Article

Salut mental i emocional: un efecte Covid

Guillermo Mattioli Jacobs,

degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

L’endemà de prendre possessió del seu càrrec, el Molt Honorable president Pere Aragonès va fer un clar al·legat en favor del reconeixement de la “salut mental i emocional”. Una paraula s’ha obert pas en la literatura tècnica oficial del nostre sistema sanitari: emocional. No és en absolut un mot nou, sinó que ja fa temps que s’ha convertit en un terme comodí per a qualificar pràcticament qualsevol fenomen humà. Emocional, gestió de les emocions, emocions primàries, reaccions emocionals… El discurs sobre el fet emocional reclama i obté una notable preponderància en els mitjans, les xarxes socials i les converses quotidianes. Frases com “No t’ho quedis dins”, “Has de treure-ho”, “Això és un trauma emocional” s’han convertit en tics verbals. Assistim a un desplaçament d’allò que clàssicament qualifiquem de “sentiments”. Es tracta d’un canvi d’accents. Podríem dir que les emocions són com les notes musicals, només set, i, en canvi, els sentiments són tota la música que es pot composar amb les notes i els silencis. Dit en llenguatge més de psicòleg, les emocions són primàries i d’alta tensió, els sentiments són elaborats, associats a idees i per tant amb més subtilesa significativa

Però la veritable novetat semàntica a la qual assistim és l’ús cada cop més freqüent dels mots “benestar emocional” que acompanyen, i de fet anticipen en sentit lògic, l’assistència de la salut mental. Parafrasejant allò de “No hi ha salut sense salut mental”, ara diríem que “No hi ha salut mental sense benestar emocional”, la qual cosa inclou els sentiments dolorosos, per descomptat, perquè la vida ho inclou tot, però aquest malestar només serà saludable en la mesura que sigui comprensible i acceptat.

De forma simplificada, tendim a pensar que salut és exactament el contrari de malaltia quan, en realitat, tenir salut és bastant més que no estar malalt. La malaltia mental és l’esforç final que fa la nostra ment per a adaptar-se a una situació insuportable davant la qual sucumbeix. Quan la nostra ment ja no pot autoregular-se. Quan la nostra voluntat no aconsegueix mantenir un sentiment de coherència i equilibri. Si els nostres mecanismes de defensa automàtics fallen i es declaren incapaços de continuar lluitant contra les circumstàncies o el conflicte de consciència o amb els nostres éssers estimats, és aquí on apareix la malaltia mental o psicosomàtica, com a signe del fracàs i de l’expressió de forces superiors a les que podíem gestionar. A aquest fracàs contribueixen factors genètics, familiars, experiències infantils i circumstàncies tan actuals com l’aparició de la COVID-19.

La pandèmia ens ensenya diverses coses que ja sabíem. En primer lloc, la importància de la psicologia (la ciència del comportament i de la subjectivitat) a l’hora de portar a terme polítiques de salut pública, de promoció i prevenció. I la segona que l’atenció psicològica en el Sistema Nacional de Salut és molt insuficient, atesa la manca de professionals. Els esforços dels especialistes en psicologia clínica ja eren insuficients i ho són més ara.

A la sanitat pública espanyola hi ha uns sis psicòlegs per cada 100.000 habitants. A Catalunya la situació és millor, amb una ràtio de nou, cosa que està molt bé, però encara queda lluny de la mitjana europea, que és de 18. De fet, Catalunya té una llarga tradició en atenció psicològica, no només a l’ICS, sinó també en tota l’atenció concertada i el tercer sector. Ens referim naturalment a la salut en sentit ampli, i no només a la mental, atesa prioritàriament per la psiquiatria.

La COVID-19 i les mesures de protecció derivades han generat una extensió important del patiment, reactiu i en realitat esperable i normal. Una reacció normal a una situació anormal o, com va dir Viktor Frankl, “Una reacció anormal davant d’una situació anormal és una reacció normal”. Ara, el flagel del virus, al qual sumarem naturalment els efectes del confinament, tan necessari com onerós en les seves conseqüències, ens ha posat davant dels ulls justament aquesta realitat.

Les primeres setmanes de la pandèmia, quan no podíem entendre massa bé el que estava passant, patíem l’ansietat generada per aquesta incertesa. Acceptar la incertesa és quelcom pel

que la nostra ment no està molt dotada, ens costa tolerar el no conèixer les causes d’alguna cosa. El saber comú ho té clar: qui no sap alguna cosa la inventa. Potser la diferència més gran entre el pensament científic i el que no ho és consisteix en què el primer pot suportar la ignorància el temps suficient per a donar lloc a algun descobriment que permeti la comprensió del fenomen. Per contra, el pensament no científic sabrà de seguida d’on prové aquest assumpte i, per descomptat, qui en té la culpa. “Piove? Porco governo!”, diuen els italians, o, per al cas, els laboratoris xinesos, com deia l’expresident Trump, o si fos necessari fins i tot els marcians, passant pels sempiterns enemics de la llibertat que sempre volen controlar el nostre pensament, o la indústria armamentística o la farmacèutica. Tot val per a tapar el forat del misteri.

No neguem per descomptat l’existència de tots aquests porcos, fotjant en el fangar de la llei de la selva capitalista, però arribar tan ràpidament a les teories conspiranòiques crida l’atenció per la urgència i, com dèiem abans, per no tolerar el temps d’incertesa previ a la revelació o al descobriment científic. Aquest patiment emocional amb origen de la COVID-19 no és primàriament una malaltia, tot i que si es tracta només amb psicofàrmacs i no rep cap atenció psicològica podria evolucionar cronificant-se de manera patològica. Així, les persones afectades per aquest patiment circumstancial, llevat dels casos preexistents agreujats per la COVID-19, no necessiten atenció en salut mental.

Recentment el Departament de Salut ha presentat un pla de “Benestar emocional i Salut comunitària” destinat a tota la població, especialment orientat als efectes indesitjables dels factors de desigualtat, i a la població jove, atès que almenys la meitat del que acaben sent trastorns mentals comença abans dels 18 anys.

Aquest pla ofereix una assistència psicològica pels casos de malestar emocional (normal en una situació anormal) en un estadi anterior a l’estrictament clínic i com a alternativa prèvia a l’atenció psiquiàtrica i de psicologia clínica.

Atenció comunitària, prevenció, i promoció de la salut són dimensions sanitàries en sentit ampli, entenent la salut com a context i base àmplia de l’atenció sanitària, i aquí les psicòlogues i els psicòlegs hi tenim molt a aportar. Aquesta dimensió de l’atenció psicològica no exclou de cap manera el tractament especialitzat de la malaltia mental. Tots reconeixem i critiquem la manca de places per especialistes en psicologia clínica i, per damunt de tot, el fet de tenir només una especialitat, cosa que resulta una mena d’oxímoron.

Ara mateix, la urgència fa necessària la imaginació estratègica. Celebrem per això el desenvolupament d’una xarxa d’atenció psicològica social i comunitària, vinculada a l’assistència primària, que eviti la medicalització prematura.

Aquesta xarxa ha d’estar configurada per psicòlegs ben formats, que sàpiguen detectar la patologia incipient. La línia que separa un dol normal avortat pel confinament del naixement d’un dol patològic, la línia que separa una angoixa reactiva d’una explosió simptomàtica de vegades és molt fina i requereix una mirada entrenada. I no menys important, aquests psicòlegs i psicòlogues han de saber la diferència entre donar un bon consell i acompanyar de manera contenidora un procés de derivació a l’atenció especialitzada que no es perdi pel camí.