16 minute read
L’ètica infermera en temps de pandèmia
El dia 13 de juliol de 2020 es va dur a terme el webinar L’ètica infermera en temps de pandèmia, en què es van abordar els dilemes ètics i les experiències professionals i personals en l’àmbit assistencial des de la perspectiva dels hospitals d’aguts, les unitats de covid de final de vida i les residències geriàtriques, i com han afrontat la crisi sanitària provocada per la covid-19 en els diversos àmbits.
Escanegeu aquest codi per obtenir més informació sobre el webinar i per veure’l
La infermera, l’ètica i la pandèmia
L’ètica infermera en temps de pandèmia
Ponents
María del Mar Sevillano Lalinde
Infermera supervisora de Pneumologia i Cirurgia Vascular de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Postgraduada en Nutrició, Alimentació i Dietètica, i en Atenció Prehospitalària Urgent i Màster en Lideratge i Gestió dels Serveis d’Infermeria. Docent de pregrau i postgrau en el curs de gestió per a comandaments intermedis de l’Associació Catalana de Direccions Infermeres.
Ana Rodríguez Marcos
Infermera del Centre Fòrum Hospital del Mar (Parc de Salut Mar, Barcelona). Especialista en Geriatria i postgraduada en Psicogeriatria i Infermeria del Treball. Tutora i docent de cursos de capacitació professional per a l’atenció de persones dependents del Servei Català d’Ocupació.
Noemí Sech Macías
Infermera. Directora de la Residència Mutuam Collserola. Especialista en Geriatria i postgraduada en Infermeria Geriàtrica i Gerontològica, membre de la Vocalia de Geriatria del COIB des de 2020.
Moderador
Gerard Colomar Pueyo
Infermer de l’Hospital del Mar, de Barcelona, i membre de la Comissió Deontològica COIB.
La infermera, l’ètica i la pandèmia
L’ètica infermera en temps de pandèmia
Resum del webinar
Experiències d’infermeres durant la pandèmia
Gerard Colomar
1. Introducció
El 13 de juliol del 2020 va tenir lloc el webinar L’ètica infermera en temps de pandèmia, organitzat per la Comissió Deontològica del COIB, amb la finalitat de donar continuïtat a les Reflexions de futur i compromís de les infermeres arran de la pandèmia de la covid-19, que la Comissió va presentar coincidint el Dia Internacional de les Infermeres.
A l’acte, van participar María del Mar Sevillano Lalinde, infermera supervisora de Sistema Respiratori de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron; Ana Rodriguez Marcos, infermera del Centre Fòrum Hospital del Mar (Parc de Salut Mar, Barcelona), i Noemí Sech Macías, infermera i directora de la Residència Mutuam Collserola. La Comissió els va agrair que acceptessin compartir amb la resta d’infermeres les seves experiències professionals durant aquests temps, els seus dilemes ètics i les seves emocions en desenvolupar la seva activitat professional. El moderador va ser Gerard Colomar, integrant de la Comissió Deontològica del COIB.
La presentació del webinar va anar a càrrec de la presidenta de la corporació, Paola Galbany. A continuació, el moderador va presentar les participants i les seves ponències: Maria del Mar Sevillano explicaria la seva experiència des de l’hospitalització d’aguts, amb la xerrada La transformació, reorganització i triatge de les unitats assistencials en temps de covid, i Ana Rodriguez Marcos se centraria en unitats de final de vida de malalts amb covid, amb la sessió Comiat amb la tablet, i Noemi Sech donaria el seu testimoni sobre les residències geriàtriques amb No es pot sortir!
El webinar volia donar veu a infermeres, que no tenien la condició de professionals expertes en ètica professional, perquè expliquessin allò que havien viscut, professionalment i personal, durant els moments més durs de la pandèmia, així com els dilemes ètics a què s’havien enfrontat.
La convocatòria tenia dos reptes:
1) Apropar al col·lectiu professional una situació viscuda recentment en què es va haver de donar resposta a unes situacions sobre les quals no existia una experiència prèvia.
2) Fer-ho en un format digital, que podia dificultar a les participants la correcta transmissió i recepció de les seves experiències.
Les ponents ens van ajudar a superar aquests reptes, explicant de manera clara les seves experiències i adaptant-se perfectament amb format de webinar. Maria del Mar Sevillano va parlar de la dificultat per reconvertir els serveis sanitaris convencionals d’un hospital d’aguts –una unitat d’hospitalització– en serveis per a malalts semicrítics d’un dia per l’altre, amb la plena implicació dels professionals implicats, afegint-hi el testimoni de l’impacte de la pandèmia en la seva vida personal.
La infermera, l’ètica i la pandèmia
L’ètica infermera en temps de pandèmia
Ana Rodríguez va relatar la seva experiència en un centre sociosanitari, on en un primer moment no es podia acompanyar presencialment les persones afectades per covid en situació de final de vida, pel risc i la por al contagi, una situació a què van fer front les infermeres, acompanyant els malalts i també les seves famílies.
Des de l’àmbit de les residències geriàtriques, Noemí Sech va explicar que quan anava cada dia a treballar a la residència no sabia el que s’hi trobaria. La residència, llar de la persona resident, en els moments més durs de la pandèmia, no permetia a ningú entrar ni sortir. Els únics acompanyants de les persones residents eren els professionals.
Aquestes línies sobre el webinar volen recollir el que les ponents convidades ens van aportar en relació amb la pràctica de l’ètica, perquè l’ètica en una professió no només ha de ser teòrica, sinó que ha de tenir una aplicació pràctica.
Les tres ponents van haver d’afrontar en el seu dia a dia professional i personal diferents dilemes ètics, com la resta d’infermeres:
• Com les infermeres poden fer front a una situació totalment nova i incerta.
• Com tenir en compte el repartiment de recursos existents, tant humans com materials i, fins i tot, immaterials, com pot ser la gestió del temps.
• Com ha estat la relació amb les persones ateses, tot i les barreres que suposaven els EPIs o l’adopció de protocols per limitar l’accés dels familiars. Les intervencions han posat de manifest la faceta més directa de l’ètica infermera, la que es mostra a través de l’acompanyament, de l’escolta, de la paraula, del contacte físic i, en definitiva, de tot el que té a veure amb la cura des d’un punt de vista global.
En aquesta pandèmia hi ha molts temes que necessiten una resposta ètica per als professionals assistencials i per a les persones que, des d’altres àmbits, reflexionen sobre l’ètica i la regulen: la limitació de recursos –humans i materials– per donar una correcta assistència sense posar en perill la integritat física i psíquica de la infermera que atén el malalt, l’adequació de l’esforç terapèutic i l’acompanyament durant la malaltia, especialment en situacions de final de vida. Hi ha altres temes que encara perduren: l’assistència telemàtica enlloc de presencial, les llistes d’espera per atendre persones amb malalties no covid que requeriran de nous pronunciaments. Perquè l’ètica ens ha d’ajudar a donar una resposta als dilemes de caire moral que se’ns presenten, per tal d’esdevenir infermeres excel·lents.
2. Testimoni de Maria del Mar Sevillano Lalinde: La transformació, reorganització i triatge de les unitats assistencials en temps de covid, des de l’hospitalització d’aguts
Maria del Mar Sevillano va explicar com va viure aquesta situació i quins sentiments va tenir durant aquest temps com a infermera des de l’assistència, com a malalta de covid-19 i també com a persona que ha perdut un familiar per aquesta malaltia.
La ponent és supervisora d’infermeria de les unitats de Pneumologia i Cirurgia Vascu- lar de l’Hospital de la Vall Hebron. Quan va començar la pandèmia, al març de 2020, aquestes unitats es van haver de reorganitzar totalment d’un dia per l’altre. Sevillano va reconèixer que “l’entrega dels professionals durant aquest procés va ser increïble, especialment els de Pneumologia, tenint en compte que les persones que ingressaven a l’hospital amb covid-19 presentaven problemes respiratoris severs.”
Des d’un primer moment, al centre van treballar amb risc zero. No ingressava cap persona si no se li havia fet un cribratge previ de la covid-19, la qual cosa donava garanties i seguretat.
Com a gestora d’infermeres, Sevillano va proposar que els professionals compartissin coneixements des dels diversos àmbits, especialment les infermeres expertes en l’atenció al malalt amb problemes respiratoris, amb la resta, cosa que va ser molt enriquidora. En pocs dies, l’hospital es va transformar: només hi havia dues unitats que no fossin de covid, la resta es van dedicar plenament a atendre persones infectades amb el nou virus.
Moltes de les unitats de l’hospital es van haver de reconvertir en unitats de semicrítics, cosa que va tenir transcendència per a les infermeres. “Moltes infermeres que treballaven a consultes externes, que havien treballat en algun moment a hospitalització, em venien a veure i em deien, no puc estar a les consultes, digue’m on he d’anar.” Eren infermeres que feia 10 o 15 anys que no treballaven a planta i que van estar dos o tres mesos a hospitalització, fins que, quan van tornar a obrir les consultes, es van reincorporar al seu lloc de treball.
Les infermeres també es van organitzar per poder-se sentir recolzades en un moment tant angoixant. Van haver de crear protocols que no existien, com ara per administrar oxigenoteràpia d’alt flux o per a l’ús dels EPIs, que no van faltar en cap moment.
Sevillano va fer esment dels professionals confinats, que estaven sols. Segons va explicar, una companya del torn de nit havia deixat la seva filla amb els avis perquè tenia por de portar el virus a casa seva. La por de portar la covid-19 a casa sempre estava present entre els professionals.
La infermera de l’Hospital Vall d’Hebron també va explicar que va augmentar dins la unitat el sentiment de protecció envers les persones ingressades, que no podien rebre visites. Per pal·liar la seva soledat, van posar a la seva disposició tauletes digitals perquè poguessin posar-se en contacte amb els seus familiars. Els professionals atenien necessitats bàsiques que en ingressos en hospitals de curta durada normalment no són necessaris.
Les persones ingressades que estaven molt inestables anaven a la unitat de semicrítics i els que sortien de la UCI ingressaven a les seves unitats d’hospitalització.
Sevillano també va parlar de la seva experiència com a malalta. Va contagiar-se de covid-19 i va estar ingressada, tot i que no va estar greu. Va recordar que el menjar no era gaire apetible.
Per últim, la ponent va parlar sobre les persones que han patit la pèrdua d’un familiar per la covid. La seva sogra, de 88 anys, amb una insuficiència cardíaca greu, estava ingres-
La infermera, l’ètica i la pandèmia
L’ètica infermera en temps de pandèmia sada en una residència. Li van fer el frotis i va sortir positiu. A continuació, Sevillano va explicar que, després de 14 dies de donar positiu, “va anar a l’hospital, i la veritat és que la sensació de no veure-la... S’havia portat les ulleres, telèfon i carregador perquè era el que es necessitava. Jo parlava amb ella per telèfon perquè jo estava confinada en aquell moment. Va fer una complicació per l’edat, arrítmia i no va superar el procés inflamatori. Un dia va fer una insuficiència respiratòria i va morir.”
Sevillano va parlar sobre com moria la gent aquells dies de confinament. No va poder veure la seva sogra, no va poder estar a la residència, no va poder abraçar la família... Tot allò va dificultar fer el dol. Segons va explicar, el seu home té la sensació que no es va poder acomiadar de la seva mare. Durant el webinar, va explicar que la pandèmia ha comportat situacions molt difícils i que ha marcat un abans i un després. Va reconèixer que, amb l’experiència de tot el que ha passat, ara “possiblement faríem les coses d’una altra manera.”
Finalment, va dir que la pandèmia ha estat el moment en què s’ha fet més visible els sentiments, el treball en equip, la unió dels professionals i el fet de tenir cura de les persones. I va acabar amb aquestes paraules: “Jo crec que s’ha posat en valor l’essència del que són les infermeres.”
3. Testimoni d’Ana Rodriguez Marcos: Comiat amb la tablet, des dels centres sociosanitaris
Ana Rodriguez és infermera especialista en Geriatria del Centre Fòrum, del Parc de Salut Mar Barcelona, un centre que ofereix serveis d’atenció sociosanitària i de salut mental. Quan va començar la pandèmia de la covid-19, li van proposar integrar un equip especialitzat en malalts de covid pal·liatiu. Van tenir el primer cas el dia 16 de març del 2020, i es van adonar que calia una unitat d’hospitalització tancada per controlar-ne els casos. Inicialment, van crear una unitat petita, però després van decidir muntar una unitat d’atenció pal·liativa, amb una capacitat de 59 llits, perquè des de l’Hospital del Mar els van dir que necessitaven traslladar-hi malalts des de l’Hospital, perquè no se sabia si sobreviurien o no. Tot i així, el que inicialment havia de ser una unitat per atendre persones en fase de final de vida i de cures pal·liatives, va esdevenir una unitat de subaguts, on van tenir 144 persones ingressades, de les quals en va morir aproximadament el 30 %.
Les companyes li van dir “qui vagi a aquestes unitats, que estigui preparat, perquè això serà dur.” I ho va ser. Els malalts anaven a Urgències de l’Hospital del Mar, els hi feien el frotis, l’analítica i la placa de tòrax. Passaven les hores a Urgències fins que tenien els resultats de la PCR i llavors els traslladaven al Centre Fòrum.
Rodríguez va explicar el cas d’una persona que va anar a buscar les pertinences de la seva mare, que havia mort de covid al centre. “Aquella senyora, quan es va morir, portava una cadeneta. Totes érem conscients que la portava, però vas corrents, no saps qui l’ha guardat... Després de dos mesos, quan ve el familiar d’aquest malalt a buscar-la, li has de dir, ho sento, no sé on està la cadeneta. Aquella cadeneta, o una ràdio o una foto, era una cosa molt important per a la filla. Li permetia poder fer un minicomiat o tenir alguna cosa que la seva mare va tenir en el darrer moment. La cadeneta finalment va aparèixer.”
Al webinar, la infermera del Centre Fòrum va explicar que aquesta senyora també volia saber com havia mort la seva mare, volia parlar amb algú que hagués estat amb ella en el moment en què va morir. Van parlar amb ella i li van explicar com havien estat els seus últims moments.
Durant les primeres setmanes de la pandèmia, els familiars no es podien acomiadar de les persones ingressades. Per això, els van proporcionar tauletes tàctils i, amb les persones conscients, feien videotrucades per comunicar-se amb les famílies. De vegades, era difícil, especialment amb les persones grans, que no entenien que el que sortia a la pantalla no era una fotografia que li parlava sinó, per exemple, el seu fill, que li deia que l’estimava molt i que el trobava a faltar. Rodríguez va explicar que en aquests casos feien d’intermediaris entre la persona ingressada i el familiar.
A l’Hospital del Mar es va crear el programa One to one, integrat per psicòlegs i infermeres, principalment. Quan es detectava algú que estava en situació de final de vida, s’acordava una hora per connectar la tauleta, que al final sempre portaven les infermeres.
“Si [les persones ateses] estaven conscients o estaven bé, era molt maco, perquè podien xerrar. Si no estaven bé, entraven en un procés de situació d’últimes hores i el comiat no es podia fer. Era una cosa massa dura.” Quan, més endavant, l’Hospital va elaborar un protocol de visites i cada persona ingressada va poder rebre una visita, la situació va ser millor.
Rodríguez va explicar un altre cas, el d’una senyora que es va complicar i va morir poques hores després d’ingressar-hi. “Vam haver de trucar a la família per dir que s’havia mort i vam fer una excepció, deixant que vingués a veure-la un cop s’havia mort. Va haver un debat en l’equip i es va concloure que tots els malalts tenen dret a tenir un familiar, que han d’haver EPIs suficients per poder rebre una visita.”
Rodríguez va reconèixer que caldria millorar les trucades amb la tauleta. “Hi havia dies en què ho fèiem amb molta il·lusió i d’altres que no, degut a la pressió assistencial; se’ns anàvem les hores trucant. Com fer-ho amb un pacient de 80 o 90 anys amb qui la família deia ‘es que no me contesta, parece que no está ahí’, y yo le decía, ‘¿cuándo ha hecho una videollamada su padre?, su padre está viendo un marco con una foto que me está señalando y me está haciendo entender que sí que le conoce, pero le habla y ya igual esto es magia para él, y encima yo voy vestida como una astronauta’.”
El programa One to one continuava en funcionament en el moment que es va celebrar el webinar, acompanyant al dol, amb l’equip de psicòlegs que, de manera periòdica, trucava als familiars dels malalts de covid que havien mort i que no s’havien pogut acomiadar o que es van haver d’acomiadar ràpidament.
Rodríguez va explicar, a nivell tècnic, el procés que seguien amb les EPIs: “La persona que venia a visitar un malalt es canviava de roba, es vestia igual que les infermeres, el malalt i el familiar s’havien de reconèixer només per la mirada i no es podien tocar. Com li podíem dir, per exemple, a la filla d’un senyor ingressat que no el podia tocar, si ella el sempre tocava per rentar-lo? Aquesta és una altra cosa a millorar.”
La infermera del Centre Fòrum, del Parc Salut Mar va acabar la seva intervenció dient que les infermeres també s’han de cuidar: “Quan la meva família em deia, ‘com estàs?’,
La infermera, l’ètica i la pandèmia
L’ètica infermera en temps de pandèmia deia, ‘estic molt bé, treballant, fent el que m’agrada i, a més, tinc uns companys que estan com jo, que m’estan fent de família, i això és un motiu per estar orgullosos’. Cal protegir i cuidar els altres, però també cuidar-nos, cuidar-nos a nosaltres i entre nosaltres.”
4. Testimoni de Noemi Sech Macías: No es pot sortir! Des de les residències geriàtriques
Noemi Sech es va incorporar com a directora del Centre Mutuam Collserola el mes de maig de 2020. Anteriorment, n’ocupava el càrrec de coordinadora d’Infermeria. Poc després d’esclatar la pandèmia, al centre va començar a haver molt personal de baixa, així que els professionals van haver de fer jornades maratonianes, sense cap dia de descans.
Sech va explicar que en el seu centre no va haver falta d’EPIs, mai va haver d’entrar en una habitació desprotegida, però sí que van haver de racionar-los, per evitar que en faltessin i que tothom en pogués tenir per entrar a les habitacions.
El Centre Mutuam Collserola està organitzat en quatre plantes, dues de psicogeriatria i dues amb residents que estan bé cognitivament, però tenen amb certa limitació a nivell físic. A partir dels dies 15 i 16 de març, el centre es va haver de reorganitzar completament, perquè van començar a aparèixer casos que requerien aïllament. Al cap de pocs dies, ja es van haver d’aïllar gairebé totes les habitacions del centre.
El dia 21 d’abril es van començar a fer les primeres PCR. Fins aquell dia, intuïen que tenien la covid al centre, però no en tenien confirmació, excepte els usuaris que derivava l’Hospital Vall d’Hebron, perquè havien patit una caiguda, per una patologia o per altres motius que, en principi, no tenien a veure amb la covid, a qui els feien la prova i, si sortien positius, els havien d’aïllar.
A banda de tot això, a mitjans d’abril del 2020, abans de fer les PCR, van ingressar al centre vint malalts amb covid diagnosticat procedents d’altres centres que també s’hi van haver d’aïllar. A mitjans de juny també van haver d’aïllar vint usuaris d’altres residències.
Sech va explicar que ”hi havia dies que tal com arribava a la residència deia, me’n vaig a casa meva, perquè no sé com gestionaré avui tot el tema d’higiene, de mobilitat, d’alimentació... No sabia per on començar.” Els tècnics es van reconvertir en auxiliars. “Just quan arribaven a les vuit del matí em trucaven i em preguntaven, ‘on ens necessites?’ Al final, tots vam fer d’auxiliars, d’infermeres, de treballadores socials... de tot, i, torno a dir, no només al nostre centre, sinó en general a totes les residències, donat que a les residències el personal és molt just i emmalalteix, a més de la dificultat [que teníem] de contractar gent en plena pandèmia per treballar en una residència amb unes condicions laborals diferents a les d’altres centres més grans.”
La directora del Centre Mutuam Collserola destaca que implicació del personal amb qui va treballar va ser total, tant de les infermeres com dels auxiliars, com dels tècnics. “Moltes auxiliars, quan emmalaltien, em deien, ‘Noe, si us plau, digues-li a la tècnica de prevenció de riscos que em faci la PCR perquè jo em trobo bé, tinc ganes de tornar, aquí necessiteu gent i jo estic preparada per tornar’.” Sech afirma que “moltes de les auxiliars deien que sabien tallar els cabells, que havien fet un curs de... i es van adaptar, perquè un bon dia ens van dir, ‘tanquem centres’, independentment del que pensessin els usuaris, de la necessitat que tenien de veure la seva família, que no poguessin comunicar-se –no hi havia telèfons a totes les habitacions. Amb els que sí que podien comunicar-se, perquè tenien telèfons portàtils, la dificultat en aquest sentit era menor. Tot això va ser complicat.”
Sech també va destacar que, cada cop que la cosa semblava que es calmava, tornaven a portar persones amb covid i havien de tornar a tancar al centre.
Pel que fa al procés de final de vida a les residències, des del primer moment que van poder entrar a acompanyar els familiars se’ls va deixar entrar, amb la protecció adient. “Podien estar un temps determinat, no tot el dia, però hi havia usuaris que no els veies venir, que s’havien d’acomiadar de la família, perquè potser no arribarien a la tarda. Al matí la persona estava perfecta, havia parlat amb la família al migdia, amb la mare, amb el pare, estava bé, tranquil·la, i la tarda deies, es que no me lo puedo creer.” Durant quinze dies, aquesta situació va ser contínua.
Durant el webinar, la directora del Centre Mutuam Collserola va reconèixer que li va preocupar no poder atendre les necessitats emocionals dels usuaris, perquè no hi havia temps per fer-ho i, en aquell moment, la prioritat era una altra. “Els usuaris vivien en una habitació individual i, per necessitats de reorganitzar o d’aïllar, els vam posar amb altres companys d’habitació o canviar de planta, per protegir-los, però en protegir-los, es deixava de banda el que a la persona li passava pel cap: ‘no puedo ver a mis familiares, me cambiáis de habitación, de planta, me ponéis un compañero, cuando yo siempre he dormido en una habitación individual, y no he compartido habitación con nadie que no sea mi marido o mi mujer’.”
Les infermeres del centre feien videotrucades pactades amb les famílies, redistribuint-se, però els usuaris tenien una edat avançada i molts patien deteriorament cognitiu i no entenien que la imatge que veien a la tauleta era el seu fill que els hi parlava. “El Col·legi de Metges, el Consorci i els serveis centrals de Mutuam ens van enviar tauletes i telèfons, però les mans eren les que eren, i els usuaris em deien, ‘si yo no puedo abrazar a mi hijo yo no quiero verle, no me sirve a mí verlo a través de la pantalla, yo quiero abrazarlo’. I, encara que vingués, tampoc els deixaves abraçar-lo. Podien tenir cinc tablets, però ells necessitaven que els abracessin, fer un petó al seu net, fer un cafè amb la seva filla com feien abans tots els dimecres a la tarda.”
Sech va reconèixer durant la seva intervenció que totes aquestes mesures es van prendre per protegir els usuaris, però que es va deixar de banda la seva part més emocional i sentimental.
Bibliografia
1. Amblàs-Novellas J, Gómez-Batiste X. Recomendaciones éticas y clínicas para la toma de decisiones en el entorno residencial en contexto de la crisis de COVID-19. Med Clin (Barc). 2020; 155 (8): 356–359.
