medieval, principalment pel que fa a l’extracció de marès a la costa.

L’APROFITAMENT DELS RECURSOS NATURALS DEL TERRITORI

Rosselló Vaquer recull dues notícies de 1336 i 1337 referides a l’atorgament de llicències per treure pega de Mallorca –per bé que no hi consigna la relació amb Calvià. Amb qualsevol cas, el topònim Peguera, provinent del mot «pega», substància que s’obté a partir del quitrà vegetal procedent del pi negre i que servia, entre d’altres usos, per calafatar les barques, ens remet a l’aprofitament d’aquesta matèria a Calvià en temps reculats.

Altres dues notícies fan referència a la recollida de sosa, material emprat en la fabricació del vidre. El 1410 la Procuració Reial de Mallorca establia al vidrier Nicolau Coloma la sosa que podria collir d’una illa dita «Major», situada «a les mars de sa Porrassa» –sens dubte es refereix a l’illa de sa Porrassa, la qual, de retruc, sabem que antigament era denominada «Major». El 1463, Antoni Ala, «vedrier de Ciutat», pagava cinc sous a

1 Ramon Rosselló. Notes històriques de Calvià.

Segles XIII-XVI. Ajuntament de Calvià, 1987, i Ramon Rosselló VaqueR. Noticiari de Calvià.

Mallorca 1998. Si no indicam altra cosa, les referències documentals són extretes d’aquests dos reculls.

la Procuració Reial «per licència que li doní que puscha tallar erba per fer soza per a vidra en la illa denant la illa de Santa Ponça». En aquest cas, la referència a l’indret no és tan clara: es deu referir a les illes Malgrats?

En el recull de Rosselló també hi trobam documentada l’obtenció de guix. Pere Saragossa, personatge que ha donat nom al puig homònim, el 1414 comprà a Guillem Gruat la possessió de sa Porrassa. El contracte estipulava l’empriu –aprofitament– per a ell i la seva descendència de «tres pedreres de guix» i de tres cisternes i barraques.

Una altra activitat ja present a Calvià en aquells temps era la fabricació de carbó a partir de la llenya del bosc. El 1352 Domingo Castelló de Calvià venia a Guillem Carbonell i Joan Ferrer tot el carbó que poguessin fer en la seva alqueria. Ja dins el segle XVI, el 1534, Francesc Serralta llogà a Joan Pieras la possessió de Torà i la possessió de Gabriel Martí –avui Son Martí– en les quals podria fer carbó de pi i de mata (curiosament no s’hi esmenten les alzines).

Pel que fa a l’aprofitament de la terra per obrar teules i olleria, Rosselló en recull algunes referències interessants. El 1321, Francesc Gombau cedí en emfiteusi a Joan Ximerí la meitat del forn de teules, amb barraques, era i bassa, que tenia a mitges amb Ramon Domènec a l’alqueria Torrada –la que posteriorment seria la possessió de Peguera. En aquest forn, consigna el document, s’hi coïen teules, rajoles i altra obra. També tenim notícies d’una societat de gerreria, la que l’any 1352 feren per dos anys Pere Quintana de Calvià, Nicolau Jover i Antoni Sabet, gerrer. Dit Quintana havia de fer la feina del forn, rodes i altres aparells i posar-hi dos esclaus per fer la feina. Algunes dècades més tard, el 1385, aquest Pere Quintana llogà la gerreria a un dels socis, Antoni Sabet.

CONFLICTES EN L’EXTRACCIÓ DE MARÈS: LES DETERMINACIONS DELS SOBREPOSATS DEL GREMI DE PICAPEDRERS DE L’ANY 1442

Però l’activitat més important del sector que avui anomenam secundari a Calvià a l’Edat Mitjana fou l’extracció de pedra de marès.2 Les pedreres de Calvià

2 La qüestió ha estat tractada, des d’un punt de vista etnològic i patrimonial, per Maria CaldeRón díaz; Emmanuelle GloaGuen MuRias; Manel CalVo

TRias en l’article «Les pedres de la mar: l’explotació del marès a la costa de Calvià», publicat a la revista Entorn de Calvià dedicada a la mar (núm. 8, novembre de 2008), basat, al seu torn, en el treball dels mateixos autors publicat a Calvià. Patrimonio cultural, vol. II, Fundación Calvià, 2011, p. 580-588, signat també per Daniel albeRo sanTaCReu.

 Coves de Portals Vells. Foto: Pepe Caño.

 Portals Vells. Foto: Pepe Caño.

 Pedrera de Portals Vells des de l'interior.

proporcionaren part de la pedra necessària per bastir els edificis gòtics religiosos i civils que es construïren en aquells segles a Ciutat.

L’extracció de pedra devia ser una activitat lucrativa i adesiara era motiu de conflicte. D’ací que les autoritats intervinguessin en la seva regulació. A tall d’exemple, el 1419 el governador de Mallorca feia una crida per prohibir tallar pedra a la pedrera de Portals, que era propietat de les monges del monestir de Santa Maria del Carme de Ciutat.3 La situació la il·lustra bé una altra troballa documental important de Rosselló, que ofereix alguns detalls sucosos sobre aquell món dels picapedrers i talladors de pedra. L’episodi es localitza, el 1442, a les pedreres de Rafaubetx i de Port Alt (avui Portals Vells). En aquestes pedreres s’hi produïen abusos en el sentit que alguns picapedrers s’apropiaven de la plaça assignada a un altre o hi llançaven escombraries. L’afer no era baladí –el document cita fins a setze noms d’homes treballant a les pedreres: Jaume Fàbregues, Guillem Vilasclar i Llorenç Vilasclar, Joan Miquel, Bartomeu Pons, Joan Creix, mestre Huguet, Antoni Prats, Pere Cuberta, Miquel Jordi, en Buffi, Antoni Costa, Pere Monserrat, Joan Sunyer, Pere Noguera i Bernat Torrella– i requerí la intervenció dels mateixos sobreposats del gremi de picapedrers –que aleshores eren Guillem Sagrera i Jaume Mates– per posar-hi ordre. Entre d’altres, les determinacions i provisions que aquests imposaren prescrivien la necessitat de demanar permís a qui volgués una plaça, la prohibició d’ocupar les places alienes, amb la indicació a determinats picapedrers de netejar les zones que havien reblert il·legalment, i que no llançassin escombraries en llocs que perjudicassin la feina d’altri.4

Però aquest afer de les pedreres de Rafalbetx i Port Alt no esgota aquí el seu interès. Fixem-nos en dos dels noms citats en tot aquest cas, els de Guillem Sagrera i Guillem Vilasclar. El primer va venir

 Detall de l'interior de les coves de Portals Vells. Foto: Pepe Caño.

3 Esmentem aquí, com a informació interessant que llegim al document en qüestió, la presència del topònim «pedrera de Port Alt», origen, com és sabut, dels actuals Portals Vells i Portals Nous, i també una altra curiositat d’aquesta pedrera: una de les places –el terme «plaça» designava la zona assignada a cada picapedrer per extreure pedra– duia el nom de «plaça de la Verge Maria de la Seu», denominació que podem relacionar amb el fet que, com veurem tot seguit, de Portals sortia pedra cap a la catedral de Mallorca.

 Imatge d'extraccions de pedra de Rafaubetx.

a Calvià com a sobreposat del gremi de picapedrers, juntament amb Jaume Mates, per dirimir l’assumpte; el segon, tenia plaça a les mateixes pedreres de Rafaubetx. No són personatges desconeguts, sinó dos destacats noms del món de l’art i de la construcció a la Mallorca del segle XV. Guillem Sagrera és el genial mestre d’obres –com es coneixien en aquells temps els arquitectes– i escultor de la Llotja de Ciutat. Guillem Vilasclar, membre d’una nissaga de talladors de pedra, fou, en paraules de la historiadora medievalista Maria Barceló, un dels més reconeguts picapedres del segle XV. «Quan Guillem Sagrera se n’anà a Nàpols cridat pel rei Alfons el Magnànim –diu Barceló– per tal de treballar en les obres del Castel Nuovo d’aquella ciutat italiana, plantejà un problema a l’hora de continuar la construcció de la Llotja dels mercaders de la ciutat de Mallorca. Va ser llavors quan Guillem Vilasclar, a més de deixeble del gran mestre Sagrera, esdevendria continuador de la seva obra».5 Constatem, doncs, que ambdós personatges, artífexs d’un dels edificis civils més bells de l’arquitectura gòtica, la Llotja de Palma, tingueren, per motius professionals, un cert vincle amb Calvià.

DESTINACIÓ DEL MARÈS EXTRET DE LES PEDRERES DE CALVIÀ

A Calvià s’extreia pedra de Cala Vinyes, de Portals Vells, de Cala Figuera i de Rafaubetx. Al noticiari de Rosselló hem localitzat diverses referències que indiquen que les pedres de Rafaubetx6 serviren, entre d’altres, per bastir les murades d’Alcúdia (notícia de 1357), el pont que aleshores es construïa al camí d’Inca i que avui coneixem com el «Pont d’Inca» (1465) i, a Ciutat, la presó (1457), el moll (1460) i les portes de Santa Catalina (1460) i del Sitjar (1468), a la murada. També la «bona pedra de Rafalbeig» s’emprà per fer les canals i alçar els arcs de la sèquia de la Ciutat que portava aigua a la porta del Sitjar.7

Els murs i pinacles de l’edifici més important, de Ciutat, la catedral, contenen també pedres procedents dels llocs d’extracció situats a Calvià. Jaume Sastre Moll, que ha documentat la procedència de la pedra que forma la fàbrica de la Seu,8 n’ofereix el següent detall: de Cala Figuera venia la pedra que serví per alçar els primers pinacle i arc boterell del costat sud del temple, a davant el Palau Episcopal; i de Portals, la que s’utilitzà per bastir la capella de Sant Bernat. Segons Sastre, la qualitat de la pedra que arribava de Santanyí i de Felanitx era de més bona qualitat que la procedent de Cala Figuera i de Cala Vinyes, i el material procedent d’aquest darrer indret, així com el que s’extreia a Portals, s’usà sobretot per reblir els murs.

 Graons excavats a la roca a la pedrera de Cala Figuera.

5 Maria baRCeló CRespí. «Notes sobre els Vilasclar, picapedres», Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 19 (1993), p. 127-140. Segons Barceló, un altre membre de la nissaga Vilasclar, Cristòfol, germà de Guillem, tenia una casa a les pedreres de Rafaubetx.

6 L’article citat de Maria Barceló relaciona també les obres de Ciutat a les quals es destinà pedra de Rafaubetx. 7 Maria baRCeló, op. cit., p. 131. El document sobre la sèquia que cita Barceló és de 1460 i s’hi citen topònims de Calvià avui desapareguts: «[...] e los dits gresons sien de pedra de Rafalbeyt fort de les plasses relexades de la illa», emperò que «no sia tallat al xepar o sia de la plassa relexada d’en Noguera o de la Cala Sperdenya o de la cova de Na Moreya». 8 Jaime sasTRe Moll. «Canteros, picapedreros y escultores en la Seo de Mallorca y el proceso constructivo (siglo XIV)». Butlletí de la Societat

Arqueològica Lul·liana, 49, 1993, p. 75-100. La informació sobre Calvià que conté l’article de Sastre ja ha estat esmentada a M. CaldeRón et alt.,

Calvià. Patrimonio cultural, vol. II, p. 587.