Entrevista

“És important que els metges tinguin un espai propi de negociació”

Adrià Comella i Carnicé (1972) Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Lleida i MBA per ESADE. Ha sigut secretari general del Departament de Justícia i ha treballat en àrees comercials i de màrqueting de diverses empreses internacionals i institucions públiques. Des de juny de 2018 fins al maig de 2021 ha estat el director del Servei Català de la Salut (CatSalut). Actualment és el director gerent de la Fundació de Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

El seu nomenament com a director del CatSalut es va rebre amb certes reticències per la seva escassa experiència en el món sanitari, tot i la seva formació mèdica. Creu que aquest fet va condicionar, al principi, la seva autoritat?

No. Soc metge de formació i m’he format encara més en l’àmbit de la gestió. La posició del director del CatSalut no és assistencial, sinó de visió estratègica, directiva i organitzativa. També cal tenir una bona visió dels sistemes, de la tecnologia i de la gestió de persones. A priori, el sector pot pensar que la figura de director del CatSalut ha tenir més coneixements i experiència en Medicina, però també veuen que és important la figura d’un bon gestor, amb capacitat de negociació i amb una perspectiva institucional.

Potser la crítica es referia més a la falta d’experiència professional en el sector, la manca de coneixement

de la idiosincràsia del model sanitari català, que no pas a l’estricte exercici assistencial.

Això pot ser, perquè, efectivament, la meva experiència directiva no era en l’àmbit sanitari. Havia treballat especialment en el sector privat, la meva experiència en el sector públic va ser com a secretari general del Departament de Justícia, on em vaig encarregar de l’històric tancament de la presó Model de Barcelona. L’èxit d’aquella gestió va generar també una certa confiança en la meva figura. En qualsevol cas, el fet que hi haguessin certs prejudicis pel fet de ser desconegut em va esperonar i motivar per treballar amb més intensitat i convicció.

Pocs després d’arribar al càrrec es va trobar amb dues vagues de facultatius i amb la sempre conflictiva negociació del conveni col·lectiu del SISCAT. Com ho va viure?

Quan vaig arribar al càrrec em van advertir que hi havia dues coses que podien fer caure un conseller o un alt directiu de Salut. Una és una vaga mèdica dura i l’altra una epidèmia. M’ha tocat viure totes dues coses. Les vagues les vaig viure amb molta responsabilitat i amb la sensació que allò no eren vagues contra els responsables de la conselleria que acabaven d’arribar, sinó que els motius venien de lluny. Tinc la sensació que vam ser capaços de dialogar i d’arribar a acords importants que van marcar el camí a seguir.

La resposta a les demandes dels metges que es va oferir des del Departament de Salut la considera suficient i adequada?

Va permetre desconvocar les mobilitzacions, per tant els acords deurien ser suficients. Per part de l’ICS i el CatSalut, els acords s’han anat complint, llevat d’alguns, per errors d’explicació o per la impossibilitat material de la seva concreció.

L’objectiu de l’Administració era només aconseguir la desconvocatòria? No hi havia una voluntat real de millorar les condicions laborals i professionals dels facultatius?

Es van acordar moltes mesures, d’elevada complexitat i de lenta implementació, que comportaven un volum de recursos addicionals molt important. Però era quelcom que s’havia de fer, amb una vaga o sense, i això ho teníem clar. Els interessos coincidien, la necessitat de canvis i d’inversió. El fet que hi hagués una vaga sobre la taula no ens va condicionar. No pensàvem a curt termini ni des d’una visió tàctica.

“Cal trobar la manera de reduir el burnout. No només que els metges no estiguin cremats, sinó que estiguin satisfets i motivats”

Com a mínim des de fa més d’una dècada, el col·lectiu mèdic reclama negociar les seves condicions laborals, professionals i retributives en una mesa pròpia? Quina és la seva posició al respecte?

Penso que és important que els metges tinguin un espai propi on sobretot es parli de les qüestions professionals. No soc contrari a aquesta idea. Ara bé, això moltes vegades s’ha volgut traduir en configurar dues meses de negociació diferenciades, una per als metges i una altra per a la resta de professionals. Això té inconvenients objectius per a l’Administració. Personalment, soc partidari de comptar amb una mesa general i tres submeses o grups de treball -un de metges, u altre d’infermeria i un tercer amb la resta de professionals- on arribar a acords específics que després siguin ratificats en la mesa general. Respecte al famós conveni franja, que se n’ha parlat molt, sempre ha quedat aparcat perquè, més enllà del sindicat de metges, no aconsegueix més suport o aliances. Però això no hauria de generar frustració, sinó obrir les portes a altres modalitats que permeten els mateixos resultats però amb un format diferent de plantejament de negociació.

Va parlar-hi alguna vegada amb les patronals sanitàries? Perquè sembla que són les primeres que no tenen cap interès.

Les patronals van signar l’acord amb la concertada que incloïa un espai de diàleg, però després es va impugnar. Segurament la negociació s’hauria d’haver fet de manera més pactada i reposada, fora del marc d’una vaga, perquè l’acord fos més sòlid i durador. I fer-ho en un moment que no hi hagi l’horitzó d’una vaga i incloent a tots els sindicats que compten amb representació entre el col·lectiu de facultatius. Això por tenir recorregut, de fet, hi ha hospitals que compten amb acords específics amb els metges.

Ara treballarà especialment en l’àmbit hospitalari, però com veu la situació de l’atenció primària? Quines receptes hi aplicaria?

S’està desplegant el Pla d’Enfortiment i Transformació de l’Atenció Primària i les expectatives són positives. La primària ha de fer un anàlisi intern i trencar amb visions del passat, amb una mirada nova sobre els procediments de treball, la tecnologia i els diferents perfils professionals que han de treballar en el sector. De vegades hi ha una certa tendència a identificar l’atenció primària amb els metges de família i les infermeres, però cada vegada són necessaris més perfils, com els psicòlegs, els treballadors socials, els fisioterapeutes o els nutricionistes. També professionals que puguin descarregar de feina administrativa els metges i les infermeres per desburocratitzar el treball a les consultes. Hem de visualitzar la primària amb no menys de 10 perfils professionals diferents, sota el lideratge i el coneixement mèdic, perquè això és indiscutible.

Calen més facultatius?

El gran repte és dimensionar adequadament les plantilles, millorar els procediments de treball perquè siguin més simples, menys burocratitzats, i administrar bé el temps assistencial entre els professionals i els pacients. Si necessitem més metges s’ha de treballar per tenir-los, però si detectem que el perfil idoni és un altre que pugui, precisament, descarregar de feina els metges, doncs millor incorporar aquest perfil. També cal trobar la manera de reduir el burnout. No només que els metges no estiguin cremats, sinó que estiguin satisfets i motivats. Aquí hi ha una tasca molt gran per part de l’Administració d’endreçar els circuits.

Li hauria agradat continuar al capdavant del CatSalut?

En aquesta etapa, en poc temps, hem fet actuacions que han estat positives per al sistema i amb el temps crec que es veurà. Personalment, m’havia fixat uns objectius, amb un pla d’acció que abastava tres anys, 2018, 2019 i 2020, del qual em sento molt satisfet. Si hagués continuat, hauria fet el pla per al 2021, 2022 i 2023, amb temes de planificació i inversió que també haurien estat importants, però també és veritat que la pandèmia ens ha generat molt desgast i una tensió entre la vida professional i personal molt gran. Els canvis permeten renovar el sistema i centrar-nos en altres aspectes de les nostres vides.

“La crisi dels materials de protecció va ser la situació més perillosa i delicada de la pandèmia”

Ha viscut en primera fila un fet històric i dramàtic a parts iguals. Encara no es pot donar per superat, però, com creu que recordarà aquesta experiència d’aquí a 20 anys? Quina part quedarà fixada a la seva memòria?

És un fet històric que, afortunadament, no es produeix de manera freqüent. A mi m’ha tocat viure-ho des de la sala de comandament del CatSalut i això té uns efectes molt impactants. La valoració que en faig és agredolça. Per un costat de molt patiment, perquè he vist com patien els hospitals i els centres d’atenció primària, i les famílies que perdien éssers estimats. Però al costat d’això també he vist una grandesa infinita per part dels professionals, sobretot, i del conjunt de la ciutadania, que en termes generals ha tingut un comportament excel·lent. També s’ha de recordar la solidaritat que va emergir en els pitjors moments per part d’empreses i ciutadans que es van bolcar en oferir material de protecció i ajuda a les persones vulnerables. I per últim, també ho he viscut com una oportunitat per reivindicar el sistema de salut públic del nostre país.

En un primer moment, els retrets dels sanitaris sobretot es van produir per la manca d’equips de protecció i per la variabilitat dels protocols d’actuació. Fa autocrítica en aquest sentit?

N’hem fet, però sempre hem intentat ser molt transparents. La crisi dels materials de protecció va ser la situació més perillosa i delicada de la pandèmia. La realitat és que no faltaven materials a Catalunya, faltaven arreu del món. Nosaltres competíem per comprar, per exemple mascaretes a la Xina -recordem que la pandèmia comença a Wuhan, que és la fàbrica mundial de materials de protecció- amb 10 països més i amb major capacitat de compra que nosaltres. Això ho vam resoldre amb una central de compres, alineant els proveïdors, pagant productes per avançat.. actuacions que no s’havien fet mai. Aquesta crisi de materials va durar dues setmanes i en cap moment els professionals van haver d’assumir riscos. Potser en algun moment no van portar proteccions òptimes i homologades, com tots desitjàvem, però es va poder solucionar amb l’esforç de tothom.

Mes tard, les crítiques es van produir per les incidències en el sistema de rastreig de contactes i la contractació de Ferrovial. Fins a quin punt són errors imputables a l’emergència i la necessitat de trobar solucions ràpides, o bé són decisions poc encertades?

La decisió de contractar Ferrovial es pren des de l’àmbit de salut pública, el SEM i el CatSalut només en som els executors. Segurament la decisió en aquell moment era lògica, per la urgència que hi havia. Es tractava d’utilitzar l’estructura d’un call center existent i aprofitar-la per fer el rastreig. En aquest sentit, Ferrovial era el proveïdor habitual del SEM. Després es pren la decisió de prescindir-ne, ja sigui per la crítica, per convicció o per qüestions de qualitat. Aleshores s’assumeix aquesta tasca per part de Salut. Crec que les dues decisions són encertades i cadascuna obeeix a les necessitats de cada moment.

En canvi, la utilització de les infraestructures de la sanitat privada va ser un encert. Va ser una gestió difícil?

En una crisi de salut pública d’aquestes dimensions no té cap sentit veure si la titularitat d’un dispositiu sanitari és pública i privada. La demanda era enorme i vam decidir integrar totes les infraestructures i recursos sota el comandament del CatSalut, amb cooperació i diàleg. La valoració que en fem és molt positiva.

Pel que fa les restriccions i mesures de contenció que es van aplicar des del Govern amb la direcció de Salut, creu que van ser suficients i proporcionades? Van fer curt o es van passar de llarg? Com ho veu ara transcorreguts aquests mesos.

Sé que és impopular, però la posició del CatSalut sempre va ser la de sol·licitar mesures més estrictes de les que es van acabar aprovant, pensant en controlar l’epidèmia perquè l’impacte sobre el sistema fos el mínim. També demanàvem mesures contundents perquè, més enllà del Covid, el sistema no pot deixar d’atendre altres malalties. Dit això, també s’havia de valorar l’impacte de les restriccions sobre l’economia, sobre el benestar emocional i sobre la salut mental de la població, que no és menor. Calia comprensió per totes les parts i aplicar un punt d’equilibri. El primer confinament, el més dur, ens va salvar d’una massacre, tot i que per desgràcia va morir moltíssima gent. Les mesures posteriors, també contundents però menys dures, es van aplicar tenint en compte aquest equilibri que deia.

Creu que els professionals han estat prou recompensats i reconeguts pel sobreesforç que han fet i segueixen fent?

S’ha fet un reconeixement social que va més enllà de l’estrictament monetari. El col·lectiu sanitari serà un referent durant molts anys pel seu comportament exemplar. Però, malauradament, la memòria és curta i vivim en una societat en què tot és efímer. En aquest sentit, em preocupa que passem pàgina aviat de l’enorme esforç i generositat dels nostres professionals, el que ja han fet i el que faran en la postpandèmia, amb la salut mental, amb els diagnòstics endarrerits, etc. Faríem bé de parar-nos a pensar com els protegim i els ajudem d’una manera consistent, més enllà del copet a l’esquena o d’una petita compensació econòmica. Es necessita quelcom sòlid, estable i durador en el temps, perquè és el que mereixen i el que la ciutadania vol.