Medicina i Catalunya, una mica d’història

Josep Lluís Martín i Berbois, doctor en Història Contemporània

La sanitat catalana durant i després de la “grip espanyola”

La mal anomenada pandèmia de la “grip espanyola” (1918-1920) va afectar majoritàriament els joves i adults d’entre vint i quaranta anys, mentre que els majors de seixanta-cinc anys van patir-la de manera més lleu. Segons l’excatedràtic d’Història i Institucions Econòmiques, Jordi Maluquer de Motes, a Espanya l’excés de mortalitat va ser de 319.662 persones (1,49% de la població total) i als països de parla catalana 63.419 persones (1,36% de la població total). Les dades de la defunció mundial són molt diverses, en general els experts coincideixen que el nombre de pèrdues humanes va ser de cinquanta milions de persones. Tot i que alguns estudiosos han esmentat que podria haver arribat als cent milions de morts perquè no s’ha pogut disposar de les dades d’arreu del món. La política, la societat i la sanitat del moment, malgrat que aquesta darrera es trobava en una fase de creixement, no estava preparada per fer front a la pandèmia. Tot i així cal destacar la creació d’hospitals a inicis del segle XX i les actuacions per conèixer les millors tècniques per lluitar contra la malaltia. Tanmateix, per intentar frenar-la van suspendre’s les activitats al món del l’ensenyament i a les biblioteques, van tancar-se els espectacles públics a les sales de teatre i cinema i van prohibir-se tota mena d’aglomeracions. Un altre mètode per aturar la pandèmia va ser la neteja i desinfecció massiva de carrers i places, locals i espais públics. També van tancar-se les fronteres amb França i Portugal. Tot i així, el nombre de pèrdues va ser elevat degut al retard de l’aplicació de les mencionades mesures. Aquest fet, unit als dèficits sanitaris com la manca d’una xarxa eficient de clavegueram i d’aigua potable a les ciutats i poblacions, i que molts habitatges empraven comunes compartides entre el veïnat que acabaven a pous i cisternes van accentuar la malaltia. Aquests dèficits van provocar que els professionals de la salut exigissin millores laborals i de reforma i ampliació de l’administració sanitària. Unes demandes que van ser escoltades per l’aleshores advocat, president de la Diputació de Barcelona i líder de la Lliga Regionalista, Enric Prat de la Riba i Sarrà, qui va realitzar una sèrie d’accions encaminades a fer possible la renaixença del país com, per exemple, la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i, sobretot, la Secció de Ciències. No obstant, el canvi va fer-se palès amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923). Aquesta, sense capacitat legislativa ni mitjans econòmics suficients, va transformar les estructures i la mentalitat social, entre d’altres, del camp de la sanitat. A partir del 1914 va crear-se, entre d’altres, el Servei Tècnic del Paludisme, el Servei d’Estudis Sanitaris, la Secció de Tuberculosi, el Servei de Demografia i Estadística, la lluita contra la febre tifoide, la lluita contra la mortalitat infantil, les Brigades Sanitàries, el Servei de Cursos ambulants i dels Laboratoris, l’estudi de goll endèmic i del cretinisme, el Servei de Beneficència, el Servei d’Assistència als Alineats de Catalunya, la Institució Maternal Catalana, la Planificació Sanitària, la formació del professionals sanitaris, l’educació sanitària de la població i el suport a la recerca sanitària. Com ha explicat el metge i historiador de la medicina i comunicació medicosocial, Ferran Sabaté Casellas, la Mancomunitat va tenir dues etapes d’actuació en el món sanitari. La primera, 1914-1919, va dedicar-se principalment a l’estudi científic dels problemes sanitaris i a la planificació i realització d’algunes experiències puntuals. Mentre que la segona, 1920-1924, va crear el Servei de Sanitat, en dependència directa de la Mancomunitat, i van posar-se en marxa, entre altres, seccions

específiques com l’antipalúdica, l’antituberculosa, la de les malalties de transmissió hídrica, la de mortalitat infantil, la del goll endèmic o la del cretinisme. Tanmateix, tota aquesta feina no hagués estat possible sense l’ajuda del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i, sobretot, la creació del Sindicat de Metges de Catalunya (SMC) el 27 de març de 1920. Les aportacions d’ambdues entitats durant aquells anys i els venidors van ser fonamentals perquè molts d’aquests serveis i millores fossin una realitat.