METGES DE CATALUNYA | 6
Entrevista “Espanya té la salut pública menys desenvolupada d’Europa” Benito Almirante Gragera (1956) cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona. Cap del grup d’investigació sobre malalties infeccioses del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR). Professor de medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i portaveu de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC). La pandèmia del coronavirus ens ha portat un estol de metges mediàtics, entre els quals es troba vostè. El seu perfil s’associa al d’un expert amb una visió menys alarmista, o relativista, pel que fa a l’aproximació a la malaltia. Ho sent també així? S’hi identifica? És un reflex de la posició que té cadascú en el món de la medicina. La meva és la d’algú que està molt a prop dels malalts. Per una banda, tinc l’obligació de ser transparent amb la informació i oferir dades científiques, i, per altra, també he de traslladar als pacients, als seus familiars i a la societat en general un missatge de tranquil·litat i una visió positiva. No és la primera vegada que ens enfrontem a una malaltia greu, tenim expertesa en aquest sentit. Fins ara, jo no havia tingut tant contacte amb els mitjans, però la meva visió optimista ha estat sempre la mateixa. A la història de la humanitat hi ha hagut moltes pandèmies i totes elles han acabat. Fins i tot a l’Edat Mitjana, quan els mitjans sanitaris eren minsos
i morien molts milions de persones, les epidèmies s’acabaven. I no hi havia vacunes ni hospitals, per tant, ara estem en una posició infinitament millor. Considera que, en general, hem estat massa temorosos amb el coronavirus? No ho crec. El que ha passat és que la informació sobre els efectes més greus del coronavirus han generat a la població una sensació de final imminent, de que no hi havia solució i que el món s’acabava. En cap cas nego la gravetat de la pandèmia, ni la infraestimo. Té un impacte molt important i he tingut l’oportunitat de viure-ho en primera persona. Però també he vist que hem avançat molt i, en alguns moments, hem arribat a estar en situació d’avantatge respecte al virus. El problema és que la perdem ràpidament quan recuperem l’activitat social i econòmica. Alguns l’acusen d’haver donat per vençut al virus de manera precipitada.
Què els hi diria? Vaig rebre moltes crítiques, però el que vaig dir era cert. En el meu hospital hi havia dos pacients ingressats i no vam tenir nous malalts durant molts dies consecutius. Per tant, era possible donar el missatge positiu. A més, no vaig dir que era el final de la pandèmia, sinó d’aquella fase. Ningú té una bola de vidre, però el virus es pot combatre i hi ha parts del planeta que no el tenen, o el tenen molt controlat. Quan ho vaig dir potser no tenia tota la raó, però tampoc el sistema estava preparat. Si ho estigués potser tindríem la situació de la Xina. Es refereix a les infraestructures sanitàries, a la dotació de personal, etc.? Em refereixo sobretot a la vessant de la salut pública. Quan es van aixecar les restriccions vam permetre el retorn a una vida gairebé normal, però amb un sistema de salut pública feble. No només aquí, a la majoria de països europeus.
