2021 BENEIXAMA
GENT I POBLE
Retalls d’un segle intens Cent anys de Teresa Mas Francés
S
upose que el dia cinc de juliol de l’any 1921 faria calor a Beneixama, un dia d’eixos on el sol sec no perdona i t’allunya del carrer i et confina a casa, fins a poqueta nit, quan la calor et dona treva, esperant la nit, per a fer vida a la fresca, amb el veïnat. Eixe dia vaig nàixer jo, un dilluns, el mateix dia de la setmana que enguany, quan he complit cent anys navegant per la vida, olorant cada cantonada en la qual he anat recalant segons el moment que tocava viure. A altres llocs també varen nàixer xiquets i xiquetes, als quals els posarem noms com Nino Manfredi, Dirk Bogarde, Peter Ustinov, Luis García Berlanga i Deborah Kerr. A mi em van posar Teresa.
“Ha passat un segle ple d’esdeveniments, bons i roïns, però sempre obrint pas a les noves generacions que també arribaran a superar el centenari si es cuiden un poc”
Els meus ulls es van obrir per primera vegada en una casa modesta, on vivien uns pares molt afectuosos i treballadors. El meu pare, Sento, tenia aleshores 26 anys, i la meua mare, Vicenta, 24. Em van criar amb molt d’amor i m’inculcaren el respecte als demés, una norma que mai he oblidat, així com la devoció a la Divina Aurora, el fanal que sempre m’ha guiat quan em fallen les forces i necessite una espenta especial. La família va anar ampliant-se amb el naixement de les meues germanes: Mariu (93 anys) i Vicentica (88 anys). Entre jo i Mariu va néixer un xic que malauradament va morir als dèsset mesos. Vaig anar creixent sense adonar-me que el temps passa més apressa del que voldríem. Quan som xicotets volem que vole per a fer-nos majors, i ara, quan hem complit els cent anys, no sabem ben bé com ha passat. El cert és que he viscut feliç en un poble que m’estime molt i que tant l’he enyorat quan he estat fora. Sempre he volgut tornar als llocs de la meua infantesa, joventut i maduresa. Tres etapes que he viscut amb intensitat i que ara recorde amb la satisfacció d’haver aconseguit els meus propòsits. Si no tots, sí els més importants. Els primers anys de la meua vida van transcórrer entre els jocs de carrer i els pupitres de les Monges i les classes de donya Otília, fins als catorze anys, on va començar la meua vida laboral. Les faenes ja podeu imaginar-les en
Anys de joventut
43
