L’ètica de la cura en temps de pandèmia

Paola Galbany Estragués Presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona

No fa gaires anys, molts asseguraven que les malalties infeccioses acabarien desapareixent. L’èxit que va suposar l’erradicació de la verola humana, l’any 1977, va generar un estat d’eufòria que va portar molts científics a pensar que els antibiòtics, les vacunes, els desinfectants i les mesures higièniques podrien acabar algun dia amb totes les infeccions, almenys en els països més rics.

Tot i així, l’eufòria va durar poc. L’epidèmia de VIH i l’augment de la resistència als antibiòtics van demostrar que és impossible acabar amb els patògens. De fet, la globalització, la massificació urbana i l’escalfament global ens han fet encara més vulnerables a les infeccions, malgrat que mai havíem tingut tantes eines al nostre abast per protegir-nos dels microbis. La pandèmia provocada per la covid-19 ha estat l’últim episodi, i també el més impactant, cosa que demostra que les infeccions segueixen sent una amenaça ben viva i amb un impacte cada cop més global.

L’ésser humà no és invulnerable. Encara que els avenços científics i tecnològics hagin fet que visquem més temps i amb millor qualitat de vida i que cada cop siguem més capaços d’entendre millor la realitat que ens envolta, sempre estarem exposats a una infinitat de perills que amenacen la nostra vida. Com estem veient amb la crisi climàtica, molts d’aquests perills els estem provocant nosaltres mateixos.

El fet de reconèixer que les persones som vulnerables és la premissa principal de l’ètica de la cura, una teoria moral que va ser desenvolupada per la psicòloga Carol Gilligan durant els anys 1980 i que ha estat molt influent en el discurs feminista de les darreres dècades. [1] L’ètica de la cura de Gilligan es contraposa a l’ètica dels drets o de la justícia –que és la que tradicionalment ha imperat en l’àmbit de la política i del dret–, que es basa en valors masculins, com ara la uniformitat, l’individualisme i el respecte a la norma. De fet, els dos enfocaments són complementaris, de manera que l’ètica de la cura suposa la humanització de l’ètica de la justícia.

Gilligan posa èmfasi en la relació de les persones i en la seva interdependència, tenint en compte que tothom té necessitats diferents, que en cada cas han de ser abordades de manera diferent. L’ètica de la cura té un enfocament comunitari, que s’orienta cap a les relacions i la satisfacció de les necessitats de les persones.

El model de Gilligan coincideix plenament amb els principis que guien la professió infermera, que s’ocupa de cuidar les persones. El cuidatge parteix de la base que les persones som vulnerables i tenim necessitats en l’esfera física, en l’emocional, en la social i en l’espiritual. Tradicionalment, la pràctica de la cura ha estat realitzada per les dones i ha estat socialment poc valorada i no remunerada. El cuidatge té una importància cabdal en la supervivència de la nostra espècie. Durant gran part de la història de la humanitat, l’art de la cura s’ha anat transmetent de generació en generació, de mares a filles, i s’ha restringit a l’àmbit familiar, d’on s’ha donat sempre per fet que hi havia de romandre. Fora d’aquest àmbit, la pràctica de la cura s’ha vist amb desconfiança i fins i tot s’ha perseguit, com, per exemple, durant l’Edat Mitjana, quan les llevadores i les sanadores –que la població anomenava “dones sàvies”– eren tractades de bruixes.

Fruit de la confluència entre aquesta tradició de provisió de cures informals i la visió científica procedent de les ciències biomèdiques, es va desenvolupar la infermeria moderna, que professionalitza el cuidatge a partir de l’evidència científica.

La pandèmia ens ha fet adonar de la importància que té la cura en les nostres vides i ha posat en valor les activitats que fan les persones que s’ocupen de vetllar pel benestar dels altres, especialment, el rol que tenen les infermeres per satisfer des d’un punt de vista holístic les necessitats de les persones, tant les físiques com les psíquiques, com les socials.

Ara és un bon moment per repensar la manera com les nostres societats es cuiden a si mateixes. Les desigualtats socials, que cada cop són més acusades [2], i les situacions com les que estem vivint amb la pandèmia i amb els efectes de la crisi climàtica, que s’agreujaran durant els propers anys, només les podrem abordar situant la cura en el centre de les polítiques públiques, amb l’objectiu de garantir el benestar de tota la població. Això implica incorporar una mirada ètica que assumeixi la vulnerabilitat de tots els individus i prioritzi la satisfacció de les necessitats de totes les persones.

Referències

1. [1] Gilligan, Carol (2013). El daño moral y la ética del cuidado. A: Gilligan i altres. La ética del cuidado. Barcelona: Fundació Víctor Grífols i Lucas.

2. [2] European Anti Poverty Network (2021). El estado de la pobreza: Seguimiento del indicador de pobreza y exclusión social en España 2008-2020. Disponible en línia a: https://www.eapn.es/estadodepobreza/ARCHIVO/documentos/informe-AROPE-2021-contexto-nacional.pdf