5 | METGES DE CATALUNYA
Editorial
L
’informe “30 mesures per enfortir el Sistema de Salut”, elaborat pel Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut, ha tornat a posar negre sobre blanc el greu problema de finançament de la salut pública. Un problema crònic i agreujat a consciència amb l’excusa de la crisi del 2009. Els gestors polítics i els grups de pressió privats van aprofitar la circumstància per dur-nos a una situació professionalment humiliant que, durant els últims anys, ha provocat la fugida del país de nombrosos metges excel·lentment formats. Fugida que ha estat guiada per tres fets rellevants: precarietat laboral extrema, sobrecàrrega assistencial i sous low cost. Des de Metges de Catalunya (MC), hem estat denunciant reiteradament aquesta situació de precarietat extrema, així com la greu explotació laboral del col·lectiu mèdic, tant davant de l’Administració com de la classe política. Els uns i els altres s’han limitat a donar-nos paternals copets a l’esquena i a assegurar-nos que som “el capital més valuós” amb què compten, mentre consenten, si no propicien, l’explotació professional d’aquells en els quals tota una societat posa la vida a les seves mans. Estem saturats d’excuses i raons, i volem un compromís de país, un camí cap a una solució, una llum real al final d’aquest maleït túnel. Fa ja uns anys que un dels actors més veterans de la sanitat catalana i vell conegut del sindicat en cent batalles judicials, l’exdirector gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS), Francesc José María, escrivia un article d’opinió a la premsa en què reivindicava que “per modificar consensos bàsics sobre els quals s’ha edificat el nostre model sanitari cal primer un debat polític i social ara inexistent”. Frase plena de seny i encert, si no fos perquè es basa en una premissa falsa: aquests “consensos” sobre els quals afirma que s’ha erigit la nostra sanitat mai no han anat precedits de cap mena de debat social obert a tots els actors implicats. És més cert dir que, durant molt de temps, ha estat l’aliança sociovergent la que ha decidit consensuar, consolidar i ampliar, sense debat social previ, la situació heretada a Catalunya de manca d’inversió sanitària al llarg dels anys de la dictadura. Aquesta aliança ens ha endinsat en aquest model i l’ha aprofundit desvirtuant interessadament el concepte majoritari de sanitat pública. I ara que hi ha un clam intens per retornar a l’àmbit públic allò que mai no hagués hagut de caure en mans de l’ànim de lucre, aquests mateixos actors reclamen debat polític i social. No és seriós oblidar com es van fer les coses per demanar ara un debat esbiaixat per acabar de reblar el clau. D’altra banda, resulta molt sorprenent que entre les mesures proposades en l’informe del Comitè d’Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut no hi ha cap proposta innovadora. S’insisteix en una concepció economicista i neoliberal de la salut, fent-ne un sector més de negoci. Segueix el full de ruta per consolidar i ampliar l’acció política dels darrers decennis que ha posat en evidència la demolició programada de la sanitat pública. En el mateix sentit, el lobby econòmic Cercle d’Economia ha demanat recentment més participació privada en la sanitat i que la col·laboració publicoprivada vagi més enllà dels concerts actuals. A qui no vol cols, dos plats. Sembla que fer-se amb més del 25% del diner públic destinat a Salut, a Catalunya, no és suficient (2.500 milions anuals encara semblen poc). Les enquestes posen en evidència que la gran majoria de la població vol més sanitat pública, però, en canvi, no pocs polítics i gestors de les patronals de la sanitat concertada busquen afavorir encara més l’ànim de lucre. “A río revuelto, ganancia de pescadores”, com diuen els castellans. Entitats i experts alineats amb la Conselleria de Salut segueixen fent la feina, malgrat les evidències i els desitjos de la societat a la qual diuen servir. No ens equivoquem, ells no s’equivoquen. No ens serveixen, se’n serveixen de nosaltres. Evidentment, s’ha de respectar l’opció de la medicina privada com a alternativa a la pública, però mai barrejar-les, ni que una financi l’altra, per tal d’evitar evidents i insalvables conflictes d’interessos saldats sempre a favor de la privada. La coexistència és lícita mentre que la convivència genera sempre un conflicte irresoluble.
Repetint els mantres
