Cocentaina • Fira de Tots Sants 2019 “VI MOSTRA ESPAI DE SENTIMENTS” Associació “Col·lectiu Art Local de Cocentaina” / Sala d’Armes del Palau Comtal
Creador vs artista? Dintre de la dimensió de l’art en general i dels últims comportaments i tendències en general, l’artista és l’element principal que fa que es materialitzen (executor matèric dels pensaments) totes o quasi totes les propostes que, des de la intimitat de l’estudi i de la idea, el concepte, la intenció semàntica, així com l’intent de comunicació juntament amb la reflexió, estudi i investigació du a cap, durant tot l’any el generador de l’obra d’art: el creador. El concepte “creador” és significatiu, ferma, potent i amb unes connotacions dionisíaques o sobrehumanes (si no del tot divines) que entronquen en la tradició religiosa occidental, que fa que tot el que es referisca al “creador” continga totes les qualitats divines de poder fer, que faça el que faça, sempre estarà be i serà per a un bon fi y en pro de tots els fidels al deu respectiu. El primer escultor de la Història Bíblica fou Déu, modelant una figura humana i amb el seu bufit de vent que sortia dels seus pulmons, li va conferir la vida. A aquest respecte hi ha una anècdota de Miguel Ángel Buonarrotti, quan va acabar el seu Moisès, li va pegar amb el martell al genoll i li va cridar-“parla!”- en un endemà personal de supremacia divina al vorer el resultat de la perfecció de la seua escultura en marbre. L’eix fonamental de l’artista que es basa en una recerca de la veritat, puix la divinitat condueix o vol cercar la veritat i consegüentment, és creadora. Açò és el que passa en les Arts per regla general i particularment en les arts plàstiques, on el creador genera una sèrie d’experiències, sensacions i vivències en l’espectador a partir de res, tan sols d’una idea i a partir d’un tros de pedra amorfo, d’un llenç en blanc o a partir d’ell mateix, utilitzant el seu propi cos, entre altres propostes. Per a ser el creador perfecte, hauríem de donar la vida a les formes inertes i composicions que fem (com la faula de Miguel Ángel i el Moisès), sempre diuen que tot aquell que està en la memòria i es parla d’ell, no està exànime, està viu; aquest cas, extrapolat a l’activitat artística contemporània, és l’espectador amb la complicitat de l’artista el que, d’acord amb la seua reflexió, pensament i aportació personal crítica cap a l’obra, li dóna la vida, i aquesta, mentre estiga físicament i conceptualment emeten el llenguatge conferit per l’artista en simbiosi amb la interpretació de l’espectador, aquesta viurà per sempre, adquirint l’estatus de la perdurabilitat o immortalitat de l’obra d’art.
Araceli Blasco.
artistes no tenen ni estudi, treballen de forma projectual encarregant les seues propostes artístiques a professionals o intervenint espais en objectes o en el seu cos, com és el cas de la performance, el body art, entre altres, entrant així en les postavantguardes i hiper-avantguardes, a més en l’art contemporani que es fa hui en dia. Aquests comportaments artístics, el del creador i l’artista, des de el meu punt de vista, admeten una clara diferenciació i tots dos són vàlids, ni és mes un que l’altre, ni és més art un que l’altre, el que tenen en comú és que en les dues propostes
En la societat contemporània, aquesta mitificació de l’artista així com de l’art, ha sigut defenestrada, el creador ja no és tant un semi-Déu dedicat a l’artesà visual, sinó que s’ha convertit en un enginyós artífex del bricolatge, on molts d’aquests
34
