«Tan» o «tant»?

amb veles per a resguardar-les del sol, de la pluja, de la intempèrie. Per exemple, envelar una plaça, un carro (els típics carros de vela, tirats per una euga o una mula, quan, quasi no havent-hi cotxes, la gent hi anava a mercat). En moltes parades o exposicions hi veiem també els típics envelats (cada vegada més lleugers i fàcils de muntar). A les botigues, perquè el sol no toqui als aparadors n’hi sol haver sempre.

Malgrat que l’autoritat acadèmica ha admès recentment (2015) l’ús de carpa com a sinònim de envelat, val més fer servir sempre el nom tradicional.

L’«esquena» i l’«espatlla»

Totes les persones tenim una esquena i dues espatlles. L’esquena és la part posterior del cos, des de les espatlles fins a la cintura. I l’espatlla és cadascuna de les dues parts superiors del cos a cada costat del coll, formada pels ossos que uneixen el braç al tronc i els músculs que els recobreixen.

És ben clar que el nostre substantiu espatlla i el substantiu castellà espalda tenen el mateix origen, però designen coses diferents, que no s’han de confondre.

Amb la paraula esquena hem creat una bona colla de locucions verbals: caure d’esquena, girar-se d’esquena (a algú), anar amb l’esquena dreta, donar l’esquena (a algú), caminar amb la pluja a l’esquena, fer una cosa a l’esquena (d’algú) (és a dir, sense que ho sàpiga)... En totes aquestes locucions, la paraula esquena ha d’anar sempre en singular, mai en plural. No digueu mai «caure d’esquenes!».

Un sinònim de la paraula espatlla és muscle. Els noms muscle i espatlla volen dir la mateixa cosa. I un derivat de muscle és musclera, que és el nom del reforç que en les peces de vestir protegeix o cobreix els muscles o espatlles. Exemple: Una brusa blava, una mica caiguda de muscleres.

Naturalment, no hem de dir mai ni «hombro» ni «hombrera», sinó espatlla o muscle i musclera.

Sapiguem també que de la part d’una cadira, d’un banc, del seient d’un cotxe, etc., que serveix per a recolzar-hi l’esquena en diem el respatller (o l’espatllera). També pot designar el contrafort d’un mur, d’una volta, d’una muntanya, etc.

«Davant» i derivats

En principi el mot davant és un adverbi o una preposició que indica la posició d’una cosa amb relació a una altra. Però també s’usa com a substantiu amb el significat de ‘part anterior d’una cosa’.

A partir d’aquest mot hem format alguns derivats molt usuals, com els noms davantal, davanter i davantera.

Un davantal és una peça de drap o de cuiro que serveix per a resguardar la roba que un porta posada. Sol penjar de les espatlles amb uns tirants i se sol cordar darrere fent un nus o llaçada amb dues vetes. Per exemple, un davantal de cuina. Aquest substantiu té també alguns altres sentits secundaris.

Un davanter és la persona que va al davant dels altres, i una davantera és el conjunt dels davanters. Aquests dos noms són avui molt usuals en certs esports, com ara el futbol. Com és ben sabut, en un equip de futbol hi ha una davantera formada per cinc davanters, que són els qui juguen al davant de tot. En lloc de davantal, davanter i davantera n’hi ha molts que diuen «delantal», «delanter» i «delantera», que són castellanismes a evitar.

També n’hi ha que fan servir el verb «adelantar», que ja es veu que és un altre castellanisme. En català s’ha de dir avançar (o accelerar, anticipar...).

Els «cadells»

El diccionari ens diu que un cadell és el petit del gos i, per extensió, d’altres animals mamífers, especialment del llop, de l’ós i del lleó. El mot cadell el podem usar com a nom, i dir, per exemple, un cadell de gos, o el llop i els seus cadells, i com a adjectiu, diem un