12 minute read
PARLAM
NEUS FERNÁNDEZ QUETGLAS / Periodista
Advertisement
Entrevista amb
Joana Maria Petrus Bey (Maó, 1961), cap d’estudis de Geografia a la UIB
Quines són les característiques bàsiques de la indústria històrica a Mallorca?
Hi ha una disponibilitat de mà d’obra intensiva i pluriocupada, i la força de l’empresariat local, que crea xarxes comercials. Hi ha també una connexió del sector productiu primari i un procés d’industrialització que va reeixint a partir del segle XVIII i que aconsegueix transformar molts de productes agraris i traslladar-los a l’esfera comercial i dur-los a les colònies, al comerç indià. Finalment, també hi ha la creació de productes nous, com les sabates i les teles de llengües.
El procés de turistificació es va donar de manera ràpida i va ocultar un sector industrial incipient, o mai no hem tengut un sector industrial potent?
És un tema que s’està estudiant des dels anys 80 a la UIB des de la història econòmica. Les investigacions han tombat la idea que Mallorca va passar del món agrari per passar al turisme. És un mite que encara perdura. El propi turisme, que dins dels sectors més intel·lectuals té de vegades mala premsa per ser depredador del territori i que esgota recursos, s’ha cercat uns orígens romàntics. Hi ha qui col·loca els antecedents del turisme en els viatgers del segle XIX, com si les illes haguessin estat descobertes per ells... És ver que varen transmetre la seva visió, però des de la història econòmica podem assegurar que és rotundament fals que siguin els viatgers els qui posicionin les Illes al món. Els viatgers romàntics varen donar a conèixer les Illes i les transmeteren a una elit intel·lectual, però ja teníem tractats comercials. Les Balears eren hiperconegudes des del temps dels romans i així ho heu constatat a Calvià amb moltíssimes restes arqueològiques. Al llarg de la història podem assegurar que el fet de ser illes ha estat un avantatge.
Entre ser illes i el món industrial, quins avantatges hi pot haver?
Les illes sempre hem tengut més possibilitats de comerciar amb altres ports de la Mediterrània i això va permetre sobreviure millor a les crisis de producció que es patien a la Península. Sempre hem estat hiperconnectades a través del comerç marítim, érem i som un nòdul molt important.
Llavors Mallorca no era l’«illa de la calma»?
El magnífic llibre L’illa de la calma és obra del pintor Santiago Rossinyol, fill de teixidors de Manlleu, de la burgesia catalana. Forma part de la Renaixença literària, dels Jocs Florals... un corrent que defuig de la industrialització, un moviment que espiritualitza un món que s’està esvaint, que pressent la fi del món rural. És una visió essencialista, una Mallorca de pau, on no passa mai res, on no hi ha soroll, tot és pagès... tot transcorre en una mitificació de la vida rural, com si fos una plena connexió amb la natura amb equilibri, com si no hi hagués hagut mai fam ni malalties... En aquests mateixos moments a Calvià hi ha la vaga de collidores d’oliva, hi ha la feina dels sindicats, les lluites obreres... L’illa de la calma mitifica la imatge d’una Mallorca que va existir. però no en el moment en què la retrata. És una obra literària de ficció que encaixa en el Romanticisme.
Per què hi ha un desconeixement tan gran del passat industrial?
La burgesia hauria de reivindicar el seu propi passat industrial. Cal tenir en compte que les inversions per al turisme provenen dels doblers fets en els circuits comercials, no són capitals forans. Són els empresaris industrials els qui aposten primer per la xarxa ferroviària amb l’objectiu de poder fer arribar tots els productes que es produeixen al port de Palma i comerciar amb les colònies. De fet, hi havia un projecte de ferrocarril per a la costa de Calvià el 1918, però va fracassar. Hagués estat molt important en el passat i en el present.
La causa de la turistificació de Calvià és no haver tengut un passat industrial rellevant?
Per què el turisme se centra a la costa de Calvià i no a una altra banda? Calvià és el municipi amb més places turístiques de les Balears. Les terres de Calvià eren de grans possessions amb
oliveres i sembrats de cereals. Per sobreviure, en el segle XIX, molts de terratinents varen hipotecar les seves finques per tenir doblers líquids. Aquest procés es fa perquè les terres, especialment les costaneres, no són gaire productives i no donen per mantenir grans possessions. Són terres poc productives a les quals els va sortir l’oportunitat de ser destinades a una altra feina, en ser terreny per construir... Hi ha un diferencial de capital tan gros que és com inevitable no invertir en turisme.
Hi va haver un procés de substitució progressiu del passat agroindustrial amb el procés de creixement turístic. El canvi d’ús és lògic. Per exemple, el fraccionament de les finques de Magaluf coincideix amb les vagues de les collidores d’oliva que esmentaven que reclamen un salari més gran. El que està clar és que els doblers generats en el circuit del comerç es reinverteixen en al turisme, que dona un retorn de la inversió de capital més ràpid.
El pes de la construcció, al voltant d’un 6 % a Calvià dins la mitjana de Balears, és una dada positiva?
Ha estat un sector que a Calvià primer va proveir equipaments hotelers i infraestructures turístiques, i després habitatges residencials, alguns dels quals són segones residències i d’altres són inversions especulatives. Els doblers que abans es refugiaven als bancs i que donaven interessos ara compren actius que tenen potencial de revalorització i això encareix el bé, motiu pel qual és tan difícil l’accés a l’habitatge.
És possible reindustrialitzar o apostar fort per la indústria?
Qui deixarà la gallineta dels ous d’or per a una inversió futura a llarg termini? Encara no sabem com aniria. Han de ser persones visionàries, o quan sigui molt evident que el turisme no és rendible o que no genera dividends tan importants. Això encara està per venir. Semblava que el Covid ho havia de replantejar tot, però no ha estat així.
Pot Calvià deixar de ser una destinació turística?
No, Calvià va apostar per desclassificar sòl urbà i en general té la tendència a millorar la qualitat de l’oferta turística. Malgrat amb el canvi climàtic poden canviar moltes de coses, al turisme encara li queda molt de recorregut. L’equilibri a l’hora d’extreurematèries primeres, transformar-les i donar un servei a la societat és un esquema idíl·lic, però no es tracta de tenir un terç de primari, secundari i terciari. Avui en dia l’agricultura et pot donar un PIB alt i poca població activa perquè tot està molt mecanitzat. Les societat de serveis són també industrials.
Es pot reactivar el sector industrial a Calvià?
No es pot plantejar estricament a Calvià, ni a Mallorca ni a Balears. El món està globalitzat. Es tracta d’enganxar sectors pautadors, els sectors capdavanters del marc europeu. Està clar que convivim amb màquines arreu, com els cotxes, els aires condicionats, els ordinadors... Són el nostre suport. Vivim en una societat hiperindustrialitzada, hiperconsumista i hiperaccelerada. El futur va cap a la robòtica, la intel·ligència artificial, el maneig dels Big Data... En aquest món postfordista s’ha trencat la visió dels sectors econòmics per separat, ara tot està mesclat. També hi estava abans la mescla entre el sector primari i l’industrial, ja es feien cases! Ara mateix del que hi ha molta de demanda és de manteniment d’infraestructures i d’equipaments. La construcció bioclimàtica també serà un dels sectors clau, perquè la isoterma apujarà també al nord d’Europa i haurem de condicionar de forma sostenible els habitatges.
I on podria haver un nínxol de mercat per a la industrialització?
La indústria fabril no tornarà. Tenim la tendència a pensar que les societats evolucionen seguint la cronologia del sector agrícola, industrial i finalment el de serveis. Pensam que un país amb ma d’obra agrària és un país endarrerit i que una societat amb la població activa en el sector industrial és en fase de desenvolupament. Aquesta visió sembla que obliga a passar per aquestes fases de manera ordenada per evolucionar de manera natural. No obstant això, el país més pobre del món, Haití, té el 56 % de la població fent feina en el sector serveis... La teoria de Rostow dels anys 60 sobre el desenvolupament per etapes està obsoleta. Els països pobres no ho són sense motiu, hi ha una dependència, són països empobrits, la pobresa dels quals la globalització ha incrementat més.
Com s’aconsegueix ser competitius en indústria?
La indústria s’ha tornat molt competitiva i l’única manera de diferenciar els productes és que han de ser molt bons en prestacions i en valor afegit. Les empreses industrials estructurades de forma vertical que incloïen tota la cadena productiva des de les matèries primeres se n'adonaren que els beneficis no permetien innovar en totes les fases i llavors decideixen quedar-se la fase final i desmuntar l’estructura vertical i desterritorialitzar-la, és a dir, traslladar les fases més intensives en mà d'obra als indrets del món on més rendibles puguin ser. Fins i tot, desfent-se’n d’algunes fases i comprant peces als millors proveïdors que hi hagi en el mercat. Així, les activitats industrials intensives en mà d’obra, com ara els tèxtils i l’automobilística, es varen instal·lar en països empobrits. S’industrialitzaven? Sí, però eren indústries alienes. El postfordisme és el que ha permès a les empreses continuar a la seva seu i comprar els components a fora. Amb la crisis globals, el món occidental s’està replantejant aquest model perquè, per exemple, tenim crisis de compo-
nents. Fa falta una política comuna per poder sostenir tota la cadena de producció.
Quin avantatge tenim en la situació econòmica actual pel que fa a la indústria?
Per les Balears passen milers de rutes de vaixells i és una posició geoestratègica, tant nord-sud com est-oest. Per als béns de molt de valor afegit i poc pes, es pot pensar que aquí podem produir moltes de coses. El cos d’insularitat té un preu, però ser una illa té avantatge si hi ha llibertat de comerç. Les mercaderies que s’han d’importar són costoses. De fet, també rebem molta de producció agrícola. El mercat intern es podria impulsar, però tenim encara el problema de l’estacionalitat i el desnivell de demanda entre la temporada alta i baixa és molt alt. És clar, és més eficient comprar a fora, però genera una major dependència del transport.
El sector financer a les Balears aposta per la industrialització?
Ara mateix és difícil de dir, els bancs han canviat molt i l’atenció ja no és personalitzada. El bé doblers no sempre ha estat rendible, fins i tot ha estat negatiu. Estam en una zona euro i no podrem controlar la inflació amb les mesures clàssiques. El capital sempre cerca recers segurs, és covard. Històricament veiem que els projectes exitosos són de persones que s’han arriscat. Potser els camps de la biotecnologia, de la biomedicina, de la biologia marina... Hem de tenir en compte també tot allò que vendrà derivat del canvi climàtic. La Mediterrània és una bassa i s’està escalfant i Mallorca n’és un observatori excel·lent. S’ha d’innovar en tecnologies per gestionar els canvis que comporta el canvi climàtic, que és un repte per a l’espècie humana. Cal enfortir l'aliança entre la recerca i els sectors estratègics lligats a la tecnologia.
Què passarà amb la transició energètica?
Hem de tenir en compte que tota la tecnologia funciona amb energia. La producció energètica serà una altra de les peces clau. Ara necessitam vies alternatives. Si a Europa s’ha declarat l’energia nuclear com a energia verda! No és fàcil canviar l’economia i trobar substituts, és un repte molt difícil. La producció energètica serà un altre dels sectors claus on invertir.
Les persones de Calvià estan preparades per al canvi de sector productiu?
Per als sectors més innovadors, no. El sistema educatiu no avança al mateix ritme que demana la societat. L’educació és la garantia del progrés de la societat i hem de ser capaços d’innovar, cal preparar amb més flexibilitat per a la realitat que tenim. El jovent té un atur juvenil molt elevat i potser no viuran tan bé com han viscuts els pares. L’educació ha de ser un ascensor social, i tothom ha de poder accedir a l’educació i mantenir-se dins el sistema educatiu, per exemple, també en l’edat adulta. Per això les formes semipresencials o no presencials tenen tant d’èxit. La tecnologia permet compartir espais virtuals, no físics. L’educació és un gran èxit de la societat industrial i el sistema es va implantar quan els coneixements que transmetien les famílies no podien proveir dels requeriments que necessitava la societat d’aleshores.
En quines línies treballa la UIB en aquest canvi?
La universitat ha de donar resposta a les necessitats socials i això ve marcat en un pla estratègic. En el nostre cas, estam finançats per la comunitat autònoma. La UIB també ha de ser un ens visionari i preparar persones per liderar aquestes transformacions. Ens avançam, hem de tenir visió estratègica. En general, a Espanya tenim carreres molt bàsiques, però poden estar combinades i generar camps híbrids. La ciència avança des dels límits. Ha sortit la neurocirurgia, la biotecnologia... Els problemes són tan complexos que es fa necessària la complementarietat. En aquest sentit, les humanitats tenen un valor afegit encara no prou explotat. Des de la UIB es treballa amb coordinació amb altres territoris gràcies a diversos programes impulsats per la Unió Europea. Es treballa en la innovació. Amb persones amb visió de futur. Caldrà aglutinar el talent, no podem menysprear-lo.
Hi ha una política ferma des de les administracions pel que fa a l’impuls de la industrialització?
Sí, però no se sap exactament cap a on. S’han de prioritzar les línies que generin complicitats entre empreses, no hi pot haver innovació en tot, cal apostar per aquells camps en què volem destacar. S’han de crear sinergies entre diversos sectors que poden semblar que no estan connectats però que junts tendran més èxit. Caldrà un consens empresarial. Els empresaris han de veure que aquestes aliances poden funcionar, que són complementàries. El sector hoteler ha comportat creixement d’altres sectors també. El sector d’imatge i so és un dels camps pel qual podem apostar, ja que, per exportar, podem emprar les vies digitals. En general, però, fan falta més places en els cicles superiors de la formació professional.
* Aquesta entrevista es va fer un dia calorós de juliol al despatx de Joana Maria Petrus a la UIB, un dels pocs que té aire condicionat de tot l'edifici que funciona bé.
