Editorial

Un cop avançada la campanya de vacunació, les dades epidemiològiques de la pandèmia, pel que fa a la incidència, la velocitat de transmissió i la pressió assistencial que generen els nous casos de COVID, sembla que tendeixen cap a una normalització de la situació. Malauradament, les conseqüències negatives que deixarà aquesta pandèmia en el sistema sanitari públic, en general, i en els seus professionals, en particular, trigaran anys en recuperar-se, si és que algun dia ho fan.

Convé recordar que l’emergència sanitària va arribar després d’una dècada de deteriorament continuat del sistema sanitari públic. Les retallades de recursos i la infradotació econòmica i de personal ja auguraven un futur ombrívol, i la pandèmia ha estat l’estocada definitiva. Aquest és el context equipaments obsolets, plantilles molt escasses i maltractament dels professionals en què s’ha produït la major crisi de salut del darrer segle, i convé no oblidar-ho.

Durant les primeres setmanes de la pandèmia, tots els professionals van percebre la manca de preparació i planificació del sistema. Era un “campi qui pugui”, amb escassetat de mitjans i EPI (encara que ho neguin), i amb una situació desconeguda per a tothom que obligava a improvisar, dia sí, dia també.

L’experiència adquirida al llarg d’aquests mesos ha permès conèixer molt més el virus i com tractar-lo. Ara els professionals apliquen uns automatismes que al març de 2020 no existien. L’Administració també s’ha afanyat i la coneguda com a “factura COVID” ha inclòs inversions en infraestructures durant molt de temps oblidades i renovació d’equipaments llastimosament envellits. El sistema compta ara amb cinc petits hospitals satèl·lit, amb un cost total de construcció de 85 milions d’euros, equipats i preparats per rebre pacients. Un cop acabada la pandèmia, acolliran hospitals de dia, tractaments ambulatoris o unitats de crítics. Però qui oferirà l’atenció?

El personal segueix sent el gran taló d’Aquil·les de la sanitat pública. Podem comptar amb nous equipaments, amb materials renovats, però res no canviarà si els professionals segueixen patint condicions laborals i retributives indignes. Tot i les inversions realitzades, el sistema farà fallida si no és capaç de crear un entorn de treball confortable i atractiu per als seus treballadors, com fan altres països.

L’oportunitat arribà de la mà dels fons europeus de recuperació Next Generation. Dels 655.000 milions d’euros previstos per la UE, uns 111.000 seran per a l’estat espanyol, i d’aquests Catalunya en rebrà un percentatge significatiu. Així doncs, el Govern haurà de filar molt prim i escollir els sectors estratègics als quals vol destinar aquesta injecció de recursos.

Si alguna cosa hem après de la pandèmia és que la sanitat pública sempre s’ha de situar entre les prioritats de l’Administració. Per tant, el pla inversor del Govern haurà de distribuir els fons tenint en compte aquest principi rector. Els recursos, doncs, han de servir perquè el pressupost de Salut s’aproximi a la xifra dels 15.000 milions d’euros. I d’aquest increment s’han de beneficiar essencialment els professionals del sistema, millorant els seus contractes, els seus sous i la seva qualitat laboral. I seria un error analitzar-ho en clau de premi o agraïment. No, és per raó de competència (interna i externa) i per assegurar la continuïtat de la sanitat pública tal com la coneixem.

Mantenir el camí de les solucions low cost només aconseguirà que la devaluació de la qualitat assistencial sigui cada dia més palpable. Una realitat que els facultatius en cap cas desitgem.

Fons europeus de recuperació i sanitat pública