3 minute read
22· Carlins i liberals
54 E n el s. XIX va néixer una nova societat, amb noves formes econòmiques i noves mentalitats. La societat banyolina s'hagué d'adaptar als nous temps.
L'any 1808 començà la Guerra del Francès. Ben aviat un capellà del monestir, el Dr. Francesc Rovira, aixecà una partida a la plaça Major amb 600 voluntaris de Banyoles i comarca. La gent liberal, com Carles d'Ameller, també participà en la guerra contra els francesos i obtingué el nomenament de vocal de la Junta de Guerra de Girona.
Advertisement
El francesos ocuparen la vila fins al 1814 i s'hi establiren uns 200 soldats. Primer fortificaren el Convent Vell , instal·lant-hi el Fort Sant Martirià i després, enderrocat aquest, el Fort Beurmann al mas de can Puig de la Bellacasa. Reprim iren la població i afusellaren alguns dels seus habitants, construïren i fortificaren amb el
El Dr. Fral/cesc d>Assís Rovira i Sala, brigadier del Reial Exèrcil d'Espanya i heroi de la GI/crra del Francès.
treball dels vilatans i llurs contribucions econòmiques.
El 24 de març de 1814, lliure dels francesos , es proclamà la Constitució de 1812. Els veïns notables i la clerecia local nomenaren nou electors que havien d'elegir un batlle, sis regidors i un síndic procurador. El batlle elegit va ésser el liberal Carles d'Ameller.
Passada la Guerra del Francès s'anaren perfilant les dues mentalitats i els dos blocs que van dominar tota la resta del seg le: els reialistes i els liberals.
Durant el Trienni Liberal (18201823) els liberals imposaren el jurament de la constitució , que es féu davant una efígie del rei Ferran VII a la plaça Major. S'expulsà els monjos benedictins del Monestir (1821) i els servites (1822) . El predomini liberal portà el sorgiment dels reialistes (partidaris del rei absolut i de l'antic règim). Es produïren enfrontaments violents entre elements d'ambdós bàndols.
Als anys trenta es constituïren batallons de la Milícia Nacional (força armada dependent de l'alcalde), amb molts elements liberals. El 1835, l'últim abat, fra Lluís de Fluvià, rebé l'ordre d'exclaustració i d'abandonar el monestir. El poder immemorial del monestir s'havia acabat per sempre més i naixien a la vila noves formes socials. Aquest mateix any, els servites seguiren el mateix camí que ' l'abat i els monjos. Es desamortitzaren els béns d'aquestes dues comunitats i foren adquirits per forasters, com J. Safont de Barcelona, que esdevingué el primer propietari de Banyoles. Els pagesos arrendataris que pensaren que la propietat seria per fi seva, i es negaven a pagar arrendaments, se sentiren decebuts.
El nou règim deixava de banda molts sectors que enyoraven les maneres anteriors o que volien canvis en favor seu. Aquests sectors, majoritaris en una Banyoles on es començava a mostrar una forta crisi econòmica, optaren per les solucions armades, pels aixecaments. Aquest fou el camí escollit en la Guerra Carlina de 1833 a 1840, en l'aixecament de la "Jamància" (1843), sublevació liberal dirigida pel brigadier Narcís d'Ameller; en la Guerra dels Matiners (1846-1849), on actuaren junts els carlins i els liberals de tendència republicana contra el govern liberal moderat; i fins i tot, en els aixecaments republicans de 1869 i en la Guerra Carlina de 1872a 1876.
En el sexenni democràtic (1868-1874) les dues forces es mostraren clarament: el republicanisme federal (vencedor en la majoria d'eleccions municipals) i el carlisme. Els liberals partidaris del govern quedaren en minoria. Els dos grups dominants tenien tendències a l'aixecament militar. La misèria social i la mala adaptació de la societat banyolina al nou ordre econòmic i social impulsà els banyolins a buscar solucions radicals.
