9 | METGES DE CATALUNYA
Article MIR: pandèmia i punt d’inflexió
L
a pandèmia del coronavirus ha aconseguit allò que fins ara no havia estat possible: la unió i l’organització dels metges interns residents (MIR), reivindicant-se com un col·lectiu subjecte de drets laborals, professionals i socials. La vaga que van protagonitzar els mesos de setembre i octubre de 2020 serà recordada com l’inici d’un moviment que podria suposar un punt d’inflexió per al sindicalisme mèdic. El 29 de setembre de 2011, centenars de metges interns residents (MIR) van protestar pel centre de Barcelona contra les retallades sanitàries aplicades pel Govern de la Generalitat. Els joves facultatius es queixaven per la reducció de l’activitat quirúrgica i el tancament de plantes hospitalàries derivat de les restriccions pressupostàries en matèria de salut. Els residents consideraven que les retallades els hi restaven oportunitats de formació i agreujaven la seva precarietat laboral amb la reducció salarial del 5% i altres tisorades retributives, i amb la disminució de les hores de guàrdia amb les quals complementaven els seus sous. Tot i l’èxit d’aquella convocatòria, la mobilització dels MIR no va tenir més recorregut. La particular idiosincràsia del col·lectiu, que percebia el període de residència com una etapa temporal de transició, no facilitava la cohesió dels facultatius en formació ni la reivindicació de millores laborals en aquesta fase de la seva carrera professional. Metges de Catalunya (MC) va intentar que els residents disposessin d’un espai de negociació de les seves
condicions de treball promovent, l’any 2015, les primeres eleccions sindicals per escollir els representants dels MIR de l’Institut Català de la Salut (ICS). L’organització va aconseguir més del 90% dels delegats en aquells comicis, constituint 17 comitès d’empresa, un per a cada hospital i servei d’atenció primària. No obstant això, la utilitat d’aquest espai de representació ha estat escassa. Cinc anys més tard, amb una nova generació de residents i amb el sotrac provocat per la pandèmia del coronavirus, s’ha pogut assolir l’objectiu de mobilització i de conscienciació de la necessitat de defensar els drets laborals dels facultatius en qualsevol situació laboral, àmbit o sector professional. L’emergència sanitària causada pel coronavirus SARS-CoV-2 va comportar, els passats mesos de març i abril, una reorganització completa de l’assistència mèdica. El fet que la Covid afecti amb menys virulència a la població jove, així com la presència de molts residents en serveis bàsics d’atenció als pacients afectats pel virus, com són les urgències o la medicina intensiva, va fer que els MIR se situessin en primera línia davant l’epidèmia. Les guàrdies van desaparèixer deixant pas als torns de 12 o més hores. La formació va passar a segon pla. Els metges i metgesses joves eren, a tots els efectes, com qualsevol adjunt. Aquesta realitat, però, no es corresponia amb les seves condicions laborals i retributives que, no només no es van millorar durant la pandèmia, sinó que, en alguns casos, van arribar
a empitjorar degut a l’anul·lació de les guàrdies. Sense formació i amb la precarietat més present que mai, es va produir el caldo de cultiu idoni per a la revolta dels residents.
Xarxes socials i mimetisme La connexió dels MIR no s’hauria pogut entendre sense la intermediació de les xarxes socials. La primera generació de facultatius nadius digitals ha aprofitat la potència de les xarxes per organitzar-se, compartir, comunicar i decidir de manera col·lectiva. El mimetisme o l’efecte contagi -veure l’actuació d’altres en la teva mateixa situaciótambé ha estat un dels catalitzadors de la protesta. Així, a l’inici de l’estiu del 2020, representants dels MIR van contactar amb MC per valorar les possibilitats d’organitzar una mobilització que reclamés millores efectives en tres àmbits específics: formació, condicions laborals i retribucions. Des del primer moment, el sindicat mèdic va oferir el seu suport sindical i jurídic, la seva experiència i el seu altaveu als facultatius en formació, respectant en tot moment la seva autonomia de gestió. La primera opció va ser la negociació i així es va plantejar tant a l’Institut Català de la Salut (ICS) com al Servei Català de la Salut (CatSalut). Però, una vegada més, va quedar palès l’escàs interès de l’Administració a l’hora d’escoltar i, sobretot, resoldre les problemàtiques plantejades pels seus professionals. D’aquesta manera, l’única sortida possible va ser la convocatòria de vaga.
