Entrevista

“Els facultatius s’han de sentir ben tractats i acollits en les organitzacions”

Alba Vergés i Bosch (1978) Llicenciada en Economia per la UB i en Enginyeria Tècnica en Informàtica de Gestió per la UOC. Ha treballat i en el Departament de Finances del Consorci Sociosanitari d’Igualada Ha estat portaveu i Presidenta de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya. Secretària quarta del Parlament de Catalunya de gener a juny de 2018, moment en què és nomenada consellera del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ha ocupat fins al maig de 2021. Actualment és la vicepresidenta primera del Parlament de Catalunya.

Ha pogut fer el canvi de xip o encara se sent vinculada al Departament de Salut, com si demà mateix hagués d’anar al Pavelló Ave Maria?

Al principi vaig assumir molt que havia de fer el canvi de xip i iniciar la nova etapa com a vicepresidenta del Parlament, sense mirar tant les dades diàries de la pandèmia. Però quan estava aconseguint la desconnexió, la situació ha tornat a ser molt complexa i torno a estar molt connectada.

Creu que ha estat l’etapa professional i personal més intensa que li tocarà viure?

Sí, crec que ho serà. Soc diputada al Parlament des de les eleccions de l’any 2012 i penso que he viscut l’època

política més intensa des dels primers anys de la transició i els anys trenta del segle passat. I també m’ha tocat viure en primera línia una pandèmia mundial.

Què pensa que recordarà de manera més viva d’aquí a 20 anys?

Penso que el que quedarà serà allò que forma part de la vida, no tant les dades, sinó recordar sensacions. Sensació de duresa per la incertesa inicial, no saber què estava passant, i sensació de dolor molt intens perquè el virus no permetia fer una cosa molt humana com és acompanyar la gent.

El confinament de la conca d’Òdena segur que va ser un moment molt dur per a vostè. Vist amb perspectiva, pensa que era just el que s’havia de fer o es va pecar de sobreactuació?

Allà hi havia una situació molt especial i va ser on va començat tot al nostre país. Vam veure un canvi de tendència en el nombre de casos i vam tenir molt clar que calia actuar. Es va fer el que era necessari.

Seguim parlant d’aquells primers moments de la pandèmia. Els professionals sanitaris ho recorden amb el sentiment de desprotecció provocat per la manca de materials i el canvi constant de protocols d’actuació que els exposaven al contagi. L’atenció sanitària va passar per davant de la salut dels professionals?

Tot anava alhora. Érem conscients que per cuidar la vida de la gent havíem de cuidar també la salut dels professionals. I també hi va haver molta consciència de protecció entre els mateixos professionals.

És cert que el dèficit de materials era un problema mundial i que es tracta d’una situació mai viscuda en la història recent, però sorprèn que el Departament de Salut no estigui preparat per a una crisi, que no tingui un pla de contingència per esmorteir els primers embats de l’epidèmia.

Així es van trobar molts països, també. Quan van començar a arribar notícies de Wuhan, pensàvem que, amb un sistema sanitari fort com el nostre, l’impacte no tindria el calat que ha acabat tenint. Evidentment que Salut té estoc suficient per a emergències, com podrien ser catàstrofes amb múltiples víctimes, però en llocs determinats i acotat en el temps. Plans d’emergència se n’activen molts anualment, però en un lloc i durant un temps determinat, no un pla que s’activa i es manté durant mesos i mesos. Una situació com aquesta no l’havíem imaginat i el que queda és l’aprenentatge. Ara hem d’estar preparats perquè sabem que en qualsevol moment pot venir alguna cosa semblant.

Què sentia quan veia les imatges de metgesses i infermeres protegint-se amb bosses d’escombraries?

Allò feia visible la magnitud de la crisi, que abastava a tot el país i a tot el món. Els centres hospitalaris grans tenien més materials i una relació amb proveïdors més freqüent que no pas l’atenció primària o la sociosanitària. Vam haver de fer-ho tot in extremis i ho vam poder resoldre en poques setmanes, gràcies a la central de compres, que havíem activat abans de la pandèmia, i fent front a situacions que la Generalitat no havia fet mai, com els pagaments per avançat de comandes sense tenir la certesa que arribarien.

Un altre focus de crítica sobre la gestió de la crisi va recaure sobre el sistema de rastreig i la polèmica contractació de Ferrovial. Alguna vegada ja ha explicat que la decisió va provenir de Salut Pública i que es volia aprofitar la seva estructura de call center. Més enllà que es tractés d’una empresa amb ànim de lucre, considera que des de Salut es va fer una bona direcció i seguiment de la qualitat del servei?

Intentàvem donar resposta a l’epidèmia, i fer-ho de manera ràpida. Salut té un sistema de vigilància epidemiològica robust que vigila moltes malalties i que està en xarxa a nivell europeu, però amb un volum baix. I el mateix passa a la majoria de països, a excepció segurament d’algun país asiàtic que ja havia tingut experiència amb algun altre coronavirus. Per tant, necessitàvem uns sistema amb capacitat ràpida de resposta, que pogués gestionar un volum molt alt de casos de manera àgil. S’havia de fer de manera immediata, just després de la fase de mitigació. Però també des de l’inici vam tenir la voluntat de crear un sistema integral de vigilància epidemiològica per al seguiment de brots, casos i contactes.

La decisió de prescindir-ne i assumir la gestió internament es va deure a la crítica o a la convicció que calia millorar el servei?

Era la voluntat inicial. Vam desplegar fins a sis programes de salut pública, amb acords de Govern, amb pressupost, amb el procés de selecció de personal, amb la tria de l’espai de treball. No és un procés ràpid ni senzill.

Aplicar restriccions és difícil. Planificar una desescalada també ho és. S’ha explicat prou bé la necessitat de trobar un equilibri? S’ha fet pedagogia en aquest sentit?

Hem treballat molt per assolir aquest equilibri, tant amb el món econòmic com el social, perquè en el nostre país hi ha molta activitat organitzada per la societat civil que necessitava entendre que s’havia d’aturar la interacció. Hem dialogat molt amb tots els sectors per cercar l’equilibri, que no el trobes mai en el mateix punt perquè depèn de cada context.

Un dels retrets més habituals que els hi han fet és que han posat per davant l’economia i no la salut.

No he entès mai aquesta dicotomia entre economia i salut. No hi és. La vida ho és tot i la pandèmia ens ha ensenyat que sense salut no hi ha res, ni economia, ni treball.

Ser la responsable de Salut comporta molta pressió, en qualsevol moment però ara més que en cap altre. I les xarxes socials ho han aguditzat. Com entomava els comentaris, sovint molt crítics, fins i tot irrespectuosos, especialment dels epidemiòlegs i d’altres professionals que han agafat rellevància mediàtica arran de la pandèmia?

Intentàvem que la nostra agenda no estigués relacionada amb el que es deia a les xarxes, estàvem centrats en combatre la pandèmia. I precisament una de les coses que entraven en aquesta agenda era escoltar tothom, els tècnics i especialistes del Departament de Salut, però també la resta de professionals del sistema, del nostre país i de fora. La crítica s’ha d’entomar, però vaig intentar separar el que era urgent del que era important, i sempre amb la porta oberta per escoltar les propostes que poguessin arribar.

Parlem ara dels professionals, en general, i de les facultatives en particular. Hi hagut certa sensació en el sector mèdic que vostè partia amb certs prejudicis i que veia amb millors ulls el col·lectiu d’infermeria. Què en pensa?

Això té a veure amb la voluntat de visibilitzar el paper de la infermeria, i aquesta és una realitat del sistema que no es contraposa al paper del personal facultatiu que compta amb tot el meu reconeixement. He posat l’èmfasi en la infermeria perquè penso que calia, però no per qüestions de preferència, sinó perquè la seva aportació al sistema no ha estat tan visible com la mèdica, que compta amb organitzacions tan potents com Metges de Catalunya. I posar en valor la infermeria ens enriqueix a tots.

La professió mèdica també està molt feminitzada i les metgesses també pateixen els sostres de vidre o la dificultats de conciliació, i, en canvi, semblava que la perspectiva de gènere només s’aplicava a altres col·lectius.

Per això vam impulsar programes de lideratge femení dins les organitzacions sanitàries per trencar sostres de vidre o perquè la maternitat no penalitzi, per exemple. La perspectiva de gènere no va lligada a la infermeria, sinó que és transversal. Sense anar més lluny, el Consell Assessor de Gènere del Departament de Salut el liderava una metgessa.

Les condicions laborals i retributives de les facultatives són justes?

Ni de les facultatives, ni de la resta de col·lectius. Però si parlem de les facultatives, és ben cert que no ho són, perquè sinó no tindríem aquests problemes a l’hora d’atraure i retenir el talent. I no em refereixo només al sou, sinó també a les condicions laborals, com la temporalitat, que s’han vist molt afectades pels anys de retallades. És un repte de país. Si volem un sistema de salut fort, els professionals hi han de poder treballar alhora que desenvolupen el seu projecte de vida. La societat canvia i no podem pretendre que els facultatius d’avui dia treballin i tinguin la manera de pensar de fa 30 anys. Han de poder conciliar i sentir-se ben tractats i acollits en les organitzacions.

Les queixes no son únicament per la part salarial, sinó per un conjunt de factors, com la sobrecàrrega, la burocratització, l’autonomia, la satisfacció i la motivació...

És així, a més el sistema de salut cada vegada fa més coses i les resol més bé, perquè la medicina ha avançat i tenim més capacitats, més línies de tractament, més prevenció. Si cada vegada el sistema s’ocupa de més coses és evident que necessitem més professionals.

Entén que cada vegada més optin per marxar fora un cop acaben la seva formació?

Em preocupa molt perquè crec que tenim un bon sistema de salut que la ciutadania aprecia molt. Em preocupa que com a país no estiguem donant les oportunitats a aquests professionals que després d’una formació llarga i dura, com és el cas dels facultatius, tinguin al cap altres opcions. Hem de fer un plantejament seriós per veure com ho podem millorar, com podem atraure talent. I hem treballar també l’equitat territorial per donar a conèixer els centres als nous residents.

Quina valoració va fer de les dues vagues mèdiques que hi va haver pocs mesos després de la seva arribada al càrrec?

Mostraven tot allò que hi havia d’acumulat, i també es veia que era una bon moment per millorar després d’uns anys molt convulsos. Es va poder arribar a acords i era necessari que els professionals se sentissin escoltats.

Salut ha fet una bona planificació de la necessitat de professionals que té el sistema?

Precisament per això vam crear la Direcció General de Professionals, perquè des de fa anys s’adverteix que les jubilacions posaran en risc l’activitat en els centres i que no es troben nous professionals. No és una qüestió només de xifres i de reposició de personal, també ho és de planificació de la formació i de veure com evoluciona la necessitat de professionals, els perfils a incorporar, etc. El pla de recursos humans ha de tenir en compte tots aquests aspectes. Si volem enfortir la primària, és evident que cal invertir en especialistes en medicina familiar i comunitària.

Consideraria adequat que els facultatius comptessin amb un espai propi de negociació amb l’Administració?

Han de tenir l’espai per parlar de les coses específiques de la professió, i això no vol dir que vagi a banda de la resta. Però sí que hi ha d’haver un espai de diàleg sobre les especificitats de la professió mèdica.

Quin voldria que fos el seu llegat com a consellera de Salut i quin creu que serà?

Serà molt inevitable que no se’m recordi com la consellera de la pandèmia que sortia cada dia a donar males notícies. M’agradaria també que es recordessin les prioritats que vaig establir per a la legislatura: atenció primària, amb el pla d’enfortiment que s’està desenvolupant, perspectiva de gènere, i segurament la més important, els professionals. La pandèmia precisament també ha demostrat que no es pot fer res sense els professionals. Les persones que cuiden les persones són el més important del Departament de Salut.