COL•LABORACIONS
AGRUPACIÓ SARDANISTA LA MOLA
Bé podríem considerar que en Pep Ventura, del qual aquest any es commemora el bicentenari del naixement, com un veritable emprenedor del nostre temps que, amb una mínima formació musical i no gaires mitjans econòmics, però dotat d’una ferma voluntat i intuïció, va convertir-se en l’home genèric de la música sardanística, renovador de l’entitat sonora coneguda com a cobla que alhora va establir la forma musical de la sardana. Segurament que al principi Pep Ventura no tenia idea de l’enorme transcendència que la seva obra havia de tenir històrica i artísticament, quan poc a poc va anar ampliant la típica forma de la cobla existent que en la seva època es coneixia amb el nom de “tres quartans” i estava composta per tres músics que interpretaven quatre instruments per al ball dels diversos contrapassos i la sardana curta.
Les dades biogràfiques d’en Pep Ventura són ben conegudes. Fill de pares catalans, nasqué accidentalment a Alcalà la Real (Jaen), on el seu pare, que era militar, hi va ésser destinat. Tenia pocs mesos quan els seus pares es van traslladar a Roses –d’on era fill el pare, Benet Ventura- i finalment s’establiren a Figueres. De jove, Pep Ventura va entrar d’aprenent a casa del sastre de Figueres, Joan Llandrich, que era músic i dirigia una cobla. D’ell va rebre les primeres, i sembla que úniques, lliçons de solfeig que li permeteren entrar a la cobla. L’any 1837 justament quan complia vint anys, es casa amb Maria, la filla del seu patró i mestre. Va ser més endavant que va passar a dirigir la cobla. Així, doncs, amb escassos coneixements musicals, però amb una gran dosi d’intuïció creadora, Pep Ventura va iniciar la seva obra que tenia tres vessants: l’estructura de la cobla, la reforma de la música de sardana i la integració en les seves composicions, amb melodies populars de la terra. Aquestes tres activitats convergiren en el 18
Fotografia inèdita de Pep Ventura feta per Antoni Masferrer (aproximadament el 1865) i divulgada per l’estudiós de la sardana Jaume Nonell.
feliç resultat: la reforma de la sardana i la creació de la sardana llarga. Varen contribuir a fer-ho possible la bona amistat i l’ajut de tres contemporanis: Andreu Toron, de Perpinyà, constructor d’instruments musicals de plaça; Miquel Pardàs, coreògraf de danses populars i Josep Anselm Clavé, primer inspirador de la cançó popular. La bona relació i la cooperació amb Andreu Toron van culminar la creació de la tenora moderna.
